Homilia del diumenge 16/06/2024

                 VINGUI A  NOSALTRES  EL  VOSTRE  REGNE

                                            Deia la setmana passada que Marc ens acompanyarà durant molts diumenges en la nostra “sortida del Pare” i a través de l’empoderament del Regne de Déu, abocats en plenitud creixent en les mans i en el cor de Déu,, on ens anirà afaiçonant a imatge i semblança de Jesús, el Messies i Fill de Déu, fins a abismar-nos seient en el convit del seu Fill, on celebrarem les noces eternes del Fill amb la seva núvia, l’Església, que som cadascun dels benaurats, que som nosaltres, escollits des d’abans de la creació en Jesucrist.

                                    Si fem en Marc un seguiment del fil d’or evangèlic, ja de bon principi ens apareixerà el Regne i anirem descabdellant les significacions i equivalències: Bona, Joiosa Nova, Notícia. Proclamació, Anunci, Kerigma (=la proclamació inicial dels enviats a predicar el misteri), la fe en l’arrel, el mateix Jesús, objecte i, ensems subjecte de l’anunci. Ja trobem el terme Regne en Mc 1, 14 : “Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la Bona Nova de Déu. Deia: “S’ha complert el temps...” (=la seva hora, a què al·ludia sovint Jesús (= “quan va arribar la plenitud del temps” (Ga 4, 4); i també a Canà: “Dona, encara no ha arribat la meva hora”) i afegia: ...“i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova. Francesc en la “Joia de l’Evangeli” parla del “primer anunci o kerigma”: “=Jesús t’estima, va donar la vida per salvar-te, i ara és viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te, per enfortir-te i per alliberar-te”. És el primer (anunci) en un sentit qualitatiu, perquè és l’anunci principal, aquest que sempre hem de tornar a escoltar de diverses maneres”. També, per contraposició de la missió de Jesús,  ja quedarà palesat en les paraules del Maligne (Mc 1, 24): “Perquè et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos?”. Aquesta serà una nota definitòria del Regne de Jesús: lluitador contra el maligne i contra la maldat. També l’admiració que suscitava la predicació de Jesús: (Mc 1, 22-27). També trobem la Paraula personificada (“el qui és la Paraula s’ha fet home” (jn 1, 14)com a significació de la predicació de Jesús com a subjecte i objecte de la predicació o anunci del Regne que ho veiem en la ponderació dels primers oients: -Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat!”. Ja  tenim el Regne en la primera paràbola, la del sembrador, on s’identifica Jesús mateix tant com a sembrador com a llavor-paraula del Regne.

                                               Jesús utilitzarà el mode de predicació tan característic seu en forma de paràboles: narracions a voltes profuses, altres simplificades en breus assimilacions, semblances, a manera de... Se’n comptabilitzen unes 120. M’ha temptat Pagola en el seu llibre “Jesús Aproximació històrica”, on hi dedica un bolc-apartat que  titula “Profeta del Regne”. Només posant les subentrades que descriuen en l’extensió dels  diferents aspectes lligats a la descripció del Regne. Les enumero només: -Jesús profeta itinerant. -La passió pel Regne de Déu. –Un anhel que venia de lluny. –Enmig d’un poble que espera ardent. –Déu ja és aquí. -La millor notícia. –Déu, el qui estima la vida. –Els pobres són afortunats. –Les coses han de canviar. –El millor encara està per venir.

                                               No puc estar-me de citar unes línies de l’apartat: Un profeta pel Regne de Déu: “Sense por d’equivocar-nos, podem dir que la causa a la qual Jesús dedica el seu temps, les seves forces i tota la seva vida és el que Ell anomena el Regne de Déu”. És, sens dubte, el nucli central de la seva predicació, la seva convicció més profunda, la passió que anima tota la seva activitat. Tot el que diu està al servei del Regne de Déu. Tot adquireix la unitat, el veritable significat i la força apassionant des d’aquesta realitat. El Regne de Déu és la clau per a captar el sentit que Jesús  dóna a la seva vida i per entendre el projecte que vol veure realitzat a Galilea, en el poble d’Israel i, en definitiva, en tots els pobles” Jesús anuncia un esdeveniment. El seu objectiu no es perfeccionar la religió jueva, sinó contribuir perquè s’implanti com més aviat millor el tan enyorat Regne de Déu, i amb ell, la vida, la justícia i la pau”

                                               Avui ens trobem amb dues petites paràboles que tenen per a mi una significació particular, la primera és la de la llavor que creix tota sola. Una vegada sembrada el bon pagès se n’oblida: “la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com, la terra tota sola, dóna fruit i explica sintèticament tot el procés del seu creixement i se’n desentén esperant que espigui i grani i aleshores ell està prompte per a la sega. En poques paraules rodejades d’un mínim de misteri aquí ve insinuat el procés de desenvolupament de tota vida, ignars com estem del prodigi del misteri de tota vida, des de la més petita i oblidada o menystinguda i la poca consciència que tenim de la nostra pròpia vida: de la salut, de la vida de la gràcia, del fer-se i desfer-se en el miracle de la vida, àdhuc de la mateixa història pròpia o aliena. Totes metàfores del fer-se amb causes i efectes, amb riscos i aventures/desventures. En una paraula: tota vida és una paràbola-metàfora d’allò que creix i es cridat a ser totes les potencialitats del viure i del créixer. Si fóssim més conscients de tot el creat-vida-compleció i de les frustracions, sequeres, ambients a temps/destemps. Déu és creador en tots els aspectes de la vida, la de l’esperit-Esperit, la de la gràcia/gratuïtat. No hi puc fer més. Aquesta paràbola em té entusiasmat cor i sentits. Ai, si fóssim conscients –aquesta és la paraula- Si sabéssim mirar la naturalesa en tots els secrets que amaga el miracle de tota vida. Ai, si fóssim atents al glatir minúscul d’una flor boscana, ai si ens poguéssim emmirallar-nos en la florida d’un fruiter. Ai, si auscultéssim el nostre respirar, si sabéssim veure/admirar els “signes del temps”. Ai, si estiguéssim atents a tot viure, començant per tot allò proper, pel misteri-miracle de la nostra pròpia vida interior. Tota la creació és una explosió de germinacions, moltes vegades callades, preterides per manca de sentit d’observació i de saber veure en el revers de tota cosa. Som superficials. Adonar-se, observar, estar atents és el secret de vida més plena i en creixença, àdhuc de la mateixa saviesa.

                                               Li preguntaren a Jesús per què els parles amb paràboles i acostumava a posar aquest final a paràboles o prediccions: “Qui tingui orelles, que escolti”. Avui després de les dues paràboles, dóna resposta al fet de parlar-los amb paràboles: perquè la gent les entengués segons les seves disposicions. Més entenedor que la referència a Isaïes (6, 9-10): “S’ha fet insensible/ el cor d’aquest poble!/ s’han tapat les orelles, / han tancat els seus ulls,/ no fos cas que els seus ulls hi veiessin/ les seves orelles hi sentissin/ el seu cor comprengués,/ i es convertissin./ I jo els guariria”. I afegia: “A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però a ells, no. Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té li prendran fins allò que li queda”.

                                               Donem pas a la segona paràbola d’avui: És la del gra o sement de la mostassa on es juga amb la desproporció entre la nimietat de la llavor i l’excelsitud del desenvolupament d’aquesta hortalissa, la més ufanosa i alterosa en la planta que en sortirà. A fi de posar una ponderació tan fora mida i afegirà que als seus brancatges hi niaran els ocells. La comprensió del valor contrastant entre llavor i planta feta i dreta ens portarà a ponderar com el Regne es sobredimensiona. No hi ha res d’insignificant, tot és un miracle de contrast.  Aplicat al Regne en dimensions personals arribem a copsar que tota cosa petita, àdhuc mínima té una incoercible vocació de creixement que sobrepassa allò que podríem esperar, sospitar, presumir. Altra vegada hem de concloure que no tenim ben preses les mides del que suposa l’àmbit de la gràcia. Déu desborda tot esquema: sense deixar de ser coses, moments, esdeveniments a judicar. Déu és admirable per definició. Déu no es deixa vèncer en generositat. En Ell el petit és bell. Allò aparentment inútil es manifesta de màxima utilitat. –Les mesures de Déu van per la via de l’escreix, allò de la mesura desbordant. No hi ha com ser màxim en les petiteses del cada dia. Amb convicció diguem; “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Aquesta és la pregària fonamental i fonamentadora. Ara l’hauríem de veure i de pregar amb tota la intensitat que té al llarg i ample dels evangelis.     Nosaltres mateixos estem implicats en el Regne que ja és aquí i també dins nostre. “Qui tingui oïdes que escolti”       

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i setmana XI de durant l’any, 16/ juny/ 24  Sabadell