L’AGRAÏMENT,
ABANS QUE RES.
Leprós!
Leprós! Havien de cridar des de lluny per prevenir –i espantar- els vianants.
Vivien ex-comunicats (fora de tota comunió, sols i desemparats dels mateixos
seus- és a dir fora de les viles, buscant grutes, coves o llocs per
salvaguardar-se de la intempèrie física i moral, destinats a una mort lenta
però segura, amb el cos consumint-se i en
l’ànima un no sé què que mossegava fort fort: sense esperança. No és la
meva intenció parlar de la solitud i de la desesperació d’una malaltia que aleshores
era excloent i que la gent mirava -de lluny- o bé compassivament o bé en el seu
caire moral: ¡Quin pecat han fet ell o els seus pares per pagar-ne ells el preu
d’aquella destrucció progressiva. Avui, això no ho podem entendre perquè la
medicina ha posat “l’oli guaridor” i la lepra no és tan mortífera com ho era abans
i es pot tractar i àdhuc curar si es detecta a temps.
Avui,
això ens costa d’entendre-ho. És cosa d’admiració com barrejaven la malaltia
amb la culpa, amb la maledicció de Déu i amb
Però
avui m’abelleix més parlar de la gratuïtat,
de l’agraïment, del saber donar
gràcies. L’evangeli ens hi porta amb la mateixa immediatesa de la narració,
perquè ens parla d’un fet que visqué Jesús amb un grup de leprosos. Cal
advertir que vivien en “colònies”, en
grups i, per tant, fa de bon creure el que s’esdevé: un grup de leprosos
li surt a l’encontre; vol dir que Jesús també s’hi acostà, amb els deixebles
amb la por al cos, perquè hi havia disposicions legals de no atansar-s’hi, per
evitar contagis i perquè ipso facto quedaven impurs els qui els tocaven. Hi ha
tot un reguitzell de formes de quedar impur en els llibres del “Penta(cinc)teuc”(biblio-teca)
on hi ha els costums i usatges del poble codificats amb minúcia, amb la por de
la fàcil transgressió de tantes tradicions i preceptes com a teló de fons. La
vida d’un israelita estava centrada en com defugir el mal més
que en afanyar-se a entrar en l’àmbit
del bé. Així ho veig jo, si voleu, subjectivament. El Déu de la
por... Cal llegir Pau per veure que era gairebé
impossible sortir d’aquest infern moral o de tradicions. La tenalla de
l’esclavitud social i ètica.
Un
respira a fons amb la lloança que Jesús fa del curat que refà el camí per donar-li
gràcies. Hauríem de saber donar gràcies anticipadament, vull dir en el moment
dels fets, si no abans i tot; motius en tenim tots els que vulgueu. Però –com
passa avui- ja és molt reconèixer el bé que se m’ha fet Ho valorem com un dret!
Una vida teixida d’accions de gràcies per tot el que succeirà, millor d’actitud agraïda, canvia el to i el sentit
del viure. Tot el que heu rebut, ho heu rebut gratuïtament, feu-ho de la
mateixa manera: gratuïtament, ens
invita Jesús a fer. No hi ha major excelsitud en Déu que pel fet de que és la
pura gratuïtat. Déu es dóna sense condicions, Pare perquè li commouen els fills.
I Pau ens recorda que tota paternitat ve de Déu, i tot ha de girar en l’àmbit àmbit
de l’acció de gràcies. Només que aprenguéssim a pensar, sentir i viure en
l’agraïment hauríem captat l’essència de l’evangeli. Si subratlléssiu cada
vegada que surt l’acció de gràcies al NT.
quedaríem admirats, sorpresos i hauríem descobert l’arrel divina que
teixeix l’agraïment. Començant pel mateix Jesucrist que viu en acció de gràcies
al Pare contínuament: “Us dono gràcies perquè...” fins a les recomanacions
explícites que hi ha en tot el NT, fins
al mateix teixit de la fe (incloses
l’esperança i l’estimació) que són, com la mateixa vida, dons, regals que Déu
ens fa. I tot és qüestió de sensibilitat evangèlica, “la fe que veu” (Benet
XVI). Ningú no t’ha de dir respecte a Déu: ¿què és diu? Ja et surt del cor, si ets només un xic
tendre, si saps viure amb els ulls i el cor oberts de bat a bat..
Agafo
el llibre del que us n’he parlat alguna vegada que recull puntualment del NT.
cada frase on surt la paraula que t’interessa: aquesta vegada era la paraula GRÀCIA. Un
bon munt! Deixem de banda tot i que és molt interessant el que es diu del gran
Naaman, home de conviccions, ferreny fins al punt de considerà que els rius de
Síria (que ara, ¡Déu meu!, baixen plens de sang...) són millors que tots els
altres. Sobre això i altres coses no hidrogràfiques ningú li ha de donar
lliçons. ¿Què tenen les aigües del Jordà que no puguin tenir les de Síria? Fet
el miracle, vol donar gràcies amb “espècie”; s’hi nega el gran Eliseu. No té
preu, ni es pot pagar un do de Déu; només com ho obra o com ho fa Déu, amb
llarguesa. És a la vida mateixa que hi germina l’agraïment, no en l’ex-vot, ni
en la llumeta que tirant un peça de no sé quant, s’encén... Cadascú respon a la
gràcia rebuda com millor li sembla; però tot el que no arriba i arrela a la
terra del cada dia s’evapora i es perd, perquè no roman l’estat d’agraïment
perenne, que és l’evangeli pur i els sagraments en acció. Naaman fa una acció
molt sorprenent: carrega de la terra on viu Eliseu les sàrries de les seves
mules tragineres i allí d’ara en endavant pregarà al Déu que la curat del cos i
de l’esperit.
Començo
per dir que abans es parlava més de gràcia. Recordeu que ens deien “estar en
estat de gràcia”. Això volia significar que no teníem consciència d’haver fet
cap malifeta, ni pecat (deuteronòmic) envers –no poso contra Déu, perquè em sembla un
despropòsit i contra els Germans (amb majúscula) ¿què feble que és l’expressió!
Si la gràcia com la fe és un do, un estil de viure, no es mesura en relació a
la pròpia consciència sinó a l’esplendidesa del Pare que està en nosaltres i
ens fa aquesta gràcia de romandre-hi! Adonar-se’n de que Ell ens sosté i dóna
calor al nostre viure, això oxigena el viure de cada dia. Reconèixer és un gest
amorós; tornar endarrere per agrair el que ja hauríem d’haver agraït en el
mateix moment del “Fet” és tota una descoberta magnífica (Naaman deixa les
seves raons que infravaloren el que li prescriu Eliseu i fa les immersions i
veu miracles: la pell se li torna com la d’un nadó perquè és acariciat per Déu
Pare-Mare.
Maria
vessa gràcia: és una copa de cristall de Bohèmia que sobreïx de gràcies i si
t’hi atanses, sense voler o sense buscar-ho, entres en l’àmbit de l’agraïment
(Cantem el Magnificat...) Déu ho és tot
en tots i en ella particularment; no és el totus tuus que és un bon desig
d’entrada. No és pel que dono sinó pel que rebo. Totus meus, en tot cas. Déu,
si en som conscients, s’avança sempre, ens sosté, té mans femenines que són
l’expressió sensible del cor: com que no es pot negar Ell mateix, Ell continua
fidel si nosaltres –desagraïts- no li som fidels. La paraula clau del diumenge
passat...La fidelitat, l’adhesió, el donar-se i abandonar-se en Déu.
De
la seva plenitud, la de Crist ,
vas perfumat de gràcia; i gràcies al Pare hem rebut gràcia sobre gràcia.
Agraciats, aquest és el primera i l’última veritat del nostre viure. “És per
gràcia que ens salvem”. La gràcia té poders curatius, estimulants, motors; és
suau i des-neguiteja, ens posa tendrament en les mans de Déu i Ell ens té a la
seva falda com era costum amb els nadons a Israel de posar-los només nascuts a
la falda paterna, per sentit de paternitat.
Amb
la gratitud al cor i als ulls ho veiem
tot més viu de color i de sentit: és com si assistíssim als moments mateixos de
la creació: “i veié que tot era bell”. Siguem agraïts; lliguem la nostra
petitona acció de gràcies a la
de Jesús en l’Eu-Xaristia. El Vaticà II ens invita a
relligar-ho tot a l’Eucaristia com a acció de gràcies que tot el poble de Déu
(el cos Místic amb Jesucrist com a capdavanter) dóna al Pare per haver-nos
regalat la presència i l’acció de gràcies que per Ell, amb Ell i en Ell donem
al Déu de la gratuïtat.
Un
dia vaig escriure una espècie de lletania de la gratitud. Seria bo
recuperar-la i afegir-hi els nous motius que han exornat la teva vida des
d’aleshores ençà.
Acabo,
i m’hi trobo tant bé, que no acabaria mai, però poso el punt final amb la
col·lecta d’aquest diumenge: “Que la vostra gràcia, Senyor, ens precedeixi i ens acompanyi sempre i ens
faci sol·lícits i constants en la
pràctica del bé” Millor no es pot dir i fer o millor encara deixar-se fer.
Primer és Déu qui posa en marxa el sentit del propi viure. “Sigueu agraïts, diu
Pau. “Gràcies d’aquesta aurora encesa...”
Diumenge
XXVIII de durant l’any, 13 d’octubre de 2013
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada