ACOLLIR LA PARAULA
Així
amb la P en majúscula, ben alta, ben plantada, única. Tant es pot ser acollir la Paraula, com ser acollit per Ella. Intentem d’anar-hi
més a fons. Estem en un punt neuràlgic de Jesús, de la seva Persona i del seu
Missatge.
En primer
lloc, hem de convenir que no es tracta solament de sentir d’oïdes; hi ha de fet
moltes paraules que un les sent, però que li llisquen; altres que les sentim i
que les entenem així a la primera, però no li sabem trobar el quid, se’ns
escapa el seu sentit més profund, perquè -atenció!- hem d’estar amatents a qui
les diu i tot l’enfilall de les circumstàncies, també tot l’espectre de la
comunicació no verbal. En el sentit més arcà hi ha una crida que algú
ens adreça. Crida que comporta tot un missatge, que pretén embolcallar-nos,
comprometre’ns. La precedim d’un acollir que la transforma, que la magnifica, que no ens permet de ser-hi
indiferents. Quan ha captat la nostra atenció, podem dir-nos: és interessant,
és bonica, és poètica, però sense més. Quan algú la diu i la posa a la nostra
consideració ens demana més que un assentiment, un veritable
con-sentiment. L’actitud d’acollida
la personalitza. Encara que potser la senten molts, jo me la prenc com adreçada
a mi, personalment. I no té sols això; em sento com que he de donar una
resposta, que qui me la fa patent, m’urgeix a dir-hi un sí que té conseqüències
de vida i de sentit de vida. Acollir-la vol dir que l’agraeixo, que la sento
com una proposta, que la sento com el res o el tot. Naturalment, això només és
així, si de part de l’altre que em parla és una invitació a quelcom que em
supera. Ho considero com una prova d’amistat, un diàleg de Tu a tu. Com una
oportunitat a la que li he de donar un sí totalitzant. Com passa en el primer
manament que té totes les implicacions de ser “amb tot el cor, amb tota
l’ànima, amb tot el pensament”. Més amunt no es pot arribar, ni expressar. Tant
és així que sempre ens quedem per sota sota...
Tres
models se’ns proposen, tres: “També vosaltres, heu imitat el nostre exemple i
el del Senyor”. Sorpresa total: manifesta la resposta a la Paraula de Déu que
li donà Jesús, el Senyor, a més de la de Pau. Quina lloança a l’acolliment que
li donaren a Déu a través de la Paraula que l’identifica amb Jesucrist, amb el
seu Evangeli, Pau i tots els que es convertiren dels ídols “a adorar només el
Déu viu i veritable i esperar del cel Jesús que el ressuscità i que ens salvarà”.
Admirable!
Pau
elogia la forma irradiant amb què els de Salònica varen acollir-la, la
Paraula, no l’humana de Pau, sinó la que van acollir com a Paraula de Déu, del
Senyor, l’evangeli de Crist, que així ho denomina Pau en la seva carta.
Tant prompte, tan exaltant que de seguida se’n “van fer ressò no sols a
Macedònia i a Acaya, sinó arreu". Quina ressonància, quina
exaltació, tot i ser fet el seu acolliment enmig de moltes adversitats,
promogudes pels jueus que no sols no acceptaren Pau, sinó que promogueren la
seva fuga precipitada. Pau dóna com a garantia d’autenticitat el fet que es feu
“plens a vessar del goig de l’Esperit Sant”.
Pau
deixa traslluir en aquesta carta a les comunitats de la primeria la seva
convicció de que el retorn del Senyor era com imminent. Després fent una nova
lectura dels signes dels temps va canviar aquesta perspectiva que va induir a
alguns creients a vagarejar i a promoure dissensions entre els germans creients.
El missatge que els adreça posteriorment als creients és que bo i ajornant el
retorn de Jesús es posin a viure de ple l’ideal cristià sense més dilacions...
Avui
ens passa ben bé al contrari: hem perdut de vista la convicció de que “la cosa”
no té les urgències pensades o suposades a la primeria, i ara el retorn (o
parusia) no ens espavila el ritme del nostre caminar. Ara anem “al pas”, més
aviat frenats, i la promptesa d’un terme final s’ha esvaït i anem caminant
sense nord ni brúixola com aquell qui diu... Potser em passo una mica, perdoneu!
Hi
ha una munió de paràboles que ens alerten de les nostres deixadeses. Les que
hem llegit aquest dimarts passat, que ens demana que estiguem sempre a punt i
amb les làmpades enceses; la de les noies assenyades i de les no previsores;
les del criat que, en retardar-se el retorn de l’amo, s’emborratxa i pega els
seus companys de servei. Val a dir que no és una qüestió de temor o simplement
de prudència, sinó una espera de l’amo que torna de noces i que, per l’amor de la
rebuda esplèndida donada pels criats, Ell mateix es posarà –oh meravella- a
servir-los. Són les paradoxes de l’evangeli, a tenir en compte i a agrair.
De
donar una i altra vegada una benvinguda plena d’amor, d’això en parla
l’evangeli d’avui. L’amor que enllaça Déu i els germans hauria de ser l’al·licient per saber viure amb una espera
joiosa i fiada, vingui quan vingui el Déu que hauria de ser el què omplís de
goig el “quotidià". La promptesa en acollir la Paraula de Déu hauria de
ser l’atenció permanent per captar, per copsar el ventijol de l’Esperit, que
actua a l’improvís i vol enamorats de Déu, atents, atents al delicat mormoleig de
l’airet de l’Esperit. Tenir l’oïda del cor ben afinada, ben sensible; això
demana un gran entrenament, que és signe d’amorositat oberta, sempre pendents...
L’amor tot ho unifica. Cal avivar la Paraula de Déu, tenir-ne el ressò amatent.
Com? Fent silenci sovint, llegint la Paraula diàriament. Tenim el Llibre Obert
que ens espera. Cita diària. Una minsa Lectio
divina en senyal de dilecció i d’elecció. Crida i vocació a les immensitats
de l’Acció Divina. Com els de Tessalònica: “amb el goig de l’Esperit”. Irradiadors
sens treva. La Paraula és com un sagrament: conté la força i l’energia que ens
farà Evangelis vivents i Evangelitzadors incontenibles. Ho escric el dia del p.
Claret, exemplar de Missioners, ell i els seus fills. Posem Paraula de Déu a les nostres vides.
Insistim per tal que se’ns obrin els tresors que s’hi amaguen. Sant Pau ens ho
recomana: “Que la Paraula de Crist tingui estada entre vosaltres en tota la
seva riquesa”. A més Paraula, més Amor; a més Amor, més Goig; a més Goig, més
Pau... S’encapçalen així els fruits de l’Esperit.
Ho
podríem il·lustrar amb aquesta pregària:
Senyor
Jesús, vós sou la Paraula viva de Déu:
Paraula
revelada als homes per iniciativa del Pare,
paraula
encarnada en Maria per obra i gràcia de l’Esperit,
paraula
actualitzada i proclamada en la comunitat eclesial,
paraula
significada i celebrada en la litúrgia,
paraula
contemplada i interioritzada en l’oració,
paraula
assumida i configurada en la vida,
paraula
rellegida i interpretada en el món d’avui,
paraula
transparentada i testimoniada en la missió,
paraula
retrobada i feta eternitat en el Regne.
Senyor
Jesús, Paraula viva de Déu en nosaltres:
feu
del meu cor sagrari de la vostra Presència,
que
renovi i transformi tota la meva persona.
Sènio
Roma
Diumenge XXX de
durant l’any, 29 d’octubre del 2017.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada