Homilia del diumenge 17/09/2023

                                     AMOR,  PER  TANT,  PERDÓ

                                               Diumenge passat dèiem que ara, durant uns diumenges seguits, la litúrgia se centraria en la vida comunitària, en la relació interpersonal, en la qual es basa l’ètica evangèlica. De la consideració d’individu passaríem a la de persona, aportació fonamental i constitutiva: del jo, i passant pel tu, ens posicionaríem en el nosaltres, plaça major de tota la vida de tot poble. El creixement dels  humans ve marcat per l’anomenada socialització. Viure, en definitiva, no és possible sense aprendre a conviure. Les raons de tot plegat van més fondes, no tan sols necessàries per facilitar la convivència, són molt més, són antropològiques, sobretot avui en el nostre món on l’individualisme, el subjectivisme, l’entotsolament marquen la presumible incapacitat de compartir la vida social, que posa les arrels en tota la vida institucional, social, relacional, també p. ex. en la vida de parella i en la família; no diguem en l’àmbit escolar, en tot i per tot... El Document del L’Església Vaticà II La Constitució Pastoral sobre l’Església en el Món Modern quan afronta L’Església i la Vocació de l’home proposa en successius capítols: 1.- La visió de la dignitat de la persona, 2.- La Comunitat humana i 3.- L’Activitat humana en el món. Que bé faríem  de llegir-los acuradament perquè parla de nosaltres mateixos des d’una perspectiva evangèlica!

                                               Avui la litúrgia ja ens internarà en el gran tema del perdó, tema que porta les arrels humanes a tota la xarxa de relacions en tots els àmbits socials. Ens centrarem avui en la relació indestriable que hi ha entre l’amor i el perdó, així els lligarem com dues cares d’una mateixa moneda: L’amor, tema que fou el del diumenge passat on s’afirmava rodonament en Pau, que deia: “Germans, no deixeu a deure res a ningú. L’únic deure vostre ha de ser estimar-vos els uns als altres. Qui estima els altres ha complert la Llei”. Dit segons l’axioma ètic universal: “Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la Llei”. A l’evangeli ens invitava a la correcció fraterna. Era l’ofès el qui anava a trobar l’ofensor. Important per notar que la iniciativa de donar o d’oferir perdó és sempre del qui té una visió amorosa de la vida de relació, en tots els àmbits. Tot això suscita la pregunta de Pere que és la de qualsevol de nosaltres: “Quantes vegades he de perdonar! Set? El número clàssic de tota ponderació! La resposta de Jesús és taxativa, hiperbòlica: “Setanta vegades set”: és a dir sempre. No ens ha d’estranyar si tenim present que el tema capital de l’amor el llegíem com –a  deute-. Meravellem-nos! El món a l’inrevés. Prenem aire, el Parenostre, és clar: perdonar els “deutors.” Només cal anar al Sermó de la Muntanya en l’evangelista Mateu al capítol 5. 38s en endavant, quan parla de evitar categòricament la venjança al·ludint a la vella formula de la Llei del Talió, prescrita als inicis del poble d’Israel continguda al Pentateuc. Recordeu allò: “Es va dir..., doncs Jo us dic”: “No us hi torneu, contra el qui us fa mal”, i posa exemples de quotidianitat (?): si us pega a la galta, para-li l’altra i altres exemples... desorbitats? Poso l’últim: “Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar”. I si això ho considerem excessiu passem a l’altre: “Se us va dir... i Jo us dic”: “Estimeu els vostres enemics, sí, e-ne-mics! Tot això ho conclou amb aquest: “Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial!” Ho podem veure sintetitzat en les Benaurances, posem per cas per aquesta que potser la trobaríem practicable: “Feliços els compassius, Déu se’n compadirà”. Voldria no escriure la benaurança final que és la “traca”: “Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel. La que segueix no la dec-puc (?) escriure: “Feliços vosaltres quan, per culpa meva, us insultaran...”  Estic trastornat: què poca cosa que soc! Emmudeixo i voldria acabar aquí... però he de continuar i vaig a la Carta de Joan que diu: “Si afirmàvem que no tenim pecat, ens enganyaríem a nosaltres mateixos, la veritat no estaria en nosaltres. Però si reconeixem els nostres pecats, Ell que és fidel i just ens els perdonarà i ens purificarà de tot mal”. Estem a ras, si no parats. Déu és “perdonador”.

                                               Endinsem-nos en el tema del perdó que és ben punxegut! Si m’ho permeteu, no ens “entrebanquem” en la paràbola, que és com un exemple genèric, hiperbòlic, però que no aporta traduccions concretes; que sí les podem subratllar en la primera lectura que és sapiencial i destaca allò que conté la pràctica del perdó a mode “setanta x set”. Compto:  rancúnia, venjatiu, perdonar el mal que t’han fet, irritació, no compadir-se, recorda la fi de la mort, rancorós, enemistat”. Cal tenir en compte que el perdó es presenta com un deute, a l’igual que l’amor, a nivell evangèlic. A l’Aclamació del diumenge passat hi trobo: ”Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb Ell mateix i a nosaltres ens confia el missatge de la Reconciliació”, que lliga esplèndidament amb el colofó de l’evangeli d’avui: “Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà”, com el ministre de la paràbola –perdonat de poc!- en l’esbroncada i en el fet d’encarcerar el col·lega que li devia quatre rals, per dir-ho així! En el perdó hi juga sempre la desproporció en la cancel·lació del deute envers el rei i les miserables maneres del perdonat àmpliament per Déu i la inversemblable gasiveria, mesquinesa del que -oblidat que és tot un “perdonat”- no sap perdonar un res de res!  Què com és pot ser tan miserable!

                                               Avui tenim en el tema polític: “ni perdó, ni oblit”, què s’han cregut aquests?; avui  es respira de tots cantons unes actituds rabioses, negadores de qualsevol pacte i entesa. La violència, el menyspreu primen a tants d’àmbits que un no sap què fer ni què pensar. A les antípodes de l’evangeli! Perquè hi ha tants trencaments en la parella, tant de bullying, tenim el viure i conviure “polititzat”, què lluny del “parlem-ne, del diàleg, del pactisme”: vivim en exasperació! Prenc de l’oració postcomunió: “Senyor que la força del sagrament penetri tot el nostre ésser, talment que no ens domini el nostre propi instint, sinó la gràcia salvadora”. Posats en un àmbit profundament humà i evangèlic ens aniria bé i descansaríem de tanta bel·licositat, hipercrítica ambiental, asserenant-nos. I, encalmats ja, anem al salm responsorial: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. “Ell et perdona les culpes i et guareix de tota malaltia; rescata de la mort la teva vida i et sacia d’amor entranyable”. “El seu amor als fidels és tan immens com la distància del cel a la terra, llença les nostres culpes lluny de nosaltres com l’Orient és lluny de l’Occident”. Uf, uf!

                                               Ho repeteixo: no hi ha amor sense perdó, no hi ha perdó sense amor. Tant l’un com l’altre els hem de llegir com a deutes que tenim i que hem de desfer-los com una obligació, per més que costin... Així entrem en l’àmbit de la generositat, del ser o no ser cristià. Fills del nostre Pare!  

P. Josep Mª Balcells.

Dium. XXIV, 17/09/2023. Sabadell

Homilia del diumenge 03/09/2023

                             SI  ALGÚ... VOL VENIR  AMB  MI

                                               Continuació de les consideracions de la setmana anterior on contrastàvem les figures de Pere i de Pau, després, per tant dels episodis de cara i creu –mai tant escaientment dit- sobre la resposta doble que Pere fa i desfà, potser sense ni adonar-se’n sobre la identitat -diguem-ne doctrinal- de Jesús, responent doblement per tota la “colla” itinerant, en nom de la qual parla Pere pels deixebles-seguidors del Mestre. Ves a saber si tenia la maduresa vivencial per entendre la revelació feta pel Pare i per això Jesús torna a insistir en la pregunta canviada per proposta, que la fa Ell mateix, tot fent la proclama essencial que esdevindrà una expressió clàssica, com és la del seguiment o “discipulat” de Jesús, en això més Mestre que mai, com a capteniment. Aquest “llavors” del text amaga molta tela per retallar. Vol dir que el que ara diu és confirmació del que Ell havia dit sobre si mateix respecte al futur immediat que li esperava... La mirada i la paraula de Jesús s’amplia i ens envolta amorosament a tots nosaltres, deixebles també entre els primers deixebles, els que l’escolten. Jesús és un Mestre excepcional. Ens tracta amb un respecte absolut, però en les seves paraules hi hem de sentir tots una convicció que ennobleix la proposta feta amb una estimació de fons que és més que invitació, oferiment serà més que cap altra cosa! Podem llegir, en efecte, al salm responsorial: “L’amor que em teniu val més que la vida.  Comparteix amb qui fa el pas endavant la seva pròpia missió. Però no ens avancem. Començarà amb un condicional, que és més en el to emès un potencial, entès en la més pura gramàtica: SI ALGÚ... Invitació que ens deixa amb la plena llibertat d’optar, de voler, de “delir” (expressió aquesta usada en una d’aquests col·lectes on n’hi ha per sucar-hi pa i els dits i tot... Va dirigida la cosa a cadascú, encara que no és la primera vegada que se’ns fa la proposta formal. Recordem allò que dèiem de gradualitat, és a dir de fer passos esgraonats, l’un sobre de l’altre, vull dir no acumulats, successius, sinó sobreposats com si un depengués de l’anterior, sobreactuats, nous de trinca a cada resposta donada amb anterioritat, en el sentit més ple. Ja ho dèiem que tot plegat és un procés i un possible, desitjable progrés! Cal optar per Jesús diferents vegades, la con-versió és qüestió de canviar, d’aprofundir el mirar al fons de les coses. I hi ha tant motiu de distracció en el que ens envolta! Des-pistats com anem pel món!

                                                Segueix: ...VOL VENIR AMB MI. Cal fer-hi una pausa a part i respirar ben a fons en sentir-ho, perquè és determinant la proposta que expressa Jesús i que va dirigida a nosaltres, perquè l’evangeli que ara mateix llegim és viu i és present. És com qui a la represa del curs escolar –avui, inicis de setembre: nou curs endegat- és com si Jesús ara que reprenem estudis en el propi currículum vitae, ens invités, el mateix Jesús, a reiniciar curs nou i a fer un nou pas de relació més aprofundida en la relació de Mestre-Deixeble. Cal no perdre el sentit de deixeble-alumne en l’Escola de l’Evangeli. Sempre estem cursant una assignatura que essent la mateixa, cada vegada és ben nova. Alumne, etimològicament vol dir “alimentat”, millor definició de la relació mestre-alumne, no la sé trobar! I és fruit de la sintonia que es pot arribar a tenir en freqüentar el tracte, en el frec a frec d’anar en companyia, la relació educativa, pedagog ve d’aquest acompanyament, de donar la mà, que fa l’educador del paidós, del nen, de l’aprenent. Venir amb mi: invitació a fer camí conjuntament. Algú va inventar aquesta paraula sinònima de company de ruta, “viador” , aquell “caminante” del poeta. Deixar-se “prendre”, “emmotllar-nos”, “transformar-nos”, “renovellar-nos”, sintonitzar pensaments, sentiments, emotivitat, tots compartits a fons. Sant Pau que és un prototip de deixeble que s’ha convertit en mestre ens diu a la segona lectura d’avui: si tu vols venir amb mi et proposo que sàpigues traduir “per l’amor entranyable que Déu et té, et demano que li ofereixis tot el que ets “com a víctima viva, santa, agradable. Aquest ha  de ser el teu culte agradable”. Amb aquesta actitud presa, ja s’està a punt de poder entendre la proposta de Jesús: “Nega’t tu mateix, pren la teva condició de vulnerabilitat, de compromís, d’assimilació en la creu, la teva, la  que tragines en el dia a dia, res de nou! Només que l’entomis i airosament vagis endavant, i m’acompanyis. Això ho canvia tot! No vas sol! Juga-t’hi la vida, com jo me la jugo en el fer i en el dir, d’una manera senzilla, planera i també en moments en què sembla que un la perd, sabedor que és donant-la que un la recobra. Són les paradoxes de la vida. La mort engendra la vida, una vida més plena, més de qualitat, que l’evangeli d’avui parla de rescatar-la com si ens la volguessin prendre, a l’estil de la de Jesús. Hi pot haver moments en la nostra vida en què les coses es poden posar ertes, difícils. Moments en què haurem d’arrapar-nos com Jesús al “que es faci la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel”, i a Getsemaní. Ara és l’hora de reprendre aquesta primera lectura d’un Jeremies: Fa esgarrifar i fa admirar l’actitud del profeta on barreja seducció amb una cremor en les entranyes. No vol parlar perquè ha de fer crits d’alarma i la gent descreguda se n’hi enriuen i tot ell es pres per motius d’escarni. Acaba dient: no puc més. Estic rendit de tant aguantar. Quina vida, quin profeta tan i tan gran. Acabarà, malgrat tot, fent de pro-feta; parlant Déu en ell, negant la seva mateixa negació!

                                               No ens espantem, que hi podria haver motius, però la nostra adscripció al discipulat del Mestre serà proporcional a la capacitat que ens serà donada per aguantar, sostenir moments difícils. Mai serem temptats més enllà de la gràcia que ens serà oferta per tenir ressorts i capacitat per no perdre el nord i tots els punts cardinals i tot! El salm 62 l’hauríem de tenir com a salm de capçalera: dona bo, dona ànims saber que “l’amor que em teniu val més que la vida, per això els meus llavis us lloaran. Perquè vós m’heu ajudat, i soc feliç sota les vostres ales”. Amb aquest final d’ària: “la meva ànima s’ha enamorat de Vós, em sosté la vostra mà”.

                                               Senyor, vull seguir-vos, ben de prop, la vostra presència m’asserena i em conforta. Feu-me aprenent de portar les creus, primer petites, després ja assajarem algunes de més pesants. Seduïu-me, apodereu-vos de mi. Feu que senti en el meu cor un foc que crema, que senti un incendi dintre dels meus ossos. Amb Vós fins on pugui. Us aclamo: “Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor, perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat. Sento fortament, asserenadament: “No tingueu por, homes de poca fe. Augmenteu-me-la. Gràcies

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXII de durant l’any litúrgic, 3 de setembre del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 27/08/2023

                                         QUI  DIEU  QUE  SOC  JO?

                                               Altra vegada l’evangeli d’avui ens torna a fer aquesta pregunta cabdal. No és gens estrany que Jesús ens la faci sovint, perquè és la gran pregunta, la més oberta de totes: sempre serà deficient el que podrem dir de Jesús, Déu i Home vertader i a més Fill de Déu viu! Mai en podrem donar una resposta concloent. No és tan sols una qüestió que la poguéssim donar a nivell empíric de coneixença humana. Hi ha d’haver una intervenció ocasional que depèn de Déu. Bé li digué Jesús a Pere: És qüestió de revelació, no humana, sinó del meu Pare del cel. Més encara, sobre Déu només podem tenir aproximacions. Gradualitat és l’expressió de què ens en parla el Vaticà II. S’hi va accedint pas a pas, pujant graons i no sempre de menys a més, sinó àdhuc a voltes a l’inrevés. I també hem de dir que aquí el nom no fa la cosa. A Déu ningú no l’ha vist mai ningú. Ens podem preguntar què hi va entendre Pere en una resposta-afirmació, què hi podia entendre Pere en una resposta aparentment definitòria? Què entendria Pere per Messies? I encara molt més sobre el Fill de Déu viu? A judicar per situacions biogràfiques seves, ulteriors, ben poques coses podria entendre-hi, llevat d’una afirmació rodona, però el contingut, quina profunditat podria tenir, tot i haver fet Jesús el comentari de que era una revelació vinguda del Pare, no cosa humana tan sols? Qui digui que sap què vol dir Déu, de segur que no ho ha entès (sant Tomàs d’Aquino). La fe pot accedir a un nivell primer de revelació, però això no vol dir gaire bé massa res. Déu és inefable: no tenim paraules que s’ajustin a la veritat, no dic sencera, sinó a balbuceigs, poca cosa més... Només cal afegir que Jesús va prohibir severament als deixebles de dir a ningú que Ell era el Messies, per tal d’evitar mals entesos. Si estiguéssim avesats a llegir els passatges dins dels contextos de la Bíblia, veuríem com a continuació d’aquesta situació privilegiada per a Pere, on es narra la constitució de Pere com a Pedra fonamental de l’Església i de donar-li el poder i claus sobre el seu Regne,  i per contraposició a tanta grandesa, Jesús començant a pronosticar que havia de patir de part dels grans sacerdots i mestres de la Llei, que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Llavors a un Pere lloat i constituït Cap de l’Església li ve la pensada d’atansar-se-li i dir-li –comminant-lo-: “Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà! Jesús es girà i li digué, aïrat: Ves-te’n d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes. Això, Mateu a l’evangeli ho narra de seguit. Desconcertant, il·luminador! Què poca cosa que som, però Jesús fa el seu camí amb adhesions dels deixebles ben pobretes, ben escasses de contingut vivencial. Ai, ai, la fe quina poca poca volada que té, tant en tot un senyor deixeble predilecte i fet Capdavanter i blasmat com Satanàs a la plana següent de l’evangeli, i això també ens succeeix a nosaltres. Recordeu allò d’aquell pare que demanava un  miracle i a la pregunta de si ho creu, respon  senzillament: Sí que en tinc de Fe, però essent petita us demano que me l’augmenteu! Vera imatge de qualsevol de nosaltres!

                                               Aquestes imatges que hem comentat ens porten com de la mà a glosar la segona lectura d’avui. És l’acabament de la part fonamental de la Carta de Pau als romans, on ens confirma que per la fe tota la resta d’Israel i tota la nova fillada dels qui dels pagans han accedit a la fe, tots hem estat salvats per la misericòrdia que ens ha vingut a salvar-nos en fe, esperança i amor. Aquests versets que avui llegim són una elevació mística que Pau escriu com a final del cos central de la Carta on després d’haver vist la misericòrdia que Deu té amb tots els qui reconeixen que Ell ens ha “pensat”, ens ha “somiat”, ens ha “designat” i ens ha donat la seva pròpia vida, que ens l’ha merescuda en el seu Fill. És una lloança a Déu que en la seva saviesa amorosa és impenetrable que ens ha cridat del no-res de la nostra vida i ens ha donat per fe de conèixer-lo i d’estimar-lo. Pau no va conèixer Jesús en vida històrica, el va conèixer per revelació ja inicialment al camí de Damasc i després el seu coneixement es va anar apreuant-lo per la pregaria, per les preguntes que va fer per situar-se, tot oralment, va tenir una insistència en conèixer les traces de Déu en bé dels qui s’hi atansen per fe, i per tant per revelació. Ja predicava tot just il·luminat per Jesús ressuscitat; en feu el tresor més gran del seu viure, quan deia que només Jesús era el seu viure més íntim. Va anar coneixent un Déu diferent, més inefable, més Sant, allunyat i proper al mateix temps. Abans de la redacció mateixa dels evangelis, en fou l’herald i pregoner i va sintetitzar expressions d’una riquesa tan pregona com la que llegim: “Tot ve d’Ell, passa per Ell i s’encamina cap a Ell!”  Pau fou un místic i predicava des de la seva vivència del Crist. Tot s’inicia en Déu creador i sostenidor provident, i la vida cristiana és un venir i tornar a Déu. i en l’entremig experimentem que Jesús ens és camí, veritat i vida humano-divina al nostre fatigat i curtterminisme projecte vital, de no tenir accés a la mística, entesa com a experimentació totalitzant de Jesús. Acabem amb aquest joiós Glòria a Ell per sempre. Amén.

                                               Podríem acabar fent nostra la Col·lecta d’avui, que com sempre està reblerta de contingut vivencial: “Oh Déu, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu als cristians de tots els pobles: 1.- que estimin allò que maneu i 2.- que desitgin allò que prometeu, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món, els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable, Corroborat pel salm responsorial. Comença amb aquest “El vostre amor perdura sempre”. Acabeu la vostra obra , Senyor, Enalteixo el vostre Nom, perquè estimeu i sou fidel”.

                                               Ens hem trobat amb els dos millors exponents de la primera evangelització. Un Pere que és capaç de les millors respostes respecte a Jesús i al mateix temps es blasmat per la contradicció entre sublims afirmacions sobre qui és Jesús i les negacions més flagrants; i per contra tenim Pau que per l’experiència espiritual i mística afirma que Jesús és la prioritat del seu viure, fins al punt de posar-se com a referent de la resposta que hem de donar a Jesús. Dirà sense més: “sigueu imitadors meus, com jo ho soc de Jesús”. Pere, acabarà escrivint unes cartes que estimulen a la Fe en Jesús. Moriran gairebé al mateix temps a Roma i els ensenyaments d’un i altre formen un cos doctrinal i místic dels quals tots nosaltres en som deutors. Deixeu-me fer una vegada més la invitació de llegir en tota la seva càrrega doctrinal i personalitzada, en les pàgines de la Bíblia. Llegir les cartes i meditar-les i portar-les a la vida quotidiana. Els primers cristians no feien altra cosa que ser uns vers oients i orants de la Paraula directa de Déu Pare, en Jesús i en l’Esperit Sant. Acabem amb aquest joiós “Glòria a Ell per sempre. Amén”.     

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXI, 27 d’agost del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 20/08/2023

                                    DONA,  QUINA  FE  QUE TENS!

                                               Quin doble elogi que li fa Jesús a la cananea. En primer i  millor lloc per la seva fe que li pondera com a notable: quina fe!  I, a més, per l’aguda intel·ligència en la conversa que manté amb el Mestre quan aquest li diu: “No està bé prendre el pa dels fills i tirar-lo als cadells”. Ella, sense pensar-s’hi més, li contesta: “És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos”. Trobo d’una intel·ligència i d’una rapidesa que, de segur, que Jesús va admirar. Una fe tan lúcida venç el cor misericordiós de Jesús i li concedeix el que la insistència maternal li demana, tot i haver dit que “únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel”. L’escena és ben significativa. Estan en terra pagana i no obstant es produeix un miracle que per la conversa resulta prototípic. La fe no té fronteres.  Més encara, com més “de fora” es constata, més valor té. És tòpic en Jesús valorar allò que és excepcional i que ho esmenta per posar-ho en contrast amb la fe que no troba als del seu poble. M’agrada verbalitzar-ho així: Benaurats els qui resulta que són “de dins” essent de fora, i al revés: Pobres els qui resulta que són “de fora”  essent “de dins”. Massa de pressa ens deixem portar per enquadrar identitats massa delimitades i per traçar fronteres lineals, maniquees: bons/dolents. Fora i dins són d’un relativisme que hauríem d’evitar per no caure en sorpreses venturosament com la de la dona cananea...

                                               La fe és una opció personal i és flor que neix on troba la terra adient: el cor per dir-ho a l’antiga. No us hi heu trobat més d’una vegada que hem de reconèixer que Déu propicia el miracle de fer créixer la fe, la confiança en Déu en persones en qui no ho podríeu esperar i és meravella constatar-ho!

                                               En les pàgines de l’evangeli hi ha un sèrie d’improperis per a ciutats del poble d’Israel que no van acceptar el missatge de Jesús, tot i ser “de casa”. Àdhuc el mateix poble seu de Natzaret, fins a voler-lo estimbar. Inimaginable! El mateix Cafarnaum, el seu quarter d’operacions missioneres!

                                               Es troba tanta tebior en persones on era d’esperar que hi trobaríem més fe i més amor! Les persones valen per la constatació de ser el que són i de fer el que els és connatural de fer. Autenticitat és la figura. Recordeu que “abans” dèiem que eren de la “colla” els practicants, sense haver ponderat la vàlua concreta de la seva pràctica. Jesús va desqualificar tantes i tantes vegades els que “guardaven” el dissabte, sense veure què hi havia de veritat en aquesta prescripció. Va arribar a dir que el dissabte estava fet per als homes i no a l’inrevés. On no hi ha esperit, la moral no significa res o poc més. És ben curiós on hem anat a parar “practicants” del dissabte segons estimatives de compliment de mínims i els “practicants” de diumenge, per l’altra. Tots dos reduïts a ben poca cosa. Una cosa és l’esperit i ben altra la lletra.

                                               Anem a la Col·lecta i veurem què s’hi dedueix. A voltes una Col·lecta val per tot un Credo, com diem. Fem-la ben nostra. És pregària que abasta tota l’Assemblea de la Missa i àdhuc diria que tot el Cos Místic, car és oració pública. S’hi albira una excel·lència de sentiments confiats. Reconeixem que per als qui us estimem heu preparat béns invisibles, béns que no són tangibles: allò invisible és més preuat, excel·leix sobre allò visible. Més atansat a Déu que és l’Invisible, Infoneu, paraula que sovinteja en les pregàries i és el reconeixement de que és do, que ve de dalt, que és gràcia I tant!, perquè demanem allò més gran: poder estimar (de veritat). Ens enganyem tan sovint pensant que estimem de veres. No diguem; amb la càrrega del “jo” que hi ha en els nostres pobres amors... La tonalitat queda clara, patent: perquè “estimant-vos “en tot i per damunt de tot”. No res menys! Aconseguir allò que ens prometeu: Déu donant-se i en la forma superlativa i indeguda que va més enllà de tot el que puguem desitjar. Curts no ens quedem! Pregar fa de pobre, però sense passar-nos de la ratlla!

                                               Tornem a aquesta expressió ponderativa: Dona, quina fe que tens! La trobem en el passatge de la Visitació de Maria a la seva parenta Elisabet. La seva presència, només saludar-la, el fill de les seves entranyes ha saltat d’entusiasme (val a dir: divinització, literalment). Elisabet plena de l’Esperit Sant li fa el millor i més sentit elogi: “Feliç tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà!”. És una escena adorable com una transfiguració a parte ante. Ambdues estan belles de la bellesa  fruit de l’Esperit Sant i com especifiquem en el primer tríptic de fruits de l’Esperit: “amor, goig, pau”. Noteu la similitud amb l’elogi a la cananea d’avui! Aquest passatge és ben nostre, perquè estem inclosos dins el Càntic del Magníficat quan ella, Maria, nostra Mare, ens hi fa reflectit, quan canta: “Des d’ara totes les generacions (i nosaltres en elles) em diran benaurada! Tota fe quan és autèntica i autentificada com en la de Maria, la nostra Mare, és transcendent, roman viva, creïble, encomana fe. La nostra. Definitiu, herència viva de la que gaudim “ara i en la hora de la nostra mort”.

                                               Encara en voldria aportar una altra d’escena de fe extraordinària. Estem a la casa de Betània, els tres germans hostatgen Jesús una vegada més. Maria, resta embadalida a peus de Jesús i Marta vol que la seva germana l’ajudi el quefer de fer l’obsequi a tal amic. Jesús la reconvé i li diu que Maria ha escollit allò més necessari, l’únic i que no li’n traurà. Un elogi a la fe expressada a peus de Jesús, escoltant-lo, complaguda, serena, admirable! La fe en el mirar, sense paraules, oint-les!

                                               No puc deixar de ressaltar el que en un matrimoni que conec, ell davant de les manifestacions de fe de la seva esposa li deixà aquest elogi literalment igual al de la cananea: -Dona, i quina fe tan gran que tens! Memorable, memorable. M’ho comentava embadalit, testimoniant que la fe de l’esposa era tot un referent per a ell. Em consta de veritat. La fe autèntica s’encomana, i tant!

                                               De ben segur que tu tens entre els teus coneguts i estimats una manifestació tan i tan semblant a aquesta, sense obviar que ve referida a una dona, perquè són les dones les que habitualment són més i millors exemples d’una fe que il·lumina tota la família. Quin goig i quina riquesa tenir a la vora voreta persones:   amb una fe tan motivada i motivadora. T’invito a pensar i a subratllar -en la teva “història de la fe”-  la fe d’alguna/es persona/es, dones,  de les que pots explicitar aquest formós elogi: Dona, quina fe que tens!  Jo en tinc més d’una i em són referents cabdals per a la meva fe.     

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XX de durant l’any litúrgic, 20 agost 2023  Tàrrega Sabadell

Homilia del diumenge 06/08/2023

   LA  TRANSFIGURACIÓ, ICONA  DE  LA MISSIÓ  DE  JESÚS

                                               Els tres evangelis sinòptics estan marcats i dividits per la Pujada a Jerusalem, pujada que simbolitzarà l’accés a la plenitud del sentit de la vida i missió de Jesús: el lliurament de la seva persona a través de la passió, mort, resurrecció i glorificació en favor de tots. Tots tres posen el fet de la Transfiguració com a llindar d’aquest camí que portarà Jesús a plenitud en la missió encomanada pel Pare, Déu.

                                               Per tal de centrar aquest “fet” veritablement insòlit, únic, caldrà veure de prop el context en el què es va situant i circumstanciant, perquè ens aclarirà moltes coses i ben importants! En Mateu, que és l’evangeli que proclamem avui, el fet l’hem de contextualitzar a partir del reconeixement de Jesús com a Messies i Fill de Déu, quan els fa als deixebles successivament aquestes preguntes cabdals: “Què diuen què és el Fill de l’Home?” i la més compromesa: “I vosaltres qui dieu que soc? Pere, l’home de les reaccions ràpides i concloents li respon amb el reconeixement més rotund: “Tu ets el Messies i el Fill del Déu viu”. Jesús li fa veure que aquesta identificació és revelació del meu Pare del cel”. I hi afegeix amb una declaració pregonament bíblica: Li canvia el nom de Simó per el de Pere, com Déu ho fa en els moments preclars (de Abram a Abraham i de Jacob a Israel); canvis que suposen l’encomanament solemne d’una missió nova per part de Déu. Sobre la Pedra que significa Pere edificarà l’Església com a Reialme amb poder de lligar i deslligar... Llegim en Mateu sense més transició: “Des d’aleshores... (En lloc paral·lel, Lluc escriu que “quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, com si fos arribada ja la seva “hora”)... Jesús començà a explicar que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar al tercer dia”. Reprenem la declaració a Jesús de Pere, que adés narràvem i ara succeeix l’inversemblant: Pere li explota a cau d’orella: “Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà. Jesús li esventa durament: “Ves-te’n d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes”. Jesús pren la recriminació de Pere com flagrant temptació diabòlica. Notem el contrast entre l’elogi, dient que era cosa del Pare la seva afirmació de divinitat i ara ho contraposa amb “cosa d’homes”, pensar desencertat per massa humà, que suposa que no ha entès res de les declaracions de la seva mort a mans del “sistema” religiós... A continuació Jesús fa aquesta crida a tothom (a nosaltres també, no ho oblidem!) com referendant tot el que anava dient de sí mateix: “Si algú vol venir amb Mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi”... “Si algú s’avergonyeix de Mi i de les meves paraules, el Fill de l’home s’avergonyirà d’Ell, quan vindrà en la seva glòria i en la glòria del seu Pare”. Curiosament acaba aquest important paràgraf amb “us ho asseguro, alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Regne de Déu”. Podia molt ben ser que al·ludís als tres coprotagonistes de l’episodi que narra tot seguit sobre la Transfiguració. Ja ens el sabem gairebé de memòria, però voldria ressaltar algunes remarques que no convé que ens passin per alt. La visió ens la presenta formant un tríptic. Jesús campeja i té com a adlàters, sobretot Moisés que representa la Llei i Elies que dona lloc als profetes. Pràcticament tot l’Antic Testament, que aurèola la de Crist que tot Ell engloba el Nou Testament. Lluc hi afegeix que tots tres parlaven de la propera mort de Jesús, just!

                                               Tríptic com per donar la idea de que formen una continuïtat i que troben en Crist la plenitud  les diferents Aliances que Déu ha mantingut amb els seus patriarques i que ara la trobem definitiva en la persona de Crist i en la declaració pública de que el Pare beneeix solemnement la missió definitiva portada a terme per la seva passió, mort i resurrecció. Ho farà amb aquestes paraules vingudes com sempre del mig del núvol, com feia a l’Antic Testament, planant sobre l’Arca i el mateix Moisès: “Aquest és el meu Fill, el meu Estimat, en qui m’he complagut. Afegeix: Escolteu-lo”. Els tres temorosos per la presència viva de Déu, es prosternen bocaterrosos amb l’esglai al cor, perquè Déu s’ha manifestat en viu; i saben que els qui veuen Déu han de morir, segons saben per les narracions del seu poble. Passada, doncs, la manifestació divina es retornen de la visió amb l’actitud benvolent de Jesús que els diu: -“Aixequeu-vos, no tingueu por”, que no morireu pas.

                                               No podem menys que recordar el que fou el preludi de la manifestació del Pare a l’inici de la missió de Jesús que la tenim narrada similarment en el baptisme de Jesús amb una declaració paraula per paraula: “Tu ets el meu Fill, el meu Estimat, en Tu m’he complagut”. Podríem completar i arrodonir aquesta declaració amb la primera lectura de la Festa d’avui, presa del profeta Daniel, que ens mostra aquesta visió de nit: “vaig veure venir dels núvols del cel com un Fill d’home que s’acostà al vell venerable, el presentaren davant d’Ell i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa, tots els pobles, tribus i llengües li faran homenatge. La seva sobirania és eterna, no passarà, no passarà mai”. Pere -en l’altra lectura d’avui- encara porta l’esglai al cor rememorant l’escena. I pren peu per recordar-los que fou ben real la plena manifestació a la Muntanya del Tàbor i els assevera que no eren faules, sinó veritat plena el que us vam fer saber del poder i de la vinguda gloriosa de Jesucrist, el nostre Senyor. Això ens va confirmar les paraules dels profetes i vosaltres fareu bé d’escoltar-les amb tota atenció, ja que són una llum que fa claror en un lloc fosc, mentre espereu que neixi el dia  i l’estrella del matí surti a l’horitzó dels vostres cors”.

                                               Podríem cloure fent nostra aquesta experiència del Tabor, bo i expressant-la amb la Col·lecta: “Oh Déu, en la gloriosa Transfiguració del vostre Unigènit, vau confirmar els misteris de la fe amb el testimoni de Moisès i d’Elies i vau anunciar de manera admirable la nostra condició de fills, feu que escoltem la veu del vostre Fill estimat i esdevinguem hereus de la glòria amb Ell”. Bella icona, assumint com a primícies del que s’esdevindrà a la fi de la nostra vida com  una coglorificació amb Jesús, tot i bandejant ara en el nostre viure com a cristians marcats, “tatuats” per la imatge de la Transfiguració, els nostres propis escàndols de la Creu, sabent que no hi ha vida eterna si no hi ha abans una lluita habitual contra els temors de la creu, que sabem que és compartida i que és alleujada com ens ho deia el mateix Crist no fa pas gaires dies: “Veniu a Mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. El meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera”. Tatuats a foc amb la icona de la Transfiguració en el cor. 

P. Josep Mª Balcells

Festa de la Transfiguració del Senyor, 6 d’agost del 2023  Sabadell

Homilia del 30/07/2023

                             DISCERNEIX  I  ACTUA  D’ACORD

                                               Salomó passa amb nota l’examen d’ingrés a “La Universitat de la vida” (és una obra, aquesta, d’un gran humanista dels nostres dies –Rob Riemen- que em permeto de recomanar-vos-la, ja que atresora tota una sèrie d’entrevistes a personatges “estel·lars” que han sabut donar les millors respostes a la vida, que sempre indefectiblement ens ofereix les millors oportunitats que s’amaguen i ens fan l’ullet i que caldrà descobrir-les amb dedicació i amb la passió del cor, amb una recerca que no s’acontenti amb “aparences”; i que sap que mai serà infructuosa la recerca d’allò millor en relació amb nosaltres mateixos i en el nostre futur més vistent i satisfactori. Al Salomó, jove, me’l represento com fent amb Déu la revàlida del Regne...

                                               És impactant el missatge que ens dona el jove Salomó i que es xifra en tres actituds que sempre trobem en els cercadors de mena. Savi, tan jove!

                                               Primer, saber escoltar en tota la seva amplitud d’ona,  que fa oïda prompta a tot ressò, que sap desentranyar per sintonia tota la veritat, bondat, bellesa que es troba de pertot, si sabem romandre atents –millor- expectants, a Déu en primer lloc, a tot altre que ens és veí, als signes dels temps, a la informació que ens dona l’entorn, i no ho oblidem, auscultant-nos: també a nosaltres mateixos.

                                               Segon: I  fet això , portar a plenitud el que s’ha escoltat amb empatia, si actuem amb un discerniment de fons, per veure pros i contres del què considerant-ho important, ens hi volem detenir ponderadament. Dis/cernir, que ve de cernir que vol dir remoure totes les facetes d’allò que hem primer escoltat atentament. Es posar el garbell per distingir allò que és important d’allò que és prescindible, de les aparences i de les coses consistents, la veritat i la mentida, d’allò essencial i d’allò que és teatre, màscara, “pose”, lluentors... Pascal, el savi, ens aplaudiria en veure’ns i saber-nos gent que pensa, que sap fer una critica lúcida de fets i comportaments. De persona que sap separar el gra de la palla, del rumor (“diuen, diuen”), al fet comprovat i ferm, que no es refia de les fake news  i que sap contrastar tot el que corre (!) com a moneda legal i valorar i pesar-ho i treure’n les diferències en positiu o bé en negatiu. Que sap on hi ha consistència o on i ha frivolitat...

                                               Tercer: escoltar, discernir, i posar-se al servei del que mereix lliurar la vida personal i col·lectiva, tenir la justícia com a màxima expressió de compromís d’un bon govern envers tot altre que depèn de mi i de les meves actuacions. Tot en vistes a donar respostes satisfactòries en atenció als que esperen quelcom de valuós en el nostre fer, ponderat, satisfactori. Tot això ho trobem en la resposta que Déu dona a la petició moderada i de bon sentir de Salomó als exordis del seu govern: sagaç i prudent!

                                               Com sempre entre tots els textos eucològics de la Missa hi ha un lligam de projectes i de sentit. Això  una vegada més ho comprovem en la Col·lecta. A veure, comença per dir-nos allò que va proclamar Jesús en dir que només Déu Pare és bo i “origen de tot bé”. Salomó s’hi trobaria reflectit: “protector dels qui esperen en Vós”. “Sigueu misericordiós amb nosaltres” per poder-ho ser i fer amb els súbdits i encara més: “guiats i governats  per Vós”, i que sapiguem discernir entre el béns temporals i els incomparables, de més vàlua, els eterns. Quin inestimable rei d’Israel!

                                               El salm responsorial, sintonia pura amb la descripció de la conversa de Salomó amb Déu, i amb l’aclamació on destaquen els senzills: “Us enaltim, pare, Senyor, perquè heu revelat als senzills els Misteris de Regne”. “jo aprecio els vostres manaments més que l’or i més que tot. La vostra Paraula, explicada, dona llum i l’entenen els senzills”.

                                               Ja de la mà de Pau, nou missatge afegit als dels diumenges anteriors. Entendreu la meva insistència en llegir per enter tot el capítol 8è de la Carta als romans-i-a-nosaltres. Déu és provident i prevident: “Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen. Que ja els coneixia d’abans que existissin i els destinà a ser imatges vives del seu Fill. Resumint tot l’enfilall de com ens ha pensat “pro- i pre-“: destinats, cridats, justificats, glorificats.

                                               Una paraula només sobre l’evangeli que no és el del tresor i de la perla fina, sinó la paràbola dels eterns “recercadors” que han fet de la seva vida un buscar permanent, perquè la sort no és sort, vull dir que la tenen (la sort) per la seva actitud indeclinable de cercar i més cercar. No és una loteria el fet de descobrir riqueses amagades, sinó una actitud oberta a preguntar, esbrinar, indagar i perseguir, en el ben entès que els tresors són la saviesa del viure de cara a Déu i a la seva Paraula, esperant que la grandesa de Déu es faci trobadissa per la nostra petitesa, viscuda amb plena senzillesa. Sabem, ens ho ha dit Pau ben sintèticament en la segona lectura d’avui a la que jo, com us ho vaig dir diumenge passat, hi afegiria el final d’aquest capítol que per les circumstàncies de escaure’s diumenge vinent el relat de la Transfiguració i tenint lectures pròpies, han desplaçat les que els tocarien de natural. Deixeu-me’n sintetitzar-les, perquè són d’una grandesa tan en sintonia amb les que hem anat proclamant durant totes les dominiques del mes de juliol:  “Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra? Qui ens separarà de l’amor de Crist? N’estic cert: ni la mort, ni la vida, ni el present ni el futur, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Crist Senyor nostre”. Cal afinar un clamorós Amén final que valgui per tot un Credo! No crec que sigui sobrer afegir amb el cant de Comunió: “Feliços els compassius;: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu”. No podíem cloure aquesta semblança del fills de Déu, tractats amb tanta delicadesa i amb una previsió que ens ret amb un cor senzill al projecte que té per cadascú de nosaltres. Ad maiora natus sum. Déu m’ha “pensat” més allà de desigs i expectatives. Què grans que som! No decebem els auguris i destinacions que Déu ens té pensats, només per amor, abans de qualsevol petit amor que nosaltres puguem oferir-li. “Us donem Gràcies per la vostra immensa glòria!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XVII de durant l’any, 30 de juliol del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 23/07/2023

                      ENCALMATS  AMB, PER  I  EN  L’ESPERIT

                                               Fa bo de dir-ho això en uns temps “despenjats”, on tot propendeix vers les presses i l’immediatisme i l’acceleració. Gairebé totes les finestres que tenim en el nostre observatori a quatre vents -obertes o tancades-; si s’obren, a la “babilònia” del món d’avui, ens porten a mareigs i a rodament de cap –també cal dir-ho- del cor, al dir d’ahir. No “anem”, més aviat ens porten al que no pensem ni voldríem. Caldria tancar els finestrals, cosa gairebé impossible amb tants de mitjans que ens assetgen de pertot. Mitjans...; i les finalitats, on queden? Caldria fer l’esforç de només obrir quan estiguem desperts, desvetllats de veritat, amb presumpció de poder veure ponderadament, així evitaríem calorades, fogots sobtats i no per efectes climatològics, sinó de veure coses desraonades, sufocants. No sé si us passa a vosaltres, però a mi sí. Cadascú és com és. Déu mira a distància aquest món nostre i seu, la que ja suposem que hi ha entre Ell i els terrícoles. Sort tenim de que a les eucaristies d’aquests dies ens ha acompanyat aquest trosset de l’Evangeli de Mateu, que ens ha assossegats, perquè s’ha actualitzat (!) aquell “veniu a Mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i Jo us faré reposar”. La Providència existeix, si la saps calibrar bé; en definitiva -tot ho és- si en prens consciència: “no us deixaré sols, ni orfes: “Jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”, Som o no som? Cansats, i afeixugats que no és el mateix: com si a  la motxilla que tots traginem hi portéssim rocs que ens tenen esllomats, amb la moral per terra, mai tant ben dit! Fem, fem una parada en el camí, que és gratis, i això de parar ho hauríem de fer sovint. És cosa de savis, ja ho veurem tot seguit. Això, només d’exordi.

                                               En aquest con-text que és el nostre, les lectures d’avui ens situen de bell nou en les tres savieses que es complementen: 1.- la lectura primera que apropiadament és sapiencial i que té com a complement la que en podríem dir glossa “a lo divino”, com sempre, en el salm responsorial, que van sempre de parella, que aquesta vegada més que en altres vegades s’hi avé, com si fos fet expressament. Tot plegat, vist –i com a desideràtum- viscut des de la visió “panòptica” de Déu i  descobert en un ample i llarg, alt i profund consell de viure des de Déu. Déu tracta amb “tota consideració”, “la força de Déu –llegim- es valora en un govern d’ensenyament de que els justos han de ser humans amb tothom” i que anant a allò definitiu en la nostra relació amb Déu, “i heu omplert d’esperança als vostres fills en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats”. Avui, en l’elenc dels nostres pecats un dels que cal destacar és el de la precipitació en l’obrar, en l’anar papallonejant de plaer en plaer –de dis/tracció en dis/tracció- que són droga tova que no ens deixa ser nosaltres mateixos, esventats a ser “còpia” instagràmica o youtúbica que no cal entrar en les mil i una aplicacions dels nostres mòbils, que poden ser bombes de rellotgeria, que acaben activant-se qui sap per qui, on, quan i com. Explotar exploten, això segur, allà els entesos i saberuts... Doctors té el ram que ens avisen i ja fa temps: que ve el llop...

                                               Resum: que Déu és l’amic que no es “dispara” ni reacciona en el “bote pronto” (xutar al bot o fer una mitja voleia!); que no s’aïra com solem fer nosaltres, que es conté perquè ens estima i sap que anem de bòlit tan i tan sovint. Posa aquella saborosa distància empàtica que hi ha entre el fer i el jutjar i el saber esperar; vol que aprenguem que les coses impensades es curen fent-les pensades. Proposem-nos. per penitència, recitar-pregant tres vegades -pensant en el que diem- aquests versets del salm d’avui: “Vós, Senyor, Déu  compassiu i benigne, lent al càstig, fidel en l’amor, mireu-me. Apiadeu-vos de mi. Senyor, Vós sou indulgent i bo, ric en l’amor per a tothom qui us invoca”. Aquest és el Déu de l’Antic Testament, repensat, revisitat, rebatejat (?) en el Nou Testament, per obra i gràcia de Jesús.  Oh, Déu Pare!

                                               2.- Abans d’entrar en el sancta sanctorum de la segona lectura, presa ella del capítol 8è de l’epístola als romans, que anem proclamant, trosset a trosset, durant les dues domíniques anteriors i que encara la seguirem el proper diumenge i encara l’últim tram que no llegirem aquest any per la coincidència de la Festa de la Transfiguració que -en tenir-ne de pròpies- ens deixarà en blanc. Són 8, 31-32: preciosos a tot ser-ho!. N’és, ja ho sabeu, la part central on la menció de l’Esperit Sant, citat més de vint vegades on ens posa en relleu l’Acció Presencial de l’Esperit que ens ensenyarà fins al més pregon del què significa per a tots els cristians –ser fills de Déu- aquesta permanent i persistent presència de l’Esperit de la Veritat, del mateix Esperit que assistia Jesús com a Home, i que seria el nostre traductor! (riu-te’n de la IA generativa!) Eh, que seria aconsellable llegir-lo sencer abans de sentir-lo pausadament en l’Eucaristia? Posa la contraposició entre les requisitòries de la Llei o dit també de la Carn o del pecat i les invitacions del mateix Esperit Sant que són de la llibertat, de la filiació divina dels cristians, Torsimany, traductor-degustador-assaboridor de l’alè diví. Deixebles doblement o triplement: ho som del Pare, al que l’Esperit Sant prega a duo en nosaltres (perícopa d’avui!). Aprendre a pregar és el punctum dolens del que significa ser cristià avui, més que mai: el nostre món només accepta  els creients creïbles, els vers testimonis de vida evangèlica, els que traspuen Esperit, espiritualitat, evangelitzats. “Avui o som místics o no som”, ni ens tenen com deixebles del Déu trinitari. Tots Tres són els nostres Mestres. Qui tingui orelles, qui tingui vista amb ulls de Déu... ho veuen tot en profunditat, per revelació, si és que esdevenim senzills, amb negreta o en majúscules, com us plagui. O en sortim vers orants d’aquesta, o no cal continuar... Amb Déu no podem anar com amb un joc d’infants o bé –en tot cas- com amb els Infants que demanava Jesús que esdevinguéssim, i que tenim en Teresa de l’Infant Jesús, que l’hauríem de tornar a revisitar, perquè el seu fer s’adiu de ple al vuitè capítol de la Carta de Pau als romans i als que la reben com a propis destinataris d’avui.

                                               3.- La tercera lectura és de calibre gros. És el tema del mal, deixeu-m’ho posar en majúscula: el MAL. El món on hi trobem barrejats persones que fan el bé i altres que fan el mal. Persones que adés fan el bé i que adés fan el mal. No és el tema –el del Mal- discriminatori de si Déu existeix o no! En realitat, és el tema de l’home que és potencialment capaç de fer el mal i també, per contra, de fer el bé. Déu ens ha fet tan prodigiosos que podem esguerrar-li la plana, que tenim la possibilitat d’esmenar-nos, que tenim la lucidesa de no atribuir a  ningú el que som i fem.  Un Déu respectuós, que dóna marges, Que donem  la resposta que nosaltres considerem la més digna, humana, divina. Déu és més humà que tots nosaltres; i més diví: s’ha compromès amb cadascú de nosaltres, lliures, lliures!                      

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XVI, 23 juliol 23  Sabadell