Homilia del diumenge 20/02/2022

                                                 EL  SERMÓ  DE  LA  PLANA

                                               Les benaurances que, llegides amb ulls d’ara i aquí fan estremir per la distància que un pot veure, comparant-les amb l’ètica que avui es porta o es “desporta”, àdhuc en els que ens professem -de paraula- com a deixebles del Mestre. La paradoxa que subratllàvem diumenge passat, encara es fa més palesa en l’enunciat del que ens dirà Jesús, avui. Posem en relleu, ja només en començar: Jesús, dret i esguardant-los de fit en fit, alçà els ulls i digué mirant els deixebles”. La mirada, ai, de Jesús estimant els seus (aquí teniu la meva família! Lc 8, 21) incisiu i ensems benvolent!  No és retòrica, sinó parlar -bo i pregant: Jesús parla  sobre pregat abans- intentant d’arribar al cor dels oients. Què trabalsador aquest “A vosaltres que escolteu”, tenint davant per davant una simbòlica representació de tot el poble (Lc.6,17) Paral·lels: a l’AT, ben significatius, en la figura de Moisès amb les taules de la Llei, refent l’antiga Aliança de Déu amb Abraham, proclamada novament en el desert (Ex 19-20,1-21: els deu manaments); i en la redescoberta de la Llei, perduda i recuperada, després en tornar de l’Exili i amb la inauguració del Nou Temple de Jerusalem amb Nehemies i Esdras (Ne 8-10) Moment solemne que comporta el compromís explícit de complir la Llei. Aquí, es reprodueix l’escena inaugural amb qui és més que Moisès i més que Nehemies i Esdres, Jesús promou la Nova i Eterna Aliança, la nostra, ai i quina altesa que tè la nostra!! Abans d’encetar la lectura -pas a pas- de l’evangeli d’avui, caldrà fer respiracions fondes-ben fondes, perquè haurem de remar i fort, contracorrent. Saps què és l’esbalaïment, la punxeguda meravella, el vol i dol? En contrast entre el “se us va dir”, “Jo us dic”, no per espantar, sinó amorós, invitador.  Ai, si tinguéssim el cor obert, perquè és el cor el que sent i escolta; si tinguéssim... el cor ungit de gràcia baptismal, hi sentiríem el batec de la Paraula Evangèlica i Jesús ens hi posaria la unció de l’Esperit Sant, perquè les seves paraules caiguessin no com rocs que reboten, sinó com la suavitat del dir del Mestre: “Estimeu els enemics”. Ho he sentit bé? “Feu el bé als qui no us estimen, beneïu els qui us maleeixen, pregueu per aquells que us ofenen”. Senyor, Senyor, m’ennuego! Em trobo encallat i perdut... Després llisquen aquests “Si algú..., N’he comptat fins a cinc i entremig, com qui ho diu més fluixet o més solemne –què sé jo?- aquest “Feu” rodona, abassegadora la “Regla d’or”: “Feu als altres allò que voleu que ells us facin”. Tocats i enfonsats!, permeteu-m’ho de dir així. Emmudits de vergonya i d’esglai. Això és reconcentradament difícil de pair, lesiu per els nostres ”egos” descomunals. Seguim estorats, no n’hi ha per menys! Però vosaltres: “heu de...: llavors... la vostra recompensa serà gran... Com de gran? “Sereu fills de l’Altíssim que és bo amb els desagraïts i amb els dolents!”. Impossible, no ho puc sentir o llegir. (Tinc la sensació de que hi ha un abisme entre llegir-ho  o  sentir-ho a la lleugera, sense que promogui al fons del cor una agror o un penediment glaçat, o bé recalcant paraula per paraula, com estilets al cor!, significació apregonada, deixant –això, sí- que la gràcia faci el seu bell fer... Què en som de superficials i de desagraïts de mena! Amb Pere dic: “Senyor, aparteu-vos de mi, pobre pecador”, desassenyat i babau de mi, incapaç de coses massa altes per a mi. Estic ben retratat: desagraït, paraula que m’endola  l’anima!

                                               I encara més, molt més: Ara parlarà Déu en Crist: “Sigueu compassius, la vera definició del Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, “Vós, que seieu a la dreta del Pare, tingueu pietat  de nosaltres. Perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant en la glòria de Déu Pare”. En Vós recullo les últimes paraules de l’evangeli d’avui que contrasten la manera maternal d’actuar de Déu, amb la barroeria nostra: “No judiqueu, i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu no us absoldrà. Doneu i Déu us donarà”. I ara, una imatge preciosa, plena de lirisme, que l’hem vista tantes vegades a la pagesia. La mare amb la falda plena dels fruits de l’horta, desbordant i olorosa. Déu que aboca tot el doll de la seva gràcia, “tot el que rebem de bo, tot do perfecte, prové de dalt, baixa del Pare dels estels”, que ens ha dit Jaume a les lectures d’entre setmana; i encara una altra imatge de pagesia a l’hora de batre a l’era: el sac pel gra, sacsejat, rebotit, la mesura, divina desbordant. I el remat de tot plegat, “vera admonició”: “Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet”. Estic confós, esmaperdut, anorreat, no entenc res, no m’entenc de cap manera! Rajolí meu per doll seu, escatimat per excessiu, ronseries, ai!

                                               Completem amb les esparses pistes pel camí de la vida. David una figura entranyable amb la seva conducta envers del seu perseguidor, Saúl. Amb aquella generositat : “I que el Senyor recompensi aquell de nosaltres que és de debò magnànim i lleial”. El salm, bon ressonador de l’actitud de David, portada a excelsitud en Déu “compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en amor. No ens castiga els pecats com mereixíem. Com un pare s’apiada dels fills, així el Senyor se n’apiada”.

                                               Tot això ens condueix amb mà de mare a la col·lecta: “Feu que, per la meditació assídua del bé, complim de paraula i d’obra la vostra voluntat” Quina concisió, quina densitat, quina sintonia en tota la proclamació –dèiem- de la Nova i Eterna Aliança. Al parenostre demanem que la voluntat amorosa de Déu Pare la perseguim amb deler cada dia i intentant que tingui altesa, profunditat com es viu a la casa del Pare. I quina enyorança del futur –una altra paradoxa més-: nosaltres sortits de Déu el nostre Creador i freturosos per tornar-hi. Tota vida a ulls de Déu és un retorn.

                                               Encara més: L’aclamació abans de l’evangeli ja ens l’anticipa amb un esclat, que això vol dir aclamació, tot concentrant el missatge que encetarem amb meravella, no n’hi ha per menys!; siguem obsequiosos: “Us dono un manament nou, diu el Senyor; que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat. Allò que diem: amb Sant Joan a la vista, per recolzar-nos-hi una bona estona amb la meditació assídua que pregàvem a la col·lecta. Avui hi afegirem també l’oració sobre les ofrenes que ens passa massa tan sovint desapercebuda,  inoïda, perduda. “Ara que celebrem (cada paraula té la seva significació i ara més en la litúrgia) els sants misteris (això és l’Eucaristia; no en perdem la pregonesa!) tal com (igual, semblant, a la  manera que) el vostre Fill ens va manar (“feu això en memòria meva”). Us preguem, Senyor, que aquests dons que us oferim (caldrà sempre portar a l’altar peticions, racons de la nostra vida, ofrenes dignitoses) en honor (primeríssima obligació :honorar Déu) de la vostra Majestat ens aprofitin per a la nostra salvació: d’això es tracta! 

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VII de durant l’any, 20 de febrer del 2022.  Sabadell