… PER ADQUIRIR LA SAVIESA DEL COR.
¿És encertada l’expressió adquirir, si la saviesa –ho sabem prou, indigents com som- que no es compra ni es ven? El tema de la saviesa sempre m’ha temptat. És com un desig, com una aspiració, és com un somni… A tots, oi que sí que ens passa?
Hi ha al salm responsorial citat com a títol una línia antecedent que, de ben segur, que deu intentar d’explicar com un pot esdevenir savi en el viure, que d’aquesta saviesa es tracta. Diu: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies”. I segueix: per adquirir la saviesa del cor Aquí hi ha el secret o la resposta a l’enigma de entrar pels camins de la saviesa: experimentar la finitud, saber que hem de tornar a la pols, l’espigar-se i el marcir-se sense pausa, com aquell qui diu; saber valorar el temps de que disposem, el viure concentrats en l’ara i aquí, saber que no som amos sinó administradors i tantes reflexions com hi podríem fer i, sobretot, viure-les… La saviesa del cor. Ja sabem que en el context hebreu el cor és la persona integral i integrada, no tan sols -i no seria pas poc- en allò que avui em convingut a dir-ne la intel·ligència emocional. Sento, ergo existeixo; sento més profundament, ergo existeixo més profundament. Però som molt més que el món dels sentiments, emocions, passions. ¿On rau la saviesa? Aquesta és la gran pregunta. Perquè jo identifico saviesa amb felicitat, amb modesta plenitud, sense demanar-li “massa” a la “situació” vital viscuda. Una saviesa de saber “estar per casa”, amb tota la senzilla plenitud de trobar-s’hi bé: presències estimades, respecte mutu, amor planer, tocs de bondat, de donar-se sense escarafalls, respirant un ambient joiós; tot en to menor. Una delícia suau, gens estrident. Éssent, en la sàvia contraposició amb el tenir. Ara em sortirien les lectures fetes temps endarrere de Fromm: En destaco dues: “L’art d’estimar” i “¿Tenir o ser?”, ja en parlarem, si queda espai…
Trastejant, com faig sovint, amb lectures de premsa d’actualitat vençuda, m’he trobat amb aquestes línies d’un autor que no conec, que ha publicat, sembla ser, una novel·la d’extraordinari èxit: “Totes les coses que no ens vam dir”. (Marc Levy). No recomano res; només poso en cartera una possible lectura. El que m’ha seduït és el que diu l’autor: “Recordo que l’escola no m’agradava, però tenia un professor de ciències que ens va explicar que un dia l’home es va llançar al mar i va veure que l’horitzó s’allunyava. La idea em va fascinar i un dia vaig fer una pregunta al professor: “¿On comença l’alba?”, li vaig demanar. Em va dir que ja en parlaríem més endavant, però jo vaig retenir aquesta pregunta i així vaig començar a escriure aquesta novel·la”.
¿On comença l’alba? ¿On comença la saviesa? Cadascú gaudeix de la pròpia albada; així passa amb la saviesa. ¿Per què ho dic? Perquè la primera lectura del llibre de Cohèlet, dit també Eclesiastès, ens deixa confosos, si no esparverats. Aquest llibre de l’AT només surt una sola vegada a la litúrgia, i és avui, i més aviat forçada – crec- per consonància (¿) amb l’evangeli. Però és d’un pessimisme existencial, gairebé heterodox a primeres de canvi. He anat subratllant, un a un, els substantius que emmarquen aquest taxatiu final com tancant plaça: “Tot és en va”. Els enumero tots i cal llegir-los pel cantó que crema: “coneixement, traça, eficiència, esforç, treball, neguit, dissort, desfici, penes, servitud, no-descans”. Quedo, la veritat, esmaperdut pel pessimisme que traspua. I no oblidem que és un dels llibres anomenats sapiencials. Un savi desenganyat que no veu sortida a tantes absurditats, que és la traducció més apropiada segons els exegetes, en lloc de “banalitat”. No troba sentit al viure, fora del viure traient el màxim suc del que dóna de si el dia a dia. Això tan actual que l’anomenen presentisme, és a dir: viure amb intensitat i rapidesa, “anar per feina; exprimint el plaer fàcil. Deixeu-me dir que malauradament no deixa de tenir en certa manera la seva plena actualitat i que queda aquesta manera de des-viure explicitada en l’apartat “L’atròfia de la intel·ligència espiritual del llibre d’en Torralba: “Inteligencia espiritual” on posa el(s) dit(s) a la plaga d’un món basat en una “cosmovivència” del tenir, no pas del ser. Aquí va la llista dels subtítols de l’apartat Atròfia: el sectarisme, el fanatisme, el gregarisme, la banalitat, el consumisme, el buit existencial, l’avorriment, l’auto-engany, el gust per la vulgaritat, la intolerància, el narcisisme, la paràlisi vital”.
La primera vegada de que tinc consciència d’haver-me colpit l’expressió avidesa va ser llegint “L’art d’estimar”. Surt a les primeres pàgines quan la contraposa a l’amor. Diu: “En el sentit més general, podem descriure el caràcter de l’amor establint que estimar és fonamentalment donar, no pas rebre. I ho recolza així: “La meva pròpia experiència del donar és desbordant, pròdiga, viva i, per conseqüent, feliç. I afegeix: “Donar és més joiós que rebre, no pel fet que sigui una privació, sinó perquè en l’acte de donar hi ha l’expressió de la meva vitalitat”. Suposo que després de llegir “¿Ser o tenir?” deuria com enfortir en la meva ment aquests sensació que em produeix la paraula avidesa. Us invito a tractar d’imaginar-vos-la treta de l’experiència del dia a dia, percebuda en un mateix o bé en altres: compulsió, rapinya, arrencar, prendre violentament... Dirà Fromm: “L’enveja, la gelosia, l’ambició i qualsevol mena d’avidesa són passions”. En el sentit més literal i negatiu: hi som raptats, com a empresonats. “Reposa, menja, beu, diverteix-te. Tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans” “¡Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses” (de l’evangeli d’avui). La felicitat no està en el posseir, sinó en tot cas en el desposseir-se gradualment de tot el que un vagi experimentant que és superflu. I podem prescindir i, joiosament encara, de tantes inutilitats, de tants penjarolls. Fent una incursió en el consumisme Fromm. D’ell, del consumisme, diu que ·”L’actitud implícita en el consumisme és la de l’engoliment del món sencer. El consumidor és un etern lactant que plora per tenir el biberon”. “Parlo d’algunes formes de consumisme quotidià: em limito a posar en relleu que, pel que fa al lleure, els automòbils, la televisió, els viatges i el sexe constitueixen els objectes principals del consumisme d’avui (¡escrit al 76!); i si bé en parlem com d’activitats de lleure, faríem millor de definir-los passivitats del temps lliure”.
I ja per posar punt i seguit, si no final, aporto del concepte d’ésser d’Eckart: “La persona que no vol res és la persona que no és cobejosa de cap cosa: aquesta –diu Fromm- és l’essència de la concepció eckartiana del despreniment”. “Heus ací una típica afirmació seva: “Els homes no haurien tant de prendre en consideració quina cosa han de fer, sinó què són... D’aquesta forma, procura que l’accent sigui posat per tu en l’ésser bo, i no en el nombre o en la mena de coses per fer. Reforça més aviat els fonaments damunt dels quals la teva obra descansa” El nostre ésser és la realitat, és l’esperit que ens mou, el caràcter que impel·leix el nostre; en el pol oposat, resten els actes o opinions separats del nostre nucli dinàmic i mancats de realitat” (Fromm).
“Rompre la modalitat del tenir és la condició de tota activitat genuïna. En el sistema ètic d’Eckart, la virtut suprema consisteix en l’estat d’interna activitat productiva, premissa a la qual és la superació de tota forma de vinculació al jo i d’avidesa.” Vull afegir aquests pensaments de Fromm: “Cal començar a superar l’abisme entre el que és necessari i el que és possible,” i aquest: “La comprensió separada de la pràctica roman ineficaç”.
Faríem bé de reprendre una vegada més les que Fromm anomena les característiques de l’home nou, sota aquestes condicions que d’altra banda coincideixen amb les Quatre Nobles Veritats de Buda: 1.- que hom sigui conscient de l’estat de sofriment en què ens trobem. 2.- Que es reconegui l’origen del nostre malestar. 3.- Que s’admeti que existeix un camí per tal de superar el malestar mateix. 4.- Que hom accepti la idea que, en ordre a superar el nostre malestar, hem de fer nostres certes normes de vida i canviar la nostra pràctica de viure actual”
SER O TENIR, aquesta és la qüestió:
Torralba parla d’anèmia o indigència espiritual, clamorosament posada com a reclam publicitari en la portada del seu llibre: “Vivimos en un desierto espiritual”. I no és precisament el llibre un epígon, un seguidor del Cohèlet; ben a l’inrevés. És una invitació a sacsejar la nyonya “existencial” per anar “adquirint la saviesa del cor”, que potser potser ja ens toca per edat, per antecedents, per oportunitats que ja hem tingut i, vés a saber, si les hem malbaratades. Com sigui… No ens ho prenguem malament. Ens desitgem els uns als altres la saviesa del cor en el dia a dia, perquè aquest miracle se’ns ofereix on trobem la pròpia albada. A cada dia se li ofereix la seva petitona saviesa, per bé que suficient. “Gràcies d’aquesta aurora encesa, gràcies d’aquest nou dia clar”.
Diumenge XVIII de durant l’any, 1 d’agost de 2010 Barcelona
¿És encertada l’expressió adquirir, si la saviesa –ho sabem prou, indigents com som- que no es compra ni es ven? El tema de la saviesa sempre m’ha temptat. És com un desig, com una aspiració, és com un somni… A tots, oi que sí que ens passa?
Hi ha al salm responsorial citat com a títol una línia antecedent que, de ben segur, que deu intentar d’explicar com un pot esdevenir savi en el viure, que d’aquesta saviesa es tracta. Diu: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies”. I segueix: per adquirir la saviesa del cor Aquí hi ha el secret o la resposta a l’enigma de entrar pels camins de la saviesa: experimentar la finitud, saber que hem de tornar a la pols, l’espigar-se i el marcir-se sense pausa, com aquell qui diu; saber valorar el temps de que disposem, el viure concentrats en l’ara i aquí, saber que no som amos sinó administradors i tantes reflexions com hi podríem fer i, sobretot, viure-les… La saviesa del cor. Ja sabem que en el context hebreu el cor és la persona integral i integrada, no tan sols -i no seria pas poc- en allò que avui em convingut a dir-ne la intel·ligència emocional. Sento, ergo existeixo; sento més profundament, ergo existeixo més profundament. Però som molt més que el món dels sentiments, emocions, passions. ¿On rau la saviesa? Aquesta és la gran pregunta. Perquè jo identifico saviesa amb felicitat, amb modesta plenitud, sense demanar-li “massa” a la “situació” vital viscuda. Una saviesa de saber “estar per casa”, amb tota la senzilla plenitud de trobar-s’hi bé: presències estimades, respecte mutu, amor planer, tocs de bondat, de donar-se sense escarafalls, respirant un ambient joiós; tot en to menor. Una delícia suau, gens estrident. Éssent, en la sàvia contraposició amb el tenir. Ara em sortirien les lectures fetes temps endarrere de Fromm: En destaco dues: “L’art d’estimar” i “¿Tenir o ser?”, ja en parlarem, si queda espai…
Trastejant, com faig sovint, amb lectures de premsa d’actualitat vençuda, m’he trobat amb aquestes línies d’un autor que no conec, que ha publicat, sembla ser, una novel·la d’extraordinari èxit: “Totes les coses que no ens vam dir”. (Marc Levy). No recomano res; només poso en cartera una possible lectura. El que m’ha seduït és el que diu l’autor: “Recordo que l’escola no m’agradava, però tenia un professor de ciències que ens va explicar que un dia l’home es va llançar al mar i va veure que l’horitzó s’allunyava. La idea em va fascinar i un dia vaig fer una pregunta al professor: “¿On comença l’alba?”, li vaig demanar. Em va dir que ja en parlaríem més endavant, però jo vaig retenir aquesta pregunta i així vaig començar a escriure aquesta novel·la”.
¿On comença l’alba? ¿On comença la saviesa? Cadascú gaudeix de la pròpia albada; així passa amb la saviesa. ¿Per què ho dic? Perquè la primera lectura del llibre de Cohèlet, dit també Eclesiastès, ens deixa confosos, si no esparverats. Aquest llibre de l’AT només surt una sola vegada a la litúrgia, i és avui, i més aviat forçada – crec- per consonància (¿) amb l’evangeli. Però és d’un pessimisme existencial, gairebé heterodox a primeres de canvi. He anat subratllant, un a un, els substantius que emmarquen aquest taxatiu final com tancant plaça: “Tot és en va”. Els enumero tots i cal llegir-los pel cantó que crema: “coneixement, traça, eficiència, esforç, treball, neguit, dissort, desfici, penes, servitud, no-descans”. Quedo, la veritat, esmaperdut pel pessimisme que traspua. I no oblidem que és un dels llibres anomenats sapiencials. Un savi desenganyat que no veu sortida a tantes absurditats, que és la traducció més apropiada segons els exegetes, en lloc de “banalitat”. No troba sentit al viure, fora del viure traient el màxim suc del que dóna de si el dia a dia. Això tan actual que l’anomenen presentisme, és a dir: viure amb intensitat i rapidesa, “anar per feina; exprimint el plaer fàcil. Deixeu-me dir que malauradament no deixa de tenir en certa manera la seva plena actualitat i que queda aquesta manera de des-viure explicitada en l’apartat “L’atròfia de la intel·ligència espiritual del llibre d’en Torralba: “Inteligencia espiritual” on posa el(s) dit(s) a la plaga d’un món basat en una “cosmovivència” del tenir, no pas del ser. Aquí va la llista dels subtítols de l’apartat Atròfia: el sectarisme, el fanatisme, el gregarisme, la banalitat, el consumisme, el buit existencial, l’avorriment, l’auto-engany, el gust per la vulgaritat, la intolerància, el narcisisme, la paràlisi vital”.
La primera vegada de que tinc consciència d’haver-me colpit l’expressió avidesa va ser llegint “L’art d’estimar”. Surt a les primeres pàgines quan la contraposa a l’amor. Diu: “En el sentit més general, podem descriure el caràcter de l’amor establint que estimar és fonamentalment donar, no pas rebre. I ho recolza així: “La meva pròpia experiència del donar és desbordant, pròdiga, viva i, per conseqüent, feliç. I afegeix: “Donar és més joiós que rebre, no pel fet que sigui una privació, sinó perquè en l’acte de donar hi ha l’expressió de la meva vitalitat”. Suposo que després de llegir “¿Ser o tenir?” deuria com enfortir en la meva ment aquests sensació que em produeix la paraula avidesa. Us invito a tractar d’imaginar-vos-la treta de l’experiència del dia a dia, percebuda en un mateix o bé en altres: compulsió, rapinya, arrencar, prendre violentament... Dirà Fromm: “L’enveja, la gelosia, l’ambició i qualsevol mena d’avidesa són passions”. En el sentit més literal i negatiu: hi som raptats, com a empresonats. “Reposa, menja, beu, diverteix-te. Tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans” “¡Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses” (de l’evangeli d’avui). La felicitat no està en el posseir, sinó en tot cas en el desposseir-se gradualment de tot el que un vagi experimentant que és superflu. I podem prescindir i, joiosament encara, de tantes inutilitats, de tants penjarolls. Fent una incursió en el consumisme Fromm. D’ell, del consumisme, diu que ·”L’actitud implícita en el consumisme és la de l’engoliment del món sencer. El consumidor és un etern lactant que plora per tenir el biberon”. “Parlo d’algunes formes de consumisme quotidià: em limito a posar en relleu que, pel que fa al lleure, els automòbils, la televisió, els viatges i el sexe constitueixen els objectes principals del consumisme d’avui (¡escrit al 76!); i si bé en parlem com d’activitats de lleure, faríem millor de definir-los passivitats del temps lliure”.
I ja per posar punt i seguit, si no final, aporto del concepte d’ésser d’Eckart: “La persona que no vol res és la persona que no és cobejosa de cap cosa: aquesta –diu Fromm- és l’essència de la concepció eckartiana del despreniment”. “Heus ací una típica afirmació seva: “Els homes no haurien tant de prendre en consideració quina cosa han de fer, sinó què són... D’aquesta forma, procura que l’accent sigui posat per tu en l’ésser bo, i no en el nombre o en la mena de coses per fer. Reforça més aviat els fonaments damunt dels quals la teva obra descansa” El nostre ésser és la realitat, és l’esperit que ens mou, el caràcter que impel·leix el nostre; en el pol oposat, resten els actes o opinions separats del nostre nucli dinàmic i mancats de realitat” (Fromm).
“Rompre la modalitat del tenir és la condició de tota activitat genuïna. En el sistema ètic d’Eckart, la virtut suprema consisteix en l’estat d’interna activitat productiva, premissa a la qual és la superació de tota forma de vinculació al jo i d’avidesa.” Vull afegir aquests pensaments de Fromm: “Cal començar a superar l’abisme entre el que és necessari i el que és possible,” i aquest: “La comprensió separada de la pràctica roman ineficaç”.
Faríem bé de reprendre una vegada més les que Fromm anomena les característiques de l’home nou, sota aquestes condicions que d’altra banda coincideixen amb les Quatre Nobles Veritats de Buda: 1.- que hom sigui conscient de l’estat de sofriment en què ens trobem. 2.- Que es reconegui l’origen del nostre malestar. 3.- Que s’admeti que existeix un camí per tal de superar el malestar mateix. 4.- Que hom accepti la idea que, en ordre a superar el nostre malestar, hem de fer nostres certes normes de vida i canviar la nostra pràctica de viure actual”
SER O TENIR, aquesta és la qüestió:
Torralba parla d’anèmia o indigència espiritual, clamorosament posada com a reclam publicitari en la portada del seu llibre: “Vivimos en un desierto espiritual”. I no és precisament el llibre un epígon, un seguidor del Cohèlet; ben a l’inrevés. És una invitació a sacsejar la nyonya “existencial” per anar “adquirint la saviesa del cor”, que potser potser ja ens toca per edat, per antecedents, per oportunitats que ja hem tingut i, vés a saber, si les hem malbaratades. Com sigui… No ens ho prenguem malament. Ens desitgem els uns als altres la saviesa del cor en el dia a dia, perquè aquest miracle se’ns ofereix on trobem la pròpia albada. A cada dia se li ofereix la seva petitona saviesa, per bé que suficient. “Gràcies d’aquesta aurora encesa, gràcies d’aquest nou dia clar”.
Diumenge XVIII de durant l’any, 1 d’agost de 2010 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada