ELS BONS
PASTORS RECONEIXEN I SON RECONEGUTS
D’això
es tracta en definitiva: hi ha un feeling entre Jesús i les seves ovelles i
entre elles i el seus pastors. Aquests -diguem-ne-, permeabilitat u osmosi espiritual
és la que dona l’efectivitat en tots els processos d’evangelització. Avui ho
proclamem també dels apòstols en missió i en un retorn que ens explicarà quins
son els mòbils de tot procés d’evangelització. I valdrà també per a nosaltres,
si sabem respondre a la crida de les mateixes instàncies.
Aquest
evangeli d’avui és continuació de l’evangeli del diumenge passat. Recordem:
“Enviats de dos en dos els apòstols” a fer la seva primera experiència
missionera, tornen amb els ulls i el cor radiants, desitjosos de poder
compartir amb el Mestre les seves experiències apostòliques. Arriben cansats
però exultants del que havien “fet i ensenyat”. (No crec que sigui
aventurat deixatar la primera part d’aquest binomi on es posa en relleu que
potser estaven més meravellats del poder que el Mestre els havia donat que no
pas de la predicació, és a dir de l’anunci de la bona del Regne) . Així ho
llegim precisament en el text del diumenge anterior: “Treien molts dimonis i
ungien amb oli molts malalts que es posaven bons”. Potser l’espectacularitat
d’aquests “fets” posava en un discret segon terme el que havia de ser el
fet diferencial que era precisament el d’”ensenyar”. No els hi retraurem
pas perquè posats en el seu lloc nosaltres hauríem fet probablement el mateix...
El
moment –l’arribada dels missatgers- demanava certament el que proposa el Mestre:
cercar un bon lloc arrecerat on poder compartir l’entusiasme dels novells
missioners. És Jesús qui fa la proposta d’anar “sols” a reposar una mica. La
raó l’explicita el mateix evangelista: era tal la pressió de les multituds sobre
Jesús i els “seus”, que anaven amb freqüència tan atrafegats que no tenien ni la
tranquil·litat de poder menjar assossegadament... S’embarquen, doncs, per
cercar “tots sols” –ho remarca- un lloc despoblat on poder fer una bona sobretaula
oberta a les peripècies apostòliques. Però constatant Jesús meravellat, una
vegada desembarcats, que una gran gernació, no pas pocs, que se’ls han avançat.
Jesús se’ls mira, com només ho sap fer Ell sol, i només de veure’ls les onades de
commiseració del seu cor el traeixen, i li entra una compassió no gens estranya
en Ell; i deixant de banda el seu propòsit inicial va i es desclou el que és
una seva prioritat i “es posa a instruir-los llargament”. Tant s’hi posa, amb
les ganes de sempre, i les hores se li passen sense ni adonar-se’n, a tal punt
que els deixebles li aconsellen que els acomiadi perquè vagin a proveir-se de
menjar, i ho hauran de fer-ho lluny d’on estan, perquè aquell és un lloc
inhòspit... Els deixebles no hi veuen cap altra solució. I Jesús els surt amb la
“filigrana” d’assaciar-los amb les poques provisions que recompten els
deixebles. Tant en menjaren que encara en varen recollir les moltes sobralles.
Amb els comptes usuals, masclistes, en donen una xifra descomunal: cinc mil
homes, sense comptar-hi dones i criatures...! Per a Jesús sempre prevaldran els
grans valors del Regne: la misericòrdia feta atenció i la mirada que percep la
situació personal dels que té a la vora; i la compassió feta acolliment
propicien un “fi de festa” fora mida: la multiplicació dels pans i peixos! i
amb prefiguracions del gran Memorial que més tard deixarà en penyora amb una Eucaristia que sadollarà les més
grans necessitats espirituals i a plaer...
L’imprevist
ens ha allunyat del propòsit inicial de recercar un bon lloc despoblat. Em pica
la curiositat per saber de bona mà què podria haver succeït de haver passat
Jesús amb els seus apòstols una bona estona recosint les seves experiències
missioneres. Hem penso tenir un passatge que recensiona un retrobament similar
en un dels passatges que més estimo. El tenim narrat en els dos evangelis que
acabem de llegir aquesta setmana tot just transcorreguda. La localitzem en Mt.
11, 25- 30) No m’estic de fer uns escarits comentaris. Veig que Jesús en tenir
els deixebles missioners a redós es posa a pregar com solia, però ara lligat a
les experiències de proclamació del Regne que han fet els dotze. És una
pregària d’acció de gràcies pel treball missioner dels “seus”. A través del
ministeri dels dotze Déu ha revelat els
secrets i misteris del Regne als senzills i no pas als entesos o
saberuts. A continuació parla de les relacions entre el Pare i Jesús, Tots dos
es coneixen i s’estimen i Jesús en funció d’aquesta identificació pot facilitar
el coneixement de Déu als seus deixebles, i aquests el poden transmetre. Aquest
és el nucli de la més endinsada evangelització. A continuació Jesús a tall de
descans de tota evangelització ens diu: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats
i afeixugats, jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus,
que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu,
perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera”. Podeu comprendre per
què aquesta pregària d’agraïment pels missioners o evangelitzadors em resulta
la gran pregària que hauria de ressonar en tot temps i lloc, de forma que ens
estimulés a viure la senzillesa de cor, com a premissa de tota possibilitat
d’evangelització. Només a través de la senzillesa emmarcada en la de Jesús, Déu
pot propiciar la desclosa de la seva revelació
del que significa en la interioritat el secret i el misteri a la vegada del
Regne de Déu.
Ben
mirat, hauríem d’anar a les Benaurances per
poder entrar nosaltres en les revelacions del Regne. És com ho fa el papa
Francesc en el document “Gaudete et Exultate” que es tradueix en “Alegreu-vos-en
i celebreu-ho” que forma part de les Benaurances, l’última precisament que és
la més ardida: “Feliços els perseguits per causa de la justícia: d’ells és el
Regne del cel”. El papa desenvolupa cada una de les Benaurances en l’apartat
tercer titulat “A la Llum del Mestre”: D’elles en diu que són com el carnet del cristià (=deixeble i
missioner). Així, si algun de nosaltres es planteja la pregunta: “Com es fa per
arribar a ser un bon cristià?, la resposta és senzilla: cal fer, cadascú de la
seva manera, el que diu Jesús en el Sermó de la Muntanya començant pel seu
pròleg que són les Benaurances. En aquestes s’hi dibuixa el rostre els Mestre
que som cridats a transparentar en la nostra vida diària”. “El meu humil
objectiu –diu Francesc- és fer ressonar
una vegada més la crida a la santedat, procurant encarnar-la en el
context actual, amb els riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada
un de nosaltres el Senyor ens va escollir “perquè fóssim sants, irreprensibles
als seus ulls. “Per amor ens destinà a ser fills seus... En Ell hem obtingut la
Redempció. La riquesa de la gràcia de Déu s'ha desbordat en nosaltres. Ens ha
concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el
seu designi secret: que ha volgut unir en el Crist totes les coses. En Ell vau
escoltar la paraula de la veritat, l’evangeli que us salva. En Ell heu cregut i
heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès” (És de l’epístola als
efesis que estem llegint aquests diumenges). Afegirà: “No tinguis por de la
santedat. No et prendrà pas forces, vida o alegria. Tot el contrari, perquè
arribaràs a ser el que el Pare va pensar quan et creà i seràs fidel al teu
propi ésser. Dependre d’Ell ens allibera de les esclavituds i ens duu a
reconèixer la pròpia dignitat. No tinguis por d’apuntar més amunt, de deixar-te
estimar i alliberar per Déu. No tinguis por de deixar-te guiar per l’Esperit
Sant, La santedat no et fa pas menys humà, perquè és el trobament de la teva
feblesa amb la força de la gràcia. En el fons, com deia Leon Bloy, en la vida
“existeix una sola tristesa, la de no ser sant”. Déu hi farà més que nosaltres,
ben i ben segur!
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XVI de durant l’any, 18 de juliol del 2021. Sabadell
:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada