Homilia de Tots Sants (01/11/2020)

                                                      TOTS  SANTS, SANTS TOTS!

 Avui toca un tema delicat més que difícil. Delicat perquè ens costa d’entrar-hi amb la convicció ferma de que ha de ser factible. Ser sant. Ai, aquesta expressió tan senzilla d’entendre-la i de tenir-la com a apropiada i fer-la ben nostra. I després, bo i llegint les “normes d’ús”, intentar de fer-la “efectiva”. Renoi, quants circumloquis... Què més voldria jo que -d’entrada- no la tinguéssim entravessada i veure-la acceptada com un repte per a teixir-la amb els fils de la quotidianitat. Tot aquest preàmbul per dir senzillament que la nostra identitat com a cristians, dels que van a peu i trepitgen el terra més normal i fresat, som invitats a considerar com a dirigit a cadascú de nosaltres, sense excepció, el títol del capítol cinquè de la Constitució sobre l’Església, que diu així literalment: “La vocació universal a la santedat dins de l’Església”. Això seria més fàcilment digerible després d’assumir prèviament el capítol segon, on l’Església es presenta, tota ella, com a “Poble de Déu”, on tenim aquí l’arrel fondant tots els batejats. Tots iguals, fent camí d’evangeli. Encara hi ha una particularitat no menyspreable i és que aquest capítol antecedeix al que parla sobre “De la Constitució jeràrquica de l’Església i en particular de l’Episcopat”. Aquesta, la Jerarquia, té valor  en funció del servei  que donen a tot el poble de Déu. Deixeu-me dir-ho concentradament amb una frase de sant Agustí: “com a batejat sóc en tot igual a vosaltres, i, com a bisbe, estic a la vostra disposició i servei”, i no us dic res de la responsabilitat que això suposa!       

Tot per dir que tots tenim una vocació ineludible a la santedat i, per tant aquesta és la nostra missió, encàrrec; i hauria de ser la nostra determinació fonamentadora i radical. Ja ho hem posat com a títol d’aquestes consideracions: Tots Sants, sants, tots. Encara hi ha un més i tot, tenim tot un capítol, el quart, que parla només de vosaltres i us dona aquesta denominació Els laics, en llatí m’agrada molt més: Cristifideles, laici.  Creients o fidels de Crist: això val per a tots; i laics, com a determinant. En dona la definició doble: aquells que no essent ni Jerarquia ni religiosos i els que els defineix positivament, que són “els cristians que pel fet d’estar incorporats al Crist pel Baptisme, són constituïts en Poble de Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i real del Crist, i que exerceixen, en la mesura que els pertoca, la missió de tot el Poble cristià a l’Església i al món. El caràcter secular és propi  i peculiar dels laics. Pertoca als laics, per pròpia vocació, de buscar el Regne de Déu, a través de la gerència de les coses temporals que han d’ordenar cap a Déu. Viuen al segle (món), és a dir, en totes i cada una de  les professions i activitats i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva existència està com entreteixida. Allí Déu els crida a complir la seva pròpia comesa, a fi que, guiats per l’Esperit de l’Evangeli, ajudin com un llevat -de dins estant- a la santificació del món, i d’aquesta manera, resplendint abans de tot pel testimoniatge de la seva vida, fe, esperança i amor, revelin el Crist als altres homes. Pertoca, doncs, a ells molt especialment d’il·luminar i organitzar de tal manera totes les realitats temporals en què es troben com barrejats, que neixin i evolucionin sempre segons l’esperit del Crist i esdevinguin lloança del Creador i del Redemptor”. Quina riquesa d’aspiracions, de reptes i compromisos! Aquest, ens diu el concili Vaticà II, és el vostre camp específic de viure i conviure el vostre esperit evangèlic. Aquí us fareu sants i irradiareu santedat.

Respirem a fons! Ja esteu al vostre lloc específic i aquesta és la vostra pertinença. Tots amb una vocació i missió ben específiques. Ara, doncs, amb una identitat ben arrelada i fonamentada, seria bo que passéssim al capítol cinquè per fer-vos la gran pregunta: Et sents cridats amb nom i cognoms a ser sant? Després de tot el que hem ressenyat no puc tirar pas endarrere, perquè seria una vergonyant dimissió... Potser és que hem de precisar abans de tot la distinció entre els sants “de peanya i corona” i els que ho van essent obrint camis d’evangeli a peu de carrer, asseguts a la taula familiar de casa i d’aquells que estan compromesos a portar al dia a dia les invitacions a “practicar” al doble amor a Déu i als germans. Ni més ni menys...

És accessible això? La resposta ens la dona el papa Francesc que ens la fa possible sense rebaixes en el document: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” Aquí hi ha una expressió críptica amagada en aquest –en, al  final d’alegreu-vos-en, que fa referència a les benaurances. Que són precisament el camp-de- lluita-i-de-conquesta propis de la santedat i que tindran un gran desenvolupament en aquest document. Copio del número que l’encapçala: “El Senyor ho demana tot i el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual hem estat creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre, aigualida, liquada. En realitat, des de les primeres pàgines  de la Bíblia hi ha present, de diverses maneres, la crida a la santedat. Continua explicitant què l’ha mogut a escriure aquest document fraternal: “El meu humil objectiu és fer ressonar  una vegada més la crida a la santedat, procurant encarnar-la en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada un de nosaltres el Senyor ens ha escollit “perquè fóssim sants, irreprensibles als ulls de l’amor”. (Ef 1, 4).

Sabedor que ens podríem escapolir dient que els “sants, oh! beatificats” ens fan respecte i àdhuc por, si els haguéssim d’imitar; per això posa de seguida el to que fa plausible pensar en “la santedat de la porta del costat”, d’aquells que viuen a prop de nosaltres i que són un reflex de la presència i acció evangèliques, o, per fer servir l’expressió “la classe mitjana de la santedat”. Parla d’escenes de cada dia, remarca la paciència dels pares envers els seus fills. Qui no ha individuat exemples de vida en el tram-tram diari que et fan exclamar: sí, senyor, tot un sant!  “Cada un pel seu camí, únic i diferent. El que interessa és  que cada creient discerneixi el seu propi camí i faci aflorar el millor de si mateix, allò tan personal que Déu ha posat en ell (cf. ICo 12,7) i no es desgasti imitant una cosa que no ha estat pensada per a ell. Això hauria d’entusiasmar i encoratjar cadascú per donar-ho tot, per a créixer cap aquest projecte únic i irrepetible que Déu ha volgut per a ell des de tota l’eternitat. Tots som cridats a ser sants, vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allà on cadascú es troba”. “Deixa que la gràcia del teu Baptisme fructifiqui en un camí de santedat. Deixa que tot estigui obert a Déu i a tal fi opta per Ell, escull Déu una vegada i una altra. No et descoratgis, perquè tens la força de l’Esperit Sant perquè sigui possible, i la santedat, en el fons, són els fruits de l’Esperit Sant: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. “Quan sentis la temptació d’enredar-te en la teva feblesa, aixeca els ulls al Crucificat i digues-li: Senyor, jo sóc un pobret, però vós podeu realitzar el miracle de fer-me una mica millor”. En l’Església, santa i composta de pecadors, hi trobaràs tot el que necessites per a créixer vers la santedat. El Senyor t’ha omplert de dons amb la Paraula, els sagraments, els santuaris, la vida de les comunitats, el testimoniatge dels seus sants, i una múltiple bellesa que procedeix de l’amor del Senyor” .                               

Què? Som-hi? Déu t’espera en el camí fresat del teu viure, el normal, aquell al què no acabes de donar la importància que té, i es farà company teu de ruta. Cal tenir viva la intuïció perquè mai vas sol. Acompanya i deixa’t acompanyar. No hi ha cap més misteri. Aquell de la guineu del Petit Príncep: “Aquí tens el meu secret. És molt senzill: només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls. És el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tan important. Els homes han oblidat aquesta veritat. Tu no l’has d’oblidar. Et fas responsable per sempre d’allò que has domesticat, els responsable de la teva rosa.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i dia de Tots Sants, 1 de novembre del 2020  Sabadell

Homilia del diumenge 25/10/2020

RADICATS  I  FONAMENTATS  EN  L’AMOR

 Atenció a no perdre de vista el context d’aquesta escena evangèlica. Si obrim l’evangeli de Mateu en el capítol 22, 34-40 i en consonància amb les darreres lectures dels evangelis dels quatre diumenges anteriors, posarem en relleu que s’hi transpira una atmosfera d’hostilitat per part dels dirigents religiosos del poble, fins al punt de posar-li a Jesús una trampa per tal de fer-lo posar en evidència. Recordeu l’últim referent a si s’ha de pagar el tribut o no. Eludeix de parlar d’aquest passatge amb els saduceus en relació a la vida posterior a la mort. Queda al·ludida al començament...

 Tornen a confabular i ara escullen com a interpel·lador un fariseu que a més és mestre de la Llei. Ara ordiran el parany en un tema relliscós. Sabem que l’ètica que propugnaven aquests lletrats era un autèntic laberint de manaments, normes, fins a nimietats en nombre superlatiu... La gent senzilla s’hi podia perdre amb facilitat sense distingir el més i millor.

De bones a primeres li fa: Quin és manament més gran de la Llei? No sabem per on anava la perversitat que hi havia en la seva pregunta... Ves a saber si recordaven que Jesús amb anterioritat havia d’haver dit per resoldre qualsevol dubte: “No he vingut a abolir la Llei, sinó a complementar-la”. Jesús contesta amb la més gran obvietat: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots”. I afegí sense pausa. “El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix”. Jo em pregunto on havia posat la trampa aquell lletrat, si ja recitaven diàriament en l’oració: “Shemà Israel:”(Escolta Israel) i a continuació recitaven el primer manament. Fins i tot per a fer-ne perenne memòria ho portaven escrit en les filactèries i en unes aplicacions als braços. Acaba així sense més la cosa. Ni un comentari del lletrat ni de l’evangelista. A partir d’aquest fet l’evangelista posarà Jesús a l’ofensiva. Serà Ell qui posarà en evidència a tots els seus antagonistes. Ja ho llegirem diumenges a venir. Hi haurà repic de paraules pujades de to...

 Però sí que seria bo que els comentaris ens els féssim per a nosaltres mateixos. Estem al cor de l’evangeli i serà ben profitós d’anar-hi a fons. Tractant-se de l’amor, jo em quedo perplex i desconcertat. Es pot estimar amb la radicalitat que suposen aquest tots repetits? Siguem sincers i reconeixem la nostra migradesa indescriptible en allò que Fromm en diu L’Art d’estimar! Estimar és el bell somni de les nostres utopies. Sempre quedem per baix, per sota del que en podríem dir de veritat que és “estimació”. D’entrada ja em dono per retut...

 Amb tot, bo i rastrejant  en altres passatges del Nou Testament m’adono sense anar més lluny a l’epístola als efesis -que anem llegint entre setmana- que el possible i real amor a Déu i als germans és un fruit meravellós d’un DO de Déu que segons Joan ens ha precedit i que per parlar d’amor, el de Déu, és no solament primer sinó fundant, originari. Veieu com Pau demana als efesis: “Visqueu” (no són teories, és vida, és pràctica, és vivència); “fermament” (d’una manera consolidada, allò que avui en diuen sostenible). En què? Com?: “Arrelats i fonamentats en l’amor”(rebut, experimentat), del qual n’anem comprenent -de més en més- “l’amplitud, la llargària, l’altesa i la pregonesa” de l’amor de Crist envers cadascú de nosaltres. I per si era poc això, hi afegeix Pau: “que arribem a conèixer la immensitat  d’aquest amor, que sobrepassa tota capacitat de conèixer-lo”. I encara més: “Així (deixant-nos omplir del do gratuït i inefable del seu amor), “així arribareu a la plenitud del creixement (propi, en l’amor de Déu) que és la plenitud de Déu”. (Ef  3, 14-21) I ho rubrica amb un “Glòria a Déu que, amb la força poderosa que ens comunica, pot fer infinitament més que tot el que demanem i son capaços d’entendre”. Glòria a Ell en l’Església i en Jesucrist”.

Més desconcertat encara, després del que acabo d’escriure. Mai havia tingut la sensació d’estar tan lluny, lluny, a les beceroles d’aquest art d’estimar, perquè veig meridianament que abans de donar un pas en l’amor he de reconèixer que sóc antecedentment estimat divinament. Ara entenc unes escorrialles d’allò que diu Joan: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi  “hem cregut”. Déu és amor el qui està en l’amor està en Déu i Déu està en ell.  Perquè l’amor a Déu serà sempre un acte de FE. Per més que un avanci i experimenti que Déu l’estima i com l’estima, sempre quedarà en l’àmbit de la fe allò que puc experimentar de més, en endavant.  En la simfonia de l’amor el preludi imprescindible i el que va explicitant tota l’entrada de l’orquestra és de Déu. El primer -segons vaig intuint- és “deixa’t estimar per Déu"! i a partir d’aquí aniràs entenent què vol dir estimar. “Déu és Amor” i no pot ser res més que amor que es dona i que regalima amor a desdir. Ara ja en tenim primeres experiències a partir d’un amor que sent i valora i que sintonitza amb el diapasó que dona la nota i cadascú hi afina l’instrument... Inefable. Primera carta de Joan: “Estimats, us escric perquè no pequeu”: el nostre pecat, el més gran i del què no en  tenim gairebé consciència, és que no estimem en qualitat, de veres Déu, que tant ens estima, amb “un amor fidel”... Agafeu la carta de Joan, la primera, i deixeu-vos envair, deixeu-vos amarar, deixeu-vos enamorar de Déu. Tota aquesta carta és per tenir-la permanentment oberta i així deixar-nos-hi eixamorar dolçament. Ara som fills d’amor i encara no hem arribat més que a un mer començament, però encara no s’ha manifestat allò que serem. Sabem que quan es manifestarà serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és. Tothom qui té aquesta esperança en Ell es torna pur, tal com Jesucrist és pur”.

No em resisteixo a escriure una pàgina memorable de sant Bernat com a introducció al que podria significar el procés que Déu ha plantat en les arrels i en els fonaments del seu amor envers nosaltres i de l’assaig de poder correspondre a un tal amor. N’havia copiat un paràgraf temps endarrere, però ara el trobo al seu punt més adequat i precís. Delecteu-vos-hi i demaneu de començar a sentir i a viure’l configurant-vos-hi.

“L’amor és suficient en si mateix, és plaent per si mateix, per causa d’ell mateix. Ell  mateix s’és mèrit, ell mateix s’és premi. L’amor no busca causa ni fruit fora d’ell; el seu fruit és el seu ús. Estimo perquè estimo, estimo per estimar. L’amor és una gran cosa, sempre que entronqui amb el seu principi, retorni al seu origen, s’aboqui a la seva font, per extreure’n contínuament el seu corrent. De tots els moviments de l’ànima, de tots els sentits i de tots els seus afectes, l’amor és l’única cosa en què la criatura, per més que no d’igual a igual, pot correspondre al seu Autor, pot pagar-lo amb una paga semblant. Perquè, quan Déu estima, l’única cosa que vol és ser estimat: sí, no estima si no és perquè l’estimin: sap que l’amor a Ell fa feliços els qui l’estimen”. Després s’endinsa a presentar l’intercanvi d’amor entre l’Espòs i l’esposa i així segueix: “L’amor de l’Espós, és més, l’Espòs, que és Amor, no demana com a bescanvi res més que reciprocitat i fidelitat. Que correspongui a l’amor l’estimada. És que no estimarà l’esposa, si és esposa de l’Amor? Per què no serà estimat l’Amor?”. Aquí no puc entrar, perquè això s’esdevé en la intimitat esponsalici de dos amors que es troben, s’amaren i es perden...“Diréis que me he perdido;/ que andando enamorada,/ me hice perdidiza  y fuí ganada”, diu qui en sap d’aquests encontres.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXX de durant l’any, 18 d’octubre de 2020.   Sabadell

Homilia del diumenge 18/10/2020

ACORRALAMENT  I  DEMOLICIÓ

 Suma i segueix... No podia ser d’altra manera. Després de tres diumenges seguits en què, mitjançant paràboles, Jesús invita instantment a “entrar en el Regne de Déu”, sia amb el símbol de la vinya, sia més delicadament com a banquet de bodes; i amb la persistent recusació dels poderosos, l’staff religiós, que prou que ho veien clar que suposava un viratge de molts graus sobre la manera encarcarada  i insulsa en què havia anat a parar la “pràctica religiosa”, centrada en el culte i en lleis i normes i usos i costums nimis,  controlada per ells... No és, doncs, gens d’estranyar que -com a contra atac- els seus oponents passessin a ordir batalla a camp obert i, encara més, fent ús d’una diplomàcia´, com si ells estiguessin per sobre del bé i del mal. Hipocresia, pura hipocresia! Llegim detingudament com comença aquest evangeli, que Mateu posa a posta tot seguit de la paràbola del banquet. Hi veureu de seguida el verí. Ressalteu l’expressió “plantejaren”. Es confabularen. Li posen insídies de forma que en la presumible resposta a la pregunta que li faran, quedi ben compromès. Com? Políticament, que era sens dubte la pitjor manera de fer-ho... Malèvol exordi solapat: “Sabem que duis sempre la veritat, que ensenyes els camins de Déu; que no actues amb miraments” i sense complaences fora de lloc. Una entrada d’allò més llagotera!

I va la pregunta. Insídia pura: “És lícit o no pagar tribut al César?” Res de preguntes de tipus directament religiós. El volen posar en un dilema: Mal si diu que sí, pitjor si diu que no. Jesús els ha vist a venir i els retorna, amb suprema elegància, el tret baix. Demana astutament que  li mostrin una moneda. Inquireix: Quins nom i figura?  Ja han caigut a la trampa. “Del Cèsar”. I sentencia desarborant la malignitat: “Retorneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”. Aquí acaba la perícopa llegida, avui. És llàstima que l’evangeli proclamat a la litúrgia escamotegi el verset que clou aquesta escena. Diu senzillament: “En sentir aquest resposta es van quedar sorpresos(!) i deixant-lo se’n van anar”. Només m’he permès de posar aquest signe d’admiració a la paraula sorpresos i, si m’ho permeteu, hi afegiré: i  s’escapoleixen amb la cua entre cames. Caçats al seu parany

 Justament aquesta escena la llegim després a pocs dies de la firma de l’Encíclica del papa Francesc: “Fratelli tutti” en la que exposa a les clares, com hi estem acostumats, el seu pensament social i polític. Sembla que aquest papa té la virtut de sorprendre, sia pel seu bon cor i paraula afable, entenedora per de més i per com posa la misericòrdia al centre de la pràctica de l’evangeli, o bé i ara la sorpresa ve en la forma de parlar sobre la justícia social, i política, en conseqüència. Ell mateix avança en el document, suara esmentat, les lectures que li faran, des de dins (creients) sobretot- de que es posa en política! Arriba a insinuar àdhuc si el titllaran poc menys que de comunista(!). Algú ha avançat que si és maçó(!) Hi ha més fariseus ara que en temps de Jesús, què us en sembla?

 No és ara ni el moment ni l’ocasió de fer una llarga recensió de l’Encíclica. Només, en tot cas -i en això hi vull insistir-: llegim-la, llegim-la i una volta subratllats els aspectes més cridaners i amb una lectura-mirall -en dic- en el sentit de que ens comprometi, de veure’ns-hi implicats, no a nivell de grans línees, que això ja sabem que poc compromet, sinó en l’aplicació pràctico-pràctica en el cada dia. L’home, majorment el cristià, té una ineludible dimensió social i política, ambdues conseqüència de la seva vocació pel bé comú, començant per un mateix i pels seus i teixint xarxa comunitària de fraternitat i de constructors de pau, a tots els nivells... Faré curt, ho sé. Unes 80 pàgines no caben en tan poc.

 Publicada tot just fa quatre dies, les lectures que s’hi han fet, ja porten a la polarització que avui veiem en els mitjans de comunicació. Hi ha un hipercriticisme de la banda de la dreta i des de dins de “casa”. Comentaris a manta...

 Deixeu-me avançar quatre afirmacions d’entrada, bo i demanant-vos que ho comproveu pel vostre compte. En primer lloc, vull ressaltar el franciscanisme de fons i forma. Aquest “sabor a evangeli” que sempre trasllueix. I que ens és tan agradós... En aquest sentit es pot considerar com una continuació de la Laudato síi. La pobresa i els desposseïts són els temes que més sent i que ens demana que -en compartir-los- no quedi només en pur sentimentalisme, al què podem caure en aquests temps de pandèmia que ha arrossegat moltes famílies entre els “descartats”, expressió tan seva!

 Demana una nova humanització de la vida a través de la fraternitat i la comunitat i amistat social. Posa al centre de tot l’entramat social la dignitat de la persona humana.  Aquest és el vector en el qual han de confluir totes les propostes de tipus socioeconòmiques i clarament les polítiques.

 Fa una crítica al neoliberalisme. No és el mercat com a motor fonamental, el determinant en les orientacions socials. No és l’individualisme, clos a  les relacions i cercant només els propis interessos, tendents al fruir fàcil, a una felicitat barata. Està decididament per a un comunitarisme d’arrel humanista i cristiana; en diu la nova via.

Fa una crítica severa contra el neocolonialisme: primer va ser la rapinya als seus propis feus; i ara el deute sagnant en què han incorregut, que no podran mai pagar, perquè els interessos se’ls mengen. Cal una cancel·lació total. Aquesta situació angoixosa porta a tanta migració: per pobresa, per les guerres civils. El dret de assentar-se on es vulgui és primari; i ja veiem com els és extorquit! Lesbos i les CIE que són la vergonya nacional i   internacional. La fam que va en augment, la deshumanització, aglomerats i sense papers ni esperança. Pròfugs d’ells mateixos. Quan de patiment físic, mental, social!

Fa una crida a no deixar que els interessos financers ho envaeixin tot. Cada vegada hi ha més desigualtats punyents. La riquesa es concentra en cada vegada menys lobbis anònims. El consumisme ens marca a tots. Fer gastar per fer produir. És el bucle astringent Un advertiment sobre els mèdia que afavoreixen “el virtual” que es menja la socialització feta de presència  i de contactes socials. Ja l’expressió de “distància social” deguda a la pandèmia és prou cridanera, fora de la lògica prevenció ara donada la covid19.

El bé comú marca finalitat i urgència. No els interessos personals. Queden anul·lats molts dels drets humans: terra, sostre, treball, família, un viure que sigui veritablement humà.  Demana no optimitzar el que tenim sinó fer un tomb social, crear una tercera via. Les ideologies encobreixen mals disfressats. Ja hem vist on arriben els comunismes reals que deshumanitzen... Avui els problemes són globals i per tant les solucions ho han de ser. Demana d’enfortir l’ONU a fi que lligui respostes pràctiques a problemes pràctics i a tocar de mans... Tot el món de la sostenibilitat torna a sortir per fer-nos veure la summa urgència de la crisi climàtica! Cap Estat aïllat pot resoldre els seus propis problemes que ja són comuns i només es poden afrontar amb el diàleg i pactes.

La qüestió potser més novedosa i cridanera és que la propietat privada  que és dret natural, però que és de segon ordre: S’ha de supeditar al dret comú que vol dir que els bens de la terra són per a tothom. I el meu posseir, moltes vegades suposa un desposseir simultani en un “altre anònim”, real però. Es demana una revisió entre el necessari i el superflu. El robar es pot amagar en el fet de tenir. Aquesta és la idea dels temps de la patrística! Cal retornar-hi. Allò meu, no sempre és meu. És la traducció d’Albert Camus: “No puc ser feliç, si hi ha qui no en sigui”.  Aquesta asserció sobre la propietat privada porta a horitzons morals molt llunyans i ens  descol·loca. Aquí s’obre pas tota una ètica humana comuna i també una mística per a alguns de preciosa sensibilitat humana i evangèlica.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXIX de durant l’any, 18 d’octubre del 2020   Sabadell

Homilia del diumenge 11/10/2020

FELIÇOS  ELS  CONVIDATS  A  LA  SEVA  TAULA

 Primer de tot, cal notar el nexe d’unió que tenen les tres últimes Eucaristies dominicals, les dues anteriors i aquesta d’avui. Totes tres són  paràboles i dirigides als grans sacerdots i notables del poble. Totes són narracions que pressuposen ser dels últims dies de la predicació del Regne de Déu. Venen a ser com un ultimàtum que els ofereix el Mestre als capdavanters com per llençar-los un avís perquè repensin la seva actitud adversa a la invitació a admetre el Regne que se’ls ofereix. A la conclusió de les tres paràboles hi ha un últim advertiment: “En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen davant en el camí cap al Regne de Déu” o bé: “Els cridats són molts, però no tants els elegits” o bé: “Els darrers seran els primers i els primers seran els últims”. Com si digués que els hereus de les promeses s’ho perdran pel rebuig a les invitacions fetes pel Pare a participar en el banquet de noces del seu Fill.

 El simbolisme del banquet és freqüentíssim a les Sagrades Escriptures. Ja en tenim dos exemples avui: en el fragment d’Isaïes i el seu complement amb el salm 22, que tantes vegades hem cantat i em fet nostre. Sempre hi ha de fons, a més a més de l’”ara”, una relació al final dels temps, on la vida eterna queda simbolitzada com un banquet on Jesús com a Anyell occit i ressuscitat en serà el centre i el motiu fonamental de la celebració: “Sant, sant, sant”. La idea del banquet ve a significar tota relació íntima amb Déu. Recordeu allò de Jesús de que no dejunen els seus deixebles, perquè i mentre tenen amb ells el “nuvi”. L’Eucaristia enllaça terra i cel i ens permet d’asseure’ns a la taula de la família dels fills de Déu. Així ens diu en el document-Constitució sobre la litúrgia el Concili Vaticà II en el segon capítol que porta aquest títol: El sacrosant misteri de l’Eucaristia: “El nostre Salvador, a l’últim sopar, la nit en què era lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual en el qual es rep el Crist, l’anima s’omple de gràcia, i se’ns dona penyora de la glòria futura”. Destaquem els conceptes que hi van connectats: És una celebració, és una festa i el goig familiar, un acte de culte, una acció de gràcies, una deu de gràcia, un compartir taula i amistat, el goig de la vivència de la Fe, una jocunda convivialitat. La relació íntima amb el Crist es fa pregona i misteriosa en el terreny de la mística, fins al punt que es parla de “matrimoni espiritual”, del qual en tenim ressons en el Càntic dels Càntics, on la comunió amb l’Espòs ve prefigurada per l’Esposa, que pot ser, bé  l’Església com a comunitat d’amor o bé una persona concreta “presa i seduïda” per l’amor de l’Espòs (Una Teresa de Jesús, per exemple, que celebrarem just aquesta setmana!).

 “A bodes em convides”: l’expressió comporta l’”Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. Aquesta cita que trobem avui a la lectura d’Isaïes i en els salms i també al final de les benaurances. Així obre pas a l’homònima Exhortació del papa Francesc, invitant-nos a la santedat de joiós i compromés accés: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho (Mt 5, 12) diu Jesús als qui són perseguits o humiliats per la seva causa. El Senyor ho demana tot i el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual hem estat creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre, aigualida, líquida... El meu humil objectiu és fer ressonar una vegada més la crida a la santedat, procurant encarnar-la en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada un de nosaltres el Senyor ens va escollir “perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls per l’amor” (EF 1, 4)

 Dos són els nuclis de la narració de l’evangeli: les excuses que donen els que han rebut invitació personal i una segona part que és la iniciativa del Pare d’omplir la taula parada “impel·lint” a entrar-hi a gent passavolant en funció de suplència, no sé pas com dir-ho.

 Anem als que han rebutjat i a les excuses que donen, entre els quals podríem trobar-nos-hi també nosaltres i a la mena d’excuses que podríem mal donar. Cal entendre que la invitació és a entrar no sols a un banquet concret, sinó a la interpretació del banquet com a simbolisme de pertànyer a la família del fills de Déu i per tant a totes les inclusions a gaudir de taula, d’amistat i de comunió i d’invitacions múltiples i de la festa del viure i conviure per la FE en la vida i convivència íntimes amb Déu. Quantes invitacions no arribem a perdre’ns! Tot és qüestió de sensibilitat!

 Feliços, alegreu-vos-en de pertànyer a “l’era de la Fe”. Tenim un tarannà joiós, alegroi i sabem enfocar el viure quotidià com una gràcia, un do, un regal? Ho noten? Gastem bon humor com qui celebra la vida? Quan i com sentim, de paraules del papa Francesc, que som una Església “en marxa”? Quina “marxa” portem? El fet de saber-nos cristians dóna un to especial, enaltidor a la vida del dia a dia? Les celebracions les reservem per a situacions especials o bé celebrem la mateixa vida?

 Quin paper juga l’Esperit Sant en el teixir de la nostra vida? Sentim que les mocions de l’Esperit van pel camí de saber-nos superar, millorar, de fer sovint “reset” de les nostres ensopegades? Tenim consciència viva de ser persones alliberades, de sentir-nos “redimits”, gloriosament perdonats?

 Els nostres treballs els considerem marcats per l’altruisme, el servei i l’estimació, que ens hauria de definir? El tenor del viure quotidià s’assembla un xic a les actituds i sentiments que veiem en la vida i acció de Jesús?

 Tinc cada dia uns moments de pregària, d’oferiment del que viurem i/o d’acció de  gràcies pel que hem pogut fer, viure i compartir?

 Sé distingir en la meva vida entre el necessari i el superflu? Sóc conscient de la plaga del consumisme també en mi?

 Vaig estressat, perquè faig més o més delerós del que convindria? Sé descansar, cerco moments per aquietar el meu esperit?

 L’oci se’m menja? Massa mòbil i massa tele? Sé equilibrar vida personal i obertura als altres, sobretot a la família? Comunico bé, discretament. Estic atent a les necessitats dels altres?

 En què es concreta la meva vida social? Estic atent a l’actualitat, llegeixo, procuro tenir més idees que “El que diuen, diuen...”? Sóc al món?

 Fent una panoràmica del nostre viure podrem destacar les nostres excuses a participar del banquet del viure i del conviure joiosos. Atenció a les “excuses de mal pagador”: amb mi mateix (!), als “de casa”, als amics, a Déu...

 Que no siguem dels “arreplegats”-amb perdó- d’última hora, “per mor d’haver d’omplir el banquet del nuvi, sigui com sigui, d’un Pare del nuvi que se sent desairat envers els que havia invitat, sota una rúbrica d’amistat. Ai, el no saber discernir entre el que és facultatiu i el que és una delicadesa. Honor amb honor es paga. A delicadesa cal ser-hi delicats... En l’ordre de la gràcia tot esdevé mercè, do.

 P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXVIII de durant l’any, 11 d’octubre del 2020.  Sabadell                          

Homilia del diumenge 04/10/2020

                                                 LA VINYA, LA   GRAN  AL·LEGORIA

 Difícilment podríem trobar una paraula que suscités  més i millor tota una florescència de conceptes més rica i plena des del punt de vista de la Bíblia: Pràcticament s’hi condensen persones, coses, esdeveniments, misteris. I s’hi articulen significacions globals. M’explico.

 Israel, el poble de Déu és “un poble de vinya i blat”. Queda constituït sobretot a Galilea per petites poblacions agrupades en cases rodejades amb hortets on la pobra gent que hi habita hi conreen a les ribes i marges oliveres, vinya, ametllers, algun garrofer i poca cosa més. Alguns tenien una bona parra fistonejant les parets de casa o del pati. A tot estirar, tenien uns quants ceps per fer el vi que els alegrava la convivència i la taula familiar. Els llibres sapiencials els advertien de no fer excessos en el dringar. Això els que s’ho podien permetre... A més, el terratinents ajornalaven cada i de bon matí a la plaça braços on s’oferien per anar a treball. Ho llegim als evangelis. Fa dos diumenges tenim aquest passatge extraordinari de la mateixa paga amb els obrers que foren aparaulats a distintes hores (Mt 20, 1-16).

 Això era el pa i el vi de cada dia de forma que ja a l’AT la vinya esdevé el símbol de tot el país. Preneu el salm 79 que és el salm responsorial de la Missa d’avui, on es parla d’uns plançons portats d’Egipte que es feren esponeroses i es varen expandir, cobrint d’ufana tot el país. Ja en aquest mateix salm que “hiperbolitza” una identificació tan total a la terra pàtria que fa més contrastada la contrapartida quan posa en relleu la descurança del que era la nineta dels ulls del Senyor, simbolitzada en la vinya “que la vostra mà havia plantat i havia fet robusta i forta”. Semblantment  s’exclamen tots els grans profetes: Teniu a Isaïes a la primera lectura d’avui en l’anomenat el “Càntic de la vinya”, també Jeremies (5, 10), Ezequiel (19, 10-14). La festa dels Tabernacles es feia per donar gràcies després de les collites de les olives i del raïm. Tan entranyada estava la visió simbòlica dels fruits de la vinya que àdhuc se’n fa menció en el llibre del Cantar dels Cantars en simbolismes íntims barrejant vins i carícies o el fet de trobar-se els enamorats enmig d’una terra feraç entre vinyes, magraners florits, preludiant les significacions més endinsades ja oberts els llindars del Nou Testaments, on la vinya, el vi i la verema s’identifiquen amb el Regne de Déu, personificant el Pare amb el vinyater, la vinya amb el camp de l’evangeli, el cep que assumirà la figura del mateix Crist amb l’emblemàtic: “Jo sóc”; i a tots els cristians com a raïms en connexió vital amb el Senyor. Llegiu, si no, el capítol 15 de Joan que és el correlat del Càntic dels Càntics. Una relació d’enamorament (sic!). Sense aquesta “adherència”, aquest romandre units amb circulació de la saba fent simbòlicament de cep i sarments una sola cosa, un vincle de gràcia i de santedat. “Sense mi no podeu res!” “La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus. Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor”.

I encara molt més. Jesús farà del vi com del pa les expressions de la seva presència activa en l’Eucaristia; i farà del seu lliurament en la Creu i la Seva Resurrecció l’acte de reconciliació de Jesús -a favor nostre- amb el Pare i entre nosaltres. Així segellarà un pacte –el definitiu- de la Nova i Eterna Aliança i ens en farà participar a través de la Comunió amb el seu Cos i la seva Sang, aliment de vida eterna, Preludi del que ha de ser l’entaular-nos amb Ell al cel en el Convit Definitiu. “Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya (Mt 26, 29) fins al vi “nou” a la Taula del Pare en el cel promès. Ens trobem amb aquests capítols finals de Joan, que són ja el treure el vel del que ha de ser el nostre viure definitivament com a fills i hereus de la Casa del Pare. El vi hi serà com el de Canà, per dir-ho com a figura del que superarà tota ombra viscuda en aquest món, on la realitat venç la figura.

 La identificació de la Vinya amb l’Església la proclama el mateix Concili Vaticà II en el document-Constitució sobre l’Església on llegim que “el Regne de Déu es manifesta en la mateixa persona del Crist, Fill de Déu i Fill de l’home, que ha vingut a servir i a donar la seva vida en rescat d’una multitud. I quan després d’haver sofert una mort de creu pels homes, Jesús va ressuscitar, aparegué com el Senyor, el Crist i el Sacerdot constituït per sempre més, i abocà damunt el seus deixebles l’Esperit promès pel Pare. Per això l’Església, preparada pels dons del seu Fundador i guardant fidelment els seus manaments de caritat, humilitat i abnegació, rep la missió d’anunciar i d’establir enmig de les nacions el Regne de Cist i de Déu, i en constitueix el germen i l’inici. Mentrestant, ella, a mesura que va creixent a poc a poc, sospira per la consumació del Regne, i espera i desitja amb totes les forces d’unir-se amb el seu Rei a la glòria”.

 “Així com a l’AT la revelació del Regne se’ns proposa tot sovint en figures, així també ara l’íntima natura de l’Església se’ns dona a conèixer per mitjà de diferents imatges preses de la vida pastoral o de la agricultura, ja de l’art de la construcció, de la família o encara del matrimoni, i esbossades ja en els llibres del profetes: Així com a pleta, com a ramat, com a casa de Déu, Temple, Ciutat Santa, com a núbia i Mare nostra i Esposa, de comunió  en el Cos místic, Banquet, com a Sagrament universal de salvació, família en el Crist, la glòria i la vida eterna i pel que fa referència al tema d’aquest diumenge “l’Església  és un conreu o camp de Déu on creix la vetusta olivera, on foren l’arrel santa els Patriarques, i ha esdevingut i esdevindrà encara reconciliació de Jueus i Pagans. Aquest camp l’Agricultor celeste l’ha plantat com una vinya escollida. El cep veritable és el Crist, que dona vida i fecunditat a les sarments, és a dir a nosaltres, que per mitjà de l’Església, restem en Ell, i sense el qual res no podem fer”.

I entrem a la paràbola tràgica i corprenedora de l’evangeli d’avui. Que ve a ser parabòlicament tot un resum de les atencions que Déu ha esmerçat en la que ha estat la seva vinya; i arribada l’hora de la verema envia els seus homes a recollir-ne els fruits, i a successives requestes els obrers es rabegen contra els emissaris fins al punt que es conxorxen per matar àdhuc el fill de l’Amo. Un deïcidi ominós. Això -ens diu Mateu- que és dit davant de les autoritats religioses del Poble de Déu. Afegint-hi ena altra figura de Crist i de l’Església: la Pedra Angular. I acaba amb aquestes paraules acusadores: “Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un  poble que el farà fructificar”. No ha acabat l’escena, aquí. Mateu en dona la conclusió i la resposta d’aquells a qui anava dirigida aquesta paràbola: “Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta”.  Pertànyer a l’Església no és un deure, sinó un DRET de conseqüències que haurien de fer-nos sentir uns elegits, uns agraciats, unes persones amb un profund sentit del viure i del conviure, i de saber que el que som i  tenim penetra en els misteris del més enllà de la mort, on serem invitats per sempre a la possessió joiosa de Déu i de tots els que han mantingut una fe operativa on el centre del univers està en la participació en la vida i el convit del Rei, on la felicitat serà com el vi transfigurat d’unes bodes més esplèndides que les de Caná. Ho veurem el diumenge vinent seguint l’evangeli de Mateu on la paràbola següent a la d’avui és la dels “Convidats” que refusen amb excuses la invitació a participar en el convit del Rei. Altra figura i paràbola del Regne.

Tant de bo que esdevingués un plaer llegir i degustar- durant la setmana que ve- la carta de sant Pau als Gàlates. Que ens aprofiti! El papa Francesc ara mateix insisteix en que tinguem un amor dens a la Paraula de Déu!

 P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXVII de durant l’any, 4 d’octubre del 2020. Sabadell

Homilia del diumenge 27/09/2020

RETRETS  A  DÉU?

 “El Senyor diu: “Vosaltres penseu: No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor”. Prenent motivació d’aquesta entrada exabrupte de la primera lectura d’avui, em deixo anar a fer aquests comentaris: Què n’és de freqüent això de retreure a Déu les maltempsades que ens ocorren... Ara, remarcadament aquests dies “vírics”, podríem caure en aquest recurs de feblesa de la nostra fe. Així ho viuen certes persones, entre les quals potser també ens hi podríem comptar nosaltres mateixos. Fe és confiar i no prendre Déu “en va” en el lloc i de la manera més impròpia. Déu estima sempre i no usa (!) aquells atributs que invoquem, quan les coses ens van mal dades. No és Omnipotent, no és Omniscient, no és Omnitot per a socórrer-nos i –pobre fe- treure’ns del pou en el que hem caigut i no sabem com alçar el caparró per veure el refilet de llum canora i sentir que Algú ens fa costat i més i tant... Déu és Pare -sempre i en tot lloc- i en tota circumstància. Quan tot ens va de bones, reafirmem aquests i aquells altres atributs i en ells ens sentim estimats... Com hi ha món!

 Tenim una concepció de Déu que no és precisament el Déu de Jesucrist. Aquest és més seriosament diví i no va a cops de cor i que es mostra pietós sentimentalment i d’aquells que és tan benvolent que no deixa que les arestes de la vida es tornin pessigolles... Déu ens vol oberts als vents forts que somouen les nostres vides. No ens vol estalviar allò que ens farà més ferms, lluitadors i drets per saber tirar endavant quan els vents fuetegen. És Pare precisament, perquè ens estima -no genèricament sinó singularment- de veritat, i que ens vol a tots amb la “tirada” del seu Fill.

 Dues experiències que ens donaran el sentit profund del nostre viure. Justament avui, la segona lectura ens permetrà de veure el dibuix, la forma, l’encuny per arribar a ser treballats com a vers deixebles de Jesucrist, fills en el seu Fill, germans en el Germà Gran. Llegim pausadament la segona part de la mateixa lectura que els leccionaris -per mor d’escurçar- la posem entre claudàtors i que ens inviten a saltar-nos-la. I us asseguro que faríem molt malament de caure a la trampa, perquè aquí hi ha el retrat autèntic de Jesús. Ja comença per dir-nos que (Intentem de tenir) tingueu (invitació apressant) els mateixos (?) sentiments(!) que heu vist (cal posar-hi els “sis” sentits!). Aquí l’expressió sentiments és del tot ambigua; és més que sentiments i emotivitat. L’evangeli no està fet per sentimentalismes “baratets”. Aquí sentiments va més a fons, tradueixen les actituds més fondes de la persona. Allò que és el flux permanent en el més endins nostre. Si us diu alguna cosa: existencials, allò més propi i inalienable, sense el qual no seríem nosaltres mateixos. Només començar a llegir cada frase i se’m clava al més viu de mi mateix. Les he de llegir, no obstant tot. “Ell que era de condició divina, deixa de banda (com serà possible?) i es fa: “No Res”. Deixa aparcades (no sé pas com dir-ho) totes les possibles i reals Omni- i es fa home! No Home, no, sr. Nietzsche! Seria fer trampa. Agafa, pren a cor totes les situacions humanes hagudes i per haver: les teves d’ara també. I “es capté com un home qualsevol”. I qui sóc jo, sinó un home qualsevol i  és precisament ara que ho experimento en carns vives... Destret va, destret ve; i jo ensorrat! Tu ets un cas i n’hi ha d’altres i potser pitjors que el teu. Jesús n’és el “prototipus” d’home: proto (primer. El que més, incomparablement) –tipus (referent).  ...No n’hi havia prou en fer-se “no-res” que “s’abaixà”. No veus com va baixant graó a graó fins l’últim, perquè ningú pugui dir –gallejant doloridament- que ell encara ha arribat més a fons... I ara, surt la paraula més desconcertant de les llegides avui. “I es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu”. Estic perplex. És l’expressió més densa de totes les dites fins ara. No sols accepta la maltempsada, la ignomínia, el des-fer-se,  i malgrat tot  assumir-ho, que va més enllà d’acceptar-ho... Aquí hi ha inclosa la traducció vital del passatge del parenostre: “Que no es faci la meva voluntat, faci’s la Teva voluntat. Les paraules deixen de significar allò que tan matusserament volem entendre, ai las! La primera vegada que se’ns lliura públicament el Pare nostre -quantes vegades no l’hauria resat en les seves nits de vetlla- Ell mateix donant-les-hi el ple sentit que tenen i que no som capaços ni d’albirar-lo de lluny. La voluntat divina no és imperativa. És paternal. Hi ha enclosos en ella tots els misteris de l’Encarnació i de la Redempció. Tot el sentit de la seva vinguda a socórrer-nos. Tot el pla de la Nova i Eterna Aliança. El Pare està amatent i condolent i sostenint el seu Fill en les agrors d’aquell tràngol del qual depèn tot l’Univers. Aquí estan incloses totes les situacions greus i luctuoses i trencadores, les teves i les meves... que no sabem com mantenir-les amb la dignitat i la fermesa que no tenim, però que com qui s’ofega i treu una mà com a pregària muda i suplicant, crida com Jesús a la Creu: Salveu-me, Senyor, que m’ofego! “En les teves mans lliuro el meu esperit” ...Semblava ser la mort i resulta ser el retorn a la més-i-millor vida! La vida eterna, ja aquí; la que no pereix, sinó que es magnifica!

 He llegit, espaordit, que per Simone Weil la millor definició d’ella mateixa era aconseguir l’obediència com a actitud digna de Déu en l’oferiment del propi viure. Per a ella l’obediència era haver arribat a la condició humana en puritat, on convergeixen definició i missió que té tota persona humana. Paraula talismà. Ob-audiens. L’arrel llatina pressuposa escoltar a fons la veu de Déu en els llims del nostre ésser i respondre-li “a tot donar”. Ella ho va saber fer, no al final de la seva vida, sinó en un entrenament quotidià. Per això la seva vida ens esfereeix d’aguerrida que és! No, no és un atzucac el nostre destret, com podríem pensar. És la gran sortida existencial que hem d’agrair en ella, Weil, admirant-la. Era una gran mística que no va voler ser batejada... Paradoxes per les nostres ments empetitides en els nostres “no-sabers” “ni–entendre’s”. Què n’arribem a ser de petits i poca cosa! Els nostres “no res”, què diferents dels de Jesús i dels de Simone Weil i d’altres pares i mares en la FE...

 

“Per això, Déu l’ha exaltat. I li és donat aquell Nom”.  És l’hora dels retorns! Allò que havia deixat de banda al principi en iniciar l’única gesta digna d’aquest nom: la divinitat, ara és proclamada i celebrada pel Pare!. No les nostres mitologies –pobrets com som!-: ara li és donat, reconegut, perquè ja li era propi. Com a entronització, ara és perennement Déu i Home a la vegada. I esdevé no sols model sinó Déu Omniamorós que sap de les nostres coses, però com a home que esdevé l’Home primordial. Va saber baixar els graons de la peripècia de la vida fins al darrer, de forma que no hi hagi mai ningú que ens digui és que jo, jo, jo... pretenciós! I ara ens ajuda a pujar-los d’un en un amb la seva mà i empenta amorosa. Un amor no és tal fins i tant no hi ha el goig-dolorós de saber que allò que inicialment –grinyolant- no li vèiem sentit de cap manera, sembla de cop i volta que pren volada divina! Ai, què petits... i grans! Ho mig intueixo. No ho sé, però fiat en el tràngol dels tràngols de Jesús, esdevingut Home en plenitud sé que “per a aquells que saben estimar, tot contribueix a fi de bé, per successives ascensions fatigoses i enaltidores”. Ho creus això? És que només es pot creure; va més enllà de tot saber. Si no ho vius, no ho podràs mai entendre. Entendre aquí és el mateix que viure-ho.

 He pensat en tu que ara et trobes en la prova. Ell passa al davant. No és el teu calvari propi... Tots els afeixugats participeu en la futura glorificació que n’ha de pervenir per a tu i per a tants que esperen del Jesús “treballat” per tanta humanitat dolorosa i sublim. Fou tan humà, tan humà que no podia ser més que diví”.

 Ara t’invito a llegir poc a poc, en degotall, el salm responsorial. Hi trobaràs més descans i la més gran veritat de la teva vida ara soferta, i oferta com la de Jesús envers del seu PareAmorós. Que ho és sempre. “Que us quedi ben gravat al cor”.

 I ara comprendràs la paradoxa permanent que és l’evangeli, que devia sonar a estridència a oïdes dels grans sacerdots i dels notables del poble. (No et dic res!): “Us dic amb tota veritat”. Aquesta entrada de declaració suposa que dirà la veritat última de tot: “Els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al Regne de Déu”. Coda: Has sentit parlar del llibre de Job? Hi ha bons comentaris. T’en suggereixo un “Judíos errantes de Joseph Roth. Ja em diràs què? Comença a la Missa del dilluns, atents!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXVI de durant l’any, 22de setembre del 2020  Sabadell

Homilia del diumenge 20/09/2020

REBRE  DE  SOBREPUIG

 Les lectures d’aquest diumenge són, al meu entendre, tributàries de les del diumenge passat, centrades aquelles en el saber perdonar, i fer-ho amb prompta generositat, conseqüència com dèiem de tenir una o moltes més experiències prèvies del perdó generós de Déu, que la consciència que en tenim, conseqüentment actua com a estímul per sobrepassar-nos a imatge i semblança de com actua Déu misericordiós amb nosaltres, amb cadascú. Ja veieu que en quan som conscients de com actua Déu superlativament, nosaltres som empesos a actuar similarment. Ja dèiem que Déu és diferent, superlativament. Déu és gran, excessiu.

A Isaïes, a la primera lectura, tenim l’expressió de que Déu s’apiadarà si tornem a Ell, que és “tan generós a perdonar”. Sabent el context de la profecia, encara guanya rellevància aquest perdó excepcional: es vaticina el nou èxode inesperat del retorn de Babilònia. Fa de reforç el que diu a continuació de que “els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres, tant com la distància del cel a la terra”.  Com qui es concedeix un respir agafem el salm responsorial 144 i us invito a llegir-lo i a contemplar-lo com a ressonador del que ens ha dit el profeta i veure-ho com així resulta sobreescrit i exultant, perquè ara ja ho veiem dirigit a cadascú de nosaltres. Feu, sisplau, l’experiència de llegir-lo directament de la Bíblia i veureu com s’il·lumina de cop i ens diu molt més que d’una lectura del salm responsorial que està parcel·lada i ens hi perdem el goig de contemplar-la seguida i fins al final. Així us recomanaria de fer-ho cada vegada que hem de llegir un salm responsorial que perd i tant!, quan el llegim fragmentat. Proveu-ho. Ja em direu si guanya d’aquest manera. Jo ja hi fet l’experiència i per això us invito a fer-la vosaltres. Quan després es proclami ja durant la Missa veureu que resulta ben diferent i ben joiós. Doneu-me’n fe i veureu quin canvi!

 Confronteu, ara, amb la manera tan sorprenent que demostra l’amo de la vinya en pagar tan esplèndidament els darrers com als primers. Aquests es consideren infravalorats en el seu treball del qual en ressalten la feixuguesa (“hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor”). La seva queixa els sembla adequada i justa. Primer els fa veure que havien convingut en un denari que és el que justament els ha pagat. I a continuació els diu, amo i senyor, que què no puc fer el que vull a casa meva? I després afegeix al gran motiu que s’amaga en les motivacions que té per donar el que estima ben pensat: Tens  enveja perquè jo sóc generós?

 La generositat és la manera d’actuar de Déu. Déu no actua a cops d’arbitrarietat. Les seves raons inescrutables ens depassen. La generositat amb els de l’hora undècima no malmet la justícia amb els que han matinat molt més. Una vegada més queda sobreentès que els camins i el pensaments de Déu sobrepassen els criteris dels que es consideren defraudats en comparació amb els que han treballat sols una hora. Nosaltres sempre fem comparances i ens mostrem meticulosos en escandir i valorar. Déu sap quines motivacions l’han portat a donar amb munificiència als darrers...

Deixem de banda als contrariats; i afegim-nos als que sorpressivament han experimentat la bondat immerescuda de Déu. Congaudim-nos amb els afortunats i experimentem en aquesta ocasió com Déu és dadivós, generós fora mida! Amb aquesta paràbola s’eixamplen les repercussions a l’hora de pagar-nos per tota mena de treballs, que Ell valora d’acord a l’esplendidesa del seu cor. I encara molt més: aquesta frase gairebé enigmàtica: “Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”. Això ja no va sols de generositat sinó que l’afirmació suposa un capgirament del que podem pensar nosaltres amb la nostra migradesa. No podem pensar que l’aritmètica de Déu sigui com la nostra. Déu trastoca les nostres mesures. Déu és singularment qualitatiu, deixa obsoletes les nostres mesures quantitatives. Un Déu que no ens sorprengui no és ni pot ser el Déu excels, en Ell habita l’aparent desmesura. Ens ha sorprendre necessàriament.

Torralba en el llibre que us vaig recomanar sobre “La intel·ligència espiritual” posa com a una de les característiques, ell en diu “els poders” i els enumera:”La búsqueda del sentit. El preguntar últim. La capacitat de posar distància. L’autotranscendència. L’estupor. L’autoconeixement. La facultat de valorar. El goig estètic. El sentit del misteri. La recerca de la saviesa. El sentit de pertenència al Tot. La superació de la dualitat. El poder del simbòlic. L’elaboració dels ideals de vida. La capacitat de religació. La ironia i l’humor”. Quin esplèndid panorama que se’ns ofereix!

Avui, en consonància amb el tema de valorar la generositat de Déu i l’estupor que se’n deriva, m’abelleix posar aquest text del cardenal Suenens:

         “Sóc home d’esperança perquè crec que Déu és nou cada matí.

Perquè crec que crea el món en aquest mateix moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha perdut de vista des d’aleshores.

            Això passa ara: cal, doncs, que estiguem disposats a esperar l’inesperat de Déu.

            Els camins de la Providència són tot normalment sorprenent

            No som presoners del determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociòlegs.

            Déu és aquí, a prop nostre, imprevisible i amant.

Sóc home d’esperança, i no pas per raons humanes ni per optimisme natural. Sinó, simplement, perquè crec que l’Esperit Sant actua a l’Església i en el món, fins i tot allà on el seu nom és ignorat.

Sóc optimista perquè crec que l’Esperit Sant és sempre l’Esperit creador. Dóna cada matí, a qui el sap acollir, una llibertat tota fresca i una nova provisió de joia i de confiança.

            Jo crec en les sorpreses de l’Esperit Sant.

            El Concili va ser una sorpresa i el papa Joan també.

            No ens ho esperàvem gens.

            Qui gosaria dir que la imaginació i l’amor de Déu s’ha esgotat?

            Esperar és un deure, no un luxe.

            Esperar no és somniar. És el mitjà de transformar un somni en realitat.

Feliços els qui tenen l’audàcia de somniar i que estan disposats a pagar el preu perquè el seu somni prengui cos en la història del homes”.

Només resta posar-hi els noms que responen a la nostra concreta actualitat de sorpresos. N´hi ha de sobres, oi?

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXV de durant l’any, 20 de setembre del 2020.   Sabadell