“ÉS
L’HORA DELS ADÉUS…
La
festa de l’Ascensió ens predisposa imaginativament a un final de
convivències o de “sortides” que conjuntament amb la Resurreccció, plat fort
d’aquestes setmanes (el cicle pasqual) que hem pogut gaudir i que clausurarem
amb la “Profusió ”
de l’Esperit Sant que ens ha estat promès i difós (tot té nom a casa nostra:
Pentecosta). Tot va lligat no tan sols pel contingut (tres grans components, ja
ho hem comentat abans: Joan com
l’evangelista pasqual, els Fets dels Apòstols, com als inicis de l’Església i
l’Apocalipsi últim llibre del NT i també de la història, vista i interpretada
des de Déu). Aquí no es pot entrar si no és amb uns ulls de la fe i ben
esbatanats...
l’enviament: Aneu a predicar per tot arreu amb la promesa
d’acompanyar-los, corroborant les seves paraules amb fets miraculosos i amb una
assistència assegurada en el dia a dia fins a l’acabament del món i de la
història, tot concentrat en Jesús que ho ha de recapitular tot i posar-ho finalment
en mans del Pare amb la missió una volta totalment acomplerta.
Joan
en fa una introducció íntima i, més encara, intimista, en els seus concentrats
capítols 13 – 17 inclosos tots dos, i que són la gran font per entrar en la
intimitat de Jesús. En el Cenacle poc abans de ser lliurat en mans dels
opositors de sempre, temptejant de trobar l’ocasió més propícia per portar-lo a
la mort, Jesús s’esplaia i fa un llarg i profund comiat. D’entrada ja demano
perdó per potinejar el que per a mi és sublim. Tot és un comentari a la vida
íntima de relació de Jesús amb el Pare.
El
que anomenem Testament Espiritual de Jesús que fa de pont entre el Pare i tot
el grup. Jesús té la traça de fer-los saber no que marxa, sinó que a més els
convé que se’n vagi. Farà així de mitjancer entre el Pare i els seus que l’han
seguit, escoltat i que han vist com vivia, quins comentaris feia; sí, és
veritat, però tan Jesús com
els seus deixebles saben que no han entès massa cosa i que es fa necessària la
vinguda de l’Esperit Sant que serà qui substancialment farà dues coses: rememorar, fer-los recordar fets que
se’ls podien haver passat per alt i després s’aplicarà a fer-los veure l’abast
del missatge que varen rebre. Aleshores començaran a entendre qui era Jesús i
quina era la seva missió i podran entrar en la seva intimitat i descobrir-hi
una interioritat profunda inaconseguible. No serà un mestre repetidor, sinó un “aprofundidor”
de tota una vida que per més propera físicament, se’ls escapava i el “misteri”
de Jesús sempre amaga descobertes a fer, que per això mateix és misteri.
Els
moments d’aquest comiat són molt rics de sentiments. Angoixa, sensació de
pèrdua, d’absència, por de sentir-se sols, incapaços de portar endavant una
missió que els venia gran per totes bandes, també l’alegria de saber que
l’experiència que han tingut amb el mestre és única i els ha marcat per tota la
seva vida. Els demana que s’asserenin. Tots els comiats són torbadors. Sembla aparentment
que el perden de vista, que se’ls fa invisible. Però ja els ha donat la solució
per seguir veient-lo, tot i no veure’l físicament . Els ulls de la fe
fan aquest miracle. Tot queda concentrat en aquest senzill: “Creieu en Déu,
creieu també en mi”. No els deixarà orfes, tindran l’assistència necessària. A
part de que Jesús ho presenta com un
petit parèntesi. Serà un retirar-se per poc temps i els promet que tornarà i serà aleshores que aniran a conviure amb ell amb les estances ja
preparades. Tothom a la casa pairal! Amb cabuda inabastable... Déu Pare vol la
casa plena a vessar...
On
va? Quins camins hi porten? Va al Pare del que n’han sentit parlar i pregar-lo
tantes vegades al mateix Jesucrist. I quin camí hi porta? Ell mateix, que n’és
el camí. “Ningú no arriba al Pare si no és per mi”. La solució
espontània: “Mostra’ns el Pare i ja no ens caldrà res més!” Jesús ha de donar
una última lliçó fonamental: “Qui em veu a mi veu el Pare”. S’identifiquen,
perquè Jesús ha obrat sempre segons els desigs i la voluntat amorosa del Pare.
Quantes coses han d’aprendre i són les de més fondària... Ve el moment de la
irrupció de l’Esperit Sant. Els farà de
torsimany, aquesta és la paraula justa, que
vol dir: intèrpret. Ell serà el mestre per arribar a millor entendre el
Mestre.
Amb
l’Ascensió queda oberta una via de comunicació entre la Trinitat i els
deixebles. Coneixerem per experiència que Crist és vivent, gràcies a la vida
del Pare i que ens transmet a nosaltres aquesta vida (divina) que circula per
tot el Cos Místic. L’amor que un dóna en el tramtram de la vida de cada dia és
el gran verificador. Qui m’estima guardarà la meva paraula, el meu Pare
l’estimarà i vindrem a fer estada en ell. Hi ha un transvasament continuat
entre el Pare i el Fill. Viuen una comunió perfecta: en el pensar, el dir i el
fer. És una relació tota ella de comunió d’amor.
Posa
l’exemple de la unió entre el cep i les
sarments. Encertadíssima. Això fa enfortir encara més la relació d’amor i de
comunió com si fos la
saba. Manteniu-vos en el meu amor. Això és el que vol el
Pare. “La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit, essent deixebles d’ell.
Els
diu tot allò amb el cor a la mà, perquè
experimentin la “Seva ”
pròpia joia que vol compartir-la. Els prevén contra la tristesa d’una aparent
absència.
Els
anomena amics perquè no hi ha cap reticència ni secret entre Jesús i els seus
deixebles. Els diu i mostra la
comunió. Tots tenen missió: fer el què us vaig ensenyar a
fer. I que la missió sigui compartida per l’amor que es tinguin els uns amb als
altres, a semblança del que ell els ha tingut.
Ara
s’obre al testimoniatge. L’Esperit donarà testimoni d’ell i vosaltres haureu de
fer de testimonis.
El
Pare és la referència constant. D’Ell va venir , a ell tornarà. Ells creuen que
com que ja ho han entès tots es mostren coratjosos, però ell els adverteix que
es dispersaran...
Ha
arribat l’hora de la glorificació del Fill. Jo prego per ells. Els he
guardat, ara guarda-me’ls tu. A ells i als que vindran després i creuran. Que
tots siguin u com ho som nosaltres. Que puguin arribar a on jo seré glorificat,
amb la glòria que jo tenia abans del món. Els he fet conèixer el teu nom
i encara els el faré conèixer més encara. I hi posa el segell de l’amor.
Que tal com s’estimen Pare i Fill que també s’estimin entre si i amb ell.
Segons
sembla van aprendre la lliçó perquè l’evangeli diu que “el van adorar. Després
se’n tornaren a Jerusalem, plens d’una gran alegria. I contínuament eren al
Temple beneint Déu”.
La
lliçó del goig pasqual per la glorificació de Jesús ressuscitat, empès cel amunt,
assegut a la dreta del Pare és la culminació d’aquell fruit de l’Esperit Sant
que es diu GOIG PASQUAL i que concorda amb l’oració col·lecta*, completat tot
per aquesta meravella que és l’himne cristològic de la carta als efesis
que no em cansaria de recitar en nom de
tots els que estimo. Avui s’hauria de llegir i meditar tot sencer.
I
encara un apunt més: Al prefaci es diu una vegada més: “Ple de la gran joia
de la Pasqua d’un cap a l’altre de la terra tot el món exulta i
també els àngels i dels arcàngels i tots
els estols celestials canten l’himne de la vostra glòria. Que és el Sant,
sant, sant que es canta en la litúrgia celestial.
És
un comiat ple de nostàlgia però el mateix temps d’un consol. “El nostre comiat
diu a reveure, si a Déu plau, i el cercle refarem i fins i tot potser serà més
gran”.
Una
clara invitació al GOIG PASQUAL. I que perduri...
Diumenge
VI de Pasqua, 12 de maig de 2013
Barcelona
*Addenda: Oració col·lecta: “Déu totpoderós, concediu-nos el
do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè
l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació i a la glòria
on ha arribat el Cap també el Cos té l’esperança d’arribar-hi”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada