diumenge, 12 de setembre del 2010

Homilia del diumenge 12/09/2010 del P. Josep Mª Balcells


EL PERDÓ ÉS UNA “FESTASSA”

¡Així tal com sona! Potser del perdó no n’hem parlat pas massa, per desgràcia, i així hem eixarreït el mateix evangeli. Tota festa, bíblicament, comporta un convit, que és sempre una anticipació del Convit Celestial. Una manera de dir que serà com entaular-nos en plenitud, presidint Déu la Taula de Família. Segons l’evangeli no hi ha prova de més alt amor que el perdó que rebem de continu de part de Déu Pare, per mitjà de Jesucrist que és l’amor-perdó definitiu. La litúrgia ja ens ho diu en una col·lecta preciosa que convé no oblidar-la, perquè és un punt fonamental de la visió-actuació de Jesús, que ens ha donat per via pràctica personal i pel seu missatge: “Oh Déu, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu. Enriquiu-nos amb els dons de la vostra gràcia, per tal que corrent cap al terme promès, esdevinguem hereus dels béns celestials”.

Tenim un concepte vergonyant del que significa ser perdonats per Déu. Per Jesús sabem l‘íntima relació que hi ha entre l’amor i el perdò. Entre el goig ple i el sentiment d’haver defraudat la confiança que se’ns ha posat i que no se’ns prendrà mai, mai, mai.

En el fons, aquí ens hi juguem de ple el què significa Déu i el què significa ser una criatura, que sempre és tractada com un fill. Sentir-se amorosament perdonat com Déu perdona és una de les vivències més pures que hom pugui sentir. Som feblesa que Déu sostè i que ha d’anar acompanyant, fins que no sapiguem valdre’ns una mica més per nosaltres mateixos. No hi puc fer més. Em ve insistentment la imatge de la mare que ensenya a fer els primers passos al seu fill petit. El nen en fa provatures sempre amb la confiança plena de que permanentment hi ha dues mans ofertes, amatents a qualsevol possible incidència. El perdó de Déu ens l’han ensenyat distorsionadament massa pel cantó de la culpabilitat, com si Déu s’irritès i com si fos una ofensa a un Déu ofès. ¿Com hem pogut simplificar així i fer-li perdre grandesa al fet del perdó? Déu perdona perquè estima i estima perquè perdona. Cal aprendre-ho d’una vegada per totes. És més una ofensa que ens fem a nosaltres mateixos, per inconseqüents i per contradictoris, si tenim un xic de fe, que el què ens dèien gairebé en exclusiva. Naturalment que és una ofensa a Déu, que és Pare i ho és més encara perquè som fills… Avui s’imposa una visió més filial de la relació amb Déu. Res nou, per altra part. Som fills però tendencialment agosarats i voldríem prescindir de Déu i fer del què fem, obra de les nostres mans. Propendim a pensar-nos que som més forts del que l’experiència ens va demostrant en el dia a dia. Nosaltres propendim a creure’ns “deuets”, àrbitres del bé i del mal. En algun moment de lucidesa evangèlica haurem d’anar descobrint que sense l’ajut, l’aprenentage i la confiança en Déu som ben poca “coseta”. La humilitat és una virtut radical, sense la qual no hi ha progrés. No queda malmesa l’autoestima. Déu no humilia mai, però estima la humilitat. Saber-se pecador, mancat, deficient, immadur és connatural al ser persona; molt més, a saber-se cristià. “TOT ÉS GRÀCIA, Diu Agustí. Per a l’humil autoestima sabem que en el camí humano-diví TOT està enquadrat en les coordenades pecat-gràcia, que ens permet anar agafant estabilitat ètica, maduresa i confiança en nosaltres mateixos, precisament perquè l’anem posant i re-posant en un Déu, Pare i Mare, per usar els termes que avui fan de tan bon sentir…

“Déu actua de tal manera que fa que sigui obra nostra allò que és do seu”. He de mirar l’etimologia de la paraula perdó, perdonar, perquè em sembla que amaga una sorpresa: per-donar; donar a mans plenes, donar totalment. El prefixe per- és afegitó de plenitud.

La força de la gràcia: paulí de cap a peus. Jesús prefereix els que més ho necessiten. S’asseu a taula amb pecadors, és la seva millor companyia. La seva missió és fer de tothom fills estimats de Déu; que en prenguin consciència. Allò que tant sulfurava als satisfets d’ells mateixos, als que es consideraven justos, i per tant blasmaven tots els altres: “Jo no sóc com el pobre fariseu que allà al fons es tenia per pecador, perquè ho era; i el reconeixement el porta a ser justificat. Justificat: aprovat, fet just, renascut, perquè el perdó jo l’entenc com un reneixement repetit, cada vegada a millor. Per gràcia.

No em sé explicar i tant que ho voldria, avui. Sense entendre el perdó no es pot entendre l’evangeli, ni Jesús, ni Déu, ni un mateix. A vegades em ve pel pensament o millor pel cor: “Oh benaurat pecat que m’ha permés entendre qui , què, com, per què i per a què Jesús es feu Home i és el nostre-meu Salvador. La flaquesa ens és congènita i no m’humilia, ben a l’inrevés: en la meva feblesa em sento fort, perquè la meva fortalesa és Déu, és la gràcia que em prevé, que m’acompanya, que no em deixa de la mà. És un contacte no d’estirar estrabant, sinó d’estimació, la força de l’amor que ho abassega tot en la plena complaença de tots dos: PARE i fill.

L’Església és santa i pecadora a la vegada. Així ho afirma el Vat. II: “L’Església que comprèn en el seu propi si els pecadors, santa (ja ho ha dit abans), i alhora necessitada sempre de purificació, va en busca contínua de penitència i de renovació”. També: “Com sigui que tots ensopeguem sovint, tenim contínuament necessitat de la misericordia de Déu i hem de pregar cada dia, dient: “Perdoneu les nostres culpes”.

Avui tota la litúrgia de la Paraula és com una GALERIA DE CONVERSOS, de gent que ha exultat amb el perdó il·luminat de Déu. Vegeu, si no, a l’Èxode : Moisès intercedeix davant la rebel·lió del poble: “Apaivagava el Senyor, el seu Déu. Li diu la paraula màgica: “Recordeu-vos de l’aliança amb els patriarques. Déu es desdigué (és una imatge només). Déu sap perdonar perquè vol i pot perdonar. En ell sempre hi ha una nova oportunitat en aquest joc diví i humà entre misericordia i misèria.

Passem al salm responsorial i ens trobarem amb dos nous conversos: El fill pròdig (“Aniré al meu pare i li diré: “Pare he pecat”) i David que entona en el salm 50, el seu millor càntic d’acció de gràcies: “Compadiu-vos de mi, Déu meu, vós que estimeu tant, vós que sou tan bo, esborreu les meves faltes, renteu-me ben bé de les meves culpes… Creeu en mi un cor ben net, feu renéixer en mi un esperit ferm”.

Donem pas al gran Pau, la vida del qual és perennement una acció de gràcies: “Però Déu s’apiadà de mi perquè, quan encara no tenia fe, no sabia què feia. La gràcia de nostre Senyor ha estat pròdiga en mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist. Entre els pecadors jo sóc el primer. Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar en mi la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així vida eterna”. Més explícit no es pot ser més.

A l’aclamació o al·leluia se’ns dóna una recapitulació en paraules del mateix Pau: “Déu, en Crist, ha reconciliat el món en Ell mateix i a nosaltres ens confia el missatge, “la bona nova) de la reconciliació”. Dues conviccions, dues visions d’un Déu que re-concilia, que torna una i altra vegada a abraçar-nos, a posar pau, goig i harmonia en totes les relacions possibles: amb Déu, amb un mateix, amb la natura, amb els altres que per do i gràcia els arribo a veure i viure com a germans.

Abans de donar pas a un dels capítols més humans de tan divins : les paràboles de la misericordia, cal prendre alè perquè estem davant de la meravella de les meravelles: Déu se’ns manifesta com un Pare- Mare. Tres paràboles d’allò més diví que es pot dir: La recerca de l’ovella perduda, cercada i trobada i el goig i la festassa que això suposa. I aquesta ovella ets tu. Sóc jo. No em fa vergonya ser-ho, la veritat. No m’interessa la meva fugida tan humana, tan pobrement humana. El que exalto és com Déu em cerca, em treu de les meves marrades, àdhuc dels meus desvergonyiments, i, en el fons, de les meves nicieses de la meva ignorància de qui sóc jo a ulls de Déu.

Passo per alt el desfici d’aquella bona dona que perduda una moneda, remou cel i terra i, trobada, en fa motiu d’invitació de les veïnes que comparteixin el goig de la trovalla. No per casolà deixa de tenir l’encant de trobar allò perdut. Els perduts, nosaltres

No entrarem avui en la paràbola de les paràboles, la del Pare d’entranyes de misericòrdia. Ah, el quadre de Rembrandt! És un moment sublim de la bellesa humana transcendida per la bellesa d’un Déu inefable, inimaginable, únic. (Només de pas recomano el llibre de Nouwen “El retorn del fill pròdig”. Una altra bellesa. La bellesa irradia, cura, salva. És el gran atribut de Déu. Només Déu és bo, va dir Jesús; només Déu és la Bellesa…

Aquests dies he fullejat amunt i avall el llibre de les Confessions de sant Agustí. Un altre convers. És ell qui ha creat el gènere literari de les Confessions. Ho va escriure ara fa aproximadament 1600 anys: “Us vol lloar aquest home, engruna de la vostra creació. Sou vós qui l’estimuleu a delectar-se en les vostres lloances, perquè ens vau fer per a vós i és inquiet el nostre cor fins que reposi en vós… Que jo us cerqui, Senyor, invocant-vos, i us invoqui creient en vós!”

“Oh suprem, òptim, potentíssim, totpoderosíssim, misericordiosíssim, i justíssim, secretíssim i presentíssim, pulquèrrim i fortíssim, permanent i inaprehensible, immutable i modificador de tot, mai nou, mai vell, renovador de tot, que meneu sense llur sabuda els superbs cap a la vellúria, sempre actiu, sempre quiet, que amasseu i no en teniu fretura, que porteu i ompliu i protegiu, creeu i nodriu, perfeu i cerqueu, encar que no us manca res! Estimeu sense arravatar-vos, us engelosiu sense neguitejar-vos, us penediu i no us sap greu, us aïreu i romaneu tranquil, modifiqueu les vostres obres i no modifiqueu els vostres propòsits; recobreu el que trobeu i mai no heu perdut; mai no sou pobre i gaudiu en el guany, mai no sou avariciós i exigiu usures. Hom us dóna més que no us deu, a fi que esdevingueu deutor, i ¿qui té res que no sigui vostre? Pagueu els deutes sense deure res a ningú, perdoneu els deutes sense perdre-hi res. ¿I què hem dit, Déu meu , vida meva, santa dolçor meva. ¿I què pot dir ningú quan és de vós que hom parla?

“Tard us vaig estimar, oh Bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, i jo us cercava al defora i em llançava, deforme com era, cap aqueixa bellesa de les vostres criatures. Vós éreu amb mi, però jo no era amb vós. Em retenien lluny de vós precisament aquelles coses que, si no fossin en vós, no serien. Em cridàreu i clamàreu , i vencéreu la meva sordesa; fulguràreu, resplendíreu, i foragitàreu la meva ceguetat; flairàreu, i vaig aspirar el vostre perfum, i sospiro per vós; vaig tastar-vos, i tinc fam i set de vós; em tocàreu, i vaig cremar de desig per la vostra pau”.

¡I quin torrent desbordat, i quina riquesa de sentiments! Quedo mut d’admiració.

D’Agustí he passat a Luter; no us n’estranyeu: ell era monjo agustinià. Us explico el per què. Agustí té una expressió que és molt sabuda i cabalment compresa. Diu així: “Estima i fes el què vulguis” N’hi ha una altra de Luter que s’adiu molt bé amb el tema que he desbrossat. Costa una mica d’entendre, però jo la trobo encertadíssima: “Peca fort, però tinguis una fe més forta encara”. Vol dir en la seva aparent paradoxa: Si realment creus de veritat, no pecaràs. I si peques, la confiança plena en Jesucrsit et farà reemprendre la marxa de perfeccionar-te. Estimar i tenir fe per a Pau , com per a Joan és el mateix. ¡Tinguem confiança en la confiança que Déu ens té! Som pecadors, però Déu farà en tu i en mi les seves meravelles. Ell hi està més, molt més compromès que no pas nosaltres mateixos, fràgils i trencadissos com som. “Allí on ha abundat el pecat ha sobreabundat la GRÀCIA”. AIXÒ ÉS TOT. Ho creus això? Si ho vas creient, cada vegada entendràs més i més i més. Em quedo com vençut; no ho he pogut explicar millor. Almenys que quedi esbossada la intuïció. Hi tornarem en altres ocasions. Que Déu hi faci més que nosaltres.


Diumenge XXIV de durant l’any, 12 de setembre de 2010. Barcelona

1 comentari:

Anònim ha dit...

interrsant reflexió i crec que ho has explicat prou bé.