A
vegades es donen coincidències ben
singulars; en aquest cas per la sintonia de les frases i perquè
l’experiència de cada dia ens n’és testimoni. Dos diaris diferents amb motius
també ben diferents. L’un glosses de la frontera imprecisa entre la fe catòlica
i la luterana. La
figura de la que es tracta és Kierkegaard de la qiual se celebra el bicentenari
del seu naixement.
coherència
com a font d’autoritat moral . Entén Kierkegaard que el cristià només serà creïble i digne de confiança si és
coherent i si viu amb harmonia el missatge de Crist i la seva exigència. El
pensador danés és un interpel.lant de les consciències. Torralba diu del danès:
Kierkegaard commou. Exigeix pensar a fons les pròpies conviccions i transcendir
la banalitat i la superficialitat .Vol fer reflexionar sobre la pròpia existència,
sobre allò que el mou i que fa valuosa la seva vida. Cal saber que Torralba va
fer la seva tesi doctoral sobre Kierkegaard. Interpel·la tan cristians com agnòstics. El
cristià es veu cridat a pensar la seva fe; quina coherència té el seu acte de
creure. I l’agnòstic el veu cridat a pensar les seves opcions filosòfiques.
El dubte, l’angoixa i la desesperació
no són alienes a l’obra de Kierkegaard i, en aquest sentit . connecta
empàticament amb la recerca espiritual de molts lectors que busquen al marge de
les vies institucionals” Avui són molts; el cas emblemàtic entre nosaltres és
el d’Unamuno que fins i tot va aprendre danès per poder-lo llegir i entendre
millor.
Diu
en Torralba en un parell d’obres que
segons Kierkegaard: “mai s’és cristià, sinó que en el millor dels cassos hom
s’esforça per arribar a ser-ho”. Torralba en el llibre Jesucrist 2.0 ja havia
escrit: “Ser cristià és un procés (...). Mai no s’és del tot cristià”. Torralba
recentment es pregunta com veuria l’autor ara
l’Església catòlica de Francesc: “ Tots dos, Kierkegaard igual que Francesc,
subratllen el valor de la
En
síntesi i és el tema que avui volia tractar, la fe viscuda i experimentada a
consciència; el tema que s’explicita en les lectures d’avui: el tema de la saviesa evangèlica del cristià madur o
d’aquell que no en té prou amb el poc o amb un xic més, modest. Hem d’elevar el
nivell cultural de la fe evangèlica; la situació o nivell mitjà és pobret, ho
sabem tots. Seria bo donar una ullada al llibre de la Saviesa. D ’ella
s’afirma que “és un do de Déu i que tan sols amb la pregària és capaç
d’obtenir-la”. Pels que aspiren a nota seria recomanable de llegir els capítols
del 6 al 9 tots dos inclosos.
Només
com a curiositat. Hi ha un diari que cada dia durant tot “l’an
y espriuà” en
selecciona un frase. La que tinc retallada d’un d’aquests dies darrers és:
”Cristianisme generós i bo, adjectius que no sempre casarien, perquè és més
aviat difícil d’assenyalar un cristià autèntic”.
Sant
Pau, agosarat, se’n va a l’Àgora d’Atenes i els presenta una saviesa diferent
de la dels clàssics. Sobte que s’atreveixi a parlar d’aquest tema i posant com
a epicentre a
A
més fe, més saviesa cristiana. Tant la fe com la saviesa evangèlica són
aptituds que van creixent a mesura que creix l’una o l’altra. Del Catecisme
sabem que hem estat creats per descobrir, desitjar i executar la voluntat de
Déu envers cadascú i en cada moment. El cos afeixuga. És curiós a més de poètic
com l’anomena “cabana de terra”. Tant interessant com emblema que mostra la
nostra fragilitat i inestabilitat. Sort, però, que Pau ja diu explícitament: ¿Qui
hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa
, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant? Així s’han
redreçant els camins dels habitants de la terra, els homes han après a conèixer
què és del vostre grat, la saviesa els
salva”. Rematarà el seu pensament amb el tros del salm 89: “Ensenyeu-nos
a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor.
Calmeu-vos, Senyor, ¿Què espereu? Sigueu pacient amb els vostres servents”. L’Esperit
Sant, ¡oh l’Esperit Sant és qui propicia que vegem les coses, els esdeveniments
amb visió de fe, amb visió de
síntesi evangèlica! L’Esperit Sant és el mestre de la saviesa, perquè no afecta
solament el coneixement lúcid ans també el poder realitzar-ho. És la quarta
dimensió. Un dia en parlarem.
Sant
Pere s’expressa així: “El poder diví ens ha donat tot el que és necessari per a
la vida i la pietat, fent-nos conèixer aquell qui ens ha cridat amb la seva
glòria i amb tota la seva força. Per elles ens han estat concedides les
promeses més grans i precioses; gràcies a aquestes promeses podreu fugir de la
corrupció que hi ha en el món, provocada pels desigs terrenals, i participareu de
la naturalesa divina”.
“Per
això mateix, heu de treballar amb tot l’esforç perquè la vostra fe vagi
acompanyada de la virtut, la virtut, del coneixement; el coneixement, del
domini d’un mateix; el domini, de la constància; la constància, de
La
vida evangèlica és comparada com una construcció i en l’estratègia d’una
possible batalla. Cal saber comptar amb realisme, fer pressupostos, cal tenir
present els imprevistos, Les coses importants demanen discerniment, cal
preveure imprevistos que han de ser previstos, perquè sempre surten. Ara
desgraciadament en tenim una munió de casos amb emprèstits i desnonaments. Una
vergonya social i financera que il·lustra molt bé el que estem dient -¡i només
a nivell natural!- ¿què en diríem de la saviesa evangèlica? Aquest estiu com cada estiu un grup d’una
trentena llarga hem estudiat i dialogat sobre un llibre de n’ Espinàs titulat “Una
vida articulada”, un recull selectiu d’alguns dels seus articles diaris. Una
nota que surt amb freqüència és el de la provisionalitat o presentisme amb els
quals jo guardo molta afinitat.
Dèiem
que saviesa, fe i confiança van sempre juntes: Així es llegeix només encetar el
llibre de la Saviesa: “No us feu idees falses de Déu. Cerqueu-lo amb cor
sincer. Perquè es deixa trobar dels qui no dubten d’Ell, es manifesta als qui
se’n fien”.
Diumenge XXIII de
durant l’any, 8 de setembre de 2013
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada