divendres, 27 de setembre del 2013

Homilia del diumenge 29/09/2013 del P. Josep Mª Balcells

COM  SI  FOS  UNA  SÈRIE…(2)
                                                          
                                               L’estructura de les lectures de la Missa d’avui sembla ser la continuació seriada de les del diumenge passat: parlàvem de corrupció i Amós torna a la càrrega i parla ara de vividors, transmutació del corrupte per la facilitat d’allargar la mà i posar-se la cartera desbordant a les mans. Més ben dit no en porten de cartera, ells fan transaccions a alt nivell i van sempre de visa. Van a l’engròs, inaccessible per a tants que han de mirar d’arribar a fi de mes fent d’equilibristes. Ja avui dia no hi ha ningú  que llegeixi diaris, que vegi documentals que negui que no hi hagi esclaus. Els sistemes són més refinats, esclaus a fi de comptes. Els llibres d’història que escriuen els que els hi paguen i unten, segons ideologies, posen data a quan es va acabar l’esclavitud, però només cal obrir els ulls per veure que és una gran mentida. Per una banda hi ha les Declaracions, Constitucions, fruit de pactismes i de rerefons que queden entre línies  i que a data segura ressorgeixen. En escriure història mai es parteix de zero. Cada colonitzador fa la seva història per justificar-se (no faltaria més) Si no tens treball ets esclau... i a més sense Espartaco a la vista que se sublevi i promogui  el retorn a  la dignitat humana de tothom. ¡En va! Ho tenen tot lligat i ben lligat. I la cosa no és d’ara. La burgesia fa un món a part. Com ho han estat les monarquies per més constitucionals que es declarin. Ja poden cantar les declaracions dels DRETS humans que et diran que ara no es poden tutelar perquè els financers encara han de fer de les seves. Tiren d’amagat la pedra i amaguen la mà. Els financers no poden arreglar el món i no els interessa. Una societat que no produeix  ni sap donar treball és un ens que va a la dissolució poc a poc. Els moviments socials, vull dir els antisocials treballen a les fosques. Estem en mans de la nocturnitat. No es veu diner, però corre i vola. Això ho dic com es parla pel carrer i entre gent que no té estudis d’economistes. Ells són els que no s’entenen, pel que es veu. I estem en el món del “nostre pa de cada dia”... escàs i mal nodrits .

                                              
                                               Viuen el seu món emmurallat amb artefactes de seguretat dels més vastos als més sofisticats, que són com les muralles de la Xina, d’Usa, de Ceuta i Melilla,  per la vergonya de tothom els assentaments constants de Cisjordània. La seguretat la fan consistir en l’aïllament dels que potencialment destorben. Dins es banqueteja, fora hi ha un seguit de pobres Llàtzers que tot i ser diferents sempre són el mateix: nafrats, amb gana, fam de bussejar en els contenidors per veure si omplen els seus carretons dels súpers amb algunes míseres sobralles dels que baquetegen. No fan com a l’edat mitjana a “lo Pantagruel” sinó refinats que només piquen i deixen, ¡ai els plats a meitat..!. Repapats “a dins” i dormint en “llits de marfil., aclofats als seus sofàs. Han fet de la gastronomia una descoberta del dia, una  moda com a finals de l’imperi romà; mengen sempre a la carta. Diuen que és un art. Sé que és arriscat dir el contrari; no ho crec: són creativitat, disseny. Fan els Epulons sessions culturals com les feien les Madames franceses al segle dinou, àdhuc més enllà. Impermeables a la misèria que es pot fer ostensible àdhuc cridanera a les portes mateixes de casa seva, de la “mansió, del palauet. Fan poesies d’ocasió , pensen que són uns grans músics i l’enologia va a tap destapat i sobretot ressaltant l’any.  Poc és el que ens calgui dir. Ho han vist per televisions excitadores de desigs sempre frustrats, somiats potser. Són grups elitistes,  amics i socis d’embulls de molta mànega, obesos, que es pensen que són el present i el futur de la cultura, perquè toquen peces assajades per suscitar l’admiració forçada, que les repeteixen fins a exhaurir les forces de l’esperit amb el somriure forçat als llavis. S’ha d’aplaudir a la joveneta que fa estudis de violí (llegireu arpa en el profeta. Tant se val) els perfums identifiquen la senyora i fan  entre tots els tons una barreja que mareja. Els seus fills van a Col·legis on es lliguen lligalls d’amistats que després els asseguraran el futur socio-econòmic i perpetuaran la burgesia cada vegada més resclosa, fora dels que seuen als escons... que aquesta és una altra. Acaba Amós: “No els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep. Per això seran els primers en les files dels deportats  i així s’acabarà l’orgia dels vividors”.

                                               Es casen entre ells i així s’engreixen les fortunes i les fan infranquejables i viuen tranquils a Sió, dels qui es creuen segurs al turó de Samaria.

                                   Ha dit l’oracle:”La recessió s’ha acabat; no la crisi” Llegeixo i m’imagino punyents els cinc, sis milions, tant se val milió més, milió menys d’aturats, pobres Llàtzers que ni malalts es poden posar, nafrats a les portes principals dels senyors. Traieu la púrria... Que el que no es veu , no existeix.

                                               El salm és una lletania de que el Senyor prendrà part a favor del pobres Llàtzers, que n’hi ha a munts. Llegiu-lo el salm línia per línia: tota malvestat serà suprimida. Repetiu com un mantra: “lloa el Senyor ànima meva”

                                               Respirarem una mica amb els consells que dóna Pau al seu deixeble estimat, Timoteu, aquest “home de Déu”. Estem a les antípodes del que deia Amòs: “Practica  sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència,la mansuetud i guanya’t la vida eterna, a la qual vas ésser cridat i que vas fer-ne professió de fe davant molts testimonis. Sobretot davant Déu, font de tota vida. Quan serà l’hora, farà aparèixer la seva manifestació aquell que és de debò feliç. Aquell a qui ningú no l’ha vist mai, ni és capaç de veure’l. Del que ens vindran les capacitats per viure segons demana Pau a Timoteu: de l’Esperit. Em venen unes ganes de fer un escalat amb cada invitació que li fa per veure com podríem fer-ho nosaltres en el nostre viure de cada dia. No ho faré, però la lliçó no em quedarà per fer. Rumio la traducció personal a cada una d’elles;  ni miro ni que sigui de lluny de ser un petit home de Déu...

                                               Abans d’entrar en la paràbola del Ric (que això vol dir en grec Epuló) i així és aplicable a tots i cadascun dels que farien bé de desmentir Jesús quan diu allò tan fort de que no canviarien “ni que algú d’entre els morts  ressuscités no es deixarien convèncer del que hi ha darrera la porta d’aquesta vida. A l’altra, que segons Gomis és vida però és altra. A l’aclamació abans de l’evangeli que sol ser un resum i aquí ho és de veritat plena:”Jesucrist , que és ric, es va fer pobre, perquè la seva pobresa us enriquís”.


                                               Em quedo amb les ganes de fer un comentari a la paràbola, però veig que és tan entenedora i sobretot tan visible que potser està de més. Només cal estar atent a les crides que es fan ara continuades a qui té literalment fam... sort que cada vegada surten més institucions que fan obra de justícia i de misericòrdia. Ara és l’hora de les oportunitats. Quan l’Epulò en demana una altra, in extremis, rep d’Abraham la impossibilitat de poder-lo satisfer: primer a ell; ni una goteta d’aigua; després als altres germans Epulons: "Oh Déu, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu; enriquiu-nos amb els dons de la vostra gràcia, per tal que corrent cap al terme promès, esdevinguem hereus dels béns celestials”.

                                               En algunes figures pintades o esculpides a l’edat  mitjana es veuen els àngels amb unes balances i es fa justícia, no com explicava Amós. Pesa més un Llàtzer que una legió d’Epulons.

                        Diumenge XXVI de durant l’any, 29 de setembre del 2013  Barcelon