LA CALMA RETROBADA
Sí,
una calma retrobada en una mar embravida. Després d’una tongada de paràboles,
s’obre pas en el relat de Marc una altra sèrie, ara, de miracles, el primer
dels quals és el de la litúrgia d’avui que és més que un miracle, recolzats en
la mentalitat i cultura jueves. Ja ho
podem intuir amb la primera lectura i el corresponent salm responsorial.
Entrem-hi: el mar i tot el que s’hi assimila, el llac de Tiberíades que
ho és per a tota aquella gent, té una significació de ser domini del diable
que se’n diu precisament Bestia del Mar (Ap 13, 1) No solament per les
tempestes, sinó també pels seus animals i monstres marins descomunals (Leviatan,
Rahab). Ja des del mateix Gènesi ens
apareix aquesta visió malèfica centrada en el mar, personalitzada després amb
el poder del Mal: “Al principi Déu va crear el cel i la terra. La terra
era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i
l’Esperit planava sobre les aigües”. Es presenten les aigües com el caos,
del qual Déu en destriarà per contraposició el cosmos: Déu digué: “que
hi hagi un firmament enmig de les aigües per a separar-les. Que les aigües de
sota el cel s’apleguin en un sol indret i apareguin els continents. Déu donà
als continents el nom de terra, i a les aigües el nom de mar”. Que Déu és
Senyor del mar: ho experimenten Moisés i Josué en el mar Roig i en el Jordà, separant
les aigües per poder passar-los a peu eixut. Jesús és presentat pels Mestres de
la Llei, ja als inicis de Marc, com si tingués poders diabòlics procedents de
Beelzebul, identificat amb Satanàs.(2, 18-22). Sintonia plena amb el text de la
primera lectura sobre Job on Déu senyoreja sobre les aigües i la tempesta. (Llàstima
que parlem aquí només d’esquitllentes sobre Job, una figura caudal de l’A.T.
que és de les que se n’ha escrit extraordinaris comentaris i que com a mínim us
aconsello que llegiu tota aquesta història sapiencial (Job 1, 1ss), perquè ens
dóna una visió profunda de la relació d’un malalt que es considera innocent
davant Déu , convertit en categoria, com fa un debat enfrontat amb amics que el
volen convèncer de que no és innocent, puig que està malalt. És el mateix Déu,
qui fent-li les preguntes que ell no s’ha fet mai, comença a entendre que la
malaltia no va lligada als pecats, creença arrelada a Israel. (“¿Qui ha pecat,
ell o els seus pares? Els deixebles ho pregunten sobre el cec de naixement...) Tornem al text
de Job; aquí, només per indicar que Déu és amo i Senyor de les tempestes. I en el salm responsorial també se’n deriva
que malgrat les tempestes el Senyor, amo i Senyor de cel i terra pot portar a
port segur després de cridar en súplica de salvació. Acaba així el salm: “Que reconeguin els favors del Senyor. els
prodigis que ha fet en bé dels homes”.
Entrem
en la tempesta de l’evangeli d’avui que ens presenta Jesús, dormint a proa, aliè
a la turbulència de les aigües i també en els ànims contorbats dels deixebles
que, a risc de morir engolits pel temporal, criden exasperats: “Mestre, ¿No
veieu que ens enfonsem?” Jesús es desperta i veient la situació extrema que
viuen tots plegats renya vent i aigua: Calla! Veieu quina personalització
que en fa, com si fossin les fúries de l’Avern i promou a l’instant una “gran
bonança”. Aleshores dirigint-se als seus deixebles els reconvé: ¿A què bé
aquesta por? És aparentment curiós que
parli de por, donades les
circumstàncies... Però la por és tema predominant de tot l’Antic Testament: no
és estrany, doncs, que Jesús en faci aquesta lectura, argüint-los-hi. La segona
interpel·lació ja és més evangèlica: ¿encara...
cal allargassar aquest encara, tractant-se de la Fe, reconvenció ara
evangèlica, de totes totes. La resposta consignada en Marc és tota una
puntualització de que estaven ancorats encara en situacions personals de
no haver entrat encara (ho repeteixo!) en els àmbits de la fe. Ells
reaccionen atàvicament com persones encara no desbastades pel contacte amb el
Mestre, Jesús!: Ells, plens d’un gran respecte
es van dient entre ells: “¿Qui deu ser aquest,
que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?”. Actitud, comentaris, més propis de
gent ancorada en les mentalitats pròpies de l’Antic Testament. Molt respecte
i poca fe. La mentalitat que es desprèn d’aquest passatge és més de religiositat
que no pas de Fe i confiança. Mireu
quin poc amor, i quanta distància entre ells i la persona de Jesús! Què podem dir respecte d’aquest “Aquest”
dirigit al seu Mestre? Una cosa similar podrem dir del passatge de més
endavant sobre l’aparició caminant sobre les aigües del mateix llac (Mc 6, 45-
52): “Quan ells el veieren caminant sobre l’aigua es van pensar que era
un fantasma i es posaren a cridar;
l’havien vist i estaven esglaiats. Però Jesús els parlà de seguida i els
digué: Coratge! Soc Jo (el Nom que
Déu donà a Moisès abans de la gesta de la Fugida d’Egipte). No tingueu por!
Mireu com continua Marc: “Llavors pujà a la barca amb ells, i el vent va parar.
Ells quedaren completament desconcertats. És que no havien entès allò dels pans
(multiplicats), tenien l’enteniment ofuscat”. Serà a partir de l’aclamació
que ens obrirà a una interpretació més d’evangeli, viscut i constatat: “Ha
aparegut entre nosaltres un gran profeta, Déu ha visitat el seu poble”. Això ens remet a la segona lectura que és continuació de la que iniciàrem
diumenge passat. Aquí sí que campeja ja un evangeli assumit en la persona de
Pau , que ens connecta amb el Jesús Ressuscitat, no el Jesús company de peripècies en la seva condició mortal. Ara nosaltres ja
som “commorts” i conressuscitats amb Ell, _Ara ja som una creatura nova,
aquells qui viuen en Crist. Amb raó
Pau ens diu i ens hi implica: “tot el que era antic ha passat, ha començat un
món nou”. I comença amb aquesta
aclamació: “Germans, l’amor que el Crist ens té ens “obliga”, (=ens
urgeix, ens compromet). Som nous en la novetat del Crist. Sigueu reconeixents,
siguem conscients, siguem agraïts, visquem en novetat. L’ambient que es respira
en la Col·lecta ens hi atansarà i ens hi amararà, de ben segur: “Senyor
feu que reverenciem i estimem sempre el vostre sant Nom, ja que no deixeu mai
de la mà aquells en qui ha arrelat sòlidament el vostre amor”.
-.
Encara hem de fer el pas de l’Antic al Nou Testament: de la por a l’amor.
-. Hem de fer el pas de la religiositat
(por, respecte) a la “Fe en l’amor” (Joan).
-.
Hem de fer el pas de “l’obligació” moral a sentir l’obligació de “l’amor
que Crist ens té”
-.
Hem de pensar que el món nou a penes ha començat en nosaltres: coratge! Ho veiem palesament en la història del
mestratge de Jesús, com costa assimilar-lo!
-.
Els canvis no es produeixen superficialment, sinó vivencialment. Con-ver-sió!
-.Que aquest sacrifici de reconciliació i de lloança ens porti a estimar-vos com Vós ens estimeu”. (oració sobre les ofrenes)
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XIII 23/6/24 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada