CORRUPTES!
CORRUPTES!
Agafar
les pàgines del profeta Amós és com agafar el diari o veure un informatiu de la TV. Estem podrits:
(excuseu, però vull explicar aquest plural inclusiu que d’entrada pot semblar
ofensiu.) Jo penso que airejar
públicament la gran misèria i les miserietes de cada dia, almenys té les dues
cares de la moneda: la bruta, brutíssima, pesantíssima. No sé ara quanta és
l’equivalència de l’euro amb l’or, per allò de la pesantor, ho dic. I els
passegen amunt i avall, avall i amunt i són ben bé els tristos personatges d’un
món que està gastat i envilit que la gent ja –els optimistes respecte al futur,
que no són gaires- albira un canvi de sistema, però és un part que se’ns mostra
entravessat... El diner per més Forbes que hi hagi no té cara, s’amaga. Pau ens
deia, l’altre dia no més lluny, que era una idolatria, aquest divendres Pau a
Timoteu l’engaltava així: “L’amor al diner és l’arrel de tots els mals”; i
avui l’evangeli és taxatiu: “No podeu
servir dos amos... No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”.
L’altra
cara de la moneda s’assembla més literalment a la lectura: “Farem trampa”; Fem. Ja està tot dit.
Poseu-li les dimensions i els atenuants que vulgueu i ¡oh sorpresa! ens pot
sortir el propi retrat. S’han acabat les “tornes”, les bones mesures, si et
poden plomar, t’ho fan amb cortesia aparent, però hi ha tot un món en les “rebaixes”
i les competències, en col·locar-te la llufa de cert comerç que se sosté sobre
sous que són escarnis, eros, acomiadaments . Pispar també es pot aplicar a les pròpies responsabilitats de tot gènere.
L’ambient de l’ecosistema espiritual està emmetzinat.. Diuen -i em dic a mi
mateix fent del dubte una interrogació turmentadora- que quan escric això, exagero. ¿Exagero? No són tots, uns fent
, altres consentint, però certs percentatges posen l’¡ai! al cor. Un diari d’ara quan escric diu:
“Intermon dóna un crit d’alerta sobre les retallades: el 42 % dels espanyols
seran pobres al 2025” .
Us i em demano de tornar a llegir per enèsima vegada la primera lectura i tot
són figures reals passades, però hi ha un fons de realitats traduïbles a l’avui,
indefugible, si volem ser sincers i fent una lectura de carrer, de vida
quotidiana, mirant-nos al mirall...A vegades penso si la casa –dels que la
tenen- no és un refugi per no veure realitats de cada dia, fent una capcinada...i
oblidant, oblidant. Di-vertits. L’oci no ennobleix i ho hauria de fer
I
no és aquest, ni aquest altre. Es va embullant la cosa i les ramificacions
poden portar a un final on tots en siguem cooperadors, sense voler-ho. Bo seria
, ¡una meravellosa sort! si ens mantinguéssim “fidels i honestos”, sense
fer-nos trampa a nosaltres mateixos. Que es veu per la mateixa fisiognomia, per
la cara que fem. De-gradats en valors. Etimologia de de-gradats: baixant
graons. Això vol dir que el dibuix humà és com una escala. Cadascú sap a quin
graó està i si puja o baixa.. Teilhard ho dibuixava com una ascensió on l’amor
guanyava més i més densitat en un procés d’”amorització” fins al punt Omega. Sant Joan de la Creu en el llibre que tinc, editat pel p. Silverio abans
de la “Subida
al Monte Carmelo” posa un dibuix que esglaia a molts que se l’ensopeguen: Us
suggereixo de donar-li una ullada, si podeu tenir-lo a mà: Quatre títols: Modo
para venir al todo. Modo de tener al todo. Modo para no impedir al todo.
Indicio de que se tiene todo. Esborrona sobretot als qui hem tastat l’estat del
benestar i als que el consumisme ens ha capgirat l’enteniment humanista, no dic
l’evangeli. Casaldàliga ho dirà d’una altra manera, dient el mateix: “POBREZA
EVANGÉLICA”: “No tener nada./ No llevar nada./ No poder nada./ No pedir nada./
Y, de pasada,/ no matar nada./ Solamente el evangelio, como una faca afilada/ Y
el llanto y la risa en la mirada./ Y la mano
extendida y apretada./ Y la vida, a caballo, dada./Y este sol y estos ríos y esta tierra comprada/ por
testigos de la Revolución ya estallada./ ¡Y mais nada!” A vegades arribo a pensar
si vivim en el món d’avui... Fugida, diversió o sofà, i vinga tele i més tele...
Embrutits per inèrcia ¿Quin article heu llegit avui de tipus social al diari?
¿quin llibre us acompanya i us fa pensar i promou interrogants en el propi
viure?
“Escolteu això, vosaltres que us abraoneu
sobre els pobres...” ¿Què vol dir? Que res li passa per alt. Déu no fa la
migdiada, ni mira cap a l’altre cantó. “No veu res”, això diu precisament perquè un ateu pensa que Déu no actua i per això el
nega. I què me’n dius de girar la mirada
cap a l’altre cantó, cosa que fem ateus i no ateus. (El bon samarità: repassem...)
La solidaritat és, podria ser, el futur d’un món que se’ns desfà a les mans com
sorra que només es pot amuntegar, que de si és inconsistent. ¡Y mais nada! Amb
tot, Casaldàliga és herald de l’ESPERANÇA. Jo voldria afegir-m-hi. Una esperança
feta a casa, al cor, a la manera inusual de veure...
No
és fàcil ser ateu per conviccions. No és fàcil ser creient per conviccions.
Quan un deixa de mirar i d’admirar, quan un deixa de pensar en el mal que el
circumda o el té al cor: tot això ens HAURIA
DE FER pensar... Ens encallem amb el problema
i el misteri del mal.) (Llibre d’Estradé)
¿No serà una excusa per no haver de netejar la pròpia pupil·la, per
saber veure i aprendre a obrar bondats i belleses i justícies. Gent que fa bon
preu i no parlo ara de comerç: amabilitat, bon tracte, “crear lligams” del
Petit Princep. Europa, i per tant nosaltres, hem estat uns colonitzadors i uns
depredadors. Després d’uns, tots hi vàrem caure i es llegeixen coses que fan estremir.
No cal que sigui més explícit el profeta
Amós. Tots –és un dir- vàrem posar les nostres mans en el furt, l’engany i l’avarícia era un pecat capital al que
s’acudia com a l’usurer. Dues notes: “contra avaricia...” ¿Què?, en la llista
dels pecats capitals l’avarícia va després de supèrbia i ¿abans de la luxúria?
No m’hi vull posar... Ara hi ha altres
colonitzacions: i són els costums, les modes, el pensament únic i líquid, els
valors, les extra- vagàncies (en sentit fortament literal), la de-gradació:
baixem de nivell, sens dubte. Juguem una mica al tot s’hi val i rodoles,
rodoles... fins a perdre la
fesomia. Els polítics –en general- haurien de llegir més Amós.
¡No em facis riure! Les parelles, els pares, els religiosos, l’home de una
certa cultura, potser abundosament tecnològica, també. ¡Allà pel·lícules! Mai
he llegit que la tecnologia salvarà el món; sí ho he llegit mil vegades que és
l’amor de veritat qui salvarà el món. La fidelitat: s’ha de llegir en singular
i no limitar-la a la vida sexual. Qui és fidel en les coses petites és ben
possible que vagi pujant graons en l’escala pròpia de la vida. Restituïm el
valor humanista i evangèlic de primera categoria que té la FIDELITAT en tot i
en tots. Es comença per un mateix i en les petiteses el dia a dia, després
vindran professionalitat, voluntariat, tenir present l’altre. L’astúcia de no
veure està desprestigiada èticament. Res eximeix.
A-teu,
dir-se’n és tan arriscat com dir “Amb Déu”. Hi ha una paraula que jo aprecio
molt i és aproximacions. Que és el
que estem fent uns i altres. Aquell a qui preguntaven: ¿Com veu el futur? Contesta amb concisió: “Amb incertesa, això
és el més cert” Bona resposta. Déu és
fidel a través de les pròpies fidelitats de cada dia. Déu és honest i just a
través de les nostres honestedats, i justícies. Llegiu els Quaderns de
Cristianisme i Justícia: cada número ens desvetlla el sentit de la Justícia. Diu el
profeta per cloure les nostres indignitats: “El Senyor ho jura per la glòria de
Jacob: “No oblidaré mai tot això que
fan”. El Senyor pot parlar amb aquests absoluts que ens estan vedats a
nosaltres: “Mai”, “tot això”, i és ben explícit. Torno a Casaldàliga: home
d’esperança. No trobo la poesia que acaba precisament fent professió
d’esperançat, terc en esperar que si ens donem les mans podem fer cadenes que
poden fer tremolar els poderosos amagats darrere de l’engany de les
preferents....Retallades a tot drap i més penúries que pateixen sobretot els de
sota, que se’ls trepitja i no poden ni saben on reclamar. Món injust. Abans el
treball era el puntal de tot, avui hi ha milions que en busquen i no en troben.
Escandalós! És un dret primari el que tenen atropellat.
Sant
Pau convida a pregar per tothom, començant pels que més ho necessiten: els polítics. No siguem raques. Ells ho
necessiten, sense adonar-se’n el més possible. Els qui confonen
responsabilitats amb autoritat; el poder embriaga. Què va fer el bisbe de Roma,
Francesc, tot just haver-lo fet papa. Va sortir al balcó i ens invità a resar
amb ell i per a ell, àdhuc pels indignes. Pregant la gent s’entén! Confonem l’oposició
amb els enemics. Siguem raonables. ¿Parlament?, doncs parlem, buscant el bé
comú i sobretot el bé dels que no tenen res i dels que els hi han pres. Ai,
hipoteques, desnonaments, aturs ¿I els drets socials, que no són a la Constitució?
Sant Pau exposa el seu gran desig lligat a riquesa, civilitat, humanisme,
dignitat de tota persona: “Perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena,
tota donada a la pietat i a l’honestedat. Acaba dient gràficament: desitjo que
els homes preguin per tot arreu, i que puguin alçar les mans netes (Mani pulite),
evitant les baralles i les discussions.
Som
només administradors; no res més que gestors de béns que no ens pertanyen.
Després de la paràbola del prototipus de “desencarregats”(?) de béns aliens.
Del que ha fet fins l’últim moment les seves trampes i tramoies en destaca
Jesús la sotilesa de fer quadrar el que no quadra. Llàstima de talents perduts
per la cobdícia i perquè no el faran després, ja foragitats del càrrec, ni conseller
, ni “grande d’E”. I no hi haurà bunkerització de sous eterns... Cadascú fill
del propi treball honrat i de la justícia.
Jesús
en l’evangeli d’avui parla de fidelitat, de bons administradors, d’aplicar les
llesteses humanes per les coses de Déu. Amos de res, senyors en tot. Com menys TENS,
sense però que no et manquin les quatre
coses fonamentals: casa, família, treball i un gran sentit d’adaptació que
suposa la maduresa del viure, viscut realment; més ETS. Hi ha una altra manera
de viure, més modesta, més senzilla, i -¿m’ho deixeu dir?- més plaent, perquè
no depèn de “COSES”, sinó d’un cor senzill i amorós. I de comunicació amb
l’altre. M’agradaria dir de Comunió amb la vida, tota vida.
Deixem-ho
així i qui més en sap que més en digui. Valor no en el dir sinó en el FER.
Diumenge
XXV de durant l’any, 22 de setembre del 2013
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada