EL REI DE LA CREACIÓ VA NU
Reprenem
el curs (la cursa litúrgica, millor!) acompanyats per l’evangelista Marc, que
comença així el seus relats de la vida de Jesús, que l’anomena com “l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de
Déu” i ja en el capítol 1er, 14-15 se’ns diu: “Després que Joan (el
Baptista) fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la Bona Nova de Déu.
Deia: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i
creieu en la Bona Nova”: és a dir, en realitat, tot l’ensenyament de Jesús, i
encara més, els fets de la seva vida, mort i resurrecció, eren l’evangeli, la
Bona Nova (= anunci joiós) que calia anunciar a tothom: Pau ho sintetitza així
a la primera carta als germans de Corint (15, 1ss): “Us recordo, germans,
l’evangeli que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu. Fins ara us hi heu
mantingut ferms, i per Ell obteniu la salvació, si el reteniu tal com el
vaig anunciar; altrament, us hauríeu convertit inútilment a la fe. Primer
de tot, us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: Crist morí
pels nostres pecats, com deien les Escriptures: (Isaïes 53, 5-12); i fou
sepultat; al tercer dia ressuscità, com deien les Escriptures (Osees 6,2), i
s’aparegué a Cefes i després als Dotze... i també s’aparegué a mi. Així, doncs,
tant si soc jo com si són ells, això és el que tots prediquem i això és el que
vosaltres heu cregut: Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha
ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i
buida és també la vostra Fe... Però, de fet, Crist ha ressuscitat d’entre els
morts, com a primícia de tots els
qui han mort... El darrer enemic destituït serà la mort... Així Déu en
Jesucrist serà tot en tots”.
Fins
ben bé ahir encara, es proclamaven els últims trets de notorietat del que
significa ser cristià en pasqua
permanent i celebràvem L’Esperit Sant, la Sma. Trinitat, l’Eucaristia, el
Sacerdoci únic de Jesús (els d’ara són subrogats) El Sagrat Cor de Jesús del
qual en el relat de la llançada -diu Joan- que n’eixí aigua i sang és a dir el
misteri de l’Església de la qual
tots en formem part pel baptisme i per la Fe en expectativa de que hi entrin
tota la creació i tota la humanitat. En la Constitució sobre l’Església hi
llegim: “La llum dels pobles és Crist;
per això, aquest sant Concili, reunit en l’Esperit Sant, té el gran desig
d’il·luminar tots els homes amb la claredat d’Ell, que resplendeix en la faç de
l’Església, proclamant l’Evangeli a tota la creació, com figura en Marc 16, 15.
L’Etern Pare, per decisió totalment lliure i misteriosa de la seva saviesa i
bondat, va crear l’univers, decidí d’elevar els homes a la participació de la vida divina, i no els abandonà
caiguts en Adam, proporcionant-los sempre ajuts per a la salvació, per mirament
a Crist Redemptor, “que és imatge de Déu invisible, hereu de tota la creació...
Tots els homes són cridats a aquesta unió amb Crist, el qual és la llum del
món, aquell del qual procedim, per qui
vivim i a qui ens encaminem”.
Encaminats
sí, però ja de bon principi el curs de la vida no són flors i violes. Avui
l’home es pensa que domina tot el món i tota cosa, però ja se’ns adverteix de
que no som déus, sinó creats; i el desig de dominació en realitat ens fa caure
en la temptació de provar del fruit de l’arbre prohibit. Tot seran excuses
perquè la temptació és la constant en el que creiem paradís i no veiem que com
Adam anem nus, per el desfici de ser més i més i més. Quan pretenem ser el que
no som i ens empoderem de tota vestimenta i pretenem re-presentar allò que no
som, advertim que el Rei va Nu i s’amaga i té por i és el nen innocent el que
assenyala la nuesa humana. És Déu del qui tenim por i del qual ens volem amagar
el qui ens fa veure allò que som de nosaltres sols: nuesa, res, postissos, Sant
Agustí que ens diu que hem estat creats per amor i per compartir vida divina, -no
res menys!- no ens salvarà, però, sense nosaltres! Voleu dir que no és aquesta
la situació de la humanitat que vivim ara com la descrita en el Gran Teatro del
Mundo o com el conte d’Andersen. La vida és lluita i és un exercici de fe i de
confiança com se’ns diu en la segona lectura d’avui que la seguirem llegint
durant cinc diumenges seguits. Convençuts i convincents! Tot s’estintola sobre la Fe, que vol dir:
confiança per damunt de tot: Mireu com comença la segona lectura d’avui:
Germans, l’Escriptura diu: “Em sento ple de fe, i per això he parlat“,
evidentment és Pau i són els que com ell ens ancorem fermament en la Fe: la Fe
ens la confereix Déu per parlar i evangelitzar. Jesús a l’evangeli se’ns mostra
com un debel·lador contra el mal i les fastuoses quimeres i falòrnies, on no
podem oblidar que som pols, per bé que els senzills per boca d’ells ens donen la perfecta mesura
del què “revelen” a nosaltres mateixos -nos senyalant-nos amb el dit i ens fan
entrar en la veritat del que som o no som. No ens ho hem de fer sols, de cert
que tals pretensions acabaríem en desfeta. Nus, l’home sense atributs. Cal, amb
tot, no desanimar-nos: és veritat que la vida de l’home que vivim per fora es
va consumint, però la que vivim per
dins nostre es va renovellant cada dia, perquè el pes lleuger del que ara
sofrim, i que dura tan poc, va acumulant
un pes incomparable de glòria que durarà sempre. I nosaltres no puntem a
això que veiem, sinó a allò que no veiem, perquè les coses que veiem passen,
però les que no veiem duren per sempre”.
Tots els textos de la Missa són una invitació a la confiança. Joan diu que nosaltres som perquè hem cregut en l’amor. Tota la nostra vida cristiana se sosté en la certesa de que si crec he de parlar, evangelitzar, deixar-se prendre per Jesús, no anar de fake news, ni d’exterioritats, tantes com n’hi ha avui per tot arreu... Només la veritat nostra ens farà lliures. Aquesta la conreem amb una disponibilitat per que Crist ens enforteixi internament. Cant d’entrada: “El Senyor m’il·lumina i en salva, qui em pot fer por. El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, ¿qui em pot fer esfereir? I com sempre la col·lecta que engloba tota l’eucaristia: “Oh Déu, origen de tot bé, escolteu el que us supliquen: inspireu-nos (donem valor a cada expressió: l’Esperit Sant inspira i expira seny, saviesa, fermesa!) de pensar allò que és bo i moveu-nos per portar-ho a terme” (introdueixo aquí l’aclamació que sintetitza com sempre l’evangeli d’avui, que és tot un tomb en l’enfocament del nostre viure i conviure: “Ara, el sobirà d’aquest món serà expulsat, diu el Senyor; i Jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a Mi”. Jesús davant de l’auditori que el segueix pronuncia una veritat, de les més veritables: “Qui són la meva mare i els meus parents?”. Llavors mirant els qui seien tot al voltant, diu: “Aquests són la meva mare i els meus familiars: Tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu parent, la meva parenta, la meva mare”. Tota la normalitat queda paradoxalment capgirada. Jesús obre taula, converteix en festa el formar part d’una nova família, que no desdiu de la pròpia, però n’eixampla la cabuda, Església de portes obertes ens diu insistentment el papa Francesc. Digué Pau VI allà per els encontorns de acabat de proclamar el Vaticà II. En l’Exhortació Evagelii nuntiandi: el 1975 fa gairebé 50 anys!: “Del Crist evangelitzador a l’Església evangelitzadora; “Durant el Sínode, els Bisbes han recordat amb freqüència aquesta veritat: el mateix Jesús -l’evangeli de Déu (Marc 1, 1)- ha estat el primer i el més gran evangelitzador. Ho fou fins al final, fins a la perfecció, fins al sacrifici de la seva exigència terrena. Crist com a evangelitzador, anuncia abans de tot un Regne, el Regne de Déu, tan important que, en relació a ell, tot és converteix en “allò altre”, que és donat de més a més, d’escreix. Solament el Regne és, doncs, absolut i la resta és relatiu. El Senyor es complagué en descriure de tantes maneres el goig de pertànyer a aquest Regne, un goig paradoxal fetde coses que el món rebutja; les exigències del Regne i la seva Carta magna (Mt 5-7) els heralds (Mt 10), els seus misteris (Mt 13), els seus fills (Mt 13), la vigilància i fidelitat requerides a qui espera la seva vinguda (Mt 24-25) Pau avui ens ha dit que ell és herald, mestre i guia de tota l’ecumene, de tota la humanitat. Tot xifrat en “Em sento ple de Fe, i per això jo he parlat” i tu què esperes?
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge
i setmana X de durant l’any, 9 de juny del 2024
Sabadell
ne i veuràs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada