CRIDATS A FER DE PROFETES
Avui
comprovarem una vegada més que la litúrgia és com una arquitectura
simfònica. Raó de més per anar-hi amb exquisida atenció a la part que és renova en cada eucaristia (a la taula
de la Paraula), havent preparat els textos a fi de descobrir-hi els acords que
son els que ens mostren la seva bellesa i el seu hàlit de comunicació amb el
Déu vivent. Avui, potser excepcionalment, ens trobarem amb tres crides vocacionals a sentir-nos cridats a
exercir de profetes. Per què no també amb la quarta, la nostra? Tot
hauria de ser englobat en l’Evangelització, la Bona Nova.
Comencem
per la crida emblemàtica i paradigmàtica del profeta Isaïes en la primera
lectura. Ve emmarcada per una aparició
de Déu amb tot el seu esplendor, talment que suscita estupor i esglai. No
debades es presenta en la seva santedat
(el “Sant de Déu”, que diran de Jesús els possessos ), en la seva
excelsitud que -per contraposició- atueix Isaïes. L’actitud d’Isaïes és de por i de sentir-se
impur per a qualsevol comesa. La mentalitat jueva era que un moria si havia
vist Déu, d’aquí l’aterriment i el sentir-se indigne i impur. Li diu Déu: “No
tinguis por de Déu! Llavors el serafí purifica amb una brasa, treta del foc
sagrat, els llavis com a símbol i expressió personal per anunciar la Paraula
de Déu. Després d’això Déu fa la pregunta de qui anirà a profetitzar? i la
resposta serà de plena disponibilitat: “Aquí em teniu: envieu-m’hi”. Déu no
força, demana una lliure acceptació, bo i sabent Isaïes la cremor que comporta sempre
tota paraula profètica! Els profetes deien a l’AT: “Escolteu la veu del Senyor”.
Passem
al paral·lel més immediat, el central, a l’evangeli d’avui.. Aquí hi haurà una
gran manifestació del poder de Jesús que domina tota la creació amb el
signe d’una captura de peix, indeguda per feta en temps inapropiat i per
l’abrusadora quantitat de peix. L’escena
queda singularitzada en la persona de Pere que avançant-se a
esdeveniments ulteriors, Lluc ja l’anomena Simó Pere. Remarca la crida profètica
que farà de Pere que es llença als peus de Jesús i, atemorit, li diu que és un
pecador i segons l’estil vocacional en l’AT (entengui’s com en la d’Isaïes): “Allunyeu-vos de mi”, per un temor reverencial. A
això s’hi correspon el “No tinguis por” (el mateix que Gabriel li dirà a la
Mare de Déu). “Des d’ara seràs pescador d’homes”. Curiosa manera de dir que
haurà de predicar, llençar l’ham de la fe a tota una multitud de persones de
qualsevol condició, un tret d’universalitat. Recordem que Lluc, en els Fets
dels Apòstols, veurà com Pere exercirà com a cap de tots els que seguiran fent de propagadors de la Paraula de
Déu, de tots els futurs evangelitzadors (nosaltres inclosos, també). Remata la perícopa amb un “ho deixaren tot i se n’anaren amb Ell”,
tots quatre, dues bines de germans. Són per a Lluc els primers i principals
pescadors i profetes eclesials del Nou Testament. Seguidors- deixebles. Quina Similitud
amb Isaïes!
Passem
ara a la segona lectura que conté la narració que fa Pau de l’aparició (sempre
aquest fet preludia) i de la seva conversió i com recorda als germans de
Corint “com us vaig anunciar la Bona Nova i que vosaltres acollireu; fins ara
us hi manteniu ferms i per ella obteniu la salvació”. “Recordeu amb quines
paraules us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo mateix havia rebut”.
I a continuació es presenta també com a apòstol i profeta, tot i haver nascut
fora de temps... Exposa la Bona Nova, l’evangeli, és a dir el que després se’n
dirà el kerigma o primer anunci.
Centrat en la mort i l’enviament a difondre’l. Just just després de la
resurrecció. Afegirà que “Per gràcia
de Déu soc el que soc”. I encara hi afegeix: “Tant si soc jo com si són ells, això és el que tots prediquem, i
això és el que vosaltres heu cregut”. Pau dirà que tot és per gràcia
de Déu que ha treballat amb mi. I la col·lecta lligarà el tot:
“Senyor, vetlleu bondadosament per la vostra família: protegiu-la i
defenseu-la, ja que només confia en la vostra gràcia. Corroborat per l’aclamació: “Veniu amb mi, diu el Senyor, i
us faré pescadors d’homes”. Ara venim nosaltres? Tots? Com a vers profetes?
Ara
donarem veu al papa Francesc en la seva primera Exhortació Apostòlica, La Joia de l’Evangeli”. La seva veu
s’ha de convertir en veu o paraula de Déu i nostra -a ella assimilada-, coral
perquè és eclesial, profètica, perquè des del baptisme som cridats a ser profetes,
tots. La Paraula de Déu, diu Pau, és viva i eficaç i “el Ressuscitat –diu
el papa- envia els seus a predicar l’Evangeli en tot temps i a tot
arreu, de manera que la FE en Ell
es difongui en cada racó de la terra. L’encapçalament del seu document el
titula així: La transformació missionera
de l’Església. Invitació indeclinable a fer de profetes, és a dir a que la
nostra vida tota, no sols la paraula, expliciti la prioritat de tots els
batejats “en sortida” de primerejar,
involucrar-se, acompanyar, fructificar i festejar l’evangelització (número 24) , la nostra -la primera!- com a condició
de possibilitat per poder evangelitzar després tothom, testimonialment,
com si de les nostres actituds, comportaments, tracte, proximitat i la nostra
il·luminació-irradiació fos indispensable per a comunicar la fe. La FE
s’encomana, es fa transitiva, Déu la fa comunicativa per mitjà de la nostra
mateixa FE. O és sintònica o no serà. Vol que exercim de profetes, transmetent
no paraules nostres, sinó les que van ungides com Paraula de Déu, a l’estil
d’Isaïes, de Pau, de Simó Pere, en definitiva del mateix Jesús, sota l’acció de
l’Esperit Sant de Déu, i amb la complaença de Déu Pare. El papa dirà que el
Kerigma és sempre trinitari. Som només instruments. És Crist que vivim
en nosaltres es fa proper de tothom, sobretot els pobres.
Ens parlarà el papa
de viure i de difondre l’evangeli arreu.
En l’apartat “Una evangelització per
l’aprofundiment del Kerygma” comença dient que “L’enviament
missioner del Senyor inclou la crida al creixement de la FE, quan indica ;
“Ensenyant-los a observar tot el que us he manat”. Així queda clar que el primer
anunci (Kerigma: ”Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te i ara
és viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te per enfortir-te, per
alliberar-te; ha de provocar un camí de formació i de maduració; implica
prendre’s seriosament cada persona i el projecte que Déu té sobre ella. Cada
ésser humà necessita més i més de Crist, i l’evangelització no hauria de
consentir que algú es conformi amb poc, sinó que pugui dir plenament ; “Ja no
visc jo, sinó que Crist viu en mi”. (Ga 2, 20). Per a tots els creients aquesta Exhortació hauria de ser com l’evangeli actualitzat, transmès
personalment per Jesús a través de la veu autoritzada del successor de
Pere. De lectura programàtica indispensable,
durant tot el pontificat del papa Francesc.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge V de durant l’any, 6 de gener del 2022. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada