MARIA, MARE DEL “GRAN SILENCI"
“Santa Maria, la Mare-de-Déu de Casa Nostra”, coincidint amb els darrers decennis fins avui, ha anat entrant en el “Gran Silenci”. Després de tants afalacs seculars s’ha anat desdibuixant la seva figura fins a semblar talment la imatge de l’Absència. De fet, la Mare, Maria que ennobleix el seu pas pels evangelis no deixa de ser d’allò més discreta. Després d’un pròleg esplendent, on Lluc se li va la mà en els anomenats evangelis de la infància, i li ho ben agraim, comença a diluir-se amb aparicions en escena fugasses, com a Canà, on Maria es manifesta com a dona intuïtiva i “força” un petit però delicadíssim miracle que té per objecte salvar una situació domèstica que podia, segons els costums de l’època, haver trencat l’encís de tota una festa d’amics o parents… La Mare li fa notar a Jesús que manca el vi, i tot i la suau reconvenció de que encara no havia arribat la seva hora, tot acaba amb aquesta afirmació que pot ser ben bé la plasmació del que Maria farà en l’Església i en nosaltres: “Feu tot el que Ell us digui”. Diu el Vaticà II: “La funció mitjancera subordinada de Maria, sense treure ni afegir res a la dignitat i a l’eficàcia del Crist, únic Mitjancer, l’Església no dubta a professar-la, l’experimenta contínuament i la recomana al cor dels fidels, perquè repenjats en aquest ajut maternal, s’adhereixin més íntimament al Mitjancer i Salvador”. Ho deien així, sintèticament: “A Jesús per Maria”
Altra represa històrica, ben desconcertant, per cert: “La meva mare i els meus germans sou vosaltres que escolteu i acolliu la Paraula” I tot això, més desconcert encara, després que una bona dona fa la lloança d’Ell exaltant la figura de la seva pròpia mare: “Benaurada ella… I Ell, retorna la lloança, però adreçada als que acullen la seva Paraula.
Poca cosa més: el silenci s’ha anat fent més boirós i tràgic: Maria al peu de la creu, “Stabat Mater dolorosa” i els preciosos diàlegs: “Mare, aquí tens el teu fill”. “Fill, aquí tens la teva Mare”. I Joan “se la va emportar a casa seva”.
Altre silenci fins a la Pentecosta: Lluc ens diu en els Fets dels apòstols: “Tots ells eren constants i unánimes en la pregària, juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús”. Des d’aleshores res més en tot el Nou Testament. El Gran Silenci. Se sap per tradició que es trasllada a Èfes juntament amb Joan. I silenci altra vegada més gran.
Hi ha un gran moment d’esclat i és al segle Vè. En ocasió del concili d’Èfes (any 431) on entre diàlegs encesos i amb gran fervor del poble, Maria és proclamada com a Theotócos, “Mare de Déu”. Des d’aleshores sempre en augment la Mare de Déu es va fer omnipresent en tot el poble cristià, possiblement més a l’Orient que enlloc -era la seva terra i en guardaven records i tradicions- però en plena expansió arreu: imatges, advocacions, dedicacions de catedrals, petites eremitones, art, icones, escrits, amor, espiritualitat; millor dir-ne pietat popular, no sempre mesurada ni massa teològica, humaníssima, però: Tothom enyora una mare que no mori mai, a la qual pugui recòrrer per amor o per necessitat, o per fer-hi una conversa filial que assereni el propi cor. …I així fins a arribar al segle XX.
El Vaticà II planteja noves precisions sobre el lloc de Maria en l’Església. Uns Pares sinodals eren partidaris de fer un document especial a part, a fi d’exaltar-la segons el corrent pietista tradicional. Després es va trobar la fòrmula ponderada, equil·librada. Es posa tot un capítol, últim del document més ampli sobre l’Església: Maria “com a expressió acabada d’unió amb Crist amb un lligam estret i indisoluble que la fa engendradora del seu Fill, i, per tant, filla predilecta del Pare i el temple de l’Esperit Sant… Esdevé literalment mare dels membres del Crist,…, ja que empesa per l’amor, ha col·laborat en el fet que els creients, membres d’aquest Cap, neixin dins l’Església” (sant Agustí). És per això que fins i tot és saludada com un membre supereminent i enterament singular de l’Església, i també com el seu més bell tipus i espill en la fe i la caritat, i que l’Església catòlica, guiada per l’Esperit Sant, l’honora com a mare amantísima amb el més filial afecte”. “Maria, per haver entrat íntimament en la història de la salvació sintetitza i reflecteix en certa manera els més grans ideals de la fe, model privilegiat de vida evangèlica; ha anat eixemplant l’abast de la seva maternitat més enllà dels cristians, fins i tot de tota la humanitat, “Reina del Cosmos” l’anomena el mateix Concili. El Concili “no té cap més propòsit que el de projectar llum, sia entorn del paper de la Verge Maria en el misteri del Verb encarnat i del Cos Místic, sia entorn dels deures dels homes redimits envers Ella, la mare de Crist i la mare dels homes, dels creients especialment”
Ara des de fa uns decennis –jo parlo genèricament de Casa Nostra- sembla que la relació filial amb Maria, la Mare de Déu, s’ha anat eclipsant i la boira s’ha espesseït de tal manera que s’ha produït una aparent Absència… Ai, com ha pogut passar això, i quina enyorança en tenim alguns de nosaltres.
S’ha fet velleta i poc a poc, entre un si ho fem, valga’ns Déu! o no ens queda més remei!, al final hem deixada LA MARE EN UNA RESIDÈNCIA GERIÀTRICA. Al principi tot eren visites, flors, companyia. Després… a mesura que va passant el temps les visites van escassejant…
¡Com han canviat els temps! Abans la mare era sempre la dolça mare. Era una festa estar amb ella. Ara, malauradament… només ho és de tant en tant. L’anem a veure de tard en tard, i ella, mare sempre, somrient i acollidora com mai no ens retreu l’oblit, àdhuc cerca excuses, perquè no ens en fem mala conciencia. ¡És que, mare, anem tan atrafegats, tenim les nostres obligacions, anem sempre de pressa; no que no hi pensem, no; però, la veritat, ens costa de trobar l’hora! ¿Eh, que ho entens, marona? I la mare, benvolent com sempre, ens acull i no deixa de mostrar-nos tot l’afecte d’un cor de mare. Viu aquells comptats moments de retrobament com si fossin moments de cel a la terra. La deixem feliç malgrat les nostres migradeses, i nosaltres ens emportem aquell agredolç sentiment de culpa pels nostres oblits…i ens anem tornant orfes, sense saber-ho, ai!
Mentrestant, Maria resta a la RESIDÈNCIA i, malgrat tot, el seu silenci és ple de presències que li oregen el cor. ¿Com passa les hores que nosaltres en diríem mortes? Omplint el seu Gran Silenci Eclesial, que és el nostre, revivint la seva vida que és tan singular, única. Ja ho feia abans això de repassar misteris i misteris. Recordava amb estupor l’Anunciació de Gabriel i va descobrint cada vegada més endins, entre meravella i clarícies, la profunda significació del seu Fill i de les seves absències itinerants, que tant li costaven al principi… Ara ja s’ha fet gran, està ben velleta, la mare. Cada vegada veu millor el fil d’or de la seva vida, enllaçada amb la del seu fill; ara més que mai, ara que el sent a més de fill, el seu Senyor i Déu. Indescriptible! Des de la Resurrecció del Crist s’ha vist presa de Misteris més grans que li fan sentir la maternitat com una maternitat de maternitats. Ara porta en el seu cor tota l’Església naixent. Gaudeix amb les joies de la primera evangelització feta pels seus fills. Li ve al cor la pregària del seu fill: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això, que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut fer-ho”. I els dies se li fan curts. Ella ens porta a tots en el pensament; quan de passada l’anem a veure parla amb delit de tots amb tots. Es va fent inabastable… Es desfà intercedint; li agrada tant aquesta nova vocació, prega el seu Fill per tots el fills encomanats i recomanats a peu de creu.
Nosaltres, hem perdut el cor, pensant que l’havíem conquerit amb les nostres tecnologies i fantasies de comunicació. Ai, no ens queda massa temps per a “l’únic necessari”. Tenim encallat l’evangeli. I la Mare va quedant de trascantó. Ella, però, cada dia ens viu amb més intensitat. Se sap velleta i ja pressent que aviat s’adormirà en el seu Fill, amb una pau transfigurada.
El MAGNIFICAT, ah, sí, el Magnificat l’ha repetit vegades i vegades. Són reafirmacions d’una maternitat gran, gran, que abasta i abraçarà temps i espais. S’hi perd… Tots hi caben en el seu cor magnificat. Si li va inspirar el mateix Esperit Sant de dir-se benaurada, ella, per tantes gràcies que li han davallat del cel, ella se sent, amb tot, serventa només, l’esclava del Senyor. Sap que, en realitat, els benaurats en Ella són i seran sempre els seus fills.
Ella somnia en nosaltres I li ve el joiós pensament de fer del Magníficat el seu TESTAMENT ESPIRITUAL. Somia que el resaran generacions i generacions, sabent que el resen conjuntament amb Ella. Serà un Càntic de tota l’Església, de tothom –uns pregant pels altres-. Oh, Vespres permanents, units tots al cant de la Mare i per a la Mare. L’anirem enriquint, tot personalitzant-lo. Hi vessarem dins totes les meravelles que Déu ens fa, tant se val, petites o grans que siguin. Totes tenen sentor de Mare, inconfusible, única: ¡Oh goig! Mai per mai el trobarem repetitiu: sempre hi haurà un goig o una pena a amorosir. “Canteu un càntic nou”: “La meva ànima magnifica el Senyor…”
El “des d’ara” el resestrenem dia a dia. El fem nostre, ens afecta personalitzadament.
Avui, dia de la DORMICIÓ I DE L’ASSUMPCIÓ de Maria al cel. Avui, que la Mare se’ns adormirà en el Senyor, quin goig que a la Residència ens trobéssim tots els fills acompanyant-la, bo i resant amb Ella, pausadament, l’últim Magnificat seu a la terra i que serà el seu primer al cel. Abans, tots hem tingut el goig immens d’acomiadar-nos-en, d’acaronar-la, de donar-li i que ens donés la seva mà. Ens ha beneït llargament com si ho fes amb cadascú personalment i tot somrient, dolça, dolcíssima s’ha ENDORMIT en el Senyor, ¡oh piadosa Verge Maria!
Acaba el capítol VIII de la Constitució sobre l’Església, referit a Maria: “Mentre som aquí baix, la Mare de Jesús, així com glorificada ja en cos i ànima al cel és una imatge i un inici de l’Església que ha d’arribar a la plenitud de la glòria futura , així aquí a la terra, mentre no vingui el dia del Senyor, resplendeix com una senyera d’esperança ferma i de consol per al Poble de Déu en marxa.
“Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres, pecadors, ARA I EN L’HORA DE LA NOSTRA MORT, AMÉN, JESÚS”.
L’Assumpció de la Mare de Déu, diumenge 15 d’agost de 2010 Barcelona
“Santa Maria, la Mare-de-Déu de Casa Nostra”, coincidint amb els darrers decennis fins avui, ha anat entrant en el “Gran Silenci”. Després de tants afalacs seculars s’ha anat desdibuixant la seva figura fins a semblar talment la imatge de l’Absència. De fet, la Mare, Maria que ennobleix el seu pas pels evangelis no deixa de ser d’allò més discreta. Després d’un pròleg esplendent, on Lluc se li va la mà en els anomenats evangelis de la infància, i li ho ben agraim, comença a diluir-se amb aparicions en escena fugasses, com a Canà, on Maria es manifesta com a dona intuïtiva i “força” un petit però delicadíssim miracle que té per objecte salvar una situació domèstica que podia, segons els costums de l’època, haver trencat l’encís de tota una festa d’amics o parents… La Mare li fa notar a Jesús que manca el vi, i tot i la suau reconvenció de que encara no havia arribat la seva hora, tot acaba amb aquesta afirmació que pot ser ben bé la plasmació del que Maria farà en l’Església i en nosaltres: “Feu tot el que Ell us digui”. Diu el Vaticà II: “La funció mitjancera subordinada de Maria, sense treure ni afegir res a la dignitat i a l’eficàcia del Crist, únic Mitjancer, l’Església no dubta a professar-la, l’experimenta contínuament i la recomana al cor dels fidels, perquè repenjats en aquest ajut maternal, s’adhereixin més íntimament al Mitjancer i Salvador”. Ho deien així, sintèticament: “A Jesús per Maria”
Altra represa històrica, ben desconcertant, per cert: “La meva mare i els meus germans sou vosaltres que escolteu i acolliu la Paraula” I tot això, més desconcert encara, després que una bona dona fa la lloança d’Ell exaltant la figura de la seva pròpia mare: “Benaurada ella… I Ell, retorna la lloança, però adreçada als que acullen la seva Paraula.
Poca cosa més: el silenci s’ha anat fent més boirós i tràgic: Maria al peu de la creu, “Stabat Mater dolorosa” i els preciosos diàlegs: “Mare, aquí tens el teu fill”. “Fill, aquí tens la teva Mare”. I Joan “se la va emportar a casa seva”.
Altre silenci fins a la Pentecosta: Lluc ens diu en els Fets dels apòstols: “Tots ells eren constants i unánimes en la pregària, juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús”. Des d’aleshores res més en tot el Nou Testament. El Gran Silenci. Se sap per tradició que es trasllada a Èfes juntament amb Joan. I silenci altra vegada més gran.
Hi ha un gran moment d’esclat i és al segle Vè. En ocasió del concili d’Èfes (any 431) on entre diàlegs encesos i amb gran fervor del poble, Maria és proclamada com a Theotócos, “Mare de Déu”. Des d’aleshores sempre en augment la Mare de Déu es va fer omnipresent en tot el poble cristià, possiblement més a l’Orient que enlloc -era la seva terra i en guardaven records i tradicions- però en plena expansió arreu: imatges, advocacions, dedicacions de catedrals, petites eremitones, art, icones, escrits, amor, espiritualitat; millor dir-ne pietat popular, no sempre mesurada ni massa teològica, humaníssima, però: Tothom enyora una mare que no mori mai, a la qual pugui recòrrer per amor o per necessitat, o per fer-hi una conversa filial que assereni el propi cor. …I així fins a arribar al segle XX.
El Vaticà II planteja noves precisions sobre el lloc de Maria en l’Església. Uns Pares sinodals eren partidaris de fer un document especial a part, a fi d’exaltar-la segons el corrent pietista tradicional. Després es va trobar la fòrmula ponderada, equil·librada. Es posa tot un capítol, últim del document més ampli sobre l’Església: Maria “com a expressió acabada d’unió amb Crist amb un lligam estret i indisoluble que la fa engendradora del seu Fill, i, per tant, filla predilecta del Pare i el temple de l’Esperit Sant… Esdevé literalment mare dels membres del Crist,…, ja que empesa per l’amor, ha col·laborat en el fet que els creients, membres d’aquest Cap, neixin dins l’Església” (sant Agustí). És per això que fins i tot és saludada com un membre supereminent i enterament singular de l’Església, i també com el seu més bell tipus i espill en la fe i la caritat, i que l’Església catòlica, guiada per l’Esperit Sant, l’honora com a mare amantísima amb el més filial afecte”. “Maria, per haver entrat íntimament en la història de la salvació sintetitza i reflecteix en certa manera els més grans ideals de la fe, model privilegiat de vida evangèlica; ha anat eixemplant l’abast de la seva maternitat més enllà dels cristians, fins i tot de tota la humanitat, “Reina del Cosmos” l’anomena el mateix Concili. El Concili “no té cap més propòsit que el de projectar llum, sia entorn del paper de la Verge Maria en el misteri del Verb encarnat i del Cos Místic, sia entorn dels deures dels homes redimits envers Ella, la mare de Crist i la mare dels homes, dels creients especialment”
Ara des de fa uns decennis –jo parlo genèricament de Casa Nostra- sembla que la relació filial amb Maria, la Mare de Déu, s’ha anat eclipsant i la boira s’ha espesseït de tal manera que s’ha produït una aparent Absència… Ai, com ha pogut passar això, i quina enyorança en tenim alguns de nosaltres.
S’ha fet velleta i poc a poc, entre un si ho fem, valga’ns Déu! o no ens queda més remei!, al final hem deixada LA MARE EN UNA RESIDÈNCIA GERIÀTRICA. Al principi tot eren visites, flors, companyia. Després… a mesura que va passant el temps les visites van escassejant…
¡Com han canviat els temps! Abans la mare era sempre la dolça mare. Era una festa estar amb ella. Ara, malauradament… només ho és de tant en tant. L’anem a veure de tard en tard, i ella, mare sempre, somrient i acollidora com mai no ens retreu l’oblit, àdhuc cerca excuses, perquè no ens en fem mala conciencia. ¡És que, mare, anem tan atrafegats, tenim les nostres obligacions, anem sempre de pressa; no que no hi pensem, no; però, la veritat, ens costa de trobar l’hora! ¿Eh, que ho entens, marona? I la mare, benvolent com sempre, ens acull i no deixa de mostrar-nos tot l’afecte d’un cor de mare. Viu aquells comptats moments de retrobament com si fossin moments de cel a la terra. La deixem feliç malgrat les nostres migradeses, i nosaltres ens emportem aquell agredolç sentiment de culpa pels nostres oblits…i ens anem tornant orfes, sense saber-ho, ai!
Mentrestant, Maria resta a la RESIDÈNCIA i, malgrat tot, el seu silenci és ple de presències que li oregen el cor. ¿Com passa les hores que nosaltres en diríem mortes? Omplint el seu Gran Silenci Eclesial, que és el nostre, revivint la seva vida que és tan singular, única. Ja ho feia abans això de repassar misteris i misteris. Recordava amb estupor l’Anunciació de Gabriel i va descobrint cada vegada més endins, entre meravella i clarícies, la profunda significació del seu Fill i de les seves absències itinerants, que tant li costaven al principi… Ara ja s’ha fet gran, està ben velleta, la mare. Cada vegada veu millor el fil d’or de la seva vida, enllaçada amb la del seu fill; ara més que mai, ara que el sent a més de fill, el seu Senyor i Déu. Indescriptible! Des de la Resurrecció del Crist s’ha vist presa de Misteris més grans que li fan sentir la maternitat com una maternitat de maternitats. Ara porta en el seu cor tota l’Església naixent. Gaudeix amb les joies de la primera evangelització feta pels seus fills. Li ve al cor la pregària del seu fill: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això, que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut fer-ho”. I els dies se li fan curts. Ella ens porta a tots en el pensament; quan de passada l’anem a veure parla amb delit de tots amb tots. Es va fent inabastable… Es desfà intercedint; li agrada tant aquesta nova vocació, prega el seu Fill per tots el fills encomanats i recomanats a peu de creu.
Nosaltres, hem perdut el cor, pensant que l’havíem conquerit amb les nostres tecnologies i fantasies de comunicació. Ai, no ens queda massa temps per a “l’únic necessari”. Tenim encallat l’evangeli. I la Mare va quedant de trascantó. Ella, però, cada dia ens viu amb més intensitat. Se sap velleta i ja pressent que aviat s’adormirà en el seu Fill, amb una pau transfigurada.
El MAGNIFICAT, ah, sí, el Magnificat l’ha repetit vegades i vegades. Són reafirmacions d’una maternitat gran, gran, que abasta i abraçarà temps i espais. S’hi perd… Tots hi caben en el seu cor magnificat. Si li va inspirar el mateix Esperit Sant de dir-se benaurada, ella, per tantes gràcies que li han davallat del cel, ella se sent, amb tot, serventa només, l’esclava del Senyor. Sap que, en realitat, els benaurats en Ella són i seran sempre els seus fills.
Ella somnia en nosaltres I li ve el joiós pensament de fer del Magníficat el seu TESTAMENT ESPIRITUAL. Somia que el resaran generacions i generacions, sabent que el resen conjuntament amb Ella. Serà un Càntic de tota l’Església, de tothom –uns pregant pels altres-. Oh, Vespres permanents, units tots al cant de la Mare i per a la Mare. L’anirem enriquint, tot personalitzant-lo. Hi vessarem dins totes les meravelles que Déu ens fa, tant se val, petites o grans que siguin. Totes tenen sentor de Mare, inconfusible, única: ¡Oh goig! Mai per mai el trobarem repetitiu: sempre hi haurà un goig o una pena a amorosir. “Canteu un càntic nou”: “La meva ànima magnifica el Senyor…”
El “des d’ara” el resestrenem dia a dia. El fem nostre, ens afecta personalitzadament.
Avui, dia de la DORMICIÓ I DE L’ASSUMPCIÓ de Maria al cel. Avui, que la Mare se’ns adormirà en el Senyor, quin goig que a la Residència ens trobéssim tots els fills acompanyant-la, bo i resant amb Ella, pausadament, l’últim Magnificat seu a la terra i que serà el seu primer al cel. Abans, tots hem tingut el goig immens d’acomiadar-nos-en, d’acaronar-la, de donar-li i que ens donés la seva mà. Ens ha beneït llargament com si ho fes amb cadascú personalment i tot somrient, dolça, dolcíssima s’ha ENDORMIT en el Senyor, ¡oh piadosa Verge Maria!
Acaba el capítol VIII de la Constitució sobre l’Església, referit a Maria: “Mentre som aquí baix, la Mare de Jesús, així com glorificada ja en cos i ànima al cel és una imatge i un inici de l’Església que ha d’arribar a la plenitud de la glòria futura , així aquí a la terra, mentre no vingui el dia del Senyor, resplendeix com una senyera d’esperança ferma i de consol per al Poble de Déu en marxa.
“Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres, pecadors, ARA I EN L’HORA DE LA NOSTRA MORT, AMÉN, JESÚS”.
L’Assumpció de la Mare de Déu, diumenge 15 d’agost de 2010 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada