Homilia del diumenge 04/07/2021

     PARLÀ PER BOCA DELS PROFETES,

Aquest incís pertany a la tercera part del Credo de  Nicea-Constantinoble, ambdós del segle IV, que són els dos primers Concilis Ecumènics.  La primera part correspon al Pare Creador.  La segona: “I en un sol Senyor Jesucrist que és Salvador i Redemptor”. La tercera, comença: “Crec en l’Esperit Sant, que és Senyor (=Déu) i infon la vida... que parlà per boca dels profetes”.  Aquí s’inclou l’Església. Tota ella promoguda, sostinguda i feta efectiva per la força i l’impuls de l’Esperit Sant, promès per Jesús abans del retorn al Pare. “Parlà” en passat, al·ludint a tot un seguit de profetes de  l’AT, la nòmina dels quals abasta profetes com Elïes, Isaïes, Jeremies, i Ezequiel, el que obre les lectures d’avui. Tots enunciaven el gran Profeta que fou Jesucrist.

Jesucrist, a l’evangeli d’avui en una recalada al seu poble Natzaret, tot i l’enlluernament  dels seus  compatricis (“D’on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles?) Consternació!: El fill de “can Fuster” Josep, fuster ell mateix, temps enrere, i ara amb fama de miracler i de savi, sense més formació que la haguda dels minyons del seu poble.

Davant la reacció, que Marc titlla d’escàndol, Jesús ha de sentenciar l’escena amb un “no hi haurà miracles” gens afalagador: “Cap profeta és ben rebut i considerat entre els del seu poble. Cal afegir que entre els blasmats s’hi compten els de la seva parentela. Poca acció taumatúrgica podrà exercir entre els “seus”. La cosa és digna de ser notada. Jesús no fa miracles, si no hi ha la intermediació d’una fe ostensible. Sorprèn, tanmateix, la decepció al constatar que, ni els de casa seva, sabessin estar a l’altura d’una comprensió de més volada. Marc amb tot indica que en va curar uns quants... Què més volien els veïns seus? Aquella acció “menuda” no els era suficient... Volien “escenografia”, gra fort. Valga’m Déu! Com si Ell fes miracles cercant fama i aplaudiments!

També passa el mateix avui dia, esperem grans intervencions de Déu, bé sigui personalment o públicament. Aquest no és el fer de Déu ni el de Jesús. Els profetes són tan sols intermediaris i no és el fer grans coses la seva comesa, sinó invitar a la senzillesa evangèlica. La gràcia i les gràcies busquen l’anonimat, el secret -com diu l’evangeli- on Déu habita i pondera fe i acció. Ho tenim ben palès en la figura de Pau que no vol parlar de les revelacions tan extraordinàries rebudes. Llegiu, sisplau, el que diu respecte de les dificultats que patia i com li diu Déu: “En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més, com més febles són les teves forces. I com respon ell mateix: “Estic content de gloriar-me de les meves febleses”. No hi haurà miracle i ni ell no l’espera. Quin tremp i quina saviesa, la de Pau. Sembla talment una contradicció: “Quan sóc feble, és quan són realment fort”. Són les paradoxes evangèliques, no hi ha més...

Encara hi ha profetes, avui dia? Hem d’arribar fins al Concili Vaticà II per redescobrir que “tot batejat” és un profeta “en potència” i que la Paraula encara parla i es manifesta activa en persones de fe profunda, que saben descobrir la presència de Déu en la seva vida quotidiana. Profeta vol dir proclamar que Déu és present i que obra els petits miracles que un percep i que els agraeix de cor.

Llegeixo a la Constitució sobre l’Església: “Acomplerta l’obra que el Pare va encomanar al Fill aquí a la terra, fou enviat l’Esperit Sant perquè santifiqués incessantment l’Església,  i així els creients tinguessin accés al Pare per mitjà del Crist en un mateix Esperit.  Es Ell, l’Esperit de vida, la font d’aigua que rajarà fins a la vida eterna, pel qual el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins que ressusciti en el Crist els seus cossos mortals. L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels creients, hi prega i hi dona testimoniatge de l’adopció de fills. Aquesta Església, la qual guia vers la veritat completa, unifica en la comunió i el ministeri i amb diversos dons...carismàtics (entre ells el do de profecia) instrueix i dirigeix, embellint-la amb els seus fruits (“amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”). La rejoveneix amb la força de l’Evangeli, la renova constantment i la condueix a la unió consumada amb el Crist. L’actuació profètica la fem predicant el missatge joiós, l’adveniment del Regne de Déu promès: Clareja per la Paraula actuada i les obres i la presència de Crist. Per això l’Església, preparada pels dons del seu Fundador i guardant fidelment els seus manaments de caritat, humilitat, abnegació, rep la missió d’anunciar i d’establir enmig de tots els pobles el Regne de Crist i de Déu i en constitueix el germen i l’inici. El Poble sant de Déu participa també del do profètic del Crist, difonent el seu testimoniatge vivent per mitjà, sobretot, d’una vida de fe i d’amor i oferint a Déu un sacrifici de lloança. Perquè amb aquest sentit de la fe que l’Esperit de la veritat promou i manté, rep no ja una paraula humana, sinó realment la Paraula de Déu. Amb els dons carísmàtics, repartits els fa aptes i promptes per a emprendre una varietat d’obres o comeses profitoses per a la renovació i una major edificació de l’Església, segons allò: “A cadascú se li dona la manifestació de l’Esperit en bé de tots”. Aquests carismes, tant els més singulars com els més senzills i comuns, pel fet de ser molt útils i conformes a les necessitats de L’Església, s’han de rebre amb agraïment i consol”.

El Cardenal Suenens defensà l’actualitat dels carismes de i en l’Església. L’Esperit és sempre vivent i no cessa de suscitar-ne en la mesura que cada època demana. Els carismes enumerats per sant Pau (ICo 12, 14) no tots són miraculosos; despleguen simplement els dons de la gràcia al servei de la comunitat: hi ha el de ciència i de la paraula de saviesa, el del govern, el de l’assistència als pobres, . En la nostra època, els carismes de sempre  tenen la seva expressió, com a servei a la comunitat: el do per ensenyar, consolar, suscitar. A més n’hi ha que tenen una forma particularment actual: una autèntica encarnació en un ambient determinat: l’ecologisme, la promoció de la pau, l’entesa entre germans, per dir paraules assenyades, plenes de lectura i contemplació de l’Evangeli, la catequesi, el voluntariat, el servei a tercers, veïns i tot. Tota la gamma de presència empàtica amb els majors, l’esperança manifestada entre persones que han perdut el mateix sentit del viure. És l’Església promoguda pel papa Francesc, oberta, servidora, enaltidora del millor humanisme. Saber somriure a la vida amb coratge i empenta. Saber donar la mà a aquell qui ho necessita. A dintre de casa i a fora, no menyspreant els petits encontres per posar-hi a la convivència una mica de sal i de llum.

Hi ha autèntics profetes que fan o han fet una aportació singular, el bisbe Casaldàliga, posem per cas, Tants petits i ignorats profetes de la millora de l’entor... Aquell que sap portar i soportar dificultats físiques, emocionals, sense deixar-se enfonsar. Saber somriure a la vida i dins la convivència del “cada dia”. Els esforçats i que saben dissimular cansaments.

El papa Francesc fa crides en cada document que ens ofereix. Portar grandesa d’ànim en el tràfec de la vida.

Qui diu que avui no hi ha carismes ben actualitzats i ben vius? Cansats absteniu.vos!. Cadascú hauria de fer una bona “discreció d’esperit” a fi de veure quins dons té i com els pot posar al servei dels altres, Un que no se sent cridat a “quelcom”, eclesialment és un “indocumentat un sense papers”. Déu dota tothom de talents, que caldrà primer descobrir-los i documentar-se bé i després posar-los al servei del que un creu que hi pot fer quelcom de bo i útil. No hi ha gent que no serveixi per allò que sigui, xic o gran. Tots prests a l’obra eclesial, social, humana, cultural, espiritual. “Res del que és humà m’és aliè”. L’evangeli ens crida, no podem fer els desvagats. Tota entrega és ben rebuda i és veritablement d’agrair si és posada a discreció i servei. No hi ha pobresa que no enriqueixi en molts aspectes. Per agraïment, si més no, l’hauríem de posar a disposició. Som deutors de la vida. A Déu gràcies.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XIV de durant l’any, 1 de juliol del 2021,   Sabadell

                               

Ens ajudarà la serena pregària del Cardenal Newman:

Estimat Senyor;

ajuda’m a escampar la teva fragància allà on vulguis que vagi.

Inunda la meva ànima d’esperit i de vida.

Penetra i posseeix tot el meu ésser fins a tal punt que tota la meva vida sigui només una emanació de la teva.

Brilla a través de mi i habita en mi de tal manera que totes les ànimes que entrin en contacte amb mi puguin sentir la teva presència en la meva ànima.

Fes que em mirin i ja no em vegin a mi, sinó solament a tu, oh Senyor.

Queda’t amb mi, i llavors començaré a brillar com brilles tu; a brillar per servir de llum a altres a través de mi.

La llum, oh  Senyor, irradiarà tota de tu; no de mi; seràs tu qui il·lumini els altres a través de mi.

Permet-me, doncs, alabar-te de la manera que més t’agrada, brillant per a aquells que m’envolten.

Perquè prediqui sense predicar, no amb paraules sinó amb l’exemple, per la força contagiosa, per la influència d’allò que faig, per l’evident plenitud de l’amor que et té el meu cor”.