MISTERI ADMIRABLE
Admirable
misteri, venerem-lo, prostrats. Aquí no hi té res a veure la raó, per això diem
després de cada consagració: “Proclamem el misteri de la Fe”. Fem acopi de les
expressions que ens dóna el Concili Vaticà II: Ja comença amb aquestes singularíssimes maneres
de dir, gens habituals: El “sacrosant” Misteri de l’Eucaristia: “En l’últim
Sopar, la vesprada en què fou traït el nostre Salvador establí el Sacrifici
Eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual perpetuarà en el curs dels segles el
Sacrifici de la Creu, fins al seu Retorn, i així encomanarà a l’Església,
Esposa estimada, el Memorial de la
seva Mort i Resurrecció: Sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de
caritat, convit pasqual, “en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia
i se’ns dóna penyora de la Glòria futura”. “L’Església, doncs, encamina la seva
sol·licita preocupació a evitar que els fidels cristians assisteixin a aquest
Misteri de la Fe, a tall d’espectadors estranys o muts, ans vol que, entenent-lo
bé, mitjançant els ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada conscientment, piadosa i activa, que
s’instrueixin amb la Paraula de Déu, que s’alimentin de la Taula del
Cos del Senyor, que donin gràcies a Déu, que en oferir la Víctima
Immaculada aprenguin a oferir-se no sols per les mans del sacerdot, ans
també juntament amb ell, i per Crist, Mitjancer, cada dia es perfeccionin,
en la unió amb Déu i entre ells mateixos, perquè finalment Déu sigui tot
en tots”. “Déu que vol que tots els
homes se salvin i arribin a reconèixer
la veritat, havent parlat en altre temps als patriarques moltes
vegades, per parts i de moltes maneres, en arribar la plenitud dels temps envià
el seu Fill, el Verb fet carn,
ungit amb l’Esperit Sant, a evangelitzar
els pobres, a guarir els de cor esmicolat, “com a metge corporal i espiritual”, Mitjancer
de Déu i dels homes, car la seva humanitat,
en la unitat de la persona del Verb, fou instrument de la nostra salvació.
Per això, en Crist “es realitzà la satisfacció perfecta de la nostra reconciliació
i ens ha estat donada la plenitud del culte
diví”... “A fi de completar l’obra missionera de Crist, Ell mateix és present en la seva Església, sobretot en
les accions litúrgiques. És present
en el Sacrifici de la Missa, tant en la persona del ministre, “car ara ofereix
per ministeri dels sacerdots Aquell mateix que aleshores s’oferí en la creu”, com
sobretot sota les espècies eucarístiques. És present en els sagraments amb la seva puixança, de
manera que quan algú bateja, el mateix Crist bateja. És present en la seva
Paraula, ja que Ell mateix parla quan en l’Església es llegeixen les Sagrades Escriptures.
En fi, és present, quan l’Església suplica i salmeja, Ell que prometé: “On dos
o tres són reunits en nom meu, allí soc
Jo mateix enmig d’ells”. I en realitat, en una obra tan gran, amb la qual Déu
és perfectament glorificat i els
homes santificats, Crist s’associa sempre l’Església, Esposa seva
estimadíssima, que invoca el seu Senyor i per Ell dóna culte al Pare etern. Amb raó, doncs, la litúrgia és considerada com l’exercici del ministeri
sacerdotal de Jesucrist, en el qual, per mitjà de senyals sensibles
és significada i, de manera pròpia en cada un, és causada la santificació
de l’home, i el Cos místic de Jesucrist, és a dir, el Cap i els seus membres,
realitza tot el culte públic. Per
això, cada celebració litúrgica, com a obra de Crist Sacerdot i del seu Cos
místic, que és l’Església, és eminentment acció sagrada, l’eficàcia de
la qual, amb el mateix títol i grau idèntic, cap altra acció de l’Església no
iguala”. “En la Litúrgia terrenal participem, pregustant-la, de la del cel, que
és celebrada en la Ciutat Santa de Jerusalem, a la qual ens encaminem,
pelegrins, on hi ha Crist entronitzat a la dreta de Déu, ministre del Santuari
i de l’autèntic Tabernacle; cantem un himne de Glòria al Senyor amb tots
els estols celestials; venerant la
memòria dels Sants, esperem alguna participació i companyonia amb ells; i
restem a l’expectativa del Salvador, Nostre Senyor Jesucrist, fins que Ell es
manifesti com a vida nostra i nosaltres ens manifestem gloriosos en
Ell”. La litúrgia és el cim al qual tendeix l’actuació de l’Església i
alhora la Font d’on brolla tota la seva força. Els treballs apostòlics,
en efecte, s’encaminen a obtenir que tots els qui per la Fe i el Baptisme han esdevinguts fills de Déu, es reuneixin, lloïn
Déu en mig de l’Església, participin en el Sacrifici i mengin del
Sopar del Senyor”.
“Per
la seva banda, la mateixa Litúrgia empeny els fidels, saciats amb els sagraments
pasquals, a esdevenir un sol cor per la pietat; prega perquè “mantinguin amb la
vida allò que han percebut per la Fe”, i la renovació de l’Aliança del Senyor
amb els homes en l’Eucaristia, atrau i encén els fidels a la caritat de
Crist que els esperona. Per tant, de la Litúrgia i sobretot de l’Eucaristia,
com de Font, ens arriba la gràcia i s’obté amb el màxim d’eficàcia aquella santificació
dels homes en Crist i glorificació
de Déu, a la qual, com a fi, s’encaminen totes les altres obres de
l’Església”.
He
intentat resumir allò de més important respecte de la Litúrgia que ens ha
brindat literalment el Vaticà II. Aquí teniu complexivament tot el pensament del Vaticà II sobre la
preeminència de la Litúrgia de l’Eucaristia, la qual ens invita a submergir-nos,
entenent cada expressió, cada significació ja que ens la presenta com la perla
fina de tot l’evangeli: entès, viscut, participat, involucrat. Com m’agradaria
fer una conversa dialogal per entrar en el misteri de cada paraula i de cada
acció? Destaco alguns punts:
-. Déu no ens salva d’un en un. Ens
ha fet poble. Així ens veu amb personalitat ben pròpia, però com a Cos de
Crist: interdependents, intercomplementari, sistèmics.
-. Som recipendiaris del Nou
Testament-Aliança, clos en la Creu-Resurrecció
-. És un pacte. Nosaltres en som
part i ens hem compromès a viure com a fills
-. Som invitats a ser memòria viva
del “FET” transcendent del lliurament de Jesús per a salvació de tota la
humanitat. Doblement compromesos també per als altres.
-. La Comunió no és allò més
determinant, és la participació en el Fet de la mort i Resurrecció de
Jesucrist: n’és la conseqüència. No és un regal, és un compromís.
-. No hi ha amor més gran que donar
la vida pels amics. Aquí veiem que som els amics de l’amor de Jesús.
-. La Missa és l’acte més gran de
lloança, d’adoració i d’acció de gràcies. Donem veu i actitud de fons en la
lloança, adoració, acció de gràcies de Jesús fet home.
.-
Nosaltres esdevenim “divinitzats” per l’efecte de la litúrgia oferta
principalment per Jesús amb qui nosaltres ens associem, compartim, ens lliurem.
-. La Missa està plena de les
actituds més essencials de la nostra relació amb Déu Pare: ”Us lloem, us
beneïm, us adorem... per la vostra immensa glòria”.
-. Combregar és més “ser combregats”
per Jesús que no el contrari. És una penyora
que Déu ens fa. Allò de Pau: “Jesús és el meu viure”. Segellats per
l’Esperit.
.- Amb el pa eucarístic som
“panificats”; Jesús és el nostre referent, la nostra vida, el qui ens salva
canviant el nostre cor amb el seu Cor en nosaltres. Crist viu en el nostre
viure i conviure.
-. El misteri de Jesús dóna sentit
al nostre propi misteri. Som de Déu en Crist.
-. Pregustació, digna de
l’assaciament definitiu en Déu: Déu és el nostre cel.
-. Atenem en cada moment de
l’eucaristia els efectes propis: Paraula que ens alliçona, Oferiment que fem
conjuntament amb el sacerdot i tota l’Església, viure d’Ell.
.- No és un acte privat, sinó sempre
públic. Representem sempre els germans
.- La pregària, sobretot el parenostre,
ens invita a pregar en nom de Crist
.- La pregària és sempre en nom del
Cos Místic, ajuntats al Cap-Crist.
.- La Missa no és una obligació,
sinó un dret constitucional com a cristians.
.- Tot conflueix i tot deriva del
Sacrifici de Jesús.
-. Fem memòria de tota la Bona nova. Tenim presents els sentiments envers el Pare, en unió de l’Esperit Sant.
P. Josep Mª Balcells
Santíssim Cos i Sang de Crist 2/ 6/ 24 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada