SI ALGÚ VOL VENIR AMB MI
Amb
l’evangeli d’aquest diumenge posem final a tot el capítol 10 de Mateu que bé
podria anomenar-se com la proclama de tots els cridats a ser evangelitzadors,
que és pròpiament el programa de tots i cadascun dels deixebles de Jesús que
compartiran i perpetuaran la missió de ser portadors de la Bona Nova del Regne,
ja iniciat i viscut en “primeres”, i que en un crescendo ens conduirà a la
plena possessió, quan finalment serem nosaltres els qui -en definitiva- serem “posseïts”
per Ell, vertader final en les estances glorioses del Pare. Notem que posa
aquest discret: “si algú vol venir...”, perquè la nostra relació amb Jesús i
per tant amb Déu posa com a premissa la llibertat en l’opció per Déu. No té
Jesús, amb tot, deixebles de “primera” i després tots els altres. Tots som
cridats a viure en un bany, ben amarats, d’evangeli, perquè mai un acaba
d’entendre fins on porta la crida, perquè és un autèntic procés en què com més
el vivim, més se’ns obren nous horitzons de vida, més rica i plena. Massa que
hem viscut com a persones que havíem de rebre tota una doctrina només com a
receptors-oients. No és segueix el
Mestre asseguts a uns bancs d’escola i aprenent memoritzades uns regles de
vida i de relació; com si amb això ja fóssim els deixebles que “aprovàvem”(!) i
passàvem de curs. La catequesi integral, avui suposa una creixença en un estil
de viure i de veure la realitat de la vida. La catequesi encara és més vàlida
per a tota persona que ha posat en Jesús un viure d’amistat i de consonància
d’afectes; en definitiva, en un procés
d’enamorament (sic!) i de poder fer “sinodalment” un camí obert a tantes
experiències que “prendran” progressivament el sentit i el gust de compartir
una manera de viure i de conviure que no té aturador i que porta a un nivell de
complaença, de bon i millor grat, i que desemboca en un néixer-renéixer en Déu d’una forma inefable i
inexplicable, fora del què podem pensar i desitjar... Seguir Jesús, vol dir estar
amb Ell, compartir el viatge de la vida, tenir-lo com a company, estar en
totes les incidències, tenir moments de gran intimitat, de mirar-nos fit a fit,
de compartir somnis, de passar destrets i d’embadalir-nos admirant una albada
policroma, de veure junts els estels i compartir silencis... La moral
evangèlica és creativa i enaltidora, si es viu amb l’entusiasme a flor d’ànima.
És un atansament als “tots” de l’amor a Déu!
Ja
vàrem començar fa dos diumenges i el començament no podia ser més gloriós.
Recordeu. Jesús es queda contemplant unes multituds desnortades i “deixades”
sense ningú que les hi allargui la mà..., Jesús les veu i les sent des d’una
compassió tan pregona i lacerant... Amb una expressió que surt de les
pregoneses de la història del seu poble: les veu “malmenades i abatudes com
ovelles sense pastor”. Una imatge ben típica de la història del seu poble
Israel que ara fa seva, davant de la seva mirada feta sentiment profund.
Recordeu que en altres moments parlarà d’Ell com del Bon Pastor; d’aquell que
coneix cada ovella pel seu nom i que les guiarà amb expertesa de bon pastor.
També podem al·ludir al salm 22 que l’hem salmodiat tantes vegades: “El Senyor
és el meu pastor, no em manca res!” Diumenge passat traslladàvem als nostres
dies la imperiosa necessitat de portar el lenitiu de la nostra compassió a
tall de testimonis. Jesús fia la seva presència a la nostra i nosaltres la fiem
resoludament a la seva. I això d’una manera altament provocadora. Llegim, en
efecte, “qui estima al pare o la mare més que a Mi; qui estima els fills o les
filles més que a Mi...” Per què he dit que són expressions “provocadores?”. Si
les llegim literalment no deixen d’inquietar-nos! Tot amb tot, cal saber llegir
dins d’un context dels llibres bíblics i sabrem que aquestes requisitòries més
o menys presents en els profetes volen posar en relleu que ens hi va -com qui
diu- el tot per tot, en el seguici de Jesús. A part que bé podem estimar els
nostres amb estimacions fortes i decidides, sense que això sigui incompatible
amb estimar Déu amb els requisits dels “tots”: cor, ànima, forces,... També hi queda inclosa l’estimació de la
pròpia vida. Sant Pau de qui hem seguit durant
aquests tres diumenges ens reafirma en la idea de ser sepultats en la mort de
Jesús i en la seva resurrecció i que això ens ha de portar a viure de
ple en una nova vida. “Igualment vosaltres, penseu que sou morts pel que
fa al pecat , però viviu per a Déu en
Jesucrist
Tot
plegat ens ha de portar a fer ben nostra la col·lecta d’avui: “Oh Déu, Vós ens
heu convertit en fills de la llum per la gràcia de l’adopció; no
permeteu que ens envoltin les tenebres i l’error, ans manteniu-nos sempre en
l’esplendor de la veritat”. I quin és l’esplendor de la veritat? Ho recollim de
l’aclamació: “Vosaltres sou un Poble escollit, un reialme sacerdotal,
una nació sagrada: proclameu la lloança d’aquell que us ha cridat del
país de les tenebres a la seva llum admirable”.
Estem
en un context molt esclaridor: Cal “prendre la pròpia creu i que m’acompanyi”;
“cal també perdre la pròpia vida per causa meva”. Són exigències del seguiment de Jesús. No ens espantem que
això ho podrem viure si hi ha un creixement pausat, sense demores i ja ens
seran possibles aquestes renúncies que ara, de bones a primeres, ens podrien portar
a deixar de seguir Jesús. S’anirà obrint poc a poc horitzons de lliurament
personal, en la mesura en què anem fent passos amb Jesús. Què poc que sabem de
les coses de Déu i de Jesucrist! Cal estar esperançats, també els deixebles
primers, més tard convertits en apòstols, varen anant obrint-se, i el tracte íntim,
convivencial d’una llarga temporada amb el Mestre, al final “entengueren”.
Cal
fer un fort esment en l’últim paràgraf de l’evangeli d’avui, on tot ve
sintetitzat en l’actitud més evangèlica de totes: “qui us acull a vosaltres,
m’acull a Mi, i qui m’acull a Mi, acull el qui m’ha enviat”. Aquesta mesura
garantida per als qui són acollits, també és aplicable als que saben acollir.
Així es posa punt i final a aquest capítol 10 de Mateu en el que ens hem de sentir cridats a evangelitzar els altres. “Aneu” per tot el món, sobretot en el nostre propi món, en la realitat del nostre viure i conviure, on nosaltres som compromissaris d’una missió que ens hauria d’afectar de ple en els contextos on hem de testimoniar que Déu ens vol com a companys d’una campanya d’una nova evangelització, volguda, propiciada pel papa Francesc. Ell mateix ens estimula i son seves aquestes paraules que jo extrec de “La Joia de l’Evangeli”: “L’activitat missionera representa encara avui dia el major desafiament per a l’Església i la sortida missionera és el paradigma de tota obra de l’Església”.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XIII, 2 de juliol 2023 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada