POBLE DE DÉU, POBLE EN MARXA
Per
a nosaltres, ancorats d’una vegada per sempre en el Pla de salvació (Ef 1, 3-14) que hem tingut tan i tan present
aquesta última quaresma-pasqua i més en concret entre les dues pasqües:
Resurrecció i Pentecosta o Vinguda de l’Esperit Sant, a tenor també del que ens
alliçona l’espiritualitat de l’Església germana ortodoxa de les “Dues Mans”
del Pare: una, Jesús ressuscitat i
l’altra, la presència-acció de l’Esperit Sant. D’ambdues en prové el
miracle-misteri de l’Església, Xifrada
en la filiació divina i la pertinència a Crist a través de l’Església. Parlar
d’Església és per a nosaltres parlar ja de la Sma.Trinitat, en el pla de
salvació ofert a tothom. En efecte, llegim en la Constitució sobre l’Església només encetada: “La llum dels pobles
és Crist: per això aquest Sant Concili, reunit en l’Esperit Sant, té el gran
desig d’il·luminar tots els homes amb la claredat d’Ell, que resplendeix en la
faç de l’Església, proclamant l’Evangeli a tota la creació, que és precisament el
text mateix de l’evangeli d’avui: “Aneu a convertir tots els pobles”, I també
amb la menció explícita de les tres persones de la Sma. Trinitat a l’hora de
batejar-los. “Així, pel baptisme els homes som empeltats en el misteri pasqual
de Crist; moren amb Ell, són sepultats
amb Ell, ressusciten en Ell”. “Crist és el Cap del Cos, Ell és la imatge
de Déu invisible, i en Ell ha estat creat tot l’univers. Ell és abans de tots,
i tot se sosté en Ell. Ell és el Cap del Cos que és l’Església... Tots els membres
se li han de configurar, fins que Crist sigui format en ells (Ga 4, 19). Per
això, som assumits en el misteri de la seva vida, configurats, commorts
i conressuscitats amb Ell, fins que coregnem amb Ell”. Ell disposa contínuament en el seu Cos
de serveis, ministeris i carismes encaminats a la salvació de les persones i de
les comunitats. A fi de renovar-nos en Ell, ens feu partícips del seu Esperit, el qual, essent únic i
idèntic en el Cap i en els membres, vivifica, unifica i mou talment tot el Cos,
que els sant Pares pogueren comparar la seva funció a la que acompleix en el
cos humà el principi vital i ànima. Com que habita en Ell tota plenitud de Deu
corporalment, omple amb els seus dons divins l’Església (Ef 1, 22-23), talment
que Ella tendeixi i arribi a tota plenitud de Déu.... L’Església “avança
peregrinant entre les persecucions del món i els consols de Déu, anunciant la
creu i la mort del Senyor fins que vingui. Però s’enforteix amb la puixança del
senyor Ressuscitat”.
El
papa Francesc en la seva Exhortació sobre l’anunci de l’Evangeli (“La Joia de
l’Evangeli”) en el món actual, des del primer moment ens invita a una Sortida missionera com la tasca
primordial de l’Església en aquest moment i com a paradigma de tota l’obra de
l’Església. Promou una pastoral renovada en funció d’aquesta apertura i
dinamisme. Així tots som cridats a aquesta nova “sortida” missionera; “sortir
de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les ”perifèries” que
necessiten la llum de l’evangeli. En els
números 46-49 el papa parla d’una Mare
amb el cor obert. L’Església “en sortida” és una Església de portes obertes.
Sortir cap als altres per arribar a les perifèries humanes. Acollidors,
a vegades renunciar a les urgències per alentir el pas, fer com el pare del
fill pròdig, que es queda amb les portes obertes, perquè quan torni, pugui
entrar sense dificultat. Tothom pot participar
d’alguna manera en la vida eclesial, tothom pot integrar-se en la
comunitat, i tampoc les portes dels sagraments no haurien de tancar-se per una
raó qualsevol... Sovint ens comportem com a controladors de la gràcia i no com a facilitadors. Però l’Església no és
una duana, és una casa paterna on hi ha lloc per a cadascú amb la seva vida a
les espatlles”. I ho rebla tot amb un número 49 que l’hauríem de posar a les
entrades dels temples i a tots els llocs d’assistència i d’acolliment. Mireu
quina vibració no té aquesta proclama evangelitzadora d’un papa pastoral que és
desviu per obrir portes, camins, sínodes i crides a ser-hi i a obrir cors i
serveis a llindar de porta, a peu d’obra: “Sortim, sortim a oferir la vida de
Jesucrist. Repeteixo aquí a tota l’Església: M’estimo més una Església
accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una
Església malalta pel tancament i la
comoditat d’aferrar-se a les seves pròpies seguretats. No vull una Església preocupada
per ser el centre i que acabi clausurada
en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos
santament i preocupar la nostra consciència és que tants germans nostres
visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist,
sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de
vida. Més que la por d’equivocar-no, espero que ens mogui la por de recloure’ns
en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens
converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils,
mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús que ens repeteix sense cansar-se:
“Doneu-los menjar vosaltres mateixos!”
Com
podeu comprovar he posat per títol una cançó que l’hem cantat un munt de vegades.
Però al final del Cantoral hi podem trobar quina provinença té. Ho he cercat i
m’he trobat amb un goig que us el vull compartir: Lletra i música de Mossèn
Xavier Morlans. Per situar-lo anem a la Parròquia de Santa Anna a Barcelona on
ell col·labora amb Mn. Peio i on tenen un Hospital
de Campanya. Allí les perifèries de Barcelona troben de tot i allò òptim.
Mn Morlans va fer una actuació evangelitzadora digna de ser coneguda. Ell hi
tocava una guitarra i invitava a seguir
una mena de prec a obrir-se a l’evangeli. Allí van néixer unes jornades de primera
evangelització que han donat nom a un Llibre amb títol de Vine i Veuràs que fet a mans ara el podem llegir i experimentar. Mn.
Morlans amb la seva guitarra i cançons és una autèntica imatge plàstica i
sobretot pràctica d’aquella crida de Francesc que també té una concreció a més
a més en la lletra de la seva
cançó: En poso aquestes estrofes per
identificació amb l’autor, el contingut i en el ressò de la crida i invitació a
viure l’Església com a poble de Déu
com el va definir el Vaticà II: “Aquest Poble messiànic que té per Cap Crist. Té per condició la dignitat
i la llibertat dels fills de Déu, en els cors dels quals l’Esperit Sant habita
com en” un temple. Té per llei el manament nou d’estimar com el mateix Crist
ens ha estimat. I té, finalment, per objectiu el d’eixamplar encara més el Regne
de Déu, iniciat en aquest món pel mateix Déu, fins que també Ell el completi al
final dels temps, quan Crist, la nostra vida, es manifestarà i la mateixa
creació serà alliberada de la servitud a la corrupció, passant a la llibertat
gloriosa dels fills de Déu”.
Poso
el cant inspirat i en un to parió a la crida del papa Francesc a la que tots
som cridats, empesos, ungits per L’Esperit. Ve a ser com el 49 bis
Poble de Déu, Poble en marxa; /
junts fem camí. / Poble de Déu, Església que avança / el Regne ja és aquí.
Camina al llarg del temps, / travessa mars pregons, / marcat
sovint per tantes pors, / però viu en el Crist lluminós. / És barca, és vela ,
és signe, és combat. / Poble mogut per l’Esperit, / és Poble que canta la vida!
En
lluita per la pau,/ som veu dels sense veu,/ que és fosc sovint nostre dolor, /
que és dolç el gest de germanor. / Som força, som vida, som llum, som amor. /
Poble mogut per l’Esperit, / som Poble que estima la vida!
Arrelats allà on som;/ oberts a tot
el món, / enfront del mal tan impotents, / el Crist en creu ens fa valents. /
Som lluita, som denúncia, som pau, som amistat. /Poble mogut per l’Esperit, /
som Poble que dóna la vida!
Petit homenatge a Mn. Xavier Morlans amb el desig de poder seguir personalment les jornades que contenen el llibre seu i amb el desig de poder suggerir a qui tingui l’empenta de fe cantable i d’una esperança coratjosa per obrir camins de sinodalitat.
P. Josep Mª Balcells.
Solemnitat de la Santíssima Trinitat, 28/5/ 24 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada