Homilia del diumenge 13/02/2022

                              BENEÏTS DEL PARE-BENAURATS-FELIÇOS

                                               No he deixat de tenir aquesta darrera setmana l’Exhortació apostòlica Gaudete et Exultate del nostre benamat papa Francesc que en l’edició que en feu l’editorial Claret, té a la portada com a bon, boníssim reclam una esplèndida imatge del rostre evangèlic del papa, el nostre “germà” Francesc. Només contemplant-lo ja tenim la “vera imatge visible” del que diuen les benaurances, és a dir de la joiosa “santedat” que dimana de l’evangeli. Santedat (aquest concepte avui “atrofiat dins i fora”) i que provoca a malfiança, i a dir: “ja s’ho faran” o “això no va amb mi”, si no hi ha -encara pitjor- un recelós menyspreu: “cosa de capellans...” amb una esclafida sardònica que està  de moda avui: “pobrets”... Ep, atura’t i si no t’enrampen els llibres “de Missa que en dic jo” i si vols saber quelcom de santedat a “mode” pla i sintònic amb la “marca” evangèlica! posa-te’l a les mans, que potser -ajudant Déu- ho entendràs millor.

                                               Agafa aquest llibret que hauria de ser més venut -entre gent d’Església- que l’”Infinit en un jonc” d’Irene Vallejo (que de pas te’l recomano, si encara ens diu alguna cosa això tan estantís (!) dels clàssics de l’antigor),  Agafa el llibret exhortatiu del papa, aquest vademècum del què significa, no ser sant, sinó desitjar entendre bé què vol dir la santedat avui, anant de bracet amb els evangelis, és a dir voler ser –millor- aspirar a ser tingut per ver cristià, que als aspirants a ser-ho modestament ens hi va la “marca”. Vademècum vol dir traduït per a gent senzilla i confiada (que és el mateix) que l’hauríem de prendre com la nova Imitació de Jesucrist., el Kempis de les nostres àvies-mares que glòria hagin (jo en tinc un amb records inclosos de la meva mare!) com un talismà-tatuatge -perdoneu la paraula, lluny de supersticions!- No hi perdràs res, en llegir-lo i en assimilar-lo on i com es pugui. Bon profit tinguem tots.

                                               Agafa’l sense pre-vencions i fes-te el propòsit de llegir-lo primer d’una tirada, per saber de què va la cosa, saltant-te del primer capítol al tercer, no fos cas que t’entrebanquessis de moment! I després ves llegint, punt per punt de la a fins a la zeta, sense presses i amb pauses llargues o bé subratllant com acostumo a fer com a lector empedreït que soc; i lentament veuràs com les teves faccions se’t van des-tensant, agafen un to d’amabilitat, d’afabilitat, d’afinitat i de sintonia i simfonia amb la “tapa” del llibret en qüestió, qüestionador (!). Mira’t al mirall amb la coberta del llibret a les mans i mira si somrius, com ho fa el nostre “Germà Gran”. Anava dir un disbarat. Son les “Taules de la Llei de l’Esperit”, traduïdes i posades a l’abast d’ignorantets, si no encegats per una dilagant “IDEOLOGIA d’avui: –indiferentisme o més, rebuig. A oïdes i proclames tan modernes i tan ben avingudes dels que ho saben tot, sense saber ni un borrall de què van les coses con-sistents: mot aquest que vol dir que s’aguanten. Recordo el llibre de Simone Weil: “La gravetat i la gràcia”.  La cosa va d’això, i més enllà i tot de Montaigne i de tota arrel clàssica o humanista. Ara la diré grossa, que em perdoni qui m’ha de perdonar, pobre pecador: “Estem embafats de sants i santets i estampes i estampetes!” En altre temps els sants podien ser delitosament “referents”, els qui avui se’n diuen d’altra manera: “influencers”. Avui, tal com està el pati, tot es desemmascara i surt darrere la màscara dels temps, “l’esperit dels temps” D’aquest paràgraf en volia fer un “reset”. Però com no m’hi entenc, ni gaire ni molt, en aquestes andròmines com el bon home, amic virtual Carlos San Juan, que tampoc s’hi entén gota, però que diu “Somos mayores, pero no tontos”. ¡Ahí queda!, és el 25% imposat

                                               Les benaurances llegides a peu de lupa són benediccions per un cantó; i per l’altre no son malediccions, malastrugances sinó amonestacions, invitacions; si voleu, pre-monicions, avui que en tot tenim “monitoratges”. Que no estem en temps dels irats profetes de l’antiga pedagogia; i a més pel cas que els hi van fer (!), ho diu Jesús a les clares a la part de les ben... i a baix a les mal... Deien que sí  als profetes i després anaven a la “seva”. Avui el Gran Profeta, Jesús, té una altra pedagogia i una altra lògica, paradoxal com totes les coses de Déu. Cal anar al llibret i en el número 95, on el germà Francesc en diu El Gran Protocol, que és el Gran Desllorigador de tot plegat. Fa al·lusió a la Gran Final dels Jocs Olímpics Evangèlics, on les marques olímpiques van de misericòrdia. Ara i així s’entén allò de BENEÏTS del meu Pare, que passa a ser Benaurats (pelats!) i acaba amb allò de FELIÇOS (frustrats). Atenció que els que busquen la felicitat amb la marxa llarga posada –anhelosos, ai, ai...que se m’escapa!- van errats per mal camí, mala fita enganyosa. La cosa no va de regal, de regalar-se, sinó de conseqüència. Els dos camins: Mt 7, 13-28: cloenda del Sermò muntanyenc: el camí de la Vida! Pujar rosts amunt, no és fàcil i només qui venç el pic: allí un s’és definitivament benaurat i feliç! Amén. La felicitat del muntanyenc és comprovar que un va, aguanta, persisteix i amunt va! Abstine, sustine, agredere. Dels clàssics de sempre.

                                               Ara seria el moment si voleu de comparar les així dites benaurances les més llargues de Mateu, que són les de la Muntanya (en autèntic sentit simbòlic de les altures). Nosaltres començarem pel simbolisme de les dites de la Plana que són les d’avui, les de Lluc. Ni unes ni altres parlen del que som, sinó del que hauríem de començar a poder ser amb l’ajut de Déu, que diem, perquè és Ell l’únic Sant, l’únic Senyor, l’únic Altíssim, Jesucrist”.

                                               Comencem per les d’avui. Noteu que ha canviat el sentit de la primera i essencial per poder entendre les altres. Mateu parla encomiàsticament dels pobres en l’esperit. Lluc diu clar i rodonament, un escarit ser POBRES. Ja sabeu una de les primeres benaurances de Francesc en començar a parlar-nos en nom del Déu de Jesucrist i de l’Església sinodal, en sortida: “ser pobres i estar en i a favor dels pobres”. Les tres preposicions: per Ell, amb Ell i en Ell.

                                               En un rampell ja havia començat a escriure un primer comentari dels meus a la litúrgia del diumenge, a tall “minimalista” amb et títol “Menys és Més” que em va sortir de les entranyes i del meu racó menys visitat, ai,ai! També va de perles al revés, que no s’ho creu gairebé ningú, fora dels “vers deixebles” de Jesús. Més és Menys, per allò de la viscositat i els “tresillos” dels que passen hores i hores davant dels ídols d’avui dia: Mammon!. És allò del que “m’agrada” i hi farem una bona dormideta. El tenir es menja el SER. Com més en TENIM, més en volem i així se’ns va a fons el SER. Això val pels deixebles de Montaigne i de tots els humanistes de tot temps. I si queda un raconet, pel mateix Jesús, home a tot ser, Fill de l’Home, que digué i visqué com a Savi, el més cabal humanista, que ens parla de que si “volem” volar, hem de pujar amb esforç, sempre guaitant el cim i ens porta dreturerament per senderes contortes amunt: Tenir “arrels i tenir ensems ales”, ens dirà poèticament J. R. Jiménez: Ales a les arrels i arrels a les ales, és la meva lectura.

                                                Com que durant tres diumenges ens les haurem amb els “Beneïts del Pare” i haurem de resseguir totes les benaurances us re-invito a llegir el llibret del Germà Francesc que no fa altra cosa que posar-nos a mans el camí de la vida, tal com ens el mostra en les benaurances a oïdes d’avui, que no vol dir rebaixades per fer-les accessibles; tot el contrari, entenedores i amb exemples del cada dia. Qui diu que avui no hi ha sants? Com una casa de pagès!: són els veïns que saludem: “si necessiteu quelcom, truqueu”, els voluntaris de la parròquia de santa Anna, els que llegeixen l’Informe Foesa que té resums fàcils de copsar: Amb la pandèmia. els “desiguals” ja sumen un 26%, mentre que els “iguals, els unicornis”, la campen, cada vegada més a punt d’infart, de grassonets que estan! Recordin la petició del pobre-ric Epuló, que demanava un tast d’aigua al pobretó Llàtzer i com demanava almenys d’advertir els cinc germans, tots ells “epulons” de la seva classe, més que de mitjana, mitjana alta o bé que han traspassat les corbes, Cap amunt o cap avall? Aquesta és la qüestió!, amics meus.

                                               Enigmàticament el títol que té l’obrassa del papa porta aquestes paraules per títol: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”. Estan en les benaurances i té premi qui m’ho sàpiga explicar. “Joia i festa desdir a la vostra presència, Senyor” diu el salm, però encara falta esbrinar aquest en i és on hi ha la gràcia de tot. Avui vivim en l’en de la tercera benaurança. Premi a qui ho arribi a copsar i a viure-ho...Van mal dades per a l’Església. Això ens fa ser més humils, senzills, més bona gent i d’aguant.

                                               Per encetar conversa i per fer entrar la gana i per saber-ne més us convido a llegir La Contra del dimarts 8 de desembre sobre el minimalisme. És ben bé una repetició de la que va signar el mateix Lluís Amiguet el dia 1 de desembre de l’any passat, que és dels que m’agrada més de llegir de tots tres (amiguet meu virtual), és el més profund i ara em sembla que va deixant lloc a la seva filla. Doncs, deia que parla -totes dues vegades- d’un tal Joshua Fields que s’ha passat  de ser un directiu dels del morro fort a escriure llibres sobre el minimalisme viscut i que ens invita a fer un dissabte colossal dels 300.000 objectes que diu que té una llar americana a triar  l’indispensable per viure: “de pa i esperit” Classifica entre el que té a casa entre l’essencial, no essencial i escombraries. Manoi, això és saber viure! Cita Jesús sobre els rics per alliberar-los, perquè les coses no les tens: et tenen. Són llibres seus “Desear menos” i un altre “Ama a las persones, utiliza las coses... porque al revés no funciona”. Jesús li digué a un mestre de la llei “Fes el que has ben dit i viuràs”: un manament únic que es desdobla en dos: estimar Déu i els Altres (l’altre segons els evangelistes són Jesús en cada situació i són el Pare i l’Esperit sant): Mt 25, 31-35. L’evangelista-papa-germà gran, a més a més, ens posarà la paràbola del Bon Samarità com a emblema de la seva crida a la Fraternitat en la seva encíclica darrera: Fratelli tutti. Un papa ben evangèlic, Fa bo de sentir-lo, escoltar-lo i seguir-lo en els seus suggeriments per viure la vida bona, dels clàssics i evangèlics. A una certa edat necessitem més “esperit que pa”.  Jesús en ocasió de la primera temptació del redimoni ho diu així: No solament de pa viu l’home, sinó de tota paraula del Bon Déu. M’ha sortit destrempat, excessiu. Acabo amb les paraules també de Francesc: Sisplau, perdó i gràcies.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge VI de durant l’any, 13 de febrer de l’any de gràcia 2022. Sabadell

Homilia del diumenge 06/02/2022

                                 CRIDATS  A  FER  DE  PROFETES

                                               Avui comprovarem una vegada més que la litúrgia és com una arquitectura simfònica. Raó de més per anar-hi amb exquisida atenció a la part  que és renova en cada eucaristia (a la taula de la Paraula), havent preparat els textos a fi de descobrir-hi els acords que son els que ens mostren la seva bellesa i el seu hàlit de comunicació amb el Déu vivent. Avui, potser excepcionalment, ens trobarem amb tres crides vocacionals a sentir-nos cridats a exercir de profetes. Per què no també amb la quarta, la nostra? Tot hauria de ser englobat en l’Evangelització, la Bona Nova.

                                               Comencem per la crida emblemàtica i paradigmàtica del profeta Isaïes en la primera lectura. Ve emmarcada per una aparició de Déu amb tot el seu esplendor, talment que suscita estupor i esglai. No debades es presenta en la seva santedat (el “Sant de Déu”, que diran de Jesús els possessos ), en la seva excelsitud que -per contraposició- atueix Isaïes.  L’actitud d’Isaïes és de por i de sentir-se impur per a qualsevol comesa. La mentalitat jueva era que un moria si havia vist Déu, d’aquí l’aterriment i el sentir-se indigne i impur. Li diu Déu: “No tinguis por de Déu! Llavors el serafí purifica amb una brasa, treta del foc sagrat, els llavis com a símbol i expressió personal per anunciar la Paraula de Déu. Després d’això Déu fa la pregunta de qui anirà a profetitzar? i la resposta serà de plena disponibilitat: “Aquí em teniu: envieu-m’hi”. Déu no força, demana una lliure acceptació, bo i sabent Isaïes la cremor que comporta sempre tota paraula profètica! Els profetes deien a l’AT: “Escolteu la veu del Senyor”.

                                               Passem al paral·lel més immediat, el central, a l’evangeli d’avui.. Aquí hi haurà una gran manifestació del poder de Jesús que domina tota la creació amb el signe d’una captura de peix, indeguda per feta en temps inapropiat i per l’abrusadora quantitat  de peix. L’escena queda singularitzada en la persona de Pere que avançant-se a esdeveniments ulteriors, Lluc ja l’anomena Simó Pere. Remarca  la crida profètica que farà de Pere que es llença als peus de Jesús i, atemorit, li diu que és un pecador i segons l’estil vocacional en l’AT (entengui’s com en la d’Isaïes): “Allunyeu-vos  de mi”, per un temor reverencial. A això s’hi correspon el “No tinguis por” (el mateix que Gabriel li dirà a la Mare de Déu). “Des d’ara seràs pescador d’homes”. Curiosa manera de dir que haurà de predicar, llençar l’ham de la fe a tota una multitud de persones de qualsevol condició, un tret d’universalitat. Recordem que Lluc, en els Fets dels Apòstols, veurà com Pere exercirà com a cap de tots els que  seguiran fent de propagadors de la Paraula de Déu, de tots els futurs evangelitzadors (nosaltres inclosos, també).  Remata la perícopa  amb un “ho deixaren tot i se n’anaren amb Ell”, tots quatre, dues bines de germans. Són per a Lluc els primers i principals pescadors i profetes eclesials del Nou Testament. Seguidors- deixebles. Quina Similitud amb Isaïes!

                                               Passem ara a la segona lectura que conté la narració que fa Pau de l’aparició (sempre aquest fet preludia) i de la seva conversió i com recorda als germans de Corint “com us vaig anunciar la Bona Nova i que vosaltres acollireu; fins ara us hi manteniu ferms i per ella obteniu la salvació”. “Recordeu amb quines paraules us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo mateix havia rebut”. I a continuació es presenta també com a apòstol i profeta, tot i haver nascut fora de temps... Exposa la Bona Nova, l’evangeli, és a dir el que després se’n dirà el kerigma o primer anunci. Centrat en la mort i l’enviament a difondre’l. Just just després de la resurrecció. Afegirà que “Per gràcia de Déu soc el que soc”. I encara hi afegeix: “Tant si soc jo com si són ells, això és el que tots prediquem, i això és el que vosaltres heu cregut”. Pau dirà que tot és per gràcia de Déu que ha treballat amb mi. I la col·lecta lligarà el tot: “Senyor, vetlleu bondadosament per la vostra família: protegiu-la i defenseu-la, ja que només confia en la vostra gràcia. Corroborat per l’aclamació: “Veniu amb mi, diu el Senyor, i us faré pescadors d’homes”. Ara venim nosaltres? Tots? Com a vers profetes?

                                               Ara donarem veu al papa Francesc en la seva primera Exhortació Apostòlica, La Joia de l’Evangeli”. La seva veu s’ha de convertir en veu o paraula de Déu i nostra -a ella assimilada-, coral perquè és eclesial, profètica, perquè des del baptisme som cridats a ser profetes, tots. La Paraula de Déu, diu Pau, és viva i eficaç i “el Ressuscitat –diu el papa- envia els seus a predicar l’Evangeli en tot temps i a tot arreu, de manera que la FE en Ell es difongui en cada racó de la terra. L’encapçalament del seu document el titula així: La transformació missionera de l’Església. Invitació indeclinable a fer de profetes, és a dir a que la nostra vida tota, no sols la paraula, expliciti la prioritat de tots els batejats “en sortida” de primerejar, involucrar-se, acompanyar, fructificar i festejar l’evangelització (número  24) , la nostra -la primera!- com a condició de possibilitat per poder evangelitzar després tothom, testimonialment, com si de les nostres actituds, comportaments, tracte, proximitat i la nostra il·luminació-irradiació fos indispensable per a comunicar la fe. La FE s’encomana, es fa transitiva, Déu la fa comunicativa per mitjà de la nostra mateixa FE. O és sintònica o no serà. Vol que exercim de profetes, transmetent no paraules nostres, sinó les que van ungides com Paraula de Déu, a l’estil d’Isaïes, de Pau, de Simó Pere, en definitiva del mateix Jesús, sota l’acció de l’Esperit Sant de Déu, i amb la complaença de Déu Pare. El papa dirà que el Kerigma és sempre trinitari. Som només instruments. És Crist que vivim en nosaltres es fa proper de tothom, sobretot els pobres.

                                                Ens parlarà el papa de viure i de difondre l’evangeli  arreu. En l’apartat “Una evangelització per l’aprofundiment  del  Kerygma” comença dient que “L’enviament missioner del Senyor inclou la crida al creixement de la FE, quan indica ; “Ensenyant-los a observar tot el que us he manat”. Així queda clar que el primer anunci (Kerigma: ”Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te i ara és viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te per enfortir-te, per alliberar-te; ha de provocar un camí de formació i de maduració; implica prendre’s seriosament cada persona i el projecte que Déu té sobre ella. Cada ésser humà necessita més i més de Crist, i l’evangelització no hauria de consentir que algú es conformi amb poc, sinó que pugui dir plenament ; “Ja no visc jo, sinó que Crist viu en mi”. (Ga 2, 20). Per a tots els creients  aquesta Exhortació  hauria de ser com l’evangeli actualitzat, transmès personalment per Jesús a través de la veu autoritzada del successor de
Pere. De lectura programàtica indispensable, durant tot el pontificat del papa Francesc.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge V de durant l’any, 6 de gener del 2022.  Sabadell

                                       VIURE  PERILLOSAMENT

                                               De Jesús en solem tenir una visió una mica de postal o bé d’estampeta. Perdoneu: una imatge una mica acaramel·lada de -ho dic?- de sagrat cor. Ho he posat en minúscules per no ferir la sensibilitat de ningú. De Jesús no en tindrem una visió més aproximativa fins i tant que no arribem a confegir-ne la figura d’un poliedre en el qual hauríem d’arribar a conjuminar diversos aspectes de la seva personalitat: d’un no violent, d’una faceta de caire pregonament poètic, d’una radicalitat tant envers els seus deixebles (=nosaltres, a tall d’evangeli pur i dur) com en relació al sistema de religiositat oficiosa o descaradament oficial del seu temps, i més i tot... Jesús va viure  perillosament, no hi ha cap dubte. En tenim una mostra en el relat de l’evangeli d’avui. No l’han acceptat els de casa seva. Voldrien que allí fes els ostentosos contra miracles dels que li sostenen la fama fora, com la de les curacions, dels exorcismes el mal... Fes aquí el que et prodigues a fer a Cafarnaum. Hi ha un malentès de base que Jesús haurà de maldar per fer-lo silenciar i que ho llegim sovint en el que s`ha anomenat el “silenci” en l’evangelista Marc. No vol Jesús que tergiversin la figura esperada d’un Messies, com la que creuen d’un guerrer, que s’enfrontarà contra els romans... Canviar una ideologia mental, comú aleshores, sobre el Messies, serà una actitud mantinguda seva, que perdurarà tot el temps de la seva predicació per Galilea, acusadament diferent a Jerusalem on els enfrontaments seran ja de més fondària.

                                               Mireu què diuen al seu poble de Natzaret entre l’admiració i la sorpresa. El coneixem ben bé, creuen. Coneixem la seva parentela És de “can Josep”, quins estudis té?, qui l’avala? Jesús se n’adona de que tot són sospites sobre ell. Aleshores els desconcerta amb la seva manera de saber contrastar. Els surt amb un adagi que marca la distància. Els desconcerta: Fes el que has fet a Cafarnaum, que és el centre d’operacions de la seva missió tal com Isaïes la va predir: atenció preferencial envers els pobres, els malalts. A partir d’aquest moment els torna a argumentar amb un altre adagi: “Cap profeta és ben rebut al seu país natal”. Els parla de l’acció dels antics i grans profetes en país de pagans o bé a benefici de pagans. Mai que hagués dit una invectiva contra els seus convilatans. L’empenyen fora de la sinagoga i en la temptativa de despenyar-lo Ell se’ls fa fonedís. Digueu-me si Jesús no visqué perillosament! La coherència el portarà a situacions similars i més en la seva última actuació a Jerusalem. Com hem de canviar la nostra percepció de la figura global que ens fem de Jesús! Construir unitat dintre d’una complexa diversitat de facetes de la seva personalitat no ha de ser cosa fàcil, a ben segur, però cal fer-ho.

                                               Ara mateix estic llegint -tinc oh, temps de jubilat!- i l’aprofito per fer lectures o relectures que en altres moments havia deixat per feines que jo les justificava per motius professió-nals, de professió religiosa, la que vulgueu. Estic llegint “Jesús. Aproximació històrica” de José Antonio Pagola. Només resseguint els diferents capítols es va perfilant una rica personalitat humana de Jesús, fruit d’una documentació extraordinària, que resulta fascinant. Ara tinc temps i el dedico a aprofundir la que en podria dir una renovada visió del “fet cristià”. Com podria invitar-vos a no tenir por de lectures de pes! Em direu que no teniu temps. Llegiu, llegiu La Contra de la Vanguardia d’aquest dimecres, on es fa una entrevista a Pablo d’Ors el fundador d’Amigos del Desierto, autor de la Trilogía del silencio. En un moment de l’entrevista dona aquesta resposta en relació al temps que tenim o que suposadament no tenim: “El secret del temps és l’eternitat. Quan vius de veritat, el temps deixa d’existir”. Una invitació a ser profund, a “sentir”, una invitació a la meditació “contemplativa”. “Al final vius com medites”. Té una llibret titulat Biografia del silencio, que és la narració  dels passos endegats de com va entrar en l’hàbit de meditar”. A través del que explica resulta ser una bona introducció a això tan poc habitual: ser homes d’oració.

                                               Jesús va ser una persona profundament humana. Allò que Ell diu és allò que Ell viu. Pagola ens el presenta com una persona que viu sempre de cara al Pare, el meu i el vostre Pare; Ell farà de la seva vida una missió. Se sent i ho pregona: se “sent enviat”. Aquesta expressió, que surt sovint a l’evangeli, traspua coherència, decisió, ardidesa a voltes. És tan profundament humà, que el veiem decididament diví. No és un afegit la seva divinitat. És l’autèntica imatge del diví. La seva espiritualitat és la de viure l’evangeli. Dona la sensació de ser tot Ell veritat, bondat, bellesa, en les coses quotidianes, en la convivència amb els seus. No és el Jesús públic que parla, que guareix. Senzillament és, veient-lo en el contacte humà de les hores en què estan junts. Són els seus gestos, és l’entonació de veu, el seu mirar, el seu “estar”. No el coneixem prou. A voltes en tenim una visió estrafeta, ideològica, prefabricada. La proposta de Pagola -en el fons- és anar fent un escalat de  les línies que en donen una imatge aproximativa, rica, matisada, treta de les pagines que ens han  donat els evangelistes, ponderades per la crítica textual, que a hores d’ara ens permet una aproximació a la realitat viscuda. Aquest és el nou “catecisme”, per dir-ho d’alguna manera entenedora. És el Jesús que deriva del relat evangèlic. Dona la sensació de dir molt i tant! el que es pot dir d’Ell, però dibuixant una persona fascinadora. El vius, bo i llegint aquestes pàgines. Això si que és aproximativament de veritat. Imposa. Com a cristià el que he de fer és només “viure`l”.

Com que no aconseguiré que els meus lectors es  decideixin a llegir-lo, només a tall d’introducció us posaré les capçaleres dels diferents capítols. Només amb això ja tindrem una bona entrada. La meva edat ara em demana no perdre temps. El vull tenir per assaonar-me en lectures de pes, de qualitat. Siguem lectors, dediquem-li temps, robat a tantes inconsistències. El meu lleure el dono a allò que considero fonamental i fonamentador pels dies que em quedin. Així ho veig i crec que no és pas cap cosa fora d’osques. Cadascú orienta el viure com millor li plau. Aquí estic, i aquí em planto. Veureu que resumeix uns trets, poliedre ajustat. Per cadascun d’ells farà ponderades consideracions, per gaudir-ne. Deliu-vos-hi! A -.

 Poeta de la compassió.hi una reflexió. Ompla’l

            -. Jueu de Galilea.

            -. Veí de Natzaret.

            -. Cercador de Déu.

            -. Profeta del Regne de Déu.

            -. Defensor dels darrers.

            -. Amic de la dona.

            -. Mestre de vida.

            -. Creador d’un moviment renovador.

            -. Creient fidel.

            -. Conflictiu i perillós.

            -. Màrtir del Regne.

            -. Ressuscitat per Déu.

            -. Epíleg: Tornar a Jesús. Creure en el Déu de la vida. Viure per al Regne de Déu. Seguir Jesús, Construir l’Església de Jesús. Viure i morir amb l’esperança de Jesús.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV de durant l’any, 30 de gener del 2022.  Sabadell

                             ACOLLIR  EN  EL  COR  LA  PARAULA

                                               Sabem que el Vaticà II va promoure la lectura de la Paraula de Déu amb profusió, bé sigui en la litúrgia de l’Eucaristia, bé personalment com a pràctica per intensificar una espiritualitat més evangèlica. Cal reconèixer que no hi estem gaire habituats, perquè encara molts de nosaltres som deutors d’una religiositat de caire pietista. El Vaticà II ens voldria lectors directament de la Bíblia. Avui comencem la lectura de l’evangeli de Lluc que ens acompanyarà durant tot aquest any litúrgic. Seria ben aconsellable que féssim una lectura prèvia de tot l’evangeli per poder situar els diferents passatges que la successió dels diumenges ens posarà a consideració.

                                               Noteu que l’evangeli d’avui està compost de dues parts ben diferenciades.. En la primera que és introductòria de tot ell (Lc 1, 1-4) l’autor ens indica la finalitat que el va moure a escriure’l i el destinatari a qui el dedica: Teòfil, que és el tercer fill d’Annàs, que va ser, també ell, summe sacerdot del 37 al 41 desprès de Crist. El llibre l’escriu Lluc desprès de la destrucció del Temple de Jerusalem l’any 70. El sacerdoci junt amb el Temple, en aquelles circumstàncies tràgiques, va desaparèixer i Teòfil es volia cerciorar de la messianitat de Jesús, a fi de saber de primera mà les investigacions de Lluc. El biblista Rius Camps, a part dels estudis crítics que segueix fent sobre Lluc a alt nivell, per mor de donar-los a conèixer en àmbits no d’especialistes, fins i tot ha “ficcionat” en una novel·la on narra com Lluc va enviant a Teòfil diferents lliuraments, que aquest els comenta en cartes a la seva mare. El llibre podria ser una lectura apropiada per fer-la en aquest moment en què l’anirem desgranat litúrgicament. “Diari a Teòfil” s’anomena.

                                               En la segona part de l’evangeli d’avui (Lc 4, 14-21) tenim la proclamació feta per Jesús al seu poble de Natzaret. Llegeix un passatge del profeta Isaïes que es presenta anunciant la vinguda d’un profeta que es caracteritzarà per l’atenció preferencial als pobres, als que no compten i per proclamar un any de gràcia del Senyor. Jesús certifica que tot el contingut de la profecia es compleix ara en la seva persona. La fama del que feia els era ben notòria. Aquesta proclamació troba el seu homòleg en la primera lectura que ens narra com després de Babilònia refan el Temple i en la festa de la seva inauguració davant de tot el poble retornat de l’exili, escolten la proclamació de la Torà. Les exclamacions: “amén, amén” coronen l’acceptació de la Llei i ho viuen com una festa. Corrobora el salm, com sempre fa, l’acceptació de la “paraula proclamada”. “Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida”.

                                               És bo de notar que les segones lectures dels tres diumenges seguits, a comptar per la del diumenge passat són de la Carta primera als corintis en els capítols 12 i 13 que dibuixen l’acció de l’Esperit Sant en el creixement de les primeres comunitats cristianes. Configuren el que Pau denominarà el Cos Místic de Crist, és a dir l’Església. Tots depenent els uns dels altres, essent tots necessaris i coordinats, a exemple dels membres del cos humà que tots en les seves funcions pròpies donen cohesió al millor funcionament de tot el cos. Aquesta ocasió ens permet fer al·lusió a la crida que ens ha fet darrerament el papa Francesc per preparar el proper Sínode de l’octubre del 2023 que tractarà sobre la dimensió de la Sinodalitat en l’Església sota aquests aspectes de “comunió. participació i missió”. Demana una contribució oberta a tots els membres i institucions eclesials. En plena consonància amb el document conciliar sobre l’Església, on tots formem el poble de Déu i hi estem vinculats en raó del Baptisme i en l’Eucaristia com a incorporació a Crist i a l’Església. Intenteu de coordinar-vos en algun dels possibles grups que s’aniran formant per fer-hi veu i presència.

                                               A fi d’entrar millor a l’evangeli de Lluc ens podran servir aquestes de les seves característiques més accentuades:

            .- El protagonista és Jesús, el Messies i Senyor que el confessen com a tal els seus seguidors, però Lluc el presenta sobretot com a Salvador. El seu Regnat tindrà una forta dimensió social. L’al·lusió a l’any de gràcia és significativa en aquest sentit. Té arrels en la Torà.

            .- Jesús és l’avui del Regne de Déu que ja està actuant.

            .- L’Esperit de Déu mou l’acció de Jesús i de tots els deixebles. Surt 18 vegades a l’evangeli i 57 als Fets dels apòstols que és la segona part de l’evangeli que s’ha separat, però que Lluc la va concebre com formant unitat amb el seu evangeli.

            .- Jesús és un esdeveniment històric que en la seva persona farà present el Regne i que transcendeix i va més enllà de la seva vida i obre una nova era històrica que donarà lloc a la creació de les primeres comunitats cristianes. Fort lligam de Lluc amb Pau a qui va acompanyar en missions evangelitzadores.

            .- Jesús viu una relació íntima amb el Pare i la presenta com l’espiritualitat pròpia dels deixebles de Jesús. Ens el presenta sovint pregant.

            .- La major part de la predicació de Jesús va orientada vers Jerusalem (des del capítol 9, 28 fins al 21, 38) Allí hi haurà la confrontació amb els dirigents que el portaran a la mort amb forta implicació dels sacerdots. Teòfil sacerdot ho visqué en persona. I es posa en contacte amb Lluc per constatar els fets i la seva significació que la viu personalment,

            .- Dant subratlla que Lluc és “el cronista de la mansuetud de Déu”. La misericòrdia  hi és present com a actitud característica de Jesús, accentuant la proximitat, l’amor, la delicadesa, l’alegria que suposa el perdó. Les paràboles de la misericòrdia. La primera benaurança parla directament de ser pobre. No l’atenuació de Mateu. La narració de Zaqueu es paradigmàtica del paper dels pobres en Lluc.

            .- La presència i la consideració envers les dones. Són seguidores de Jesús i les admet entre les que li fan costat fins a les escenes de la crucifixió i en els anuncis de la resurrecció i tindran molt relleu en els Fets dels apòstols.

            .- La dimensió comunitària pren relleu en Lluc i serà present sobretot en els Fets, en les primeres comunitats. L’anomenada koinonia o comunió o església.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge III de durant l’any, 23 de gener del 2022. Sabadell

Homilia del diumenge 15/01/2022

                             LA  GLÒRIA DE JESÚS  COMPARTIDA

                                               Aquest diumenge té unes característiques ben pròpies. No és sense més que reobre tota una sèrie de diumenges que encara porten les impromptes dels temps nadalencs, totes elles subratllades per la successiva manifestació o epifanies de la divinitat de Jesús. Això es subratlla i explicita en les antífones de Laudes i de Vespres que resem el dia d’Epifania. Llegim així a Laudes: “Avui l’Església s’ha unit al seu Espòs celestial, perquè Crist, al Jordà, l’ha rentada dels pecats; els mags s’apressen amb dons cap a les noces del Rei; i els comensals s’alegren de l’aigua convertida en vi, al·leluia”. Semblantment a l’antífona del Càntic de Maria hi trobem: “Celebrem un dia santificat per tres miracles: avui, l’estel va guiar els mags al pessebre; avui, a les noces. l’aigua fou convertida en vi; avui, Crist per salvar-nos, volgué ser batejat per Joan en el Jordà, al·leluia”. Totes elles van emmarcades per la glorificació del Fill, preanunciada per Isaïes, sobretot en els darrers capítols (60-66) on sovintegen les expressions de glorificació i d’irradiació en la Jerusalem que simbolitza l’Església com a núvia o esposa que en definitiva ja mai més se sentirà a dir l’”Abandonada”, sinó la que “té marit”, la que festejarem avui en les bodes de Canà que són un fet concret viscut i al mateix temps un simbolisme de la relació entre Jesús i l’Església, és a dir, amb nosaltres, que compartim la glorificació d’Ell com en unes noces de comunió i d’amor com explicitarà també Joan en el discurs de l’entranyable comiat seu...

                                               Per posar l’accent en el goig de les noces, on assistim ara mateix en l’Eucaristia, el salm ens posa un devessall de verbs de joia que exalten Déu com en un epitalami o un cant esponsalici: “canteu, conteu, anuncieu, tributeu, adoreu”.

                                               La tan íntima relació amb Jesús “de la seva plenitud, tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”, en la segona lectura es torna trinitària i la unitat la brinda el mateix Esperit que es fa comunió i es diversifica en els dons, carismes i serveis, que són sempre epifanies en bé de tota l’Església. Justament en l’aclamació abans i com a introducció a l’evangeli, diem entre al·leluies: “Déu valent-se de l’Evangeli, ens ha cridat a posseir la glòria de Jesucrist, el nostre Senyor”(2 Te 2, 14).

                                               Aquest evangeli que és el primer dels miracles que Joan en diu “signes” per l’abast simbòlic que tenen tots els que ell escull per connotades significacions que van més enllà del fet concret narrat. Comencem, sisplau, per l’acabament: “Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea” Nou cicle, nou testament. I atenció al que diu a continuació: “així manifestà la seva glòria”. Aquesta expressió des d’un punt de vista de l’Escriptura i que ha pres joiosament la litúrgia, sintonitza amb les Festes nadalenques en el que tenen de manifestacions o epifanies, les tres que festejaven el Nadal. Els Mags, el Baptisme i Canà s’uneixen en ser manifestacions esplendoroses de Jesús –veritable connuvi o les noces de l’Anyell- sempre amb el punt d’irradiació de la Glòria que només s’escau al Déu de la Glòria. Posem atenció a l’himne del Glòria que tot i ser trinitari, s’esplaia en lloances al Fill. També voldria que rescatéssim les doxologies, salutacions i benediccions –totes elles trinitàries- que les hauríem de rebre amb un cor ben nadalenc o ben evangèlic, ben festiu i agraït. Ens costa subratllar l’actitud viscuda de “ser lloança de la seva glòria”, tot i que com sabem per la carta als efesis aquesta és la nostra més íntima vocació: Així ho veiem repetidament (Ef 1, 12 i 14): “Volíem que fóssim lloança de la seva glòria, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”.

                                               Encara hi ha molt més en aquest final de la perícopa que estem estudiant. Afegeix que “els deixebles cregueren en Ell”. Si anem ara al final de tot l’evangeli de Joan podrem llegir (Jo 20, 30-31): “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres senyals prodigiosos (=miracles) que no es troben escrits en aquest llibre. Els (escollits) que hi ha aquí han estat escrits, perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu i, creient, tingueu vida en el seu nom”. Aquesta és la finalitat que es proposa l’autor. Per tant, fem com si ara el visquéssim en persona i promovent la nostra fe en la divinitat messiànica de Jesús. Glorificació que, com dèiem, Jesús “la comparteix amb nosaltres”. Potser ara és el moment d’invitar-vos insistentment a llegir pausadament els capítols del 15 al 17 també –sempre de l’evangeli de Joan-, per arribar a gaudir d’una identificació i comunió de vida i d’amor i per sentir-nos ja en el connubi que suposa la nostra fe derivada del “SÍ” del Baptisme i de la Cena Pasqual de totes les eucaristies on som hostes en la mateixa intimitat gloriosa de Jesús...

                                               Entrem ara, amb una concentració màxima per compartir amb els primers deixebles que varen tenir aquest goig de gaudir de visu tots els passatges de la narració. Maria hi és convidada, excepcionalment hi farà una presència maternal. De fet en Joan no surt mai el seu nom propi, però sempre aquí i a la creu serà la mare, tant a l’inici com al final de la seva vida. Noteu la significació del fet. Serà ella aquí -finor femenina!- la que veu perillar el goig de la festa. Veu que ve a mancar el vi. S’atansa delicadament al fill i li fa avinent la situació. El fill li fa present que encara no és vinguda la seva hora. Maria, tot amb tot, diu al servei la paraula definitiva que de fet derogarà que aquella no sigui la seva hora. De fet resultarà ser la primera i anticipada, pel millor fi de les celebracions esponsalícies. Es veu com Jesús demana que omplin les piques destinades a les purificacions i els hi canviarà el destí. D’allí en sortiran les gerres de vi. D’aigua (AT.) la convertirà en vi (NT.) La discreció en tota l’operació queda explicitada en el comentari del cap de servei: “Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats ja han begut molt, els vins més ordinaris, però tu has guardat fins ara el vi millor”. Isaïes glosa els vins esplèndids en la simbologia del temps finals.

                                               Em quedo parat i admirat! Estic davant d’un fet que es renova de dia en dia en les celebracions eucarístiques. I ara no som espectadors sinó protagonistes, malgrat que no sempre ho vivim amb aquestes significatives actituds. Ho diem en frase que ara se’ns torna la gran veritat del moment: “A bodes em convides!” Tinguem present la paràbola de les excuses a la invitació a bodes que ens fa el Pare. Com ens hi podem veure retratats! Potser no estaria de més que avui celebréssim la nostra Primera Comunió en un record ple d’agraïment. De fet a l’antigor es celebrava bateig, confirmació i primera comunió conjuntament.    

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II de durant l’any, 16 de gener del 2022  Sabadell

Homilia del diumenge 09/01/2022

                                  VERS  UNS  ESPIRITUALITAT  BAPTISMAL

                                               En el Baptisme de Jesús hi trobem la més pregona identitat de la nostra vida de cristians. La litúrgia d’avui ens presenta el Baptisme de Jesús com una super-Epifania o la primera i la més plena Manifestació de la Vida Trinitària. Primer en Jesús (Déu i Home veritables) precisament en la Humanitat d’Ell. Es fan presents tant el Pare en aquella declaració-revelació respecte de Jesús com el Fill el més  “estimat”, motiu de totes les seves complaences i tot rubricat per una manifestació explícita de l’Esperit Sant que ha reconegut Jesús, com ho direm en l’himne del Glòria: “com a  únic Sant, únic Senyor, únic Altíssim”. Tot això ens descobreix a Jesús en la seva més íntima comunió amb la Santíssima Trinitat. En la litúrgia i com una de les salutacions que jo estimo més, hi trobem: “Que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist, l’amor de Déu Pare, i el do de l’Esperit Sant siguin sempre amb tots vosaltres”. Salutació ben trinitària, precisament en el llindar de la celebració de l’eucaristia, tota ella obrant la gràcia de les gràcies! “Per Ell, amb Ell i en Ell, a Vós Pare omnipotent , en la unitat de l`Esperit Sant  rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén

                                               A partir d’aquella manifestació gloriosa comença la vida anomenada “pública” de Jesús i començarà a desplegar-se la Bona Nova que es farà present en la vivència compartida sia de la seva Paraula divino-humana, sia en la seva acció curativa i sanejadora per a tothom qui creurà en Ell.

                                               Torno al començament del llibre “La pregària del Cor” de Jean Lafrance i a les lectures de les epístoles de Pau fetes durant aquestes setmanes de desembre, particularment a la dels filipencs en el capítol 4, 4-9, que segons aquest autor constitueixen el teló de fons d’aquest llibre sobre la lletra, entesa literalment, del consell de Pau: “Pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist. No entristiu l’Esperit Sant de Déu”.

                                               Tot això desemboca en una renovada espiritualitat baptismal que és com una rèplica del Baptisme mateix de Jesús. Quedarà ben definida  en la Col·lecta de la Missa d’avui, on cal subratllar cada expressió, que parla i de quina manera! de cadascú de nosaltres, a partir del baptisme. Diu així la Col·lecta: “Déu bondadós i amable, vós declaràreu solemnement que Crist era el vostre Fill estimat quan, en ser batejat en el Jordà, davallà damunt d’Ell l’Esperit Sant; concediu als vostres fills d’adopció que han renascut de l’aigua i de l’Esperit Sant, de ser sempre dignes de la vostra benvolença”. Ai, i què oblidada que la tenim la gràcia del baptisme!, i amb una referència pobra de cancel·lació de pecats gairebé només, deixant de banda o ignorant la grandesa que ens hi és infosa i de la qual no en tenim massa consciència, quan hauria de ser el motor i la vivència de la nostra més íntima realitat espiritual. L’epifania i glorificació de Jesús ens ateny com a reviviscència (no sé trobar millor expressió) de l’acció trinitària que ens va inundar i va implantar com un germen que diu Joan en la seva primera carta, que hem llegit abundosament aquests dies nadalencs: “Els qui han nascut de Déu conserven dintre d’ells la llavor de Déu”, germen que és l’Esperit Sant que ens ha estat donat, com sembrat en el camp del nostre esperit. Ens van dir que imprimia caràcter i ho vàrem llegir com que no es podia repetir per la marca que ja hi havia en el nostre jo renascut. Y era molt més que una marca. Era la virtualitat de la Trinitat que era/és/serà presència, motor y acció de Déu. Allò de Pau: en la Carta als Romans en tot el capítol 8 on se’ns inicia en la vida en l’Esperit que nia en el fons del nostre esperit i “ens ve a ajudar en la nostra feblesa: nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. I el qui coneix els cors sap quin és el voler de l’Esperit. Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui ell ha decidit cridar, perquè Ell que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatges del seu Fill, que així ha estat el primer d’una multitud de germans. I els qui havia destinat, també els ha cridat, també els ha fet justos, i els qui ha fet justos, també els glorifica”, Recordeu allò que sortia en l’himne cristològic a l’inici de la carta als efesis: “El Designi secret, amagat, la decisió benvolent que en Crist hem rebut la nostra part en l’herència... En ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant.

                                               Així no és sorprenent que comenci el llibre “La pregària del cor”: “Has sorprès ja el teu cor en flagrant delicte de pregària? És una experiència ben concreta la que evoco ací. Tots nosaltres l’hem feta un cop o altre en la nostra vida, ja sigui en trobar un veritable home de pregària, ja sigui en llegir un llibre que ens submergeix, tot d’una, en el misteri de la relació amb Déu”. ·”És el vent del cel, l’hàlit de l’Esperit Sant”. “Això s’esdevé al fons de la vida trinitària oculta en el nostre cor. Per uns instants, una “onada” d’aquesta vida perduda en el fons de l’ésser ens puja fins a la consciència i ens dona el gust, la tirada, l’amor. El nom de Jesús allibera la Glòria del Ressuscitat, colgada en nosaltres des del baptisme. Cal pensar en les energies de l’Esperit que habiten en el seu cor per transfigurar-lo. Haver nascut de Déu és haver estat com pres de nou i tornat a pastar en  el si mateix de la Trinitat. Cal, doncs, descobrir “l’home amagat al fons del cor” segons la bella expressió de sant Pere; “Cerqueu aquella disposició amagada en el cor que és l’ornament incorruptiple de l’home nou”.

                                               “És en aquestes profunditats on roman la gràcia baptismal que pressentim, que al nostre cor hi habita un “germen” de pregària. Desgraciadament s’oculta en l’inconscient. El cristià ha d’acollir i fer ressorgir en una consciència existencial aquesta gràcia, una mica com una font amagada que flueix si la sabem descobrir i fem que ragi i ragi... No és potser el que explica aquestes “onades de pregària” que pugen a la nostra consciència clara, el moment en què menys hi pensem i quan, aparentment, no preguem d’una manera conscient? És un moviment de retorn al centre de nosaltres mateixos per retrobar-hi Déu present i actuant. És un estat de repòs, de pau, un estat de plenitud, de silenci de la unió amb Déu per una vida de pregària”. Què cerca aquesta pregària sinó actualitzar, fer viva i incessant la gràcia baptismal, és a dir, el nostre empelt sobre el cos Ressuscitat de Jesucrist?” Tenim de cristians el que tenim de vida de pregària. No sols el pregar amb oracions apreses, sinó en moments de verdadera contemplació. Anant al fons del cor a empalmar amb la gràcia baptismal.

P. Josep Mª Balcells.

Festa del Baptisme del Senyor,  9 de gener del 2022. Sabadell

Homilia de l'1 de gener del 2022

                       ALS  LIMINARS  DE  LA  VIDA  NOVA  EN  CRIST

  Entre l’acció de gràcies i la benedicció que ens ofereix la litúrgia a penes, tot just començat aquest segon diumenge del temps de Nadal, que per joiosa coincidència forma un veritable tríptic que enllaça el darrer any viscut i l’any que encetarem. Benedicció com es feia abans a la ruralia, fent una creu sobre el pa de pagès, abans d’encetar-lo, bo i beneint-lo i donant gràcies per haver-ne, i que no en manqui! Davallen una a una com pluja fina les benaurades paraules: “Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau”. Beneïts i estimats. Som a casa, per Nadal cada ovella al seu corral ... i pa beneït a taula...

                                               Em proposo a mi mateix de considerar com un tríduum aquest 31 de desembre del 2021, conjuntat amb els dos dies de festa subsegüents: la Solemnitat de la Maternitat de Maria i el Segon Diumenge del temps de Nadal. Jo els veig lligats amb un fil d’or per fer la contemplació del començament o pròleg de l’evangeli de Joan, pròleg que aquests dies nadalencs l’hem reiterat com a signe i preludi del que significa prendre alta i atenta consciència del què és i -en serà plena- la nostra condició inefable de ser fills de Déu, rastrejada en Joan just just en la revelació que suposa només iniciar el seu evangeli, evangeli que reflecteix la contemplació feta i narrada de la seva vivència superior de la primera comunitat cristiana de Joan. Evangeli vivenciat. “Al principi existia el qui és la Paraula...”

                                               La Mare de Déu que considerava sovint en el seu cor la maternitat, el do preexcels de ser-ne escollida per gràcia “del Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist”. Que va donar a llum el qui n’és, i esclarida, tant per a tu i com per a tothom. Llum beatificada que en el seu cor anava agafant vastituds i magnificacions que la feien restar absorta i silenciosa per la pregonesa de la seva contemplació en Ell. Déu habitava en ella i es gestaven l’una a l’Altre i l’Altre a l’una. ...No feu soroll, Maria “prega i sospira amb confiança”. Restem a prop seu, sentim com alena l’una conjuntament amb l’Altre. “Déu us salve, Reina i Mare de misericòrdia; vida dolcesa i esperança nostra Déu, vos salve!”. Maria ens diu l’evangeli que “guardava tot això en el seu cor i ho meditava”.

                                               “Ha vingut a casa seva i hi ha fet “posada permanent” en el moment que s’esqueia la plenitud dels temps, Ell que és el principi i la fi de tota existència. Les històries en Ell prenen principi i sentit: la teva, la meva i la de tothom.

                                               Deia abans que us invitava a fer una “parada” ben fonda en contemplació durant aquests tres dies. Com un “fer visita a Maria”. A tal efecte, cal reprendre el que vàrem seguir de ben a prop durant aquests diumenges (o setmanes millor) d’Adveniment, que ha florit en un NADAL, espero que “nou per sempre”. D’Ell són els temps i la glòria que hi nia com a collita avançada, plena de “gràcia sobre gràcia”.

                                               Tot comença per a nosaltres amb un esforçat i sostingut “prendre consciència” d’allò que s’esdevingué dos mil·lennis fa a Betlem i a Natzaret. Tot això torna a esdevenir ara, “ara mateix”, essent-ne receptors i plenipotenciaris cadascú de nosaltres –benaurats!-. La diversitat enjoia i engrandeix la unitat. Tu en fas la teva experiència vital, jo en faig la meva. Tots dos som hostes i hostalers al mateix temps d’un plançó de vida nova, renovada i renaixent: Ho creus això? De veritat?

                                               No en perdem la meravella, car estem en feraç anticipada primavera al cor mateix de l’hivern. (Aquesta vegada la realitat viscuda -ara mateix- ben pre-primaveral! fa competència a totes les “experiències de fe” nostrada). Cada dia és primavera per a aquell que sent el glatir d’una vida nova que flueix a tocar de mà, de sentits i de sentiments... Déu i Maria abraçant-lo delicadament i maternalment en el nostre cor. Aquest el millor pessebre que puguis desitjar i agrair. Veritablement temps de Nadal.

                                                Tornem al propòsit inicial de fer una fruitosa contemplació en aquests concrets dies nadalencs. Hem de reportar a la nostra consideració el bo i millor dels nostres Adveniments viscuts, ara portant-los a peu de Pessebre, és a dir tota la riquesa que Pau ens hi va suggerir. Amb aquesta “companyia bona” ens endinsem en els tres primers capítols de la carta als efesis. Ara va de repassada i amb més il·luminada reformulació. Cal deixar que flueixin com “degotalls”, on faran presència totes les Marededéus de la nostra història, a començar per la de Montserrat, la de  casa, la del nostre poble. En trobem un ressopó a la segona lectura d’avui. Pels més avançats els demanem que allarguin la lectura meditativa fins al capítol quart inclusiu. Cal retornar també als tres primers capítols de la carta als filipencs. Una sostinguda invitació al goig en l’Esperit, sense el qual no hi ha Nadal que valgui! Allargar-lo fins al final de la carta és petició per als qui són més actius i avantatjats en l’Esperit.

                                               No estaria sobrer, ans fortament aconsellable obrir també pàgina a la carta als colossencs, que forma un tridu preciós amb les cartes anteriors citades. Almenys llegir fins a l’himne al Crist (Col 1, 3-20). Per als més ardits, per a aquells que volen esdevenir un xic més l’home nou (al 2022),  en superació de l’home vell (el del 2021).(Es troba a Col. 3, 1-17).

                                               Us deixo en oberta contemplació de com el Nadal no és ben bé Nadal, fins i tant que nosaltres no esdevinguem els protagonistes del nostre “Pessebre vivent” i viscut en primera persona. Déu Pare en els nostres “parenostres”; Déu Fill en “l’Ave Maria”; i Déu Esperit Sant en el “Glòria”: l’autèntic himne natalici, tant el que canten els àngels allà a la Glòria, com per Nadal a l’Establia, on aniríem amb el previ vist-i-plau del passi del covid amb les tres vacunes de rigor. -Es pot passar? O bé a Natzaret, ja tots a caseta: “-Ave Maria, puríssima!” dic tustant la porta de la casa del fuster. M’agradaria, Mare, passar i prendre mides del Nen Jesús. Per fer-me’n un vestit calcat al seu! Ai, con-figuracions, ai, trans-figuracions, ai, Déu en nosaltres! Oh, Emmanuel! Per entrar en el joc diví també de descobrir-lo en els altres, en els més petits. Joc d’infants per a juganers a l’estil de Teresa de Lisieux. Aquí ens plantaríem, perquè no som capaços -de moment- per a jugar a jocs més divins com el de Charles de Foucauld. Això seria el Nadal depurat. Què més voldríem! Us el poso almenys per fer-nos-el delir:

“Pare,  jo m’abandono a Vós. Feu de mi el que us plagui.

Feu el que feu de mi, us ho agraeixo. Estic disposat a tot, ho accepto tot.

Mentre la vostra voluntat s’acompleixi en mi, en totes les criatures, no desitjo altra cosa, Déu meu.

Poso la meva ànima en les vostres mans. Us la dono, Déu meu, amb tot l’amor del

Perquè us estimo  i això m’és una necessitat d’amor de donar-me, de posar-me a les vostres mans sense mesura, amb una infinita confiança,perquè Vós sou el meu Pare”.

P. Josep Mª Balcells

31 de desembre del 21, Solemnitat de la Mare de Déu i 2on diumenge del temps de Nadal.  Sabadell