Homilia del diumenge 25 de juny del 2023

                    VOSALTRES  TAMBÉ  SEREU  ELS  MEUS  TESTIMONIS

                                               Un dels criteris que va establir el Vaticà II per la reforma de la litúrgia fou el d’afavorir el que se’n diu la lectura contínua en els textos que es llegeixen en l’Eucaristia en dies successius, de forma que es pogués abastar en els seus contextos immediats una certa continuïtat per enfortir el sentit amb una visió més penetrant i, en conseqüència, més aprofundida. Això passa en la litúrgia d’aquest diumenge, tant en la lectura de la carta als romans (cap.5é) com sobretot amb la lectura de l’evangeli (el capítol 10, ja encetat diumenge passat i que serà central avui i seguirà el diumenge vinent) Recordem que diumenge passat llegíem com Jesús constituïa els dotze apòstols i els enviava a evangelitzar. Avui veurem com Jesús els adverteix que l’evangelització comportà persecucions, de forma similar a les que Jesús va sofrir; i els invita a tenir un ferma confiança, dient-los gràficament que no els ha de succeir res, perquè Déu els té en custòdia com en té dels ocells i us té comptats un a un àdhuc tots els cabells. Tot amb tot, hauran de demostrar valentia en el seu reconeixement.

                                               Com acostumem a dir que el verset de l’aclamació dóna sentit ple a l’evangeli que el precedeix, avui tenim aquesta cita, trobo que encertadíssima: “L’Esperit de la veritat donarà testimoni de Mi, diu el Senyor, i vosaltres també en donareu testimoni”. Mireu que aquest verset ve del capítol 15 de Joan, on es diu que hi ha una relació tan íntima entre Jesús i els deixebles com la que hi ha entre el cep i les sarments. Seran enviats a donat fruit i -seguint la comparació- el Pare podarà les sarments perquè donin fruit més abundós. I enviats a fruitar no se’ns estalviaran, com a Ell, les persecucions, però això serà motiu de ser testimonis. Acaba el capítol 15 amb la cita de l’aclamació: Testimonia l’Esperit i també nosaltres! D’aquest tenor hem de llegir l’evangeli d’avui: Serem odiats i perseguits, però serà motiu de donar testimoni del Mestre. De fet, el cristià avui i sempre ha de estar disposat a donar testimoni verbal i sobretot en l’estil de vida. Això és el què ens demana l’evangeli d’avui circumstanciat en el nostre món. Parlàvem diumenge passat de l’actitud compassiva de Jesús en veure tantes persones malmenades, oblidades, caigudes en la indiferència pastoral. No saben ni des d’un punt de vista cultural qui fou Jesús ni què significa ser cristià. Avui els vertaders cristians han de saber portar la condició existencial com autèntics deixebles en actiu, amb la manera inusual d’irradiar tot el què suposa ser cristià. Ja han passat els temps en què érem només deixebles, havent après tot un conjunt de conceptes i de sabers i que només implicaven la persona en la seva intimitat... Avui -tot en nosaltres- hauria de tenir aquesta connotació de ser, sentir-nos i d’expressar-nos com a cristians. La denominació de ser testimonis és prou completa i entenedora per a propis i estranys. Hem de proclamar la nostra condició, en fets sobretot, i també si s’escau en proclamacions verbals de ser testimonis. Acreditadors, Persones que han vist, sentit, que eren presents en fets i que asseveren situacions, fets i persones. En surten fiadors, que certifiquen i declaren una manera de ser i de fer. Portem en nosaltres una manera, una identitat. No som muts, només audibles en la pròpia intimitat. Som “testificants” actius. Avui ser, només és possible, si ho manifestem sense petició prèvia, sinó per convicció. Afirmem i firmem. Ja no és vàlid passar desapercebuts. Cal fer professió discretament però incoerciblement. Som i se’ns ha de notar, per necessitat identitària. Avui davant de tant de mutisme ambiental cal declarar obertament el què som. Això ens ha de portar a viure el què som, amb ganes de transparència, de dir, de cantar-ho! Avui no podem ser cristians “de tapadillo”. Avui o som de veritat i a totes o no serem, o ja no ho som, ai! sense havent-ne pres consciència!

                                               Acabàvem diumenge passat introduint-nos en la necessitat de ser evangelitzadors i ho fèiem amb el primer paràgraf del document del papa Francesc: La Joia de l’evangeli, dèiem: “La Joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui troben amb Jesús (trobament personal amb Jesucrist o almenys a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans). Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la Joia”.

                                               Si no l’hem llegit aquest document programàtic del nostre benamat papa Francesc, hauríem de fer el ferm propòsit de començar-lo a llegir, per tal d’identificar-nos-hi com a condicionant per poder dir-nos de veritat cristians del segle XXI. Si no sou lectors habituals, podríeu començar pel capítol darrer que porta per títol Evangelitzadors amb Esperit. “Evangelitzadors amb Esperit vol dir evangelitzadors que s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant. Per la Pentecosta, l’Esperit fa sortir d’ells mateixos els Apòstols i els transforma en anunciadors de les grandeses de Déu, que cadascú comença a entendre en la seva llengua. L’Esperit Sant, a més, infon la força per a anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parresia), en veu alta i en qualsevol temps i lloc, fins i tot a contracorrent. Invoquem-lo avui, ben recolzats en la pregària, sense la qual tota acció corre el risc de quedar buida i l’anunci finalment manca d’ànima. Jesús vol evangelitzadors que anunciïn la Bona Notícia no sols amb paraules sinó sobretot amb una vida que s’ha transfigurat a la presència de Déu”.

“Quan es diu que una cosa té “esperit”, això sol indicar uns mòbils interiors que impulsen, motiven, encoratgen i donen sentit a l’acció personal i comunitària. Una evangelització amb esperit és molt diferent d’un conjunt de tasques viscudes com una obligació feixuga que simplement es tolera, o se suporta com quelcom que contradiu les pròpies inclinacions i desigs. Com voldria trobar paraules per a encoratjar una etapa evangelitzadora més fervorosa, alegre, generosa, audaç, plena d’amor fins a la fi i de vida contagiosa!, però sé que cap motivació no serà suficient si no crema en els cors el foc de l’Esperit”. “En definitiva, una evangelització amb Esperit és una evangelització amb Esperit Sant, ja que Ell és l’ànima de l’Església evangelitzadora”. “Invoco una vegada més l’Esperit Sant, li demano que vingui a renovar, a sacsejar, a impulsar l’Església en audaç sortida fora d’ella mateixa per tal d’evangelitzar tots els pobles”. “Sempre fa falta conrear un espai interior que atorgui sentit cristià al compromís i a l’activitat. Sense moments entretinguts d’adoració, de trobament orant amb la Paraula, de diàleg sincer amb el Senyor, les tasques fàcilment es buiden de sentit, ens afeblim pel cansament i les dificultats i el fervor s’apaga. L’Església necessita el pulmó de la pregària”.  Deixem-ho aquí.... Sigueu beneïts, beneïu evangelitzant!        

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XII durant l’any, 25, juny del 2023  Sabadell