RESPOSTA EPISTOLAR
A PAU
Estimat
Pau, Pare i Mestre en la FE: Després d’haver llegit detingudament la teva Carta
als Filipencs, en ocasió de que la litúrgia ens l’ha servida com a Paraula de
Déu proclamada en aquests quatre últims diumenges, m’ha passat pel cor
de fer una “audaç entremaliadura”. Sabem que eres ben conscient de que les
teves cartes eren “obertes” i que les enviaves precisament com a promotores
d’evangelització; que arreu, passessin de comunitat en comunitat... Així queda
ben palès en aquest teva “carta oberta” que arriba ara a les nostres mans, ara
al tercer mil·lenni, ves per on, i jo diria que, el que són les coses, la carta d’una manera providencial consona
“en un ple” amb l’Exhortació Apostòlica, “La
Joia de l’Evangeli” que el nostre benamat, el papa Francesc, ens ha regalat
des del bon començament del seu pontificat, dient-nos, amb rúbrica de pare i
germà gran, que “la sortida missionera”
és el paradigma de tota l’obra de l’Església i que aquesta és la tasca
primordial de l’Església”. Deixa’m dir-te, entre tu i jo, que hi trobo com
un fil d’or entre Jesucrist-Pau-Francesc. Que te’n sembla, Pau estimat, de la
meva gosadia?
Ens
ets un motiu de joia i de fort impuls en la FE, pel fet de palesar que en tu,
Jesucrist, viscut i anunciat, era “el tot” de la teva vida”. Què lluny
estem molts, que tenim “a cor” d’anomenar-nos creients en Crist, sense posar –ai peresa!-un estímul permanent, vibrant,
de ser-hi conseqüents! Ens parapetem en que els temps nostres són
difícils. Fins i tot hi ha qui diu que entre molts, conscientment o no, hem “enviat”
a “Déu a l’exili”. Figura’t on hem arribat! Llegint la teva Carta ens venen
els colors a la cara! Tu que vas lluitar fins “a les cadenes”, per fer
comprendre entusiàsticament que amb el Crist s’havien iniciat uns temps
veritablement plens de “novetat”. Que el passat, passat quedava, amb la irrupció de la Resurrecció del Crist i
amb la nostra pròpia resurrecció en creixença, en garantida expectativa final!
Estem
mig adormits -oh, esclat de la gràcia de Déu, Pau estimat!-. Ens manquen apòstols enviats en missió, allò -que
en tu t’és definició, malgrat que no vas conèixer Crist en vida i t’ho feies
valer en nom del mateix Senyor, “ai de mi si no evangelitzes” als gentils
sobretot!-; i també ara que Francesc ens demana de passar “d’una pastoral de
mera conservació a una pastoral decididament missionera”. Voldries veure
activats més apòstols en el sentit
fortament eclesial i etimològic (=enviats)! Tu et vas presentar -quina valentia!-
com a corredor de fons en el “combat”
de la FE, proclamada, irrompent, viscuda; això, això, vull dir: viscuda “a
ulls vista”: “Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i
sentit”, Et poses com a model “d’home de FE”, després de dir-nos amb
contundència que abans de tot és el CRIST, el gran, l’únic referent. Dius amb una convicció que fa por –i com n’és d’agradosa
al mateix temps, malgrat les nostres “arrossegades” de fe- que només “Crist és la teva vida, el teu viure”.
Això és tan i tan gros, és tan fora de les nostres mesures esquifides, que
suscita estupor i ens té com “marejats en la meravella! Pur vertigen!
Sabem
que ets humà, i molt humà!: ho hem après en les teves cartes ardents!, però et
sabem, a més i alhora, com un home d’empenta evangelitzadora. El diví i l’humà
es barregen admirablement en tu! Seny i rauxa! No sé pas com dir-ho. La teva
grandesa ens fa veure més de prop la nostra petitesa, potser i tot –no tinc
vergonya de dir-ho- la nostra mesquinesa!
Sabem
que ets home d’esperança. Ho veiem clar perquè ens estimules a la lluita i que
els teus principis d’acció i reacció són ben clars i –diria- a l’abast ,
això, sí, d’un que es vanta, amb modèstia d’altra banda, com només ho pot fer un
apassionat per Crist! Aquesta és la font de la teva força i
enteresa. Principis que enumeres
escrivint al teu fill-germà en l’evangeli a cor obert, Timoteu. Li dius, i en
ell ens ho instes i encomanes a nosaltres: “Tota la teva predicació ha de
conduir a l’amor, que neix: “d’un cor net,/ d’una consciència recta/ i d’una fe
sincera” (1 Tim 1, 5).
És
vertaderament entranyable constatar com en demanar, Pau, en la teva pregària
per a nosaltres, ens dius “que el vostre amor s’ompli més i més encara, fins a
vessar de coneixement i de clarividència (=veure i viure-hi clar)” fent visible
l’invisible entrant just just en el misteri diví; i acabes dient el per què: “perquè
sapigueu discernir allò que més
convé”. I tot en vista al terme: en Crist: “Així arribareu purs i sense
ensopecs al dia que Crist ha de venir, plens dels fruits de justícia que rebem
per Jesucrist , a glòria i lloança de Déu”.
I quin bescanvi entre allò meu afanyat i al mateix temps rebut gratuïtament de
Déu! És ben bé per l’experiència viscuda
que t’hi fa dir aquestes aparents contradiccions. “Tot el meu és Teu, Pare”. Vaja
tot un altre!, Joan, evangelista, que hi fa la seva pròpia aportació... Dir
evangelista, vol dir això: “Evangelitzat i, per tant, evangelitzador.
Relació de causa-efecte. No a l’inrevés. Ho sabem prou! Només donem el que
tenim i en la mesura en què tenim!
Per
a tu, Pare Nostre en la FE, la FE és Amor i l’Amor es fonamenta en la FE. Ja ho
mig entenc, ja!; però ajuda’m a tenir-ne més i més d’ambdues virtualitats. Què
és viure, en definitiva, sinó estimar, perquè t’has sentit estimat? Haver
retrobat a l’íntim, al fons meu, que ha estat Déu a donar primer, -primer i
plena- la seva estimació. Tu ens asseveres que tot és gràcia; et preguem
que la teva pregària envers nosaltres ens meni com de la mà a satisfer el teu
anhel: “Tan sols us demano que el vostre comportament sigui digne de l’Evangeli
del Crist”.
Aquesta
insinuada, però ben real comunió en
el Crist. Aquest en és una
preposició inclusiva, que ens té per dins. L’amor de Déu ens embolcalla per
dins! De sempre que m’ha robat el cor aquesta inefable preposició! La de
perspectives noves que se’ns obren al Brocal del teu Pou. Ai, em revenen dolls
d’aigua de la vida. Jesús a la Samaritana. Coincidències de fons entre el Mestre en singular i els apòstols
Pau i Joan: “Si sabessis el do de Déu...”
Com
queda de brodat i recamat l’himne
cristològic: “Tingueu els mateixos sentiments del Crist. “s’abaixà, deixant
de banda el fet de ser Déu, es va fer no res. Oh, misteri de l’Encarnació, que
em té ben bé trastocat... Obedient
(=obsequiós amb el Pare) fins a acceptar
una mort, que només es donava a bandolers i esclaus, i la seva glorificació
final en i pel Pare... Com barreges el que tu sents pel Crist amb allò que
voldries que fos la manera de viure nosaltres que ens vols “unànimes (=una sola
ànima) i ben avinguts!”
Quina
sensació de benestar, de trobar-s’hi bé en tu per amic i sobretot en Crist. “No us inquieteu per res”.
Aquests dies corre la brama de “no tingueu
por!” Pau, ho tradueixo per serenor, serenitat, domini de la situació. Res més
que el que digué Jesús al Sermó de la Muntanya: “No us preocupeu pel demà, que
el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps”
I hi afegeixes: “Acudiu a la pregària i a la súplica en tota ocasió”. “I presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies. I la
pau de Déu que sobrepassa tot el que
podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en
Jesucrist”. Quin descans que sento, amic Pau! Ho dius “des de la presó”,
situació que tu saps viure-la en plena lluita evangèlica. Ets ben bé apòstol i
profeta. I ho ets vivint, més que parlant. Ser cristià suposa tenir un cor
entendrit i alhora obert a la discreta però tenaç utopia del Regne.
Saps
que et dic: que m’ets un company, ardit en la lluita vers una cabal
“humanització”, ser -en desig explícit- allò que en dius l’home nou, fet i pastat a imatge i semblança del Crist. Corro
darrere teu cap a la meta. Decidit, tenaç. M’omple el cor sentir que ens dius:
“Interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, net, amable,
lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d’elogi”. Deixa’m respirar fondo...
Quina ètica que gastes, amic meu! Frena una mica que no et podem seguir. I
encara hi afegeixes, sentenciós: “Els qui volem ser perfectes, (ai, Déu
meu, ara ens hi involucra en aquest plural!), hem de tenir aquests sentiments!
I si algú de vosaltres veu les coses d’una altra manera, Déu ja li revelarà
això que us dic. Sobretot, visquem d’acord amb allò que ja hem aconseguit.
Renoi, com hi vas, Pau a la carrera! Acabo avergonyit, però serè. Acabo com tu
ho fas, Pau, a la teva carta; però abans deixa’ns dir-te: Et tenim com a pare, mestre, entrenador, “coaching”
en diuen avui, vés per on. “I la gràcia
de Jesucrist, el Senyor, sigui amb el vostre (el teu) esperit”, que és
l’Esperit Sant. Una abraçada, què menys! Teu (i vostres perquè som “colla” els
que ja hem entrat en el goig de fer lectio
divina amb la Paraula en viu). Josep Maria i companys.
A tots els que us hi heu sumat, deixeu-me
felicitar-vos. Aquest és el camí costerut però el que respon als desigs de Pau.
Lloat sia Déu, el Déu de Jesús, de Pau i de Francesc. Gràcies a tots. Primer al
Déu de Jesús: Passió de Déu per cadascú
de nosaltres. I passió de Pau i de Francesc per Jesucrist, el Senyor. I
nosaltres, què?
Sabadell, 15 d'octubre del 2017
Sabadell, 15 d'octubre del 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada