COM
SI FOS UNA
SÈRIE…(2)
L’estructura
de les lectures de la Missa d’avui sembla ser la continuació seriada de les del
diumenge passat: parlàvem de corrupció i Amós torna a la càrrega i parla
ara de vividors, transmutació del
corrupte per la facilitat d’allargar la mà i posar-se la cartera desbordant a
les mans. Més ben dit no en porten de cartera, ells fan transaccions a alt
nivell i van sempre de visa. Van a l’engròs, inaccessible per a tants que han
de mirar d’arribar a fi de mes fent d’equilibristes. Ja avui dia no hi ha
ningú que llegeixi diaris, que vegi documentals
que negui que no hi hagi esclaus.
Els sistemes són més refinats, esclaus a fi de comptes. Els llibres d’història
que escriuen els que els hi paguen i unten, segons ideologies, posen data a
quan es va acabar l’esclavitud, però només cal obrir els ulls per veure que és
una gran mentida. Per una banda hi ha les Declaracions, Constitucions, fruit de
pactismes i de rerefons que queden entre línies
i que a data segura ressorgeixen. En escriure història mai es parteix de
zero. Cada colonitzador fa la seva història per justificar-se (no faltaria més)
Si no tens treball ets esclau... i a més sense Espartaco a la vista que se
sublevi i promogui el retorn a la dignitat humana de tothom. ¡En va! Ho
tenen tot lligat i ben lligat. I la cosa no és d’ara. La burgesia fa un món a part. Com ho han estat les monarquies per més
constitucionals que es declarin. Ja poden cantar les declaracions dels DRETS
humans que et diran que ara no es poden tutelar perquè els financers encara han
de fer de les seves. Tiren d’amagat la pedra i amaguen la mà. Els financers no poden
arreglar el món i no els interessa. Una societat que no produeix ni sap donar treball és un ens que va a la
dissolució poc a poc. Els moviments socials, vull dir els antisocials treballen
a les fosques. Estem en mans de la nocturnitat. No es veu diner, però corre i vola.
Això ho dic com es parla pel carrer i entre gent que no té estudis
d’economistes. Ells són els que no s’entenen, pel que es veu. I estem en el món
del “nostre pa de cada dia”... escàs i mal nodrits .
Viuen
el seu món emmurallat amb artefactes de seguretat dels més vastos als més
sofisticats, que són com les muralles de la Xina, d’Usa, de Ceuta i Melilla, per la vergonya de tothom els assentaments
constants de Cisjordània. La seguretat la fan consistir en l’aïllament dels que
potencialment destorben. Dins es banqueteja, fora hi ha un seguit de pobres
Llàtzers que tot i ser diferents sempre són el mateix: nafrats, amb gana, fam
de bussejar en els contenidors per veure si omplen els seus carretons dels súpers
amb algunes míseres sobralles dels que baquetegen. No fan com a l’edat mitjana
a “lo Pantagruel” sinó refinats que només piquen i deixen, ¡ai els plats a meitat..!.
Repapats “a dins” i dormint en “llits de marfil., aclofats als seus sofàs. Han
fet de la gastronomia una descoberta del dia, una moda com a finals de l’imperi romà; mengen
sempre a la carta. Diuen
que és un art. Sé que és arriscat dir el contrari; no ho crec: són creativitat,
disseny. Fan els Epulons sessions culturals com les feien les Madames franceses
al segle dinou, àdhuc més enllà. Impermeables a la misèria que es pot fer
ostensible àdhuc cridanera a les portes mateixes de casa seva, de la “mansió,
del palauet. Fan poesies d’ocasió , pensen que són uns grans músics i
l’enologia va a tap destapat i sobretot ressaltant l’any. Poc és el que ens calgui dir. Ho han vist per
televisions excitadores de desigs sempre frustrats, somiats potser. Són grups
elitistes, amics i socis d’embulls de
molta mànega, obesos, que es pensen que són el present i el futur de la cultura,
perquè toquen peces assajades per suscitar l’admiració forçada, que les
repeteixen fins a exhaurir les forces de l’esperit amb el somriure forçat als
llavis. S’ha d’aplaudir a la joveneta que fa estudis de violí (llegireu arpa en
el profeta. Tant se val) els perfums identifiquen la senyora i fan entre tots els tons una barreja que mareja.
Els seus fills van a Col·legis on es lliguen lligalls d’amistats que després
els asseguraran el futur socio-econòmic i perpetuaran la burgesia cada vegada
més resclosa, fora dels que seuen als escons... que aquesta és una altra. Acaba
Amós: “No els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep. Per això seran
els primers en les files dels deportats
i així s’acabarà l’orgia dels
vividors”.
Es
casen entre ells i així s’engreixen les fortunes i les fan infranquejables i
viuen tranquils a Sió, dels qui es creuen segurs al turó de Samaria.
Ha
dit l’oracle:”La recessió s’ha acabat; no la crisi” Llegeixo i m’imagino punyents
els cinc, sis milions, tant se val milió més, milió menys d’aturats, pobres Llàtzers
que ni malalts es poden posar, nafrats a les portes principals dels senyors. Traieu
la púrria... Que
el que no es veu , no existeix.
El
salm és una lletania de que el Senyor prendrà part a favor del pobres Llàtzers,
que n’hi ha a munts. Llegiu-lo el salm línia per línia: tota malvestat serà
suprimida. Repetiu com un mantra: “lloa el Senyor ànima meva”
Respirarem
una mica amb els consells que dóna Pau al seu deixeble estimat, Timoteu, aquest
“home de Déu”. Estem a les antípodes del que deia Amòs: “Practica sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor,
la paciència,la mansuetud i guanya’t la vida eterna, a la qual vas ésser cridat
i que vas fer-ne professió de fe davant molts testimonis. Sobretot davant Déu, font de tota vida. Quan serà l’hora,
farà aparèixer la seva manifestació aquell que és de debò feliç. Aquell a qui ningú no l’ha vist mai, ni és capaç de veure’l.
Del que ens vindran les capacitats per viure segons demana Pau a Timoteu: de
l’Esperit. Em venen unes ganes de fer un escalat amb cada invitació que li fa
per veure com podríem fer-ho nosaltres en el nostre viure de cada dia. No ho
faré, però la lliçó no em quedarà per fer. Rumio la traducció personal a cada
una d’elles; ni miro ni que sigui de
lluny de ser un petit home de Déu...
Abans
d’entrar en la paràbola del Ric (que això vol dir en grec Epuló) i així és
aplicable a tots i cadascun dels que farien bé de desmentir Jesús quan diu allò
tan fort de que no canviarien “ni que algú d’entre els morts ressuscités no es deixarien convèncer del que
hi ha darrera la porta d’aquesta vida. A l’altra, que segons Gomis és vida però és altra. A l’aclamació abans
de l’evangeli que sol ser un resum i aquí ho és de veritat plena:”Jesucrist ,
que és ric, es va fer pobre, perquè la seva pobresa us enriquís”.
Em
quedo amb les ganes de fer un comentari a la paràbola, però veig que és tan
entenedora i sobretot tan visible que potser està de més. Només cal estar atent
a les crides que es fan ara continuades a qui té literalment fam... sort que
cada vegada surten més institucions que fan obra de justícia i de misericòrdia.
Ara és l’hora de les oportunitats. Quan l’Epulò en demana una altra, in
extremis, rep d’Abraham la impossibilitat de poder-lo satisfer: primer a ell;
ni una goteta d’aigua; després als altres germans Epulons: "Oh Déu, mai no
manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu;
enriquiu-nos amb els dons de la vostra gràcia, per tal que corrent cap al terme
promès, esdevinguem hereus dels béns celestials”.
En
algunes figures pintades o esculpides a l’edat
mitjana es veuen els àngels amb unes balances i es fa justícia, no com
explicava Amós. Pesa més un Llàtzer que una legió d’Epulons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada