diumenge, 8 de gener del 2023

Homilia del diumenge 08/01/2023

                                  GLÒRIA  A  VÓS  OH  CRIST,  SENYOR

                                               Què ens emportem de la celebració contemplativa d’aquest Nadal? Perquè Nadal ha vingut per a quedar-se. “I plantà la seva tenda” al cor de l’Església i al cor dels que som de Crist. Entre nosaltres o millor dins nostre. Nosaltres ens anomenem i ho confessem: som cristians. La primera Carta de Joan ens ha acompanyat durant tants dies, fins a rendir homenatge als environs mateixos del Baptisme de Jesús que inicia un altre vessant de la vida -ja adulta- de Jesús que queda iniciada per la proclamació que el Pare farà precisament avui.  Llegim en Joan en efecte: “Aquells que confessen que Jesucrist és realment home, és Déu qui els inspira”. I a les darreries del capítol 4rt. hi llegim com a síntesi de tots aquests venturosos dies de proximitat amb Jesús-Infant en el pessebre del i en el nostre cor, bo i –perdoneu l’expressió que és dita amb no solament respecte, sinó com a expressió gairebé mística- “covant-lo”, fent créixer l’Infant, com les mares que acaronen, que posen pell amb pell, que posen a escalf en el seu pit la criatura que han portat al món, que les hi diuen paraules sortides del cor que en el manifestar els afectes, els reconeixen, l’estimen. No hi ha estampa més tendra que aquests primers al·licients vitals que fan créixer i que són expressió de voler que se sentin estimats, refermats vida amb vida. És incommensurable aquesta escena que redona vida a la vida que inicia la seva creixença i el seu obrir els sentits a la dolçor, que estimula i insufla vida. Només ho saben les mares, divines “lloques”, l’expressió és del mateix Crist que ha volgut “covar” deixebles en una visió transcendent, ara aplicada a tots els seus possibles deixebles... Llegeixo en la Carta: “I nosaltres hem contemplat, i en donem testimoni, que el Pare ha enviat el Fill com a Salvador del món. El qui confessa que Jesús és el Fill de Déu, Déu està en ell i ell en Déu. I nosaltres hem conegut la caritat que Déu té envers nosaltres, i hi hem cregut. Déu és AMOR, i el qui està en el amor està en Déu, i Déu està en ell”. “Nosaltres, estimem, ja que Ell ens ha estimat primer. I tenim d’Ell aquest manament: el qui estima Déu, que estimi el seu germà”. “Us he escrit tot això a vosaltres que creieu en el nom del Fill de Déu, perquè sapigueu que teniu vida eterna”.

                                               Voldria acabar aquest Nadal ben nou de nou ple de tendresa maternal, apresa de Maria, amb una senzilla recomanació. Llegiu la primera Carta de Joan, a vista contemplativa del “Nen Jesús”, si voleu també a la vista d’una Mare de Déu de la tendresa, com hi ha una icona cèlebre amb aquesta denominació (segle XV. Cherson o Kherson, ciutat ucraïnesa, darrerament alliberada per les tropes de Ucraïna Alguns la fan bizantina, àdhuc pintada per Lluc). Quedi aquí la cosa,,,

                                               Empalmem ara amb el començament que iniciava amb aquest himne a Jesús, infant, però ja Senyor de cels i terra: “Glòria a Vós, oh Crist, Senyor, que ens heu donat la vida. Que la Paraula vostra resti sempre en el nostre cor”. Tots hem viscut amb joia les vostres meravelles. Feu que la nostra història  trobi en Vós l’acabament. Vós heu vingut avui, Senyor, enmig del vostre poble. Guardeu la vinya que heu plantat, l’obra de les vostres mans. Vós sou el nostre Bon Pastor, que ens guieu amb fermesa, amb Vós anem fent dret camí vers la vida eterna. Glòria a Vós, oh Pare etern i al vostre Fill, Senyor del món, i a l’Esperit que ens fa cantar la lloança de glòria”.

                                               Avui festa del baptisme de Jesús que és la proclama que fa el Pare en relació amb el seu Fill, Jesús. Fem atenció a la significació que té aquesta entrada pública -discretament solemne- de Jesús que ja adult, vorejant els trenta anys, es presenta davant de Joan Baptista i li prega que també el bategi a Ell. Vencent les resistències lògiques de Joan, al final s’hi avé per la pressió que fa Jesús, al·legant un passatge predit pels profetes. Just en sortir de les aigües del Jordà. Hi ha una teofania. Subratllem cada expressió: els cels s’obren; l’Esperit Sant baixa en forma de colom, i una veu del cel deia: Aquest és el meu fill, el meu Estimat, En qui m’he complagut”. És la Manifestació o Presentació de Jesús com a Fill amb missió, que començarà en pic sabrà que Joan és empresonat.  Jesús no es presenta, és presentat pel seu Pare, l’autentifica com a Fill, -fent com un bis aprofundit i inefable- amb les paraules d’Isaïes que llegim a la primera lectura d’avui. Jesús, subjecte de totes les complaences es tindrà per “cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat i el destino a ser aliança del poble, llum de les nacions”. El Pare li serà motiu permanent de pregària (el Pare i Jo som u; qui em veu a Mi veu el Pare). Ensenyarà a pregar els seus deixebles accedint a Ell com a Pare en propietat, bé que per adopció. Direm Pare nostre i vindran després els verbs santificar, accedir al seu Regne, fer la seva voluntat... S’obren els cels, senyal de reconciliació i de comunicació. Se sent tan proper de l’Esperit Sant que el portarà a la missió i ell es deixarà portar per l’Esperit; i ens el trametrà i l’Esperit vetllarà sobre nosaltres com aquell núvol que planà sobre l’Arca de l’Aliança en el desert, que serà llum i cobricel o dosser que apaivaga xardors de tota mena.  “Ja sabeu –dirà Pere a casa de Corneli: “Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder, com passà per tot arreu fent el bé i donant la salut... perquè Déu era amb Ell” (que llegim a la segona lectura d’avui).

                                               Empresonat Joan, Jesús deixà, però, Natzaret per anar a Cafarnaüm, vora el llac, Des d’aleshores començà Jesús a predicar i a fer la mateixa crida que ja havia utilitzat el Precursor: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”. Instarà als seus apòstols a batejar en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Ja el mateix Joan predigué: “Jo us batejo amb aigua, però ve el qui és més fort que jo i jo no soc ni digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Diem en la Col·lecta: “Concediu als vostres fills d’adopció, que han renascut de l’aigua i de l’Esperit de ser sempre dignes de la vostra benvolença”  o en una altra col·lecta opcional: “Oh Déu, el vostre Unigènit s’ha manifestat, fet home entre els homes; feu que havent-lo conegut igual a nosaltres, exteriorment, mereixem de ser, interiorment, reformats per Ell.

                                               Avui és una bona ocasió per confirmar el compromís de seguir de prop Jesús i de viure en la mesura possible els “mateixos sentiments de Crist”, “sentiments que escauen  a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres i, si algú tingués res contra un altre , perdoneu-vos-ho. Que la pau de Crist regni en els vostres cors, I sigueu agraïts. Tot allò que feu, feu-ho en nom de Jesús, el Senyor, donant gràcies per mitjà d'Ell a Déu Pare”. 

P. Josep Mª Balcells

Baptisme del Senyor, 8 gener 23 Sabadell                         

diumenge, 1 de gener del 2023

Homilia de l'1 de gener del 2023

 SANTA  MARIA,  MARE  DE  DÉU:  PREGUEU PER  NOSALTRES

                                               Després d’atansar-nos en pietosa adoració a Jesús-Nadó al pessebre, una i moltes més vegades durant aquesta setmana, la transcorreguda, ara com a colofó arriba el moment de celebrar la persona de la que el va infantar, santa Maria (Theotókos: “l’Engendradora de Déu” així la varen proclamar entusiasmats el Concili i el poble d’Èfes (437)  El papa Joan Pau II en la recurrència del Segon Mil·lenni va escriure un Document titulat La Mare del Redemptor. Així  diu: “Ens hi prepara el Concili Vaticà II, que presenta en el seu magisteri la Mare de Déu en el misteri del Crist i de l’Església. En efecte, si és veritat que “el misteri de l’home només s’aclareix en el misteri del Verb encarnat”–com proclama el mateix Concili- cal aplicar aquest principi d’una manera particular a aquella excepcional “filla de les generacions humanes”, a aquella ”dona” extraordinària que arribà a ser Mare del Crist. Només en el misteri del Crist s’esclareix plenament el seu misteri. Així, d’altra banda, ha intentat llegir-ho l’Evangeli des del començament. El misteri de l’Encarnació li ha permès de penetrar i d’esclarir cada vegada millor el misteri de la Mare del Verb Encarnat, En aquest aprofundiment, hi tingué una particular importància el Concili d’Èfes, durant el qual, amb gran goig dels cristians, la veritat sobre la Maternitat divina de Maria fou confirmada solemnement com a veritat de fe de l’Evangeli. Maria, doncs, és la Mare de Déu (Theotókos), ja que per obra de l’Esperit Sant concebé en el seu si virginal i donà al món Jesucrist, “Fill de Déu  consubstancial al Pare. El Fill de Déu... nascut de la Verge Maria es feu veritablement un dels nostres,,,”, es feu home. Així, doncs,  mitjançant el misteri del Crist, a l’horitzó de la fe de l’Església resplendeix el misteri de la seva Mare. Al seu torn, el dogma de la maternitat divina de Maria fou per al Concili d’Èfes i és per a l’Església com un segell del dogma de l’Encarnació, en la qual el Verb assumeix realment en la unitat de la seva persona la naturalesa humana sense anul·lar-la”.

                                               “El Concili Vaticà II, presentant Maria en el misteri del Crist, troba també, d’aquesta manera, el camí per a aprofundir  en el coneixement del misteri de l’Església. En efecte, Maria, com a Mare del Crist està unida d’una manera particular a l’Església, que el Senyor va constituir com el seu Cos. El text conciliar apropa significativament aquesta veritat sobre l’Església com a Cos de Crist (segons l’ensenyament de les Cartes paulines) a la veritat que el Fill de Déu “per obra de l’Esperit Sant nasqué de la Verge Maria”. La realitat de l’Encarnació troba quasi la seva  prolongació en el misteri de l’Església-Cos del Crist. I no podem pensar en la realitat mateixa de l’Encarnació sense fer referència a Maria, Mare del Verb encarnat”.

                                                Fins aquí paraules del papa, ara és el nostre torn: estem tan divinament familiaritzats amb l’expressió Mare de Déu que de ben segur que no ens en fem càrrec del què arribem a dir. Que tot un Déu, sense treure-li la veritat del que apliquem a la denominació de Déu, que el puguem assignar a la maternitat de Maria! Que n’és Mare de totes totes! Que l’ha concebut, que l’ha configurat com un diví terrissaire durant nou mesos, que l’ha donat a llum i que, de resultes, nosaltres li diem amb tota propietat Mare de Déu! Això supera tot el que podem concebre a ulls i ment humana, si no fos perquè tant ella -en saber-se’n a cada moment- i nosaltres a l’anomenar-la així pel goig que ens permet llicència la nostra fe.  Miracle, sí, sí, miracle, diguem-ho clar. El misteri de l’Encarnació o la divina humanització ens hauria de descol·locar, ni més ni menys! El fet i la significació! Silenci i ben profund: no queda més que deixar que la fe ens ho faci proclamar! Si en nosaltres ens hauria de deixar muts i en adoració, què li hauria de passar en el cor de Maria?   El Senyor ha fet en mi me-ra-ve-lles! Em diran benaurada. I Feliç tu que has cregut. La petitesa, petitesa.

                                             Ho tenim tan assumit que sense ni adonar-nos-en n’hem fet en el nostre dir corrent  àdhuc una exclamació ponderativa: Mare-de-Déu! El fet, la cosa, no sé pas com dir-ho: De Mare-de-Déus en trobarem tota una lletania en els Degotalls a Montserrat... La tenim tant i tant “amarada” en la cultura cristiana del nostre poble, almenys els que n’hem fet més de la cinquantena. Maria, Mare-de-Déu l’hem entranyada els de la nostra generació... Passarà el temps de Nadal i nosaltres no deixarem de dir sovint: “Santa Maria, Mare de Déu pregueu per nosaltres pecadors ara i a l’hora de la nostra mort. Amén Jesús. I la sentirem també molt nostra, com de família i resarem l’Àngelus, resarem el Rosari, tindrem als llavis: “Déu vos salve Reina i Mare de misericòrdia; vida, dolcesa i esperança nostra, Déu vos salve”. Ho direm i ho cantarem en llatí i tot... Som marians pastats, ben pastats...

                                               Tot amb tot, el Vaticà II ens digué en evitació de desmesures que bé les hem de reconèixer que n’havíem fet un gra massa, anoto: “Cal advertir, però, que aquest culte marial que sempre hi ha hagut dins de l’Església, i singularíssim, gràcies a Déu, és essencialment diferent del de latria. Tot i que l’afavoreix, ja que només és adorat el Verb Encarnat, igualment com el Pare i l’Esperit Sant. Car les diverses formes de la pietat marial, doctrinalment sanes i rectes, que l’Església ha consentides segons els temps i els indrets, segons el tarannà i ingeniositat dels fidels és això el que pretenen: que honorant la Mare, hom conegui, estimi, lloi, beneeixi, glorifiqui el Fill com cal, pel Qual tota cosa fou creada i en el Qual pel voler del Pare tota la plenitud habita”. Maria es pot anar mig comprenent (?) sempre dins  el misteri del seu Fill que essent com és Déu, la fa a ella com a mare de ple: Mare de Déu.

                                               “Només n’hi ha un i prou de Mitjancer nostre, diu l’Apòstol. Déu un de sol; i només un de sol, de mitjancer entre Déu i els homes que és Jesucrist, fet home, que va morir pel rescat de tothom (I Tim 2, 5-6) Tanmateix la situació de Maria com a mare pels homes no fa cap mena d’ombra, no atenua gens aquesta única mitjanceria del Crist; n’és més aviat un exponent del seu valor. Car tot l’influx salvador de la santa Verge no prové de cap intrínseca necessitat natural, ans del voler  de Déu i de l’abundor inesgotable dels mèrits del Crist; recolza en la mitjanceria del Crist, de la qual depèn totalment i de la qual poua tota la força; i en comptes d’impedir gens la unió immediata dels creients amb el Crist, no fa més que promoure-la.

                                               “L’Església no dubta d’afirmar aquest funció subordinada de Maria, que constantment experimenta i recomana a la pietat dels fidels perquè s’endinsin més i més fins a l’arrel de l’ànima al Mitjancer i Salvador, sota el mantell protector de la Mare”.

P. Josep Mª Balcells

Solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu. 1 gener 23 Sabadell

dimecres, 21 de desembre del 2022

Homilia del Nadal 2022

                           PER  UN  NADAL  DE  NOU  EN  NOU

                                               Aquesta homilia no serà només dominical, tot i escaure’s Nadal aquest any en diumenge, la vull excepcionalment setmanal perquè la litúrgia d’aquests set dies antecedents al Nadal té una riquesa tal, que bé la podríem anomenar la Gran Setmana dels misteris de l’Encarnació de Jesús, ensems Fill de Déu i fill de Maria. Anirem brodant aquests misteris a través de les lectures parcel·lades del primer capítol de Lluc i en cada escena evangèlica el gaudirem, contemplant-lo, ara que ja el tenim encimbellat en la torre dedicada a ell a la Sagrada Família. Ocasió també per fer-hi una visita al portal del Naixement. Chiara Curti amb la seva obra recentíssima “La Sagrada Família. Catedral de la llum” ens podria fer d’expert Torsimany. Emporteu-vos el llibret “La Missa de cada dia” i desclogueu en profunditat el misteri del res de l’Àngelus. No solament us poden servir els evangelis, sinó totes les col·lectes, una a una, desgranades sense pressa: son unes pregàries fetes a propòsit per endinsar-nos en el misteri dels misteris com és el de la Humanització de Déu, com a expressió màxima de l’amor de Déu envers tota la humanitat. I més encara, pregunteu-ho a Sant Francesc i us cantarà el “Laudato si´”; i si, a més, poguéssiu tenir la declaració de la COP15 amb l’Acord Global del 30x30 per el 2030. Penso que tindríeu tema espiritual, humanista, ecològic i evangèlic per passar tota una setmana il·luminada per les Eucaristies d’aquests set dies, que s’han de passar gairebé de puntetes. Bon, profitosa, experiència de l’Advent-Nadal.

                                               Nosaltres, hem anat puntejant dia a dia aquesta setmana pre-nadalenca amb el propòsit de trobar-nos davant d’un FET que té totes les ressonàncies d’un -no sols atansament- sinó d’una “amaració” de l’Home Jesús en la Divinització de la Paraula de Déu, revestida i il·luminada amb el seu rostre humà, el seu deix, semblant al de la seva mare. I amb totes les característiques que es poden dir com a excel·lències del millor HOME que ha conviscut com a veí inicialment d’unes quantes persones d’un poblet llunyà, Natzaret, singularment dels seus pares: Josep i Maria, beneïda sigui entre totes les dones, per la gestació i deslliurament d’un NADÓ que ens pertany per gràcia i lliurament del mateix Déu a cada persona que s’hi atansa amb cor agraït i cantant les excel·lències d’un Déu –oh, meravella fet semblant aparentment com tot fill nascut per missions universals, a benefici de tota persona nada en tot temps, condicions i maneres de ser culturalment, racial i social... Ai, els seus pares guarden en la més estricta intimitat tot el secret d’un Misteri de gràcia i de bondat: Déu anònim per tantes persones que seran convilatans seus i ignorants d’una Presència reservada, tota ella misteriosa. Us figureu una trentena d’anys compartint-ho tot en una família i vila...

                                               Jesús, el Gran -i més!- Únic REFERENT, en definitiva, per bé que cal atansar-s’hi amb una FE nua i transparent que esguarda més endins, com ho deia el “profeta-oracle de l’home d’ulls penetrants, l’oracle del qui escolta els presagis de Déu i contempla les visions del Totpoderós quan l’èxtasi li treu el vel dels ulls”. Així hauria de ser la nostra FE des-veladora de les íntimitats de l’Home Jesús. Benaurats vosaltres que som sabedors i iniciats en el coneixement de la seva Persona. “La Casa de Natzaret, ens deia, entendrit, dos mil·lennis després el papa Pau VI, és una escola en la qual es comença a conèixer la vida del Crist: una escola de l’Evangeli. En ella, primer hi aprenem a veure, a escoltar, a meditar, a capir profundament la força pregona i misteriosa, que hi  ha en aquesta revelació del Fill de Déu, simplicíssima, humilíssima i plena de formosor. Potser hi aprenem fins i tot, sense adonar-nos-en, a imitar-lo. Aquí, certament, percebem la raó i el camí en el qual podem comprendre qui és Crist. Aquí aprenem, per damunt de tot, a considerar aquelles coses que es refereixen a la seva estada entre nosaltres i, en certa manera, ens expliquen, com és ara els llocs, els temps, els costums, la conversa, els ritus sagrats, tot allò, finalment, de què sé serví per manifestar-se en el món. Aquí, tot té la seva veu, tot té la seva significació. Precisament aquí, en aquesta escola, ens adonem per què ha d’observar una disciplina d’esperit el qui vol ser deixeble de Crist i seguir la doctrina de l’evangeli”. “Oh, com retornaríem de bon grat a la nostra infantesa, com voldríem confiar-nos novament a aquesta humil, però tanmateix sublim escola de Natzaret! Amb quina vehemència ens gaudiríem de reintegrar el nostre estudi a l’autèntica ciència de la vida al costat de Maria per entendre la veritat de Déu! Aquí hi aprenem, a més a més, la manera de viure en família. Que Natzaret ens ensenyi què és la família, què és la seva comunió d’amor, què és la seva bellesa nítida i greu, quines són les seves propietats sagrades i inviolables, que ens demostri com ho és, de dolça, la institució de la família, que no hi ha res que pugui substituir; que ens il·lustri sobre la seva comesa fonamental en l’ordre de la societat”. (Al·locució pronunciada per Pau VI a Natzaret el 5 de gener de 1964)

                                               Diumenge passat vaig invitar a llegir i pregar (lectura orant) les epístoles de Pau, singularment la destinada als efesis, la dels filipencs i la dels colossencs, on Pau ens vol portar a un aprofundiment del misteri de l’Encarnació a través dels tres himnes que ell de ben segur que va recollir de les primeres Assemblees del cristians novells, portats per la fulguració de la Resurrecció i Glorificació de Jesús. Que elles ens acompanyin en la pau d’aquests dies que jo us invito a resseguir en uns moments de serenor i de recés que podríeu cercar durant aquests dies sants, per fer-hi uns moments de tranquil·litat i de pau, de la pau messiànica que aquests dies se’ns ofereixen a tot ple. Fem provisions de tendresa i fem de casa un Natzaret ben nostre i tot llegint els evangelis d’aquests dies anem entrant suaument en els diorames que ens suggeriran els evangelis de l’Anunciació a Zacaries en el Temple; l’Anunciació a Maria:  entrant amb ulls i oïdes en el punt inicial d’una presència humana de Jesús en la seva concepció, de resultes del SÍ més decisiu que mai s’hagi sentit en la rodonesa de la Terra. Sí, que ens ha afectat de ple també a nosaltres, perquè Ella ha estat constituïda per gràcia com la nostra Mare. “El Fill que ella infantà el volgué Déu primogènit de molts germans (cf. Rom 8, 29), que són tots els fidels a l’infantament i educació dels quals Ella maternalment coopera”. (Capítol VIII La benaurada Verge Maria, Mare de Déu en el misteri del Crist i de l’Església n. 63 de la Constitució Sobre l’Església). També podreu gaudir de l’encant de la Visitació de Maria a la seva parenta Elisabet, podrem cantar juntament amb Maria en el seu bell himne del Magníficat. Finalment podrem participar del Naixement del Baptista i entonarem amb Zacaries l’himne de Laudes. “Que la vinguda de Jesús, ens trobi vetllant en l’oració i cantant la seva lloança, perquè Vós sou l’únic Sant, l’únic Senyor, l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant en la Glòria de Déu Pare”.

P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat del Nadal del Senyor. 25 des. 22. Sabadell 

diumenge, 18 de desembre del 2022

Homilia del diumenge 18/12/2022

  EL  PRE-NADAL I  EL  PRIMER  NADAL  DELS  ÍNTIMS

                                               Estem ja a les portes mateixes del Nadal viscut pels Íntims, Maria en primeríssim lloc i en Josep, el seu Espòs. Maria està ja a pocs dies de l’infantament de Jesús. Avui, la litúrgia ens porta als grans protagonistes de l’eclosió del misteri de l’Encarnació. Viuen Maria i Josep estremits la vinguda del seu Fill en termes d’adoració i de rendiment de cor i ànima, com els testimonis primordials de l’acolliment i de la relació maternal en Maria i paternal en Josep. Això, en virtut de les obediències successives: “el sí” de tots dos en els moments dels aclariments -in nuce- del misteri de l’encarnació del Fill de Déu que es fa home i, fins i tot, en un naixement igual com el de qualsevol de nosaltres. En el goig i en l’expectativa de donar a llum el Fill concebut per “obra i gràcia” del Déu Pare i de l’Esperit Sant. Aquest Esdeveniment, nodal en tot l’univers té diferents escenaris que es van succeint per via de fets històrics, d’escenes.

                                               La primera escena ens ve narrada per Lluc i és la Visitació i Anunci de l’arcàngel Gabriel a Maria que revelà el Fet de la Humanització de Déu en el seu si. Subratllem el “no tinguis por” de l’àngel, perquè el Fet comporta la percepció de la novetat exclusiva de quedar embarassada per l’acció de l’Esperit Sant que evoca la presència i l’acció de Déu, prefigurats en el núvol que abraçava l’Arca de l’Aliança allà en el desert. Ara les paraules de l’àngel són: “Et cobrirà amb la seva ombra” i la conseqüència: “per això el Fill que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu”. Com visqué Maria aquest llarg Advent? Com recordaria paraula per paraula l’Anunci de l’ambaixada de l’Àngel? Qui sou Vós i qui sóc jo? Què significa que jo pugui ser anomenada Mare de Déu, no sols del Messies? El nom mateix de Jesús preanuncia que serà el Salvador de tota la Humanitat de tots els temps. Dona assentiment i, en pic el dona, ja per sempre més serà la meravellada col·laboradora de la Redempció! De mica en mica va adonant-se de la singularitat de la seva comesa, mirant la seva petitesa, el seu no res!. Diu i ho sent a partir de les seves entranyes que “es l’esclava del Senyor”. Estic desposseïda de mi i posada a cor nu a l’acció de L’Esperit! Que les paraules de l’Àngel, que són les de Déu, que siguin efectives. Maria es dona com l’Esposa es dona a l’Espòs. Des d’ara ja no serà ella... Però serà cridada com a mare, cridada a ser creadora del seu Fill... Un llarg Advent de nou mesos somiant-lo. Per a Déu res li és impossible. I Déu modelarà el seu propi Fill amb la col·laboració de Maria. Goig i esperança. Maria dona la paraula eficaç en el Fet més esplendorós que mai s’hagi pogut ni tan sol pensar, únic amb una validesa de segles i segles... A mesura que avancen els dies i mesos haurà d’afrontar la comunicació indefugible de dir a Josep, el seu espòs, la situació que està vivint, perquè n’és la seva desposada! Maria viu moments de torbació...

                                               Segona escena plena de perplexitat. Com dir-li a Josep la situació que està vivint, a ulls vista ja ara. Com li garantiria la veracitat del que vivia Maria, ostensible ja en el seu ventre turgent. Ara hi ha els dubtes per a la inefabilitat del que es manifesta en la seva promesa. Els dubtes són legítims, car la visibilitat de l’embaràs ho fa ostensible. Ell que confiava en la seva promesa: i si..., i si... i si...Només podrà apaivagar els dubtes existencials, si hi ha un altre anunci de Dalt, ara en forma de somni: l’àngel li confirma tot el que Maria li ha fet avinent. És Déu qui asserena el seu esperit posat en aitals dubtes que ja li feien gairebé prendre la determinació de desfer el prometatge. La seva honestedat es veurà salvaguardada. Altra vegada Déu ha de dir-li que “no tingui por”, l’equivalent al dit a Maria. Tots dos hauran de guardar en el secret dels seus cors aquesta irrupció insòlita de Déu en tota la seva peripècia humana. Tots dos partícips d’una “realitat” que -tot i ser tan normal- amaga la Transcendència més transcendent de tot i de sempre!  En el projecte pensat pels dos, Déu hi demana lloc!

                                               Tercera escena: a pocs dies del desembaràs, com viuen les expectatives del Fet que serà el Fet més important de tots els succeïts en la rodonesa de la història de la Humanitat? Aquest pre-nadal com el somien?, com s’hi disposen?, com el preparen? Naixement en tot igual a tots els naixements naturals, però tan únic. La setmana abans -com la nostra avui, la litúrgica, però en miniatura- davant de l’excelsitud del que viuran Maria i Josep. Quin goig els desborda, com l’esperen davant la divina curiositat de poder pensar com serà el seu rostre i la seva carona, el seu fer de nadó? Com frisen per poder-lo acaronar i besar... Aquest és el “suposat, somiat” pre-nadal, viscut amb una intensitat tal que els hi ha de trastornar tota la seva vida.

                                               Quarta escena: el primer Nadal de tots, el Nadal dels Íntims, de Maria estrenant maternitat i de Josep, pare ara també. I descol·locats sabent que els anomenaran pares de l’Infantó, ignorants del Misteri. Com es meravellen d’un Nadó que essent el Creador es manifesta creat, infantat per Maria. Quins són i quins serien els sentiments de la incipient Sagrada Família? Déu en un Rostre humà, Déu en un mirar profund, Déu en un somriure esplendorós! Com seria la tendresa de Maria i de Josep, com se’l posarien en braços, com l’acaronarien, com l’agombolarien? Tenir la Vida entre les mans: això els enlluernaria la seva vida. Com el contemplarien esbalaïts!

                                               Quinta escena: Ara ja el posen a la contemplació dels primers adoradors, aconduïts per l’àngel. Hi passen els pastors, els àngels hi fan les seves cantúries, després hi passaran els familiars, els veïns i fins i tot hi confluiran uns mags vinguts de llunyanes terres, en representació de pobles que també volen ser partícips de la salvació que aquest Infant, de nom Jesús, que vol dir que ve a salvar tota la humanitat sencera, d’ara, d’ahir i de sempre. Quina grandesa en la petitesa! Com més excel·lent una més excel·lent l’altra.

Sexta escena: queda ara a disposició de tots nosaltres. De- manem que com Francesc puguem fruir de tenir l’Infant en les nostres mans. No ens hi presentem amb les mans buides, atresorem en els nostres cors tota la tendresa de que som capaços i exultem en la seva presència, fem-nos petits per poder entendre ni que sigui mínimament que Déu s’ha fet humà en la petitesa de presentar-se com un Nadó per poder bandejar les pors i poder ser infants amb l’Infant, per entendre que la grandesa està moltes vegades en les petiteses del quotidià i per veure’l en les carones dels infants i en els rostres esborrats per la indigència i pel menyspreu en què tenim les persones dels altres, que esdevenen Crist, com ho digué i ho visqué el Nadó -fet ja adult- i company de ruta en el nostre caminar presumptament evangèlic com el seu més íntim...     

P. Josep Mª Balcells.

4rt. diumenge d’Advent per celebrar l’Esdeveniment dels segles. 18 des. 22  Sabadell

                                                                                                                     

dissabte, 10 de desembre del 2022

Homilia del diumenge 11/12/2022

                                      LA  JOVIALITAT  DEL  NADAL

                                               A mesura que s’atansa el dia de Nadal la litúrgia que anem seguint dia a dia va prenent tonalitats de Festa Gran, Festíssima en majúscules. No voldria que el plural que acostumem a utilitzar en les felicitacions nadalenques que ens  bescanviem en aquests dies (felices Festes!) no distorsionessin la celebració central de Nadal, focalitzant en ella, en tot cas, el punt central de referencia, bé siguin les commemoracions religioses, també les familiars, socials i cíviques. Totes fent corona al fet insòlit de que tot un Déu ha volgut honorar la humanitat sencera, àdhuc tot el creat, fent-se HOME. El Nadal cristià és -ho dèiem- un esdeveniment únic, un encontre amb una Persona, Jesús de Natzaret: alfa i omega, principi i fi, el Tot de i en tot.

                                               Nosaltres estem posats en mode litúrgic preferentment. En aquest diumenge tercer, ja havent passat el bell mig i equador de la preparació d’Advent amb sol·licitacions a apressar el pas, avui la celebració se’ns engalana i pren el nom joiós de Domínica Gaudete, apel·latiu pres del cant d’introit (és a dir: d’entrada) que abans es feia en llatí i cantat en gregorià, d’enyorada memòria: “Gaudete; iterum dico gaudete, in Domino”, cita de l’epístola de Pau als filipencs (4, 4-5): “Viviu sempre contents en el Senyor. Us ho torno a dir: Viviu contents (en puritat: “joiu! Gaudiu”!). Que tothom us conegui com a gent d’exquisit tracte, com a gent “jubilosa”. El Senyor és a prop. Quantes vegades ho hem dit i redit que el Senyor és a prop, i cada dia més!

                                               Estem vivint les immediateses del gran Miracle, digues-li misteri, que ve a ser el mateix; fet singularíssim: Déu pren figura humana amb totes les conseqüències i ho fa a la manera que es fa amb tota persona que ve a aquest món: en un naixement, igual al de cadascú de nosaltres... Frisem –si se’m permet aquesta expressió compartida per tantes mares i família sencera-; frisem per estar joiosament a punt per acollir Jesús, renascut en la litúrgia i en el sagrament eucarístic, i en el pessebre del nostre cor, com dèiem diumenge passat. Nadal ha d’arribar de ple al fons del cor!

                                               Ja de bon començament la Col·lecta ens situa en les expectatives frisoses de la celebració litúrgica del Naixement de Jesús d’aquí a poc: “Mireu, oh Déu, el vostre poble” (nosaltres que ens sentim: “poble de Déu, poble en marxa”, “en sortida”) que espera ple de fe, la Festa del Naixement del vostre ( i tant nostre!) “Fill”. Concediu-li d’arribar amb alegria (jocunditat, jovialitat (que sospito que ve de jubilació!) a les Festes de Nadal (i a tot el diví reguitzell de festes litúrgiques que li fan corona, i les socials, afegides) i de celebrar-les (amb cants, precs i amb la música pròpia: villancets, nadales i orquestracions vàries) solemnement (expressió litúrgica de la més alta volada, de primer ordre) “amb el goig de l’Esperit” (no es pot dir millor que amb el goig que és justament un dels primers fruits de l’Esperit, segons la dita de Pau als Gàlates. Em permetreu de ser reiteratiu, a fi d’acabar aprenent la cita de memòria!: amor, joia, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini personal.

                                               Enfilem textos litúrgics amunt i veurem com Isaïes ens descriu els temps messiànics i ho fa guarnint de festa la terra eixuta, el desert, l’estepa, símbols de sequera, terra assedegada (bé ho sabem ara i aquí amb manca severa d’aigua!).  Els presenta aquests dies messiànics com una primavera , florida, engalanada d’iridiscències: ni més ni menys que per l’aparició de la glòria del Senyor. Tot queda escenificat per una entrada joiosa a casa, al temple, al cor de la ciutat de Sió amb els rescatats pel mateix Déu, “És el mateix Déu que us ve a salvar, una alegria eterna coronarà els nostres caps”. Hi haurà festa i alegria a dojo: cecs, sords, muts desclouran els seus sentits. Al salm responsorial es farà un repic de ressonància a les prediccions d’Isaïes. El Senyor –s’hi insisteix- és qui ens vindrà a salvar i ho refarà tot de bell nou!

                                               L’aclamació abans de l’evangeli ens invita a repetir allò que ens ha anat dient Isaïes al llarg de tot l’Advent. Singularitza l’acció de l’Esperit sobre el Messies ungint-lo amb tots els seus dons. “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts. A proclamar l’any de gràcia”.

                                               Entrem solemnement en l’evangeli on el Baptista per conducte dels seus deixebles demana a Jesús que certifiqui si és o no el Messies esperat pel poble. Jesús no podia donar un resposta més explicita fent bones les paraules del profeta Isaïes que són les que justament acabem de llegir: la revolució on tothom recobra vista, oïda, paraula, moviment que és el que Jesús indica que està passant davant dels seus ulls. Aprofita l’oportunitat per lloar la figura del Precursor, fent el paradoxal elogi del Baptista: mai home ningú ha estat tan enaltit com ell, però fa una inesperada lloança de la major grandesa del més petit dels qui creuen en Ell. ¿Podríem veure’ns-hi nosaltres en aquests petits-grans deixebles del Mestre? És a les teves mans!

                        Encara ens manquen uns petits comentaris a la segona lectura de Jaume, avui, que ens reafirmarà en les nostres esperes, sobretot ara que ja és tan a prop, que està a l’encalç de les nostres mans i del nostre cor. Per més frisança que tinguem, Jaume ens alliçona a tenir paciència (recordeu que també és un fruit preciós de l’Esperit Sant) fruit que ens porta a enardir encara més el desig, la frisança perquè facin el ple el mateix dia de Nadal! Tant de bo! Jaume ens recorda l’exemple de tots els profetes que han sabut predir, sense haver pogut veure el que la fe ens manifesta i revela a nosaltres! Així ho recalcava el mateix Jesús ponderant la gràcia que ens ha fet de poder veure de prop, entornant la vista a tot l’evangeli, que ens permet constatar, verificar, ponderar de visu, per bé que sols és a través de la fe que esdevé una vivència i una experiència joiosa. Acollirem el Nadó, Maria ens el deixarà uns moments en braços com a Francesc d’Assis, perquè amorosidament ens delectem amb “la seva presència i figura” que diu l’experimentat Joan de la Creu. Tant tindrem de goig com en tinguem de fe!

                                               Manquen dues setmanes pel gran esdeveniment. Forcem el pas, correm si podem com ens invitava la Col·lecta del diumenge passat. De tant repetir-la ens la sabem de cor: “Feu, oh Déu, que les preocupacions de les coses terrenes (ai, el consumisme d’aquestes festes!) no ens impedeixin de córrer (sí, de córrer!) a l’encontre del vostre Fill, i que el coneixement d’Aquell que és la vostra saviesa ens faci  participar de la vostra vida. Aquesta és la vertadera finalitat de tots els Nadals del món: participar, compartir la filiació aportada per Jesús, Oh, preciosa ventura: Ser de Déu sols.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge tercer d’Advent, a les proximitats del Nadó, 11 de des. del 2022  Sabadell

dissabte, 3 de desembre del 2022

Homilia del diumenge 04/12/2022

                                         EL  MISTERI  DEL  NADAL

                                               Sí, sí, de fet és el misteri dels misteris en relació amb l’actuació de Déu sobre la humanitat, àdhuc sobre el mateix univers, quan ja el diumenge passat dèiem que Jesucrist era i és el Rei de tot l’univers. No podem anar de rebaixes... Els creients som cridats cada any a celebrar –amb una renovada i reverdida unció del cor, i més!- la Festa, la Festíssima del Nadal. I ens servirà de plantilla el número 22 de la Constitució sobre l’Església en el món actual, que se la cita com a tots els documents eclesials en llatí amb les dues primeres paraules que obren el text, aquí amb Gaudium et Spes (goig i esperança: significativament!). En el misteri de l’Encarnació s’obren unes visions complementàries: d’una part una visió nova, novíssima de Déu que va concertar en el sí de la Trinitat, ja des de abans de tots els temps, el pla de recrear el món i la humanitat, precisament en el misteri primordial de la humanització de Déu en la persona del Verb, és a dir en l’Encarnació, fet insòlit, únic per sempre, decisió de que el Verb prengués en profunditat la naturalesa humana, fet -en tot- un home identificat amb nosaltres, en tot igual, llevat del pecat; però portat a una “ultimitat!” inconcebible, car tot i ser un home concret i històric, la profunditat de ser-ho arribava a determinar més enllà de la separació dels dos mons, el d’abans i el de després del seu naixement, declarat Senyor de la creació sencera. Aquest trasbalsament ens farà veure totes les coses en una dimensió nova, tal i com llegim en la carta als filipencs: “Ell (Jesucrist) que era de condició divina,/ no es volgué guardar gelosament/ la seva igualtat amb Déu/ sinó que es va fer no res:/ prengué la condició d’esclau/ i es feu semblant als homes./ Tingut per un home qualsevol,/ s’abaixà/ i es feu obedient fins a la mort,/ i una mort de creu./ Per això Déu l’ha exaltat/ i li ha concedit aquell Nom/ que està per damunt de tot altre Nom,/ perquè en el Nom de Jesús/ tothom s’agenolli/ al cel, a la terra i sota terra,/ i tota llengua reconegui/ que Jesucrist és Senyor,/ a glòria de Déu Pare”. I en un altre indret Pau ens diu que “nosaltres concentrem tot l’existent, però “tot és vostre: ...el present i el futur, però nosaltres som de Crist i Crist és de Déu”.

                                               Prenent humanitat Jesús va canviar la noció de Déu, aprofundint en la definició que ens dona Joan en la primera carta, quan diu que Déu és amor consubstancial; i que es manifesta en l’amor que Jesús de Natzaret el va expandir en la seva persona i en el missatge de que era portador. Jesús ens ha manifestat que és l’HOME NOU i bé mereix les majúscules, inefables. Això ha repercutit a ulls i voler de Déu que fa de tota persona humana un transsumpte o una còpia validada, compartint l’arrel d’una humanitat nova que s’emmiralla en la humanitat divina de Jesús. Per això en el número 22 al·ludit se’ns fa aquesta afirmació contundent : “En realitat, el misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri del Verb encarnat. I encara rebla més la qüestió, dient: “Crist en la mateixa revelació del Pare i del seu amor –nova visió d’un Déu que és amor que es dona extralimitant-se- manifesta plenament l’home al mateix home, i li obre la seva sublim vocació. En Ell la naturalesa humana ha estat enlairada a una sublim dignitat, de la que en som hereus, baldament ignrorats, inconscients...

                                               Com fer-ho perquè visquem l’Advent-Nadal amb més aproximacions al llindar del misteri!, demanant a Déu per Crist d’anar-lo gaudint  esperançadament, pensant en tots els creients i en cadascú de nosaltres, a partir de l’accés a Jesús, Home Perfecte, mirant d’obrir-nos al seu i nostre misteri. Això ens portarà a un  insistent “veniu” (que no és espacial, de lloc i moment concrets, sinó de veure’ns amb una vocació i crida fortament arrelades) i de concloure-ho amb el profund “i adorem-lo” en el pessebre del propi cor! “L’home cristià conforme a la imatge del Fill rep les primícies de l’Esperit, anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit en la resurrecció que ens espera, ja que hem estat salvats, però només en esperança en aquell “ja ara, però no encara del tot”. L’Esperit ens capacita per dur a terme la nova llei de l’amor, com a constatació de la participació en la vida divina en Crist.

                                               Leonardo Boff  té un llibret, titulat: Nadal. La humanitat i la jovialitat del nostre Déu. Té tres capítols: El projecte de Déu: fer-se home. El projecte de l’home: fer-se Déu. Jesucrist encontre de Déu i de l’home. Comença dient: “La vida –tota vida- és misteri i ens remet al sagrat. En la vida del Nou-Nat, la fe celebra la manifestació del qui és la Vida, la comunicació del misteri. Celebrar implica més que recordar, més que saber. Celebrar demana obrir el cor a l’alegria”, al “goig i a l’esperança”. Recordeu com el papa Francesc posa per títol a la seva exhortació: La Joia de l’Evangeli. Concordància amb el concili Vaticà II. Nadal és el temps de la jovialitat. Retinc com ho fa el papa, només encetar tema; “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida, i amb això, una orientació decisiva”. Preses aquestes paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli”. Crist no ha vingut a condemnar, sinó a salvar tota la humanitat, “els qui l’hem acollit,/ els qui creiem en Ell,/ ens ha concedit de ser fills seus/...de la seva plenitud/ tots nosaltres n’hem rebut/ gràcia rere gràcia”. Això i més celebrem en el Nadal íntim. Ja ho dèiem: en el pessebre del nostre cor. “Quan diem que “la Paraula és feu home” confessem que Aquell que era en el món des de sempre, Aquell que és la llum autèntica que il·lumina tothom; Aquell que es feia present allí on es testimoniava la veritat, on es vivia l’amor, o es nuaven relacions fraternes...; Aquell que actuava en la història de forma anònima i la conduïa secretament en el sentit del misteri... ara s’ha presentat a plena llum, s’ha identificat, i ens ha revelat el seu nom: Paraula eterna, Crist. La veritat, l’amor, el perdó... han deixat de ser substantius abstractes, han pres cos i s’han fet concrets i vivents en un home anomenat Jesús de Natzaret”.

                                               “Nadal no és pas un dia especial de l’any. Nadal és cada dia; perquè cada dia el Fill etern s’encarna i està de cos present en la comunitat dels creients, en els sagraments, en la Paraula sagrada, en la bona voluntat dels homes, en el món que avança cap a la consumació... Quan el pobre comparteix el poc que té, i el qui té set passa l’aigua, el qui té gana convida a l’afamat, i el dèbil conforta l’impotent... Déu fa via amb nosaltres: l’encarnació es perllonga, la “Paraula” continua inspirant la història, Jesús neix, una i altra vegada, en la vida de l’home”. “Veniu i adorem-lo” en el pessebre del cor,  Jesús, Josep i Maria ens acullen! Que tingueu un Nadal nou de trinca!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge II d’Advent, Jesús ja és mes a prop. 4 de desembre 2022,  Sabadell

dimarts, 29 de novembre del 2022

Homilia del 1r. diumenge d'Advent: 27/11/2022

                                                   NOU  CURS  LITÚRGIC

                                               La nostra “carrera” de deixebles de Jesús i de l’Església ens porta a viure-conviure amb i en l’estil de Jesús-Home i Déu vertaders, sobretot en la seva humanitat (“tingueu els mateixos sentiments de Crist”, segons invitació apressant de Pau) ara ja glorificada, després de la seva Resurrecció i de la seva Glorificació com a Kyrios, que vàrem celebrar diumenge passat, Festassa de Crist Rei, que va ser com una anticipació del punt final, del punt Omega, punt al qual tendim en el nostre viure, el més conscienciós possible... La litúrgia ens porta a intentar aprofundir un any més, un nou curs que no pot ser repetició, sinó en un “suma i segueix” que ens ha de portar a noves experiències i noves vivències del fet cristià que troba en la litúrgia el cimal del viure creient “amb, per i en” Jesucrist en l’Eucaristia.  Seran la Paraula i l’estar encarat vers la Faç Immensa de Jesucrist, Home Nou i Patró del viure i del sentir-nos viure com a fills de Déu, en espera de la nostra glorificació en la metahistòria, a exemple i configuració amb i en Crist.  La litúrgia ha de reunir allò de més viu i intens de la nostra condició de fills en el Fill. No podem viure en un Advent “vintage”, Em estat esperonats en aquesta Setmana que jo considero digna de tenir-se com una excel·lent Octava com la tenen Nadal i Pasqua. Se’ns ha dit que hem de cantar un càntic nou, repetidament en les lectures fragmentades d’aquesta setmana que just acabem de celebrar. Proposo de mirar amb esguard nou aquest temps d’Advent. Ja de bell antuvi no podem separar Advent i Nadal, perquè el primer n’és preparació i immersió. Hem après que en tot el que fem no podem deixar de tenir-hi ben explícita la finalitat de tots els nostres afers.

                                               Nadal ha de ser un renéixer a la vida humana amb la transfiguració que les celebracions nadalenques ens mostren en la humanització de Déu en la Persona del Verb. El Pròleg de l’evangeli de Joan que llegirem el mateix dia de Nadal ens presenta el canemàs sobre el que brodarem el Nadal més genuïnament evangèlic. Déu en el seu Fill “ha visitat el seu poble i l’ha redimit. Així ens salva, mogut pel seu amor que el fa fidel als nostres pares. Faràs saber al poble que li ve la salvació, per l’amor entranyable del nostre Déu”. “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit, però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu Nom, els concedeix poder ser fills de Déu. El qui és la Paraula es va fer home i plantà el seu tabernacle i hem contemplat la seva Glòria, que li pertoca com a fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat...De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”.

                                               Ens immegirem, ens “amararem” en el misteri de l’Encarnació que és el misteri que ens apropa a una visió nova novíssima de Déu i, en conseqüència, a una nova, novíssima visió de qui soc jo i qui ets tu, en aquest nosaltres de comunió, on degustarem la dignitat de tota persona humana, que nosaltres creiem i proclamem més enllà dels “Drets de l’home i dels pobles”; ho creiem perquè ens és donat de viureu en cadascú de nosaltres, per gracia i per creació de Déu en cada home-dona. Tot això ens porta com de la mà a prendre el número 22 de la Constitució sobre l’Església i el món. Que diu així ja des de els primers plantejaments generals: “Què pensa l’Església de l’home? Què li sembla que s’ha de recomanar a la societat actual de cara a la seva edificació? Quina és la significació última de l’activitat humana a l’univers? Ella farà veure més clarament que el poble de Déu i el gènere humà, en el qual el poble de Déu s’insereix, es presten un servei mutu, de tal forma que la missió de l’Església és religiosa i, per això mateix, autènticament humana”. La Bíblia ens ensenya que l’home ha estat creat a “imatge de Déu”, amb capacitat per a conèixer i estimar el seu Creador, i que ha estat constituït per Déu , senyor de totes les creatures de la terra, a fi de governar-les i utilitzar-les, glorificant Déu. Però Déu no va crear l’home tot sol. Perquè des del començament els va crear home i dona. Aquest consorci d’home i dona constitueix la primera expressió de la comunió de les persones. Efectivament, l’home per la seva íntima naturalesa és un ésser social i no pot viure ni desplegar les seves qualitats sense establir relacions amb els altres. Amb la seva interioritat supera el conjunt de les coses: torna a les profunditats quan entra a dintre del seu cor, on Déu l’espera, Déu que escruta els cors, i on ell personalment, sota la mirada de Déu, decideix sobre el seu propi destí. Coneixent per tant, que l’ànima és espiritual i immortal, l’home no és joguina d’un miratge il·lusori que emana de les condicions físiques i socials, sinó que arriba a la veritat més profunda de la realitat”.

                                               “Però l’home no pot anar de dret cap al bé, si no és d’una manera lliure, amb una llibertat que els nostres contemporanis cotitzen molt i anhelen vivament. I fan bé. Sovint, emperò, la fonamenten d’una manera depravada, com si ella consistís en llicència absoluta per fer tot el que li plagui, encara que sigui dolent. Però la veritable llibertat és el senyal eminent de la imatge de Déu en l’home. Car Déu ha volgut “deixar l’home en mans de la seva pròpia decisió” talment que pugui espontàniament buscar el seu Creador i, adherint-se a Ell, arribi lliurement a la seva perfecció que el farà feliç. Per tant, la dignitat de l’home exigeix que actuï segons la seva consciència i lliure elecció, és a dir, mogut i induït per convicció interna personal i no sota la pressió d’un interior impuls cec, o de la pura coacció externa. L’home aconsegueix aquesta dignitat quan, alliberant-se de l’esclavatge de les passions, cerca el seu fi amb lliure elecció del bé i busca amb diligència els mitjans adients i eficaços per obtenir-lo. La llibertat humana no pot mantenir plenament operant aquesta ordenació cap a Déu, si no és amb l’ajuda de la gràcia de Déu, a causa de la ferida del pecat”.

                                               “L’Església sap com ningú que el seu missatge està d’acord amb les aspiracions més recòndites del cor humà, quan aquest reivindica la dignitat de la vocació humana i ve a retornar l’esperança als qui desesperen d’un destí més elevat. El seu missatge, en comptes d’empetitir l’home, escampa llum, vida i llibertat en vista al seu progrés; i l’única cosa que és capaç de satisfer el cor de l’home és això: “Senyor ens has fet per a Tu, i el nostre cor està inquiet fins que no reposi en Tu”.  Tot això com a preliminar per entendre bé el número 22 que ens centrarà per copsar nivells superiors de comprensió de l’encarnació que és bàsicament el misteri més nadalenc de tots.

                                               Diu així ja entrant en agosarada matèria: “En realitat, el misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri del Verb encarnat. Perquè Adam, el primer home era la  figura d’aquell que havia de venir, és a dir, Crist Senyor, Crist el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a l’home, i li obre la seva sublim vocació. Per tant, no és gens estrany que totes aquestes veritats trobin en Crist la seva font i la seva culminació”.

                                               “Ell, la imatge del Déu invisible (Col 1, 15) és també l’HOME PERFECTE, que ha retornat als fills d’Adam la semblança divina, malmesa des del primer pecat. En Ell, la naturalesa humana ha estat assumida, però no anul·lada i, per això mateix enlairada, a favor nostre, a una sublim dignitat. Per què, Ell  mateix, Fill de Déu, per la seva encarnació s’ha unit en certa manera amb tot altre home. Va treballar amb mans d’home, va actuar amb voluntat d’home, va estimar amb cor d’home. Nascut de la Verge Maria, es va veritablement un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, llevat del pecat.  Anyell innocent, va merèixer per a nosaltres la vida, un cop vessada lliurement la seva sang, i en Ell, Déu ens ha reconciliat amb Ell i entre nosaltres mateixos. Ell, a més, ens ha alliberat de l’esclavitud del diable i del pecat, de tal manera que, qualsevol de nosaltres pot exclamar amb l’Apòstol: “El Fill de Déu em va estimar i va donar-se a si mateix per mi” (Gal 2, 20).  Patint per nosaltres, no solament ens va deixar exemple que seguíssim les seves petjades, sinó que ens va obrir i tot un camí que, si el seguim, ens santifica vida i mort i les marca amb un nou sentit”.

                                                “L’home cristià, conforme a la imatge del Fill, el primogènit entre molts germans , rep les primícies de l’Esperit que el capaciten per dur a terme la nova llei de l’amor. Per mitjà d’aquest Esperit, penyora de l’herència, tot home queda restaurat interiorment fins que arribi la  redempció del cos en la resurrecció pròpia. És cert que esperonen el cristià la necessitat i el deure de combatre el mal a través de moltes tribulacions i, àdhuc de patir la mort; però associat al  misteri pasqual, configurat a la mort del Crist, arriba, enfortit per l’esperança, a la resurrecció”.

                                               “Aquesta és la qualitat i la grandesa del misteri de l’home: misteri que la Revelació cristiana fa brillar entre els creients. És, doncs, per Crist i en Crist com s’aclareix l’enigma del dolor i de la mort que fora del seu Evangeli, ens aclapara. Crist Ressuscità i per la seva mort va vèncer la mort i ens va donar abundosament la vida, per tal que, havent arribat a ser fills en el FILL, puguem exclamar en l’Esperit: Abbà, Pare”.  He transcrit volgudament gairebé tot aquest número 22 de la Constitució Pastoral sobre “L’Església en el món actual”.  Gairebé es podria subratllar tot sencer perquè ajunta deliciosament els dos misteris cabdals: el de l’Encarnació Divina de Jesús, Home enviat pel Pare perquè atansés i al mateix temps magnifiqués la figura de Jesús, fet semblant a nosaltres, a incommensurable distància però, com l’HOME- PATRÓ; i a partir d’aquest misteri fondegéssim el misteri de tot home -de tu i de mi, de tots nosaltres, tots iguals en dignitat humana i cristiana- del qual no en tenim a penes empetitida visió, trivialitzant-la, per ignorància i perquè no ens fem les grans preguntes respecte de  l’home i sublimant-les d’acord amb l’evangeli i que el Vaticà II ens va rescatar de la poca elevació de mires nostra, adormits com anem per la vida. Mireu: no se sap res, si no s’experimenta. Allò del cristià del segle XXI o místic o no res. Bona ocasió per viure a fons els nostres Advent i Nadal intercomunicats!     

P. Josep Mª Balcells

Diumenge I d’Advent, 27 novembre del 2022  Sabadell