ENCALMATS AMB, PER I EN L’ESPERIT
Fa
bo de dir-ho això en uns temps “despenjats”, on tot propendeix vers les presses
i l’immediatisme i l’acceleració. Gairebé totes les finestres que tenim en el
nostre observatori a quatre vents -obertes o tancades-; si s’obren, a la
“babilònia” del món d’avui, ens porten a mareigs i a rodament de cap –també cal
dir-ho- del cor, al dir d’ahir. No “anem”, més aviat ens porten al que
no pensem ni voldríem. Caldria tancar els finestrals, cosa gairebé impossible
amb tants de mitjans que ens assetgen de pertot. Mitjans...; i les finalitats,
on queden? Caldria fer l’esforç de només obrir quan estiguem desperts, desvetllats
de veritat, amb presumpció de poder veure ponderadament, així evitaríem
calorades, fogots sobtats i no per efectes climatològics, sinó de veure coses
desraonades, sufocants. No sé si us passa a vosaltres, però a mi sí. Cadascú és
com és. Déu mira a distància aquest món nostre i seu, la que ja suposem que hi
ha entre Ell i els terrícoles. Sort tenim de que a les eucaristies d’aquests
dies ens ha acompanyat aquest trosset de l’Evangeli de Mateu, que ens ha
assossegats, perquè s’ha actualitzat (!) aquell “veniu a Mi tots els qui esteu
cansats i afeixugats, i Jo us faré reposar”. La Providència existeix, si la
saps calibrar bé; en definitiva -tot ho és- si en prens consciència: “no us
deixaré sols, ni orfes: “Jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del
món”, Som o no som? Cansats, i afeixugats que no és el mateix: com si a la motxilla que tots traginem hi portéssim
rocs que ens tenen esllomats, amb la moral per terra, mai tant ben dit! Fem,
fem una parada en el camí, que és gratis, i això de parar ho hauríem de fer
sovint. És cosa de savis, ja ho veurem tot seguit. Això, només d’exordi.
En
aquest con-text que és el nostre, les lectures d’avui ens situen de
bell nou en les tres savieses que es complementen: 1.- la lectura
primera que apropiadament és sapiencial i que té com a complement la que
en podríem dir glossa “a lo divino”, com sempre, en el salm responsorial, que
van sempre de parella, que aquesta vegada més que en altres vegades s’hi avé,
com si fos fet expressament. Tot plegat, vist –i com a desideràtum- viscut des
de la visió “panòptica” de Déu i
descobert en un ample i llarg, alt i profund consell de viure des de
Déu. Déu tracta amb “tota consideració”, “la força de Déu –llegim- es
valora en un govern d’ensenyament de que els justos han de ser humans amb tothom” i que anant a allò definitiu en la nostra
relació amb Déu, “i heu omplert d’esperança als vostres fills en veure
que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats”. Avui, en l’elenc dels nostres
pecats un dels que cal destacar és el de la precipitació en l’obrar, en l’anar
papallonejant de plaer en plaer –de dis/tracció en dis/tracció- que són droga
tova que no ens deixa ser nosaltres mateixos, esventats a ser “còpia”
instagràmica o youtúbica que no cal entrar en les mil i una aplicacions dels
nostres mòbils, que poden ser bombes de rellotgeria, que acaben activant-se qui
sap per qui, on, quan i com. Explotar exploten, això segur, allà els entesos i
saberuts... Doctors té el ram que ens avisen i ja fa temps: que ve el llop...
Resum:
que Déu és l’amic que no es “dispara” ni reacciona en el “bote pronto” (xutar
al bot o fer una mitja voleia!); que no s’aïra com solem fer nosaltres, que es
conté perquè ens estima i sap que anem de bòlit tan i tan sovint. Posa aquella
saborosa distància empàtica que hi ha entre el fer i el jutjar i el saber
esperar; vol que aprenguem que les coses impensades es curen fent-les pensades.
Proposem-nos. per penitència, recitar-pregant tres vegades -pensant en el que
diem- aquests versets del salm d’avui: “Vós, Senyor, Déu compassiu i benigne, lent al càstig, fidel en
l’amor, mireu-me. Apiadeu-vos de mi. Senyor, Vós sou indulgent i bo, ric en
l’amor per a tothom qui us invoca”. Aquest és el Déu de l’Antic Testament,
repensat, revisitat, rebatejat (?) en el Nou Testament, per obra i gràcia de
Jesús. Oh, Déu Pare!
2.-
Abans d’entrar en el sancta sanctorum de la segona lectura, presa ella del capítol 8è de l’epístola als romans,
que anem proclamant, trosset a trosset, durant les dues domíniques anteriors i
que encara la seguirem el proper diumenge i encara l’últim tram que no llegirem
aquest any per la coincidència de la Festa de la Transfiguració que -en
tenir-ne de pròpies- ens deixarà en blanc. Són 8, 31-32: preciosos a tot
ser-ho!. N’és, ja ho sabeu, la part central on la menció de l’Esperit Sant,
citat més de vint vegades on ens posa en relleu l’Acció Presencial de l’Esperit
que ens ensenyarà fins al més pregon del què significa per a tots els cristians
–ser
fills de Déu- aquesta permanent i persistent presència de l’Esperit de
la Veritat, del mateix Esperit que assistia Jesús com a Home, i que seria el
nostre traductor! (riu-te’n de la IA generativa!) Eh, que seria aconsellable
llegir-lo sencer abans de sentir-lo pausadament en l’Eucaristia? Posa la
contraposició entre les requisitòries de la Llei o dit també de la Carn o del
pecat i les invitacions del mateix Esperit Sant que són de la llibertat, de la
filiació divina dels cristians, Torsimany, traductor-degustador-assaboridor de
l’alè diví. Deixebles doblement o triplement: ho som del Pare, al que l’Esperit
Sant prega a duo en nosaltres (perícopa d’avui!). Aprendre a pregar és el punctum dolens del que significa ser
cristià avui, més que mai: el nostre món només accepta els creients creïbles, els vers testimonis
de vida evangèlica, els que traspuen Esperit, espiritualitat, evangelitzats. “Avui
o som místics o no som”, ni ens tenen com deixebles del Déu trinitari. Tots Tres
són els nostres Mestres. Qui tingui orelles, qui tingui vista amb ulls de Déu...
ho veuen tot en profunditat, per revelació,
si és que esdevenim senzills, amb
negreta o en majúscules, com us
plagui. O en sortim vers orants
d’aquesta, o no cal continuar... Amb Déu no podem anar com amb un joc d’infants
o bé –en tot cas- com amb els Infants que demanava Jesús que esdevinguéssim, i
que tenim en Teresa de l’Infant Jesús, que l’hauríem de tornar a revisitar,
perquè el seu fer s’adiu de ple al vuitè capítol de la Carta de Pau als romans
i als que la reben com a propis destinataris d’avui.
3.- La tercera lectura és de calibre gros. És el tema del mal, deixeu-m’ho posar en majúscula: el MAL. El món on hi trobem barrejats persones que fan el bé i altres que fan el mal. Persones que adés fan el bé i que adés fan el mal. No és el tema –el del Mal- discriminatori de si Déu existeix o no! En realitat, és el tema de l’home que és potencialment capaç de fer el mal i també, per contra, de fer el bé. Déu ens ha fet tan prodigiosos que podem esguerrar-li la plana, que tenim la possibilitat d’esmenar-nos, que tenim la lucidesa de no atribuir a ningú el que som i fem. Un Déu respectuós, que dóna marges, Que donem la resposta que nosaltres considerem la més digna, humana, divina. Déu és més humà que tots nosaltres; i més diví: s’ha compromès amb cadascú de nosaltres, lliures, lliures!
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XVI, 23 juliol 23 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada