LA TERRA I LA LLAVOR
Aquest
diumenge, portats per la centralitat que hi cobra la paràbola del Sembrador i
en coincidència amb el II Festival de la Consciència que se celebra a Barcelona
i que promou tot un seguit d’activitats i de ponències que seria bo que no us
passessin per alt, bé en la premsa -que dirà ben poc, no faltava més en el
nostre món (la Cultura de la Gran Buidor –Milan Kundera, mort aquests
dies)- bé a internet els que en sou oberts
i seguidors. Segur que en “l’inclusiu “Què Fem” no en dirà ni gota, amb
festivals d’una altra mena, tot sigui dit! Aquest diumenge voldria fer esment
d’un llibre coordinat per Armand Puig i Tàrreg que n’ha fet la publicació. És
el resultat d’una sèrie –seriosa!- de treballs sobre l’Església que peregrina a
Catalunya. que som tu i jo i nosaltres, en el món de principis del nou mil·lenni,
tal com el descriuen els pro-homs (dones i homes) culturals, “pertanyents
aleshores a una generació intermèdia, compromesos, des de la reflexió i la
praxi, en la vida de la nostra Església. Dirà Mn Puig: “El punt de partença era
una convicció de base: l’Església és ferment d’unió en un món sovint fragmentat
i dividit, perquè és portadora d’enormes energies de pau i d’unitat, que
brollen de l’entranya mateixa de l’Evangeli de Jesús. Aquestes energies no es poden malbaratar en
contraposicions estèrils i protagonismes sense sentit. Hi ha una manera
evangèlica de ser en el món que va
més enllà de l’agressivitat i la tristesa que tantes vegades el domina.
L’Església que peregrina a Catalunya necessita sumar, no restar, afegir i no
excloure, la comprensió i no la contraposició, l’afecte i no la desconfiança,
sempre al servei de la veritat de l’evangeli. Paraules importants com amor o
reconciliació han de tenir un contingut i una expressió reals en la manera
habitual de ser i de fer de la nostra Església. Per això, aquest llibre
vol superar un cert cansament provocat per posicionaments durs i inflexibles i
alhora per les lamentacions circulars que neguen qualsevol futur. El gran repte
que tenim i ens esperona és: una comunicació nova i coratjosa, desinhibida i
atenta a les persones, recolzada en la força que ve de dalt i viscuda en el
dinamisme sagramental i la pregària insistent. El títol fa referència a la
societat catalana, postmoderna i plural: és
la terra, i l‘evangeli de Jesús és la
llavor que l’ha de fecundar. Tot a inspiració de la paràbola evangèlica del
Sembrador. Hi ha un rerefons volgut i fet evident de les traces del Concili
Tarraconense del 1995: la terra: “la societat catalana, tal com és (més
enllà del que voldríem que fos), i l’evangeli net i clar, tal com sorgí
de Jesús i ha estat viscut per no pocs cristians en el decurs de la història
(més enllà de les limitacions i de les febleses personals i eclesials)
Mireu,
tenim dues propostes que s’encavallen:
el Tarraconense i aquest llibre coral i que segurament
són rèpliques l’un de l’altre. Seria bo ser més seriosos en els plantejaments
que anem fent sovint un darrere altre. I
dues consideracions em venen a la ment: si sabem fer diagnosis i
conseqüentment les propostes, cal fer una revisió
del que hem aconseguit, si és que realment en ho havíem proposat, cosa un
xic dubtosa, com ens ho assevera
l’experiència pròpia i en petites empreses (digues-ne comunitats, grups,
comunitats de base, institucions pastorals, etc.). Caldria ser més efectius
en les “coses de Déu” i no deixar-les a discreció que tendeix a punt zero, pels
principis de minimalismes, ho dic per mi, no vull jutjar ningú, però hem de ser
conscients dels nostres mals, ja apuntats més amunt. Si no hi ha compromisos
concrets que suposin posar en actitud proactiva els desitjos no desitjats!, que
no passen moltes vegades de fer volar coloms i de no voler aixecar els nivells
de vida espirituals. Els minimalismes ens defrauden, els primers a nosaltres
mateixos. Com podríem donar més categoria d’impuls als nostres ser i fer de
cristians. Ens hem d’animar en petits grups, a iniciativa laïcal per veure que
ens movem i removem i renovem. Jo prenc la responsabilitat de crear un(s)
grup(s) a la parròquia o bé a alguna institució educativo-pastoral per endegar
una lectura de capítol per capítol de les aportacions que es fan article per
article i veure com els suggeriments els fem planar a concrecions a curt i
mitjà termini per fer més il·lustrades les coordenades del nostre viure
personal i/o de petit grup. Perquè no
plantejar-s’ho per parella o parelles afins?
Les
mateixes inspiracions litúrgiques ens posen a to en la possibilitat de prendre
consciència de que si no avui, quan? “Quan em desvetlli, us contemplaré fins a
saciar-me’n”. Com lliga amb el tema de prendre consciència que dèiem al
principi. La Col·lecta sempre entranya lliçons que cal advertir, prendre’n
consciència: “Oh Déu, que feu veure als
esgarriats (inconscients) la llum de la vostra veritat (la d’Ell i no la
nostra!) perquè puguin trobar el bon camí (encertar a veure’ns amb
possibilitats, congruències, a discernir); concediu als que es professen cristians de rebutjar (previ
consideració i compromís) el que és contrari a aquest nom (destacar la gradualitat
de considerar del tot al res, passant pels intermitjos que són els habituals de
la majoria de nosaltres, que ens manca l’ardidesa, la parresia de jugar fort i
sostingut) i de seguir el que li escau”. Ens en falta consciència viva: “Déu
ens en guardi del ja en tinc prou, ja em sé la lliçó, ja soc bona persona,
practico. Em falta escalfament, Senyor on em portaria arribar més a fons en el
que és la fe, en qui sou Vós i qui soc jo? Fecundeu la terra amarant els seus solcs i beneïu els que hi germina. Coroneu
l’anyada amb l’abundor que cau del cel, la fertilitat regalima de la vostra
carrossa. Aclama joiós l’herbei de l’estepa, s’engalanen els turons. La llavor caigué en bona terra i donà fruit.
Volia
parlar de la consciència. Tenir-la
és un festival. Per a mi
exercitar-la ens porta a descobrir que és la consciència la que ens fa persona.
La primera entrada en el diccionari diu així: “coneixença immediata i directa
que la persona té de la pròpia existència, condició, sensacions, operacions
mentals, actes, etc”.
Hi
ha moments en què s’han d’obrir els ulls; moments igual si no més importants en
què hem de saber tancar-los i fer una immersió en la interioritat pròpia on
farem les millors descobertes dels misteris que són les “coses” importants, la
que més: Déu, el Déu i Pare de Jesús, i nostre per dignació. Entrar en nosaltres ens portarà a una visió de
nosaltres mateixos amb la possibilitat de veure’ns amb els ulls de Jesús (“Ulls
del Bon Jesús, mireu-me...”)
Hem de redescobrir les tècniques d’interiorització per descobrir (Eureka!) que hi ha tot un món a descobrir per arribar a ser millors nosaltres mateixos. L’Atenció ens fa “ser” nosaltres i descobrir el millor ser dels altres. Simone Weil deia que escoltar és pregar.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XVè. 16 juliol 2023 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada