CANSATS I AFEIXUGATS: VENIU A MI
Fa
de bon sentir aquestes paraules de sol·licitud i d’encoratjament, perquè
certament avui en dia anem de fatic en fatic, afeixugats com anem. Una cosa és
cansats de treballar i tota una altra de la viure en aquest món de “castell de
focs, de vana pirotècnia”, d’anar desbordats havent perdut el sentit dels
límits, propis i aliens! Tot va “a cent per hora” que dèiem abans per ponderar com
d’accelerats ja anàvem aleshores... Què direm d’avui que tot és supersònic,
d’un “immediatisme” que no permet pensar abans de fer... I amb els frens
descompensats, la patacada és inevitable. Vivim en un món desequilibrat!, Santa
paraula, exacta per de més! Sí, sí, hem perdut el sentit de l’equilibri! Ja em
perdoneu el “tic”! Ja ens ho deien els clàssics,
quan encara tenien la connotació de clàssics, que volia dir que eren vàlids per
a tot moment. Ai, Nuccio Ordine, per què te’n vas anar, quan més necessitat
teníem de tu i dels humanistes de sempre! Deien, doncs, els clàssics: “Ne quid
nimis”, val a dir: no sigueu excessius en res! Que val tant com veure-les venir
amb temps per davant i poder-les ponderar i donar-les-hi pas i franquícia, si
és del cas; o si no, tranquils, i a esperar
la bona! La polifonia, els harmònics i sense estridors, on paren? avui tot va
de decibels desfermats! Digueu-me endarrerit, vivint fora temps, tot el que
vulgueu! Aquests són temps d’eufòria,
en Majúscula o bé en negreta. Agafo el diccionari i permeteu-me començar per la
segona entrada on hi llegim: “manifestació exagerada de joia, de satisfacció i
d’alegria”. Ben a l’inrevés de la primera entrada: “sensació de benestar de qui
està perfectament bo”. Anem també complementàriament als sinònims: benestar,
salut, ufana, satisfacció. S’ha quedat només amb la primera accepció; i posa
com a antònims: depressió, prostració, marriment, prostració. Després d’un
excés...
Ens
hem oblidat que estem “programats” gairebé des del naixement. I de seguida,
mòbil en mà, per no perdre temps, anar deixant-nos inocular per les argúcies
del “Trust SA”. SA vol dir que no sabem qui són, perquè no volen donar la cara;
perquè de saber-ho “saltaríem del tren”, Potser vàrem llegir massa d’hora El
Mon Feliç d’Aldous Huxley i aleshores ens van passar per alt moltes aparents
minúcies i faríem bé de tornar-lo a llegir “ara que tenim més de vint anys” i
potser trobaríem algunes concordàncies amb el mon d’avui. “Panem et circenses”.
I les pastilletes euforitzants per poder tornar el dilluns a la feina, com de
persones de bé. No té pèrdua! Els clàssics, altra vegada!, rellegits obren nous
horitzons!
Fem,
sisplau, un “reset” Aquesta és una homilia, així m’ho he proposat des d’un bon
principi, encara que no ho sembli. Aturem-nos en l’evangeli d’avui que ens
posarà en un ambient calmat i promptes a entendre’l, a viure’l, perquè en dirà
de bones! Comencem per dir que és una
pregària de Jesús, que Ell volgué externalitzar-la, perquè sapiguem com pregava Jesús:
L’expressió PARE surt cinc vegades! Com
lliga el coneixement del Pare a través del coneixement que anem fent del Fill;
també el Fill es vol revelar Ell mateix,
a condició de que siguem senzills.
Ja els ha canonitzat de bon principi!
Ells saben de Déu més que tots els saberuts i entesos. De Déu en sabem, poc a
poc, a mesura que prenem consciència que Déu és el tot ALTRE. Déu és diferent,
no assimilable a res d’humà. Sort tenim que Jesús és la Transparència de Déu
(com deia Mn. Terrats) , mirall on podem sotjar, que vol dir: observar amatents
al que pot esdevenir-se. Déu és tot un secret esdeveniment. Si no ho és, vol dir que encara no s’ha revelat.
Revelar vol dir en primera instància que has de sentir que hi és.
Pressentir, verb emparentat amb presència. La fem nostra aquesta presència (ens
mirem i estem tan bé, només mirant-nos; ai, estan tancades avui les portes de
l’església o no sabem si n’hi ha alguna d’oberta...) Per què Taizé enlluerna cert jovent? Deixa’t
amarar per cants que encalmen l’esperit, quan l’Esperit fa en nosaltres de les
seves... Pau ens dirà: “Germans, nosaltres tenim un deute en l’Esperit. Endevinem quin o quins? Posem-nos a l’escolta,
tranquils, segur que anirem poc a poc a fons i els veurem, perquè ens habita i ho diu
tres vegades. Agafeu el salm 144 tot ell reblert de Déu en el qual, com Jesús
diu només començar l’evangeli d’avui: Ell: “Us enalteixo Pare, Senyor
del cel i de la terra... Nosaltres: “Us exalçaré, Déu meu i Rei meu... A
mig salm sabrem, bo i reconeixent-ho: “l Senyor és compassiu i benigne, lent
per al càstig, gran en l’amor. Ho remata tot amb aquestes paraules que jo me
les estimo de veritat: “Totes les obres del Senyor són fidels, les seves obres són obres d’amor. El salm l’hauríem d’haver resat abans d’anar a Missa: Sempre
s’adiu amb la primera lectura: “Adreçarà a tots els pobles paraules de pau”.
L’aclamació no farà més que recentrar-nos en el començament: “Us enaltim, Pare,
perquè heu revelat als senzills els secrets, els misteris del
Regne.
Anem
a la darrera proposta que ens fa Jesús: “Veniu a Mi”, atansem-nos amb el cor
d’amic a l’Amic. Tantes coses d’avui em cansen, sembla que jo sigui d’un altre
temps. No tornaria per res als temps bojos que veig. Per tot festivals a
mansalva per distreure el personal, tot una bellugadissa, sorolls estridents,
llambregades de llums que enlluernen i que no t’aquieten. Voleu dir que tot
això és un viure o un desviure? Senyor, estic cansat i afeixugat, certament! De
totes totes necessitem Algú que ens faci re/posar, que deu voler dir: tornar a
posar les coses en ordre i concert. Com penso en aquest jovent que no sap on i
com reposar. Tot està damunt davall. Ja ho deia un clàssic: “Ens falten deu
minuts de parar, de respirar a fons, de trobar Algú que ens ensenyi el sentit
ple i ric del viure”. (Pascal, et sona? Un clàssic!). Com m’agrada llegir
llibres que et diuen i que et fan pensar, ai!
Qui ens crida? És Jesús que ens fa una proposta de les millors que podríem sentir! Veniu, atanseu-vos, fem una posada reposada d’amics. Fem silenci, fem presència, fem proximitat, mirem-nos amb ulls batents. No diguem res de moment, fins que ens vingui una paraula d’amistat. Què bé que ens hi trobem. Jesús ens fa una proposta: “Feu-vos deixebles meus”. “Jo soc el camí, la veritat i la vida”. Accepteu el meu jou. Quin? Ja el descobriràs amb la companyia que ens farem. “Jo soc benèvol i humil de cor”. Quin mestre que ensenya convivint amb Ell! Som Mestre i Deixeble que aprèn mirant-lo: el missatge és el Missatger. El meu jou és suau, perquè el portem tots dos a la vegada. Justament en dieu jou, va de dos: és suau i lleugera la càrrega que portem entre tots dos. El repòs que tant desitjàveu en anar junts, tot fent camí. S’equivocava el poeta Machado: “se hace camino al andar”. És millor el nostre Mestre-Poeta: junts fem camí. “Quan trobo les petjades, he trobat el camí”.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XIV de durant l’any, 7 de juliol del 2023 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada