Homilia del diumenge 29/05/2011 del P. Josep Mª Balcells

QUAN L’ALÈ DE L’ESPERIT JO SENTO DINTRE MEU…

No hi ha cap dubte: “L’Esperit de Déu omple l’univers”. Cada dia hauria de ser Pentecosta. Una Pentecosta suau, sentida des de molt endins, com aquella deu que Crist va prometre que brollaria de continu, mansa i fecunda. L’imaginari col·lectiu del cristià respecte de l’Esperit és d’irrupció, de ventolera, de llengües de foc, de profecia. Potser aquesta visió de Lluc fa que prevalgui sobre totes les altres i fa que d’alguna manera menystinguem altres manifestacions delicades i subtils de l’Esperit. Que d’altra banda són les més corrents, que per això mateix podrien passar inadvertides, mal tingudes, perdudes. És ben il·lustrativa la manifestació de Déu a Elies. Es deixa sentir més que veure. Tota una troballa, la narració: ni en l’huracà, ni en el terratrèmol, ni en el foc. En el murmuri d’un ventijol suau es fa present Déu a l’Horeb.

Voldria assajar una lloa, un himne i un reconeixement a l’Esperit de les experiències menudes que poden acompanyar-nos en el dia a dia. I, si m’ho permeteu, agafo com a introductor , ni més ni menys, que a tot un Rahner que, precisament, en un llibret Experiència de l’Esperit vol portar-nos a aquesta convicció tan poc present: “Moltes experiències concretes, malgrat no les reconeguem com a tals, són experiències de l’Esperit. O dit també amb noves paraules d’ell mateix: “L’experiència de l’Esperit té lloc, es dóna sempre i a tot arreu en la vida d’un home que sigui sensible al domini personal i a la llibertat dins la qual disposa totalment d’ell mateix”. No està, tot plegat, tan lluny de l’afirmació i al mateix temps de la invitació que ha esdevingut un tòpic, tot i la seva riquesa profètica: “Els cristians del segle XXI o seran místics (experimentadors de Déu) o no seran” del mateix Rahner. Us sóc sincer, veig amb admiració i esperança com l’Esperit està movent-se des de tota la rosa del vents: ventijol de sensibilitats més transcendents, aprenentatges de més viva consciència, aspiracions d’humanitat que van prenent cos i forma, aquí i allà, i que, com a bons ressonadors dels signes dels temps, seria bo que en prenguéssim acurada nota i ens obríssim a aquests requeriments de major autenticitat humana, de “posar humanitat a la humanitat a partir de la proximitat”, en la feliç condensació coneguda d’en Pere Casaldàliga.

El Credo diu que L’Esperit Sant és Senyor (en les dues accepcions que en el fons són una sola afirmació: Senyor vol dir Déu i ho solem dir també d’una persona que: “és tot un senyor” i que ens és plaent de trobar-nos-hi en companyia per la seva “senyoria”, la seva gentilesa, el saber “estar” sense dir: “aquí estic”, que sap omplir de graciosa presència quan hi és i que notem la seva absència com un buit, quan no hi és, quan discretament es posa darrere de tantes cridòries, per no fer-se notar... És el Déu silenciós, que parla sense paraules, discret. Lluny de l’estrèpit (alè, soroll: noteu la diferència de to en els dos termes). Un Déu Presència, que pot passar desapercebut per la nostra insensibilitat. Des-apercebut, no vist, el que no vol pas dir que no hi sigui. Cal afinar la percepció. Veure on no acostumem a veure. Un toc de mirada. ¡Ai, el gran poeta, sensible per la fe: Joan de la Creu!: “Descubre tu presencia,/ y máteme tu vista y hermosura;/ mira que la dolencia/ de amor, que no se cura/ sino con la presencia y la figura.” O aquesta estrofa: “Cuando tu me mirabas,/ su gracia en mí tus ojos imprimían: / por eso me adamabas,/ y en eso merecían / los mios adorar lo que en ti veían”. I aquesta altra: “No quieras despreciarme, / que si color moreno en mí hallaste, / ya bien puedes mirarme, / después que me miraste / que gracia y hermosura en mí dejaste”.

També en el Credo –és el llarg- es diu de l’Esperit Sant, com a mena de definició seva, que és Vivificador o altrament traduït, Dador de vida. És una expressió molt bonica, de les més fondes i entranyables. És l’Esperit el que propicia vida arreu. La vida és el nostre do primer, és la meravella que ens trobem a les mans i al cor. És el centre de totes les possibilitats. L’Esperit fa que la vida tingui qualitat i gust de vida; que la vida no sols es tingui, sinó que un “se senti viu”, que un se senti a gust vivint. Em venen com a borbolls versos i sentiments enaltidors de la vida. “La vida és bella, ja ho veuràs / com malgrat tot, / tindràs amics, tindràs amor. El teu destí rau en els altres, / el teu futur és la teva pròpia vida / la teva dignitat és la de tothom. Altres esperen que resisteixis, / que els ajudi la teva alegria, / la teva cançó entre les seves cançons. Llavors, sempre recorda / allò que un dia jo vaig escriure, / pensant en tu com ara hi penso. Mai no et deixis vèncer ni et facis / a un costat en el camí, mai no diguis: / No puc més i aquí em quedo. La vida és bella, ja ho veuràs / com, malgrat tot, / tindràs amics, tindràs amor”. (José A. Goytisolo) O bé allò que ens ve de l’altra part del món: “Gracias por la vida que tanto me ha dado...” Un sap que la vida li ha estat donada, i que hi ha vides de tota mena, que la vida d’avui pot ser que sigui tan diferent de la de demà, que la vida és l’obrador d’on en surten joies de diferents quirats, que no hi ha pena que mati la vida, que la vida es magnifica, donant-la; i que el gust que un hi troba és sovint per una graciosa descoberta. Que és aquí on l’experiència de l’Esperit hi juga mil papers. I que és oberta a qui sigui, a tots aquells que estan “embafats” de tant insubstancial materialisme, “contant i sonant”, d’aquells que volen respirar més a fons i que volen trobar sentit al viure “menut” de cada dia. Aquells que sospiten que darrere “La Bona vida” d’Alex Rovira - ¡que no és pas poca cosa!- hi ha amagada i per descobrir “La Vida Bona” de l’Esperit Sant, que és santificador i vivificador. Que n’és l’autor anònim que escriu i parla en un xiuxiueig que ennobleix la vida. La vida espiritual, aquesta vida críptica que s’insinua i que deixa un gust i un deix de Déu, que transcendeix, que va més enllà i més endins.

Ens han “venut” malament l’experiència espiritual (espiritual = de l’esperit; i aquest = del Gran Esperit) com si fos patrimoni d’alguns “Elegits” d’una “elit”, d’alguns que han estat “predestinats” al més profund. No, tothom, afinant la seva manera de veure i viure, pot -i ha de tenir- accés a aquest món que hi ha per sota o per sobre, com se vulgui dir, que és el vertader món, no el de les aparences a que estem cada vegada més condicionats... Amb sentit, amb finalitat clars. No preformat, no estandarditzat, propi teu, inèdit, per estrenar. Aquesta preciosa sensació de novetat, de viure un tu a tu exclusiu.

¿Com és possible una riquesa de vida, no explícitament relacionada necesàriament a la religió o a la fe? L’Esperit és plenament lliure per actuar com, on i amb qui vulgui. Omple l’univers, literalment. És l’omnipresència absoluta. Hi ha manifestacions arreu coincidents, que van en la línea d’aguditzar la sensibilitat poètica, contemplativa, detinguda, de mirar el que veiem, d’experiències que ens venen com de sobte i que et deixen amb el goig de fruita madura, d’amor petit, intens en la seva petitesa, d’experiències de bellesa, de bondat, d’intensitat a la “menuda”, d’entotsolament, què sé jo? Avui que coneixem una mica més l’Orient veiem com hi ha experiències espirituals afins, que mostren que la maduresa humana no és privativa de ningú, que és oberta a tothom que sàpiga pagar el preu que suposa, un preu de “conquesta” i, per a nosaltres cristians, el preu de la confiança plena en l’Esperit Sant que actua i fa créixer la vida, la dels boscos, la dels astres, la dels cors, la del teu i la del meu...

En paraules de Torralba, avui ja es planteja el concepte de competència espiritual i se suggereix d’estimular-la i desenvolupar-la a través de l’educació formal. Afegeix que no s’ha de confondre l’educació de la intel·ligència espiritual amb la iniciació a la fe; amb tot, aquesta pressuposa i exigeix una educació d’aquella. La vida espiritual és la condició de possibilitat de l’experiència religiosa, estètica i ètica. L’Esperit va “planejant” per sobre aquests àmbits i pot fecundar experiències humanes de densitat espiritual. Sempre a nivell no preferentment de coneixements, sinó d’experiències de transcendència. Cal tornar a “Inteligencia Espiritual” de Torralba, ben complet i ple de suggeriments per posar en obra.

Estem, per la fe, vivint i convivint amb l’Invisible real. Anem més endins. Cal educar-nos a passar del llindar del visible a l’Invisible i de l’Invisible al visible. Tot està carregat del simbolisme que li trobo o, en el millor dels casos, que li poso. Déu canta –boca closa- en la natura, en els fets quotidians. Afinem, polim interferències. Hi ha per descobrir tot un altre món sota el món que abasta el nostre mirar. És una altra manera de mirar, sensible, descobridora. Cloc amb aquesta frase de Fromm: L’objectiu de la vida és néixer plenament, però la tragèdia consisteix en el fet que la majoria de nosaltres mor sense haver nascut veritablement. Viure és néixer a cada moment”. Oberts a l’Esperit.

Diumenge VI de Pasqua, 29 de maig del 2011 Barcelona