EL MIRACLE
D’UNA PRESÈNCIA SUBTIL
Sempre
m’ha plagut aquesta paràbola, la primera de les dues que ens narra l’evangeli
d’avui. Normalment se sol tirar, per contra, cap a la de la petita llavoreta,
finíssima, la de la mostassa, a penes un puntet negre enmig d’una mà oberta,
baldera de blancor... I és que tendim a les coses esponeroses i d’un
espectacular aparença. Tot i així, avui opto per la primera que la trobo més
plena de significacions, àdhuc poètiques. I si voleu místiques.
Cal
trobar-hi ja un context en la mateixa litúrgia. No m’han passat gens per alt
les lectures d’aquest divendres que és quan em poso a teixir un petit comentari
que relacionaré amb la paràbola esmentada del diumenge. Se’ns presenta la gran
figura d’Elies que omple, pels seus fets i esperit, pàgines memorables de
l’Antic Testament. Tot fugint de l’airada reina Jezrael pel degollament dels
profetes de Baal, s’endinsa desert enllà i puja la muntanya de l’Horeb,
precisament la mateixa on Moisès té les revelacions que són fondament de l’Aliança
amb el poble d’Israel. Allí el Senyor l’invita a estar a descobert amb
l’expectativa de veure passar el Senyor que ho farà d’immediat. Ell es disposa
a estar prompte a la presència de Déu. La pàgina té la seva bellesa: passa una
ventada imponent que ho remou tot... i el Senyor no hi era. Després mateix hi
ha un terratrèmol eixordador i, res, Déu que no hi era. Passa una flamarada de
foc irruent i tampoc no hi era. “Finalment vingué el so d’un aire suau. Així
que Elies el sentí, es cobrí la cara amb el mantell, sortí fora i es quedà a
l’entrada. I s’estableix un diàleg de vells amics i Déu li presagia que ha
d’arrodonir la tasca del seu zel abrusador, i després prendrà a instàncies de
Déu a Eliseu com al seu successor que serà finalment testimoni de la seva anada
al cel... Aquest passatge ve corroborat amb el salm 26 que li escau d’allò més:
“De part vostra el cor em diu: “Busqueu la meva presència. Arribar davant
vostre és el que vull; Senyor no us amagueu”.
Anem
a la paràbola i hi sentireu gustosament moltes ressonàncies. Cal posar ja com a
proemi el verset de l’aclamació, que sempre és una bona entrada pel text
que seguirà: Diu: “La llavor és la Paraula de Déu. El sembrador és el Crist;
tothom qui el troba viurà per sempre”. “Amb el Regne de Déu passa com quan
un home sembra el gra a la terra”. Feta ja al sembra el sembrador se’n va i se
n’oblida. Per dir-ho ras i curt ho deixa a la cura de la terra, que es presenta
personalitzada, com a actor principal: “La terra, tota sola”, fa el seu treball
de germinació i de creixença i maduració. Ella sola li farà de niu i de mare
nutrícia. La terra és l’obrador de Déu. El pagès “deixa fer” -com insinua el
salm- en el silenci aparent dels seus camps. Sap que era és la terra la que
treballa i fa l’obra d’art d’una desclosa en la terra: al seu temps, apuntarà
feble però puixant una tija que s’obrirà aire amunt, al seu moment florirà i
madurarà grans multiplicats. És la seva obra singular que eternament es
repeteix. Una meravella si hom és observador i amant de la natura. El procés
serà lent, parsimoniós, superant inclemències que ens passen desapercebudes els
que no som d’aquest món de la pagesia. Tornem a la “terra” i a la “llavor”:
aquí hi haurà el miracle d’una presència subtil i operosa, eficaç sobretot. La
terra som nosaltres que hem d’actuar de nutrients, la llavor és la presència
actuant de Déu, és a dir la seva Paraula, en majúscula, perquè és la presència
mateixa de Déu en el nostre ésser més pregon. La conjuminació global de “terra,
llavor i Déu i cadascú” faran el miracle que no, per repetit, deixa de ser
sorprenent i no és meravella que Jesús posi l’accent precisament dient que no
és sols la imatge bonica a tot ser-ho, sinó el fet que s’hi
propicia i que ho engloba en aquest discret “al Regne de Déu li passa com
quan... Si cosa admirable ja és en sí l’adelerada acció persistent de la
natura, ella ens porta a la semblança amb le Regne de Déu que li dóna Jesús i
de la qual n’hauríem de manllevar lliçons pel nostre viure evangèlic. I això és
el que intentaré d’esbossar pensant que qualsevol hi podria posar-hi més i millor contingut. Afegim-hi el que dirà
Jesús com qui precisa la importància de les actituds dels seus oients: “Jesús
anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles, perquè la gent l’entengués
segons les seves disposicions” Si la imatge és poderosa, més ho ha de ser la
seva significació translatícia, la que un hi trobava lliçó...
Posar-se
a la presència de Déu és com fer d’oient, d’endevinar tota aquesta metàfora que
s’esdevé actualitzada al fons del nostre ésser, del nostre cor. Aquí hi ha tot
un obrar de Déu a través de la seva veu i de la seva gràcia. Déu
hi és sempre, però no ens és perceptible a no ser que hi parem l’oïda o la
vista del cor. És una presència que hi treballa, encara que no en siguem
conscients. La consciència només ens fa de finestra des d’on podem posar visualment
una proximitat com la d’un ajudant d’un pintor que veu com el seu mestre va
madurant la seva obra d’art. Complaença, fins i tot obrint un diàleg que ens
aproparà no sols al què sinó al perquè i
per a què. El diàleg ens fa deixebles i coautors, en la petita mesura en
que la presència estimula la creativitat de l’autor; i això és un estímul per a
l’artista. Quina poca cosa som entre la força de generació que té de si la
llavor i -potser tant de bo!- la terra que hi posem nosaltres que pot
acompanyar i donar-hi nutrients. La visualització del procés posa
coprotagonisme a l’acció que té per agent principal el germen de vida que té la
llavor, sempre definida com a Paraula que ens és donada.
El
procés és llarg. La natura demana temps i expectatives a llarg termini. Els
antics deien que la natura no fa “salts”. La continuïtat de la gestació és la
que garanteix arribar a fi de bé. Ara -perdoneu la interferència- em ve així
com una llambregada la similitud amb la dona quan modela el seu fetus, seguint-ne
l’evolució, més per sensacions que no pas per evidències. Té la seva sensació
de presència viva, i anant endavant potser d’un possible deliciós diàleg. Nou
mesos són nou mesos. Seguint pas a pas les perceptibilitats joiosament
possibles. Les germinacions són pausades, es produeixen en coordenades de
silenci i de quietuds. No és poden abreujar temps ni períodes. La natura és
sàvia i dona fruit a temps oportú, normalment ni abans ni després.
La
gràcia no va a salts tampoc. Diria que és molt senyora. Se l’ha d’acompanyar.
Ella sola marca el ritme. Entrar sovint en l’interior on es desenvolupa vol dir
acceptar que ella sap el que nosaltres ignorem. Hi hem d’estar a no forçar els
canvis. Quant més hi bussegem, més claredat i més fins serem i més
respectuosos. El treball de la gràcia requereix de part nostra: atenció,
contemplació, admiració i cooperació. L’acció de l’Esperit Sant -que també hi
és discretament- ens demana respecte, finor i experimentar el què ens diu la
col·lecta d’avui precisament: “Oh Déu, fortalesa dels qui esperen en Vós,
acolliu les nostres súpliques; i ja que sense
Vós no pot res la nostra feblesa, auxilieu-nos sempre amb la vostra
gràcia, perquè complint els vostres manaments, us siguin plaents les nostres
intencions i les nostres obres”.
La
nostra interioritat és terreny
d’operacions silents i profundes i no va mai acompanyada de grans
aparatositats. Que ens ho digui si no Elies que de Déu en sabia a cor trabucat.
O bé el mateix Nicodem que en la seva visita “precisament i significativament
nocturna” en va aprendre amb estupor de molt grans: sobre renaixements i sobre
les accions de l’Esperit Sant.
Al
Regne de Déu li passa com quan ens endinsem en la nostra interioritat,
com ho va descobrir finalment Agustí que buscava Déu, fora i clamorós i va
haver de tornar la vista cap al seu interior i allí hi descobrí l’acció de
l’Esperit Sant. Ja ho deia: “Tard us vaig conèixer i més tard us vaig estimar. “Tot és gràcia, mira-t’ho
per on t’ho miris”, sempre arribaràs al mateix nucli: la gràcia que obra en el
més recòndit del cor, ben bé com la llavor que és fa planta i que creix i grana.
Diumenge
XI de durant l’any, 17 de juny del 2018.
Sabadell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada