VISCA LA
UTOPIA REALITZADA
Després
de tancar el cicle pasqual amb la Pentecosta s’hi van afegint – perdoneu
l’expressió- com el “guarniment” que és com anar veient el diamant des de
perspectives o facetes diverses, noves o globals que són subratllats o si voleu
la quinta essència del que anem celebrant durant tot l’any litúrgic. I d’aquestes festes la primera és
el misteri que només podem celebrar els
que estem ficats i ben ficats, és a dir “veient” les coses des de dins. És la
festivitat més important i per tant més “misteriosa”, en el sentit eclesial del
terme. Em refereixo a la SANTÍSSIMA TRINITAT. És l’eclosió, el súmmum d’un
desig molt humà, profundament humà: que tot participi d’una unitat
diversificada. Que formin un conjunt orgànic, harmònic, simfònic: Que ens
sentim pròxims els uns dels altres. Que
anem fent camí delerosos d’anar a les antípodes del caos. Que l’univers es
torni cosmos. Que l’ètica se’ns torni estètica. Que el viure de tothom sigui
una pujada on convergeixin tots els camins, que les deficiències donin pas a
les eficiències, que tots fem colles de companys de les nostres ascensions, que de veritat ens
“acompanyem” en el sentit més pregó que existeixi; que qui sap, que ensenyi a
qui no en sap; que ens sapiguem escoltar
amb atencions, sabent que sempre que puguin parlar amb intimitat es descobrirà
sabent més d’ell mateix en dir-nos el que vulgui i necessiti; que sapiguem
aprendre de tothom; que no tinguem enveja ni gelosies, perquè l’altre sóc jo
mateix i el tinc per mi mateix i el sé guardar, sostenir, alleugerir-lo; que
miri més els altres que a mi mateix; que la comunió (el seu aprenentatge) sigui
la nostra escola, la nostra família i els nostres amics. Que “gastem” empaties
a dojo, que ens complementem sense necessitat de que ens ho demanin; que no fem
distinció ni distincions;que tots ens mereixin un tracte dignitós, amable, volgudament present, proper i afectuós...
Encara em podria allargar molt més pels camins de la utopia. No parlo d’un
de nosaltres ni provable, ni possible; parlo de la Santíssima Trinitat en traducció
humana que és la meva. ¿És pot somniar? Potser diria que hauríem de somniar més
sovint. Sabent però que els somnis són somnis, però que hi ha gent noble i arriscada
que va fent el seu brodat al somni, poc a poc, però amb ganes de veritat...
¿Com
penses que és Déu “u i tri”?; ¿què i com és aquesta família celestial? Jo no hi trobo dificultats, perquè ni raono ni
especulo. Sé que és absolutament inútil, però, però només em vull
imaginar-somniar el que podríem anar essent, si tots féssim el propi camí amb
el lema viscut de Teilhard: “Tot el que puja convergeix”.
Amb
l’evangeli , Pau i Joan a la primera carta ja en tinc ben bé prou per estimar
–mira el que dic: estimar- la Santíssima Trinitat. No
em fa res l’aparent incongruència de tres en un. Misteris semblants a mig coure
en tenim a la vista: la parella: dos en un; la família: molts en un; l’amistat:
molts o pocs tots ells en un. La vida té misteris que s’assemblen a la Santíssima Trinitat.
Estem pastats a imatge i semblança de Déu. La cosa va més enllà
del que diem: som intel·ligents, tenim consciència, tenim voluntat i memòria.
Què ens fa semblants a Déu? Aquí hi ha un misteri que hauríem d’esbrinar, perquè
amb l’evangeli a la mà n’hi ha per molt més del que ens digueren allà temps...
Els madurs en la fe, aquests sí que se saben creats a imatge i
semblança de Déu u i tri. Oh, ells són sants! TOTS estem cridats a la pròpia
santedat. Uns i diferents, però sobretot uns
Com
que mirem més cap enfora, com que no ens han ensenyat a admirar, per dir-ne
una; com que no tenim gota d’humilitat tot ens creiem que tot va matemàticament (1 + 1 + 1 = 3) com una roda; com que no tenim molt
desenvolupat el sentit d’identificació amb l’altre (sigui estrella, arbre,
persona, animaló, qualsevol cosa); com que no sabem el què són les llicències
poètiques; com que no sabem les dioptries que gastem, pensant que els altres
són encara més curts de vista...
Mireu,
visca la poesia, el sentit poètic, el simbolisme, les semblances, o sinó
ja s’han acabat les metàfores. Visca
l’encisament; visca la grandesa de la petitesa; visca l’actitud d’apagar focs, atenció
a que no siguin focs de campament o bé la calidesa de l’escalfa-panxes...
Convivim amb altres móns, cadascú el percep segons capacitats o dons i
carismes. Allò tan tòpic del cristal com que se mira... Manca tota una campanya
d’oftalmòlegs i d’òptics. Cal viure el
món molt, molt endins. Us asseguro que hi ha misteri. Misteri de
misteris. Allò d’agafar un cirera i en segueixen un grapat. Us asseguro que si
estires una mica et trobaràs amb grans sorpreses... Paraula.
Sí,
ja ho sé que m’he begut l’enteniment, que podria passar per un petit Quixotet
de res, de poca volada. Visca els que estan mig bojos, només mig, mentre
l’altra meitat tingui la subtilesa de
saber que estic mig tarumba i que he de compensar. Que tinc prou seny per
entendre que puc tenir cops de rauxa i que a voltes el millor és que la rauxa
es torni seny, a no ser que es pugui ser les dues coses alhora.
El
dia que acabem amb les petites utopies que la vida i els somnis que ens
permeten de tenir, deixaré de creure i
d’estimar i d’admirar la
Santíssima Trinitat: Tres en un, un en tres, molts en un i
que “Pare que siguin u com nosaltres som u” Tots de família, de la mateixa
pasta... ¡divina, ep; a no oblidar-ho!
Ho
he dit moltes vegades: a mi que em deixin els capítols 13 - 17 de Joan i després la vida i l’espiritualitat trinitària, que és la del Vaticà II.
L’evangeli és trinitat, quan puges tres graonets de res en l’escala de la vida
et trobes indefectiblement a la Santíssima Trinitat que t’està esperant amb els
braços oberts, i vinga abraçades i més i més... “On regna l’amor allí hi ha Déu”;
allí on hi ha Déu allí hi ha AMOR.
Cada
any m’ha afecciono a una de les Tres Persones, sabent que tot queda en la
intimitat de la Trinitat.
Aquest any m’està tocant el torn de l’Esperit Sant que omple
l’univers. Déu en tot i tots en Déu. Un Déu que no ompli és un pobre deuet. Déu
ens en ben reguardi de déus menors que no serveixen per a res. ...I ara s’estan
aixecant pancartes de tot déu i volen que els fem cas. Ai, publicitat. Déu
és lliure i fa lliures. Només n’hi ha un
que és tres: En el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant... “A lloança
de la seva glòria”.
L’he
de posar, tossut que sóc, encara que de mides per ara ens vagin balderes i de
molt: esperem que vingui dia que trobem deliciosa aquesta elevació d’aquesta
noieta que va entrar de ple en el si del Déu u i tri. Benaurada ella...
Elisabet de la Trinitat
(1880 -1906)
“Déu meu, Trinitat que adoro, ajudeu-me a
oblidar-me del tot, per establir-me en vós, immòbil i pacífica, com si la meva
ànima ja estigués a l’eternitat; que res no pugui pertorbar la meva pau, ni
fer-me sortir de vós, el meu Immutable,
sinó que cada minut em porti més lluny en la profunditat del vostre misteri!
Pacifiqueu la meva ànima, feu-me el vostre
cel, la vostra residència estimada i el lloc del vostre repòs; que no us deixi
mai sol, sinó que jo hi sigui ben sencera, desvetllada, en la meva fe, tota
adorant, tota lliurada a la vostra acció creadora.
Oh Crist meu estimat, crucificat per amor,
voldria ser una esposa per al vostre cor, voldria cobrir-vos de glòria, voldria
estimar-vos fins a morir-ne!... Però sento la meva impotència i us demano de
revestir-me de vós mateix, d’identificar la meva ànima a tots els moviments de
la vostra, de submergir-me, d’envair-me, de posar-vos en lloc meu, a fi que la
meva vida no sigui sinó una expansió de la vostra vida. Veniu a mi com a
adorador, com a reparador i com a salvador.
Oh Verb etern, Paraula del meu Déu, vull
passar tota la vida escoltant-vos; vull deixar-me ensenyar per aprendre-ho tot de vós; després a través
de totes les nits, tots els buits, totes les impotències, vull tenir-vos sempre
al davant i restar sota la vostra gran llum. Oh estel meu estimat, seduïu-me
perquè no pugui sortir més del vostre esclat.
Oh Foc
consumidor, Esperit d’amor, veniu a mi perquè en la meva ànima s’esdevingui com
una encarnació del Verb; que jo li sigui una humanitat suplementària, en la
qual renovi tot el seu misteri.
I vós, oh Pare, inclineu-vos vers la vostra
pobra petita criatura, cobriu-la de la vostra ombra i vegeu-hi només el vostre
Estimat en el qual heu posat totes les vostres complaences.
Oh
els meus “Tres”, el meu Tot, la meva felicitat, Solitud infinita. Immensitat on
em perdo, em lliuro a Vós
com una presa, sepulteu-vos en mi perquè jo em sepulti en Vós, tot
esperant d’anar a contemplar en la vostra llum l’abisme de les vostres
grandeses”.
No ens espantem de la grandesa de certes
ànimes i de les gosadies que es permeten amb un Déu amic, experimentat, viscut
en exclusiva, això són les i els contemplatius. Tots ho hauríem de ser una mica
cada dia. Uns minuts d’intimitat amb Déu. Tirar cap endins.
Diumenge de la Santíssima Trinitat, 26 de maig de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada