Homilia del diumenge 24/07/2011 del P. Josep Mª Balcells

PORTEM AQUEST TRESOR EN GERRES DE TERRISSA

Tercera presentació successiva, diumenge rere diumenge, de les paràboles sobre el misteri del Regne. Avui les paraules-clau són: tresor i perla de molt preu. El Regne, que és el denominador comú de totes les paràboles, a fi de comptes, sempre és una troballa, una descoberta que fem, d’un valor suprem. Aquí tresor i perla més que fina és la Fe en el Regne. ¿En la fe hi pot haver un crescendo, fins al punt que un bon dia se’ns presenti com si fos un valor nou, redescobert? Podem pensar en que, tot i tenir-ne, de fe, arriba un moment “d’il·luminació” en que ens meravellem del que trobem al fons del nostre viure, al qual encara no hi havíem tingut accés fins aleshores, com de sentiment viu, com d’impacte, com d’actitud primera-última del nostre sentir-nos cristians; allò pel qual hom descobreix amb sorpresa el que té, i és com vingut tot d’una i que porta a “desposseir-se” d’un mateix –“anà a vendre tot el que té”-, per deixar-se posseir pel que no havia valorat amb meravella fins aquell moment. Té la sensació de novetat del què (la fe) i del qui (Crist) que renova el sentit de la seva vida, a ell i a tot el que l’envolta. Tresor arribat com un cop de sort, perla d’un valor incomparable. Tresor i perla que són la Fe en el Regne. La fe és en Crist. El Regne és Crist. La vida és Crist. Així de viscut i experimentat...

Apuntem algunes particularitats de l’experiència de fe viscuda com a única, excepcional: La sorpresa inesperada, la presa de consciència d’haver fet la descoberta insòlita, una joia desbordada, incontenible, la decisió de desvaloritzar o relativitzar tota l’experiència anterior. Es podria ben dir que és com una nova naixença (una “major naixença”: intuïció maragalliana, però en l’aquí, no en l’allà, que “se’ns pugui dar”). Un com experimentar en viu i personalment el quid de la conversa de Jesús amb Nicodem. Podem renéixer, malgrat les malfiances de Nicodem i nostres... “Ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit. No t’estranyis que t’hagi dit: “Cal que nasqueu de dalt”. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa amb qui neix de l’Esperit”

Il·luminació, fer-se conscient d’una valoració nova, com d’un despertar, com un néixer de dalt, com d’haver fet una meravellosa descoberta, com una sensibilitat desconeguda fins aquell moment. Un cop d’intensitat de llum al cor.

L’home, el pagès, el mercader no valen pel què busquen, sinó pel què “troben”. No hi ha mai proporció entre cercar i trobar. Fortuït, millor: gratuït és el trobar. El fet inesperat dóna un to d’anar més enllà de tota recerca. Tens la sensació de “gràcia donada”, de do baixat del cel, però que et restava amagat, desconegut en el “mercat” dels valors. Quan s’esdevé aquest cop de gràcia ens trobem amb un trontoll dels esquemes. L’escala de valors viscuts fins aquell moment s’ha remogut, tot ha pres una òptica nova. Inèdita en el sentit de mai viscuda, de sacsejada dels fonaments vitals.

Hi ha un canvi en l’axiologia, l’escala de valors. Donem valor nou a tot, a partir del valor nou descobert. Axiologia pràctica, a nivell d’experiència del viure quotidià.

El Regne de Déu, el “designi secret” de Déu, com l’anomena Pau és el que se’ns ha des-velat en Jesucrist, en persona i missatge. Es focalitza en Ell com a únic referent. Alfa i omega. Principi i fi. (No paraules, sinó “pàgines viscudes” de sobte...)

Pau va fer aquest trasbalsament de valors, quan camí de Damasc va “topar” amb el tresor i la perla més fina, en circumstàncies més aviat adverses, contradictòries, es podria dir. “Jo sóc Jesús a qui tu persegueixes”. Desconcert, enlluernament, encegament per la vivesa de l’experiència, i docilitat com a resposta. “Se’t dirà el què has de fer”. Pau farà de Crist el seu únic tresor, la seva joia única, la seva vida. “No sóc jo qui viu, és Crist qui viu en mi”. Des d’aleshores aquesta serà la seva saviesa (“Tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a Ell i de viure unit a Ell”); serà la saviesa de Déu, in-comparable, única. I posarà, en conseqüència, tot el seu viure a disposició de la “trovalla” i en farà missió, conscient, però, que la porta ell -i tots- en gerres de terrissa. Respecte, doncs, delicadesa i consciència de fragilitat. Evangelitzar, donar a conèixer vitalment aquest “valor” suprem que és tant un goig com una vocació i missió. “Ai de mi si no evangelitzés”.

Baixem ara als graons on nosaltres vivim la nostra potser petita fe. ¡Com ens és de necessari tenir aquesta potenciació del valor dels valors: la FE. Ens manca aquest punt d’il·luminació de la fe, que ens la transformi en, no un tresor, sinó en el tresor; no en una perla fina sinó en la perla incontrastable, única.

Mentre fe i vida no facin conjunció, el ple total, sempre quedarà tot plegat com una il·lusió, com un mancada utopia. Deia Rilke traduït per Vinyoli: “Visc la meva vida en cercles creixents / que s’estenen sobre les coses”. La fe és (ai, hauria de ser, podria ser) una vida que obre cercles creixents i que ho abasta tot: persones, esdeveniments, coses, sentit... L’acte de fe és dinàmic, posa en marxa, no és precisament estàtic (un fet aïllat), és vectorial (inclou magnitud i direcció). La fe que globalitza el viure, el sentir, el gaudir i que s’estén a tot i per tot arreu. ¡Senyor, augmenta’ns la fe, puja’ns-la a un nivell nou d’experiència! Creure és crear, és obrir una perspectiva nova..., “és saviesa i penetració que tenim” (Carta als efesis).

Salomó accedí a la saviesa suprema perquè circumscrigué la seva petició al Senyor, obert a que digui ell què vol, què prefereix per poder governar el poble de Déu: demana la gràcia de saber escoltar per ser just, per poder destriar el bé del mal. Demana discerniment per saber escoltar i fer justícia. I Déu complagut de la petició li dóna un “a més a més” que narrativament és comparable a allò de Jesús en el Sermó de la Muntanya: “Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i fer el que Ell vol o la seva justícia i tot això (poseu-hi el necessari) us ho donarà de més a més”.

A la segona lectura hi ha explicitat tot el tresor del Regne del Pare, concernent a cadascú: “Destinats a ser imatges vives del seu Fill, cridats, fets justos i glorificats” (Paraula de Déu).

Una paràbola és una invitació a aprofundir en el misteri del Regne. No tothom està en la disposició adequada per entendre-viure allò a que invita Jesús. Hi ha tot un escalat entre la llavor que es perd , la que progressivament s’ofega i, d’entre la que cau en bon terreny, hi ha tot un ventall de fruitar, des del poc al cent per cent...

No puc deixar de pensar en Maslow (“La amplitud potencial de la naturaleza humana”). A la punta suprema de la seva “piràmide de la percepció i vivència dels valors”, ell posa les necessitats de tipus espirituals, transcendents que, per una traducció legítima, seria per a nosaltres la Fe en el Regne. Maslow parla dels valors de l’ésser (com a descripcions del món tal i com es percep en les experiències-cimals, les Peak-experiences), que són moments singulars, passatgers d’autorrealització, moments d’èxtasi que no poden comprar-se; en les que un és “sorprès per la joia”; són imprevisibles; són benefactors, fan bé a un mateix i als que estan al nostre envolt; són perdurables; “es donen en les persones autorrealitzades que s’avancen a escoltar les pròpies veus, que prenen responsabilitats, que són honestos amb ells i amb els altres, que treballen de valent; que descobreixen qui són i què són no solament en relació a la seva missió en la vida, sinó també a través de les “menudències” del dia a dia”. Són moments de fascinació, de concentració, d’absorció. Són els millors moments de l’ésser humà, moments de clarividència, de saber viure en felicitat, moments d’èxtasi, d’embadaliment, del goig més pur”. Quan s’esdevenen aquests moments fora de l’habitual es produeix com un replantejament, un posar a zero però a un nivell més enlaire, i les coses semblen noves noves. Reestrenades. És com el moment de sorpresa per la trobada del tresor, com la novetat d’haver descobert la peça única, impagable. Aquests cops de pujada de nivell vivencial es poden propiciar posant condicions necessàries, mai -amb tot- suficients. Són cops de gràcia. Perdoneu que retorni a la pel·lícula “El cambio” on es poden visionar aquests moments, per bé que un no sap el per què, ni el quan, ni el com venen. Que la fe viva en el Regne de Déu tant de bo avui pogués ser el moment precís de trobar el tresor o la descoberta de la joia de les nostres joies. Preguem-ho conjuntament. Visquem personalment la lletra i la música de les paràboles d’avui.

Diumenge XVII de durant l’any, 24 de juliol de 2011 Barcelona