VENIU ESPERIT CREADOR
En
encetar aquest tema, no ho faig sense un sentiment agredolç, agre per la
descurança i dolç per la sensació de plenitud que em dóna el fet de parlar i
proclamar tant la presència com l’acció -d’intimitat a intimitat- de l’Esperit
Sant, Déu que tenim ai! mig oblidat. En efecte, llegint com a preparació per a
la Solemnitat de Pentecosta el llibre de Víctor Codina “Creo en el Espíritu
Santo” que ens documenta com en l’Església Ortodoxa l’Esperit del Senyor és
tingut per protagonista en la seva espiritualitat més qualificada. Nosaltres
hem tingut la gràcia de seguir tant en la lectura dels Fets dels Apòstols com
sobretot en Joan en el seu evangeli (capítols 14, 15ss, també en 16, 4ss) ens
hem amarat de goig en llegir-los en l’última quinzena, compresa entre la
setmana antecedent a l’Ascensió fins a l’esclat de la Pentecosta, una veritable
quinzena habitada per la presència i l’acció de l’Esperit Sant en els
començaments de l’Església naixent i consolidant-se en i per l’alenada puixant
de l’Esperit, do de la promesa del Crist, acomiadat i pujat al Pare en retorn,
després de l’acompliment de la missió salvadora rebuda i ara encomanada a
l’altre Defensor promès. I ara, passada la Festa de la Vinguda per Pentecosta,
i ara, què? Seguirem en l’oblit persistent o bé il·lustrats pel Concili Vaticà
II que a instàncies de Joan XXIII que, en convocar-lo inesperadament, va voler
que fos un nou Pentecostés amb apertura dels finestrals de l’Església per
airejar, ungir i perfumar el temple que és l’Església amb la irrupció ;’aires
nous, benèfics com d’una nova Vinguda de l’Esperit, tal i com el van
viure i gaudir a la primeria de l’Església, que va ser ben persistent com
aquell que diu durant el primer mil·lenni amb l’impuls d’una primera
evangelització, recolzada per la Patrística. El segon mil·lenni que va
propiciar per desgràcia un cert oblit de la pneumologia o tractat sobre
l’Esperit Sant. Ara encaminats en el tercer mil·lenni i ja en procés de tornar
a posar l’Esperit Sant en el protagonisme eclesial. Recollim en el número 4 del
document constitucional de l’Església, que fa així: “I acomplerta l’obra
que el Pare h,avia encarregat al Fill de realitzar en la terra (cf. Jo 17, 4),
fou tramès l’Esperit Sant el dia de Pentecosta a fi de santificar constantment
l’Església i a fi que així els creients tinguessin accés al Pare, per mitjà de
Crist en l’únic Esperit. (cf. Ef2, 18) Ell és l’Esperit de vida o la font
d’aigua que brolla per a la vida eterna (cf. Jo 4, 14; 7, 38-39), pel qual el
Pare vivifica els homes morts pel pecat, fins que ressusciti en Crist llurs
cossos mortals (cf. Rm 8, 10-11). L’Esperit habita en l’Església i en
els cors dels fidels com en un temple (ICo 3, 16; 6, 19) i en ells prega
i dóna testimoniatge de l‘adopció filial (cf. Ga 4, 6; Rm 8, 15-16 i 26) Dota i
dirigeix per mitjà de diversos dons jeràrquics i carismes i embelleix
amb els seus fruits. (Ef 4, 11-12; I Co 12, 4; Ga 5, 22) L’Església, que
introdueix a tota veritat (cf. Jo 16, 13) i unifica en la comunió i en el
ministeri. Fa rejovenir l’Església amb la puixança de l’Evangeli, la renova
perpètuament i la mena a la unió consumada amb el seu Espòs. Car l’Esperit i
l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Vine!” (cf. Ap 22, 17). D’aquesta manera tota
l’Església es manifesta com a Poble unificat des de la unitat del Pare i del
Fill i de l’Esperit Sant”.
En el
capítol sobre la Vocació universal a la Santedat en l’Església,
n. 39: “Creiem que l’Església, el misteri de la qual és exposat pel Sant
Concili és indefectiblement santa. Perquè Crist, Fill de Déu, proclamat l’únic
sant, amb el Pare i l’Esperit ha estimat l’Església com a Esposa seva,
donant-se Ell mateix per ella a fi de santificar-la (ef. Ef 5, 25-26), se l’ha unida com a Cos
seu i l’ha curullada amb el do de l’Esperit Sant a glòria de Déu. Per això, en
l’Església, tothom, tant els qui pertanyen a la Jerarquia, com els qui són
pasturats per ella, són cridats a la santedat, tal com diu l’Apòstol: “La
voluntat de Déu és aquesta, la vostra santificació (I Te 4, 3; Ef 1, 4) I aquesta santedat de l’Església es manifesta
i s’ha de manifestar constantment en els fruits de la gràcia, que l’Esperit
produeix en els fidels; s’expressa de moltes maneres en els individus, que en
el seu estat de vida s’encaminen a la perfecció de la caritat, edificant els altres. En les
diverses formes i obligacions de la vida, cultiven la mateixa santedat els qui,
conduïts per l’Esperit de Déu i
obedients a la veu del Pare i adorant Déu Pare en esperit i en veritat, segueixen Crist pobre, humil o carregat amb
la creu, a fi de merèixer participació en la Seva glòria. I cadascú, segons els
seus dons i encàrrecs, ha d’avançar constantment pel camí de la fe viva, que
desperta l’esperança i actua per la caritat”. Per tant, tots els fidels
cristians se santificaran més cada dia en la situació, en les obligacions i en
les circumstàncies de llur vida i per mitjà de totes elles, si les reben totes
amb fe de la mà del Pare celestial, i col·laboren amb la voluntat divina,
manifestant a tothom, àdhuc en el mateix servei temporal, la caritat amb què
Déu ha estimat el món (n.41)
No
voldria deixar d’esmentar un testimoni vibrant d’un patriarca grec, Ignacio IV
d’Antioquia, que comentant el text de Ap 21, 5: “He aquí que tot ho
faig nou”, que no és, segons ell, un simple programa d’estudi, sinó tot un
Esdeveniment. L’Esdeveniment pasqual
que se’ns fa present per l’Esperit: “L’Esperit Sant és personalment la novetat,
que actua en el nostre món. És la presència del Deu amb nosaltres unit al
nostre esperit (Rm 8, 16), Sense Ell, Déu queda lluny. Crist resta en el
passat, l’Evangeli és lletra morta; l’Església, pura organització; l’autoritat,
tirania; la missió, propaganda; el culte, simple record i la praxi cristiana,
una moral d’esclaus. Però en l’Esperit, en una sinèrgia indissociable, el
cosmos és alliberat i gemega en l’infantament del Regne, l’home està en lluita
contra la “carn”, Crist Ressuscitat és aquí, l’evangeli és una força
vivificadora, l’Església significa la Comunió trinitària, l’autoritat és un servei
alliberador, la missió un Pentecostés, la litúrgia és memorial i anticipació i
l’acció humana és divinitzada. L’Esperit fa arribar la Parusia en una epíclesi
(= benedicció sacramental) i místicament
realista, engendra vida, parla pels profetes, situa totes les coses en el
Diàleg i en la Comunió, escampant-se Ell mateix, i atraient vers la segona
vinguda, és Senyor i dador de vida (del Credo niceno-constantinopolità). Per
Ell, l’Església i el món clamen amb tot el seu ésser: Veniu, Senyor Jesús! (Ap
22, 17-20).
Els
ortodoxos invitats com a observadors van
aportar aquesta dimensió pneumatologia amb moltes indicacions al llarg
de tot el concili. A ells els devem la riquesa trinitària que flueix de totes
les determinacions, fent ben vàlid l’ecumenisme, ben notori.
A l’Orient devem la doctrina patrística de les dues missions del Pare: la del Fill (Ga 4, 4) i la de l’Esperit Sant (Lc 2, 49; Jo 20, 26) que Ireneu va formular gràficament parlant de les dues “mans del Pare”. Les dues manifestacions de l’acció bé sia de Jesús i la no menys explícita i eficaç de l’Esperit Sant en el cor de l’Església i també en el món, a través de les “llavors del Regne”, actuant a través dels signes del temps, presents en tota història: “L’Esperit, que sempre és sorprenent, no manipulable, ple de creativitat i imaginació, que obre horitzons nous, oberts a la utopia, que progressivament es va fent realitat en la història, corregeix, purifica, fermenta i saneja les ferides personals i socials... L’Esperit és Esperit de llibertat (2Co 3, 17), que allibera la persona i la societat i es manifesta en les ànsies de llibertat del nostre temps (Gaudium et Spes 4, 4) i en els anhels d’alliberament dels pobles oprimits. Ha de saber llegir la Paraula i la història, escoltar la Paraula de Déu i la veu del poble, interpretar l’Escriptura i la Tradició de l’Església i al mateix temps discernir els signes dels temps, llegir la Paraula des de la vida, llegir l’Escriptura i el periòdic (com deia Barth) Tasca difícil, plena de riscs i de obscurs, tasca però inevitable si es vol ser fidel al Senyor i al seu Esperit”.
P. Josep Mª Balcells.
Pentecosta, 19/ 5/24 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada