Homilia del diumenge 05/08/2012 del P. Josep Mª Balcells

MANHU?!  QUÈ ÉS AIXÒ?!

                        He posat aquesta expressió hebrea amb un doble signe: interrogatiu i admiratiu a la vegada. Els dos s’hi adiuen de ple: El primer, de sorpresa, de veure per primera vegada, per tant amb un motiu de plena curiositat. Per altra banda, de meravella en saber que és el do i resposta a la petició revoltada que fan els israelites al desert de tenir aliment, talment de no haver d’enyorar les olles fumejants i el pa olorós i en abundància que tenien a Egipte. Cal fer una repassada a les pàgines de l’Èxode per veure les característiques d’aquest pa i del miracle diari en l’arreplegar-lo. Déu és fi sempre en les seves intervencions. No en mancava mai ni en sobrava. Era el pa de la justícia distributiva. Us invito a donar-hi una ullada. Pot resultar il·lustratiu pel nou pa que proposa Jesús en la nova era de la humanitat, la que noresmenys l’implica directament a ell mateix. No anem de pressa que hi ha molta “teca” i moltes noves “manhu?!” per entre mig. Anem xino-xano, pas a pas, que hi ha molt a interrogar i admirar. Hauria de ser tot plegat una redescoberta de l’eucaristia com a punt central del seu missatge i de l’obra de “restauració”. Eh, que se’n diu així de l’alimentació moderna? No és el pobret mot de “gastronomia” que fa referència només a l’estómac. Precisament Jesús proposarà un aliment nou, insospitat, del qual podrem i amb molta més raó i coneixement, exclamar: Manhu!? Ara, ho heu notat: amb els dos signes també, però primer l’admiratiu. Tot el “Discurs del pa de vida” està envoltat de pura admiració, i de l’admiració passem a noves interrogacions, a fer-nos noves preguntes. Ai, tant de bo! Estem ben bé a les beceroles d’entendre, de somiar el que és per a cadascú de nosaltres i per a tota l’Església l’eucaristia, “Hem menjat pa del cel, aliment de vida eterna”.  Ai, si ho entenguéssim una mica més cada vegada que el rebem en cos i en esperit! Ai, aquestes eucaristies sense encant ni ressons, sense fruit aparent..!

                        Acompanyem el diàleg que ens presenta l’evangeli d’avui: Torno a repetir que per no perdre el context, a cada lectura d’aquests diumenges d’agost s’hi hauria de fer una lectura total del capítol sisè de Joan. Veuríeu com es va enriquint de noves significacions. Tot el capítol va enllaçat i el tot ajuda a capir cada particular. Proveu-ho, sisplau. Us recordo que to pren inici de la multiplicació dels pans, diumenge passat. Segueixo. Jesús s’ha fet escàpol bo i evitant que en un xoc d’entusiasme pretenguin fer-lo rei. Les reaccions compulsives de ben poc serveixen. A l’inrevés, ho espatllen tot. No han captat el “moment” en profunditat. Estant portats pels seus somnis exaltats. Jesús s’interna en la nit. Se’n va sol; aquests nits de vetlla, de pregària i de confrontació de la seva vida amb la missió encomanada pel Pare li serveixen d’il·luminació. Jesús mirall de i en el Pare. No fuig; se’n va. No és això, no; el Pare i Ell comparteixen somni i acció. Dirà Joan que treballen junts, en acord d’accions.

                        Els retrobem de nou a Cafarnaum. La gent sabedora del miracle i delitosa de que el miracle pugui ser multiplicat dia a dia. Es veu a continuació que és un passatge molt elaborat: per exemple no respon –no interessa- a la pregunta de curiositat: “Quan i com heu vingut aquí?” I els adverteix que només el busquen per tenir la clau del miracle que gestionarien ells mateixos. Cap problema de futur. Tenir el pa assegurat a cop de miracle permanent. No han entès el quid de la cosa. Només han vist a ras d’omplir l’estómac, no hi han percebut el signe, que és el per què i el per a què del miracle, la pregonesa de les intencions del Mestre. El Mestre no fa miracles per què sí, fa signes. Volen, aquests, atreure els oients a significacions més endinsades, a cada signe hi ha una interiorització nova a fer. Els diu s’ha de treballar, justament; però treballar per Ell vol dir anar més a fons: cerqueu un aliment no perible, que no es faci malbé, que no es faci dur i impossible de menjar. Els proposa un nou aliment que els concerneix però d’una altra dimensió de la vida. Quelcom que sostingui l’esperit. Contraposa la vida diària, l’ordinària, a la vida que porta a la vida eterna, que alimenta una nova necessitat, la d’un pa nou. Aquest és l’aliment nou que els ofereix i els vol donar. Aquest aliment prové del Pare, mitjançant el Fill de l’home. Li demanen, però, les “credencials”. Demanen proves, documentació, miracles com a signes d’autenticitat. Tot s’esdevindrà a través del Fill, però com? Li demanen un senyal visible. Li presenten l’episodi del mannà com a testificació. Déu a través de Moisès va obrar el miracle. I tu què dius i què fas?  Déu ja va obrar en el desert. I tu què dius, que fas? “L’obra que Déu vol és que cregueu en Jesús, l ‘enviat: aquesta és l’enigmàtica resposta. Quines obres feu per acreditar-ho? Déu, no Moisès, us va donar el mannà. És Ell mateix qui us dóna el pa baixat del cel, per donar vida al món. Sense acabar-ho d’entendre, li diuen: “Senyor, doneu-nos sempre aquest pa”. Noteu de passada que es repeteix el diàleg amb la samaritana. Ara ve com va li va passar amb ella: “Jo sóc el pa que dóna vida”, el mateix que us parla. Pa total, pa que conté totes les simbologies. I ho explicita: “els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai més set”.

                        Fem un resum de com ha anat el diàleg i de quines descobertes hi fem, fins a com el deixem inconclús aquest diumenge, tot i saber que anirem, diumenges a venir, molt més lluny, però que molt més lluny.

·        Van erradament buscant pa material

·        El pa de debò és el pa espiritual.

·        Aquest darrer pa té totes les virtualitats de ser durador, de ser plenitud i que assacia cos i esperit.

·        No és el mannà de l’èxode. Ara és ben bé pa donat pel Pare.

·        Jesús és el mitjancer. Tot passa per Jesús. Tot passa en Jesús.

·        Hi ha un abans i un després “marcat” per la fe en Jesucrist. És indispensable creure en ell, creure que vol dir estimar-lo, identificant-se amb ell.

·        Els diu que el pa de vida és Ell.

·        Qui va i creu en ell s’assaciarà definitivament, àdhuc no morirà.

                        Tallem aquí el relat i el reprendrem més endavant, diumenges a venir. Per avui ja en  tenim prou i tant: Qui escriu –l’evangelista- fa un salt d’anys i d’experiències del Mestre. Ja hi ha eucaristies per entremig per a aquestes comunitats per a les quals escriu l’evangelista. Se li ha “colat” l’expressió final d’ells: “Senyor”. Impossible que quan s’esdevenen els fets narrats ja creguessin en la divinitat de Jesús, que això és el que pressuposa dirigir-se a Ell com a Senyor. Ho confirma la “tragèdia” de ruptura que veurem en la continuació del relat. Dels actors directes hem passat a les generacions de finals del segle I. Aquí ja hi ha entesa profunda de la realitat de l’Eucaristia, no en els interlocutors de Jesús en els fets narrats a l’evangeli d’avui. El relat queda penjat per avui. Podem avançar fent lectures anticipades que la conversa es tensarà en guanyar Jesús en profunditat fins a mostrar-los el misteri de l’Eucaristia. Ells s’han perdut pel camí. Només Déu pot dir no simbòlicament sinó realment el que diu Jesús: “Jo sóc el pa que dóna la vida”.

                        Entendre i viure l’Eucaristia és definitivament el misteri de la fe. Tal i com ho proclamem després de la consagració i que és també el misteri de l’amor, com ho diu Joan en el moment de la institució de l’Eucaristia: “Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l’hora de passar d’aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els va estimar fins a l’extrem”. Per això diem al final de la consagració: “Feu això, que és el meu memorial”.

                        No ho entendrem mai. Només em resta una única i digna resposta: Senyor, ja crec, però augmenteu-me cada dia més la fe. Sé que la fe m’obre als misteris de la vostra persona i acció. La fe exercida s’enforteix i quan em fallen les respostes, Jesús em canvia les preguntes...

                        Voldria subratllar les paraules de fe –tant de bo!- que diem abans de la comunió: “Senyor no sóc digne que entreu a casa meva; digueu-ho només de paraula, i serà salva la meva ànima”. Aquest acte de fe ja és com una comunió abans de la comunió o la dignificació d’allò que en dèiem la comunió espiritual. Que ningú es quedi sense Eucaristia, sense saber que Jesús ha entrat en comunió amb tothom. Recordeu com a explicació i teló de fons aquell passatge de la petició del centurió de Cafarnaum: “Senyor, el meu criat és a casa al llit amb paràlisi i sofreix terriblement. Jesús li diu: Vinc a curar-lo. El centurió li respon: Senyor, jo no sóc digne  que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo... Quan Jesús ho sentí, en quedar admirat i digué als qui el seguien: Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe”.Una esplèndida meravella! Dóna’ns fe, Senyor; dóna’ns amor per poder entendre des de més endins el què és l’Eucaristia, nou mannà. Què és això de l’Eucaristia? Ai, i com som de poca fe. Un puntet de pietat, tan sols?, però hi ha més, més i més...       

                        Diumenge XVIII de durant l’any, 5 d’agost de 2012   Barcelona