EL COS
DE CRIST! AMÉN!
Una
concatenació d’actes de fe en el moment mateix de rebre la comunió. L’un el del
sacerdot, en presentar el Cos de Crist i l’altre el combregant. Posem-hi més
èmfasi en ambdues proclamacions: sigui
el sacerdot sigui qui combrega. És veu de tot i no sempre dignitós: tant per
part del celebrant (!), com pels qui reben Jesús ressuscitat. M’adono que, en
combregar, sense posar-hi ni suscitar-hi
aquesta proclamació del “misteri de la fe”, correm el risc de
desvirtuar (des-virtuar!) aquest moment
de suprem “Encontre”, que per més
repetit que pugui ser, mai deixarà de ser tan únic, com si fos el primer o el
darrer...
Reprenc
el que us deia diumenge passat per la veu autoritzada del Concili Vaticà II
sobre la singularitat i la preeminència del “sagrament de la fe” de l’Eucaristia,
expressat en la litúrgia. “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de
l’Església i, a la vegada, és la font d’on brolla tota la seva força; ja que els
treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills
de Déu per la fe i el baptisme: es reuneixin, alabin Déu en l’Església,
participin en el sacrifici, i mengin del Sopar del Senyor”.
“D’altra
banda, la litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats amb els
“sagraments pasquals”, “un sol cor en la pietat”; demana que “mantinguin vivent
allò que reberen per la fe”, i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes,
en l’Eucaristia, encén i porta els fidels a la caritat esperonadora del
Crist. Per tant, la gràcia ens ve de la
litúrgia i sobretot de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim
d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de
Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.
“El
nostre Salvador, a l’últim Sopar, la nit
en què era lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i
Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la Creu, fins
al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial
de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de
caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia,
i se’ns dóna penyora de la glòria futura”. “...Esperem el vostre retorn, Senyor
Jesús”
“La
Santa Mare Església desitja molt que tots els fidels siguin conduïts en aquella
participació plena , conscient i activa,
en les celebracions litúrgiques, que els exigeix la naturalesa de la litúrgia,
i a la qual, en virtut del baptisme, té dret
i obligació el poble cristià, “llinatge escollit, sacerdoci reial, nació
santa, poble adquirit” (I Pere 2, 9). En
el quadre de la reforma i de l’increment de la litúrgia, cal tenir molt
en compte aquesta participació activa i plena de tot el poble. La litúrgia és,
en efecte, la font primera i necessària, d’on els fidels beuran l’esperit veritablement cristià; i, per això,
els pastors d’ànimes els hi han d’encaminar constantment, en tota l’activitat
pastoral, per mitjà d’una formació adequada”.
L’Església,
doncs, intenta, amb cura sol·lícita, que els cristians no assisteixin a aquest
misteri de fe com a espectadors estranys i muts, sinó comprenent-lo bé; a
través dels ritus i les pregàries participin en l’acció sagrada de manera
conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la Paraula de Déu,
reconfortats a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a
oferir-se quan s’ofereix la Víctima Immaculada, no solament per les mans del sacerdot,
sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes, per la
mediació del Crist, en la unitat amb Déu i entre ells mateixos, perquè,
finalment, Déu sigui tot en tots”.
Els
sagraments, en particular l’Eucaristia, s’encaminen a la santificació dels
homes, a l’edificació del Cos del Crist, a donar culte a Déu; i, com a signe,
també afecten la instrucció. No solament suposen la fe, sinó també l’alimenten,
la reforcen i la manifesten amb paraules i objectes; per això, s’anomenen
sagraments de la fe. Confereixen certament la gràcia, però la seva celebració
també prepara molt bé els fidels a rebre amb fruit la mateixa gràcia, a honorar
com cal Déu, i a exercir la caritat.
Cal
afegir la menció que fa el Vaticà II sobre l’Ofici
de Lloança, obra comuna del
Crist i de l’Església: “El Summe Sacerdot de la nova i eterna Aliança,
Jesucrist, tot assumint la naturalesa humana, va introduir en aquest exili
terrestre aquell himne que es canta eternament al cel. Ell mateix s’uneix a la
comunitat universal dels homes, i se l’associa en el cant d’aquest únic Himne Diví
de Lloança.
Perquè
aquest ministeri sacerdotal continua per mitjà de la seva Església, que alaba Déu
sense parar, i prega per la salvació de tot el món,no solament amb la
celebració de l’eucaristia, sinó també d’una altra manera, especialment amb el
res de l’Ofici Diví, lloa el Senyor sense intermissió i intercedeix per la
salut del món sencer. L’Ofici diví, per una antiga tradició cristiana, està
estructurat de tal manera que tot el curs del dia i de la nit està consagrat a
la lloança de Déu. I quan els sacerdots o els fidels quan preguen amb el
sacerdot en la forma aprovada, acompleixen rectament aquell admirable Càntic de
Lloança, és, veritablement, aleshores, la veu mateixa de l’Esposa que parla amb
l’Espòs, més encara, l’oració de Crist amb el seu Cos al Pare. Per tant, tots
els que fan això participen de l’honor suprem de l’Esposa del Crist, perquè
estan davant del tron de Déu, fent-li lloança en nom de la Mare Església.
Segons la venerable tradició de tota l’Església, les Laudes com a
pregària matinal, i les Vespres, com a pregària vespertina, són els pols
de l’Ofici Diví, han de ser tingudes com a hores principals, i, com a tals,
celebrades. Com que l’Ofici Diví, com a pregària pública de l’Església, és font
de pietat i aliment de l’oració personal, s’exhorta en el Senyor els sacerdots
i tots els qui resen l’Ofici Diví que, en resar-lo, el seu esperit concordi
amb la seva veu; per aconseguir millor això, es procurarà una instrucció
litúrgica i bíblica més rica, sobretot dels salms”. Recordem que en
proclamar-se la Paraula de Déu és el mateix Crist qui ens la proclama.
Per
a les eucaristies dominicals caldria fer una prèvia lectura de la Paraula de
Déu, esbrinant-ne el seu sentit profund, més enllà de la pura literalitat. És
Jesús que ens dirà una paraula personal. Pot ser una veritable revelació. Cal
esperar-la i, per tant pregar-la, per tal que pugui arribar-nos un missatge
inèdit. La Paraula de Déu només es dóna veritablement en un ambient d’amistat i
d’intimitat. És gràcia i comunió.
Recomanem d’incloure en la nostra pregària
habitual allò que s’inclou en l’himne del Glòria: “Us lloem, us beneïm, us
adorem, us glorifiquem, us donem gràcies, per la vostra immensa Glòria”.
Solemnitat
del Cos i la Sang de Crist, 3 de juny del 2018. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada