RESILIÈNCIA CRISTIANA
Pau
que predica amb el seu testimoni vital, del qual en deixa constància en molts
dels seus escrits, com a estímul per als seus deixebles, avui ens exhorta a
mantenir una tensió espiritual enlairada, com a efecte de la gràcia més que
no pas deguda a la nostra incerta maduresa...
Prenent el discurs de Pau des d’uns pocs versets anteriors als d’avui, veiem
que la nostra condició natural és de fragilitat, com de terrisses, fàcils de
quedar escantonades o perdudes per la inclemència dels temps que ens toquen
viure. Febles com som, només és per gràcia que mostrem una fortalesa lluitadora
per la qual el millor que podem fer és obrir-nos a una acció de gràcies,
reconeixent l’ajut que ens ve de dalt, com ho expressa a les clares la col·lecta
del dia: “Oh Déu, origen de tot bé, escolteu el que us supliquem:
inspireu-nos de pensar allò que és bo i moveu-nos per a portar-ho a terme”.
Sabem, com ens diu Pau, que portem els senyals evidents de la lluita contra el
mal, omnipresent des que l’home és home (teló de fons: la caiguda dels nostres
pares al paradís!); però encara que ens resten aparences de consumpció
exteriorment, també és veritat que per dins, però -diguem-ho una vegada més- és
per gràcia que ens anem renovellant de dia en dia, tot i el pes llord
que aguantem; així també anem acumulant per contra un pes de glòria que ens serà
ben durador per sempre.
El
goig treballat que comporta una visió esperançada fa que tinguem una visió
llarga de la vida i del seu destí i sentit. Aquesta manera de veure les
coses i els esdeveniments -a llarg radi- ens permet de no absolutitzar el “present”
convertint-lo en els usuals presentismes i immediatismes que, de ben segur, retindrien
el nostre fer en la banalitat i el foc pirotècnic del que es desfà sense més ni
més. Amb uns ulls de llarg abast fem anar el zoom que ens permet
d’intuir coses de més consistència i entitat. Sabem que som moridors, que el
nostre cos serà anorreat, però és convicció nostra, fortament arrelada, que, a
semblança de Jesús, amb la fermança de saber que “són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa”
“també ens ressuscitarà amb Jesús”. Aquest “amb” em complau per la
comunió que suposa com a garantia...
Podríem
dir algunes consideracions sobre el salm 129 que és sovint confortador d’escoltar: “Si tinguéssiu en compte les
culpes, ¿qui es podria sostenir? Però és
molt vostre perdonar, i això ens infon respecte. Confio en la paraula del
Senyor, la meva ànima hi confia”. Ho he dit més d’una vegada que hauríem de
tenir el salm responsorial com la pregària que dóna resposta oracional al
contingut de la primera lectura. Sap greu que ens passi desapercebut,
entretinguts entre les dues primeres lectures. És moment de reflexió-petició en
el què hauríem de reposar i reprendre l’alè...
L’evangeli
d’avui ens presenta un Jesús en uns aspectes ben diferents dels habituals que, de
bones a primeres, no deixen d’aixecar una perplexitat inusual. Jesús, ho sabem
prou, ve a lluitar contra tota mena de mal. Marc no s’està de dir que guaria
persones “posseïdes” pel diable, possessions que, aleshores pels rudiments dels
coneixements dels temes de salut, a voltes, eren només manifestacions
d’epilèpsia o altres similars. La possessió era un ample calaix per poder
contenir-hi tota mena de situacions anòmales. La gent era ignorant i, a més a
més, supersticiosa. Aquest fer de Jesús, malèvolament li va propiciar descrèdits,
tals com que ho feia perquè ell mateix estava posseït pel diable. Jesús rebat
de manera efectiva i raonada tal
infundi. Poc podria lluitar contra el diable si ell mateix n’estigués posseït.
Una evident contradicció, deguda a la “mala fe”: negar l’evidència! Jesús ho blasma com un pecat injuriós contra
l’Esperit Sant, imperdonable, pel que significa de supèrbia per l’incriminació
diabòlica contra l’acció guaridora del Mestre i Taumaturg.
Marc,
curiosament, posa dues escenes narrades barrejades l’una amb l’altra, amb la
qual cosa no deixa de suscitar perplexitat en els que avui llegeixen aquesta
perícopa. Sembla que els “seus” en sentir el que feia hi anaren per endur-se’l,
perquè deien que havia perdut el seny (!).
Volien, de fet, sostreure’l per evitar atacs desconsiderats, com hem
vist ja. Sense transició en la narració Marc diu que la mare i els parents el
volen veure i (allunyar-lo) amb la pretesa de preservar-lo d’incidents,
com el que havia protagonitzat suara
contra els mestres de la llei. Advertit Jesús, tot i que està plenament donat a
una predicació envoltat dels seus seguidors, de que els seus volen parlar-li; significativament
fent voleiar la seva mirada a tot l’entorn dels qui l’escoltaven, va i fa
aquesta proclamació, desconcertant a primera oïda: “Qui són la meva mare i els
meus parents? Assenyalant amb la mirada i el gest ample, diu: “Aquests són la
meva mare i els meus familiars: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el
meu parent, la meva parenta, la meva mare”. Nou desconcert pels seus i pels
seguidors... No sortim de perplexitats.
Ara,
això no ens sorprèn perquè sabem que Jesús inaugurava un nou teixit humà de
relacions que superaven amb escreix els lligams de sang. Una nova faisó de
família se’n dedueix de la seva vida i de la seva manera d’entendre les
relacions. Quin devia ser l’efecte que aquesta “sortida” deuria fer als seus; i quin és també el que ens fa a nosaltres,
després d’haver fet una mitja assimilació de les seves paraules, que llegim als
escrits que ens resten? No sabem com varen reaccionar els seus parents, mare inclosa. L’únic passatge
narrat per Lluc amb similituds al d’avui, és amb la permanència de Jesús a
Jerusalem quan tenia dotze anys. Tenim pregunta-exclamació de la mare i la
resposta desconcertant de Jesús. A línia
seguida hi ha la consideració de Lluc: “Maria conservava tot això i ho meditava”.
Maria tot i la seva grandesa va tenir al llarg de la vida del seu fill molts
moments de meditació, més d’una vegada i una altra, sobresaltada... Desconcert,
però per via d’excel·lència en els deixebles que se l’escoltaven agradosament.
Jesús no va deixar mai ningú indiferent. Els evangelistes ho constaten... El
Mestre es feu notar, suscitava “concert i desconcert”.
Ara,
esplaiem-nos un moment davant del missatge de Jesús seguit amb la fe que ens
sosté. És bo que mantinguem la perplexitat, en el nostre cas positiva, quan per
exemple ens diuen els textos sagrats que “compartim la naturalesa divina”, quan
sentim que “Déu és amor”, quan Joan ens certifica que “som fills de Déu”. ¿No
tenim motius -tots els que vulgueu- pel desconcert i la perplexitat;
positivíssimes totes dues, davant, no del que somiem, sinó del que se’ns diu i
rediu i se’ns garanteix...
Cal
deixar espai al misteri en la persona de Jesús i en la seva relació amb
nosaltres. Ni com a Déu i Senyor que ens és, ni com a home singularíssim que
fou i també ens és, Jesús continua fent-nos preguntes. Tant de bo no ho
oblidéssim mai! Seria com obrir pàgines i pàgines a la seva biografia i a la
nostra.
Diumenge
X de durant l’any, 10 de juny del 2018.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada