Homilia del diumenge 17/03/2013 del P. Josep Mª Balcells

RECONCILIACIÓ

                                   Hem de retornar a la segona lectura del diumenge passat per poder ampliar i aprofundir el sentit de les lectures d’aquest diumenge, centrades en el perdó, que és un constitutiu bàsic de l’existència cristiana, com el pecat ho és de la humana, i sobretot en el coneixement de Crist a l’estil de Pau.

                                   Cinc vegades sortia el mot Reconciliació a la lectura de Pau als corintis. Va quedar mig difuminada per la grandesa de la paràbola del fill pròdig. Reprenem-la avui. En el llenguatge corrent es diu de dues persones que s’han reconciliat quan han fet les paus, després d’oberta i potser llarga separació, vull dir de coses d’importància, sembla que reconciliats una abraçada lliga les persones més enllà dels desacords. L’espectre que abasta aquesta expressió el veiem quan l’apliquem a Jesucrist per medi del qual entrem en la intimidat amb Déu d’una manera renovada, deixant superades situacions anteriors de refredament i més que es pugui dir... Pel que es pot veure la reconciliació no és un acte sinó una actitud fonda que arriba a les entranyes dels que es reconcilien. Hi ha tota una gamma d’atansaments com n’hi ha hagut de separacions. És l’amor fidel clar i net, total per part de Déu, i només progressiu per part nostra. Mai estarem reconciliats del tot. És un treball d’orfebreria. Tot s’ha de llegir des de l’Aliança que hi ha de base i que s’ha conculcat per part nostra. Ja adverteix l’Escriptura que Déu no vol –no pot, per amor que Ell és!- tornar endarrere. Les aliances per part de Déu són sempre definitives. En tot cas es renoven pel cantó d’una major intensitat. L’amor fidel és el segell definitiu de Jesús i de Déu. Hi veig ressonàncies del més depurat amor del matrimoni: (“Et prometo que et seré fidel en.... Llàstima de la devaluació d’aquesta paraula, fidelitat, que ho entranya tot: amor, lligam d’or, viure per a l’altre, consideració, atencions, comunicació, respecte, promoció, ai, i moltes més coses...) La imatge conjugal és punt de referència constant en l’Escriptura. Jer. 31, 3: “T’estimo amb un amor etern, per això t’he atret i et sóc fidel” en un context de reconciliació. Dt. 7, 7-8: “El Senyor s’ha enamorat de vosaltres i us ha escollit d’entre tots els pobles, no perquè fóssiu un poble més nombrós que els altres, quan de fet sou el més petit de tots, sinó perquè us estima i es manté fidel al jurament que havia fet als vostres pares”.

                                   Sant Pau utilitza la paraula reconciliació en altres indrets, a més del present: a Rom, 5, 10: “Perquè, si quan érem enemics vam ser reconciliats amb Déu per la mort del seu Fill, molt més ara que ja estem reconciliats serem salvats gràcies a la seva vida. Més encara: gràcies a nostre Senyor Jesucrist, que ara ens ha reconciliat, trobem motiu de gloriar-nos en Déu”. També a Col 1, 19-22: “Déu volgué reconciliar-ho tot per Ell i destinar-ho a Ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de Jesucrist. Vosaltres, en altre temps, estàveu allunyats, i amb les vostres obres us mostràreu contraris a Déu. Però ara Déu us ha reconciliat amb Ell, per la mort de Crist. I també en Ef 2, 11-12:..”Éreu lluny i ara la sang de Crist us ha apropat”

                                   Un món reconciliat demana primer de tot, la reconciliació amb Déu, amb un mateix, amb als altres, també amb la naturalesa. En el fons de tota reconciliació hi ha l’actitud de perdonar, perdonar de ple, fer net sense memòria, ni raconets malalts de difícil erradicació, abscència de records i de comparances... Fer net, fer transparència, remoure pòsits inveterats. Després de Déu Pare, després de Crist, la imatge que més s’atansa a qui se sent portat pel servei de la reconciliació és Francesc d’Assís         . Ho veiem en la seva pressuposada pregària: “Senyor, feu-me instrument de pau”. Són aquests persones que posen unió, comunió, goig, entesa, ecumenisme, on ens fan tanta falta. Crec que Taizé és cruïlla de reconciliació. Per això tenen uns i altres tanta requesta humana i evangèlica.

                                   I empalmem amb la segona lectura d’avui de Pau als filipencs on trobem Pau el gran reconciliat amb Déu, que ha fet de Jesucrist el model suprem de la seva vida i acció. Recordeu que vàrem encetar la quaresma amb l’intent de centrar-ho no en exercicis morals, que quan hi són són derivació i conseqúència. Volíem anar a fons. Una quaresma pasqual anticipatòria. Tot ella centrada en la figura de Crist de qui participar en cos, ànima i esperit que és el misteri pasqual i al qual ens preparem vivint-lo ja ara en plenitud. Què n’és de preciosa aquesta confessió cristocèntrica de Pau. Com i com valora el seu coneixement per damunt de qualsevol altra. El creu el major avantatge que pot tenir. Tot és escòria en comparació amb haver pogut guanyar Crist i veure’s incorporat a Ell. No concep cap més justícia que la que prové d’haver cregut en Crist. I no en té prou: “El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-se a la seva mort per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts”. “Corro amb l’esperança d’apoderar-me’n, puc fer-ho, ja que Jesucrist s’APODERA de mi. Sap que és tot en procés, però corre, s’ha llençat tot ell a la carrera. Té la meta ben clara i s’hi dóna tot sencer. Quina convicció, quina certesa, quina lluita! Voleu millor exemple de quaresma viscuda en funció d’una major coneixença i amor a JESUCRIST? Déu es dóna a qui es dóna. Aquesta era la quaresma que jo envejava per a tots nosaltres que ens hem acompanyat i ho seguirem fent aquests propers dies sants.

                                   Potser us estranyarà que no digui res de l’episodi de l’evangeli d’avui. És enigmàtic. Posa de relleu moltes coses: era una trampa per veure com reaccionaria igual que el de la moneda del tribut. Sap eludir el compromís de la situació, canviant –oh, meravella!- d’acusadors a acusats. S’escapoleixen començant pels més grans. Davant de Déu som tots pecadors i com més grans més possibilitats de ser conscients de que la “pifiem” on en altres vegades ni ens n’adonàvem. Ai, la situació de la dona en aquell temps com si un mateix pecat tingués dos tractaments diferents –dona i home-i quina diferència, Déu meu! Jesús és senyor de senyoria i amb quina delicadesa resol el problema. Seria interessant saber com va viure tota l’escena aquesta bona dona. Segur que hi va haver una reconciliació de les bones. No ho sabem, però posem-nos a la seva pell i diguem què passaria pel nostre cor. Puc pensar que passaria de la primera epístola que hem glossat a la segona, la d’un Pau enamorat de Jesús tenint per escòria tota altra cosa... Però avui només vull parlar d’un Jesús que poc a poc s’ha anat guanyant el nostre cor fins a menystenir tota altra cosa, en comparació. La perla preciosa de l’evangeli, trobada i que et fa vendre tot el que tens.

                        Voldria acabar, si m’ho permeteu amb l’últim “tuit” que va escriure el Papa benet XVI que s’adiu com anell al dit amb el que he pretès dir aquesta setmana. És del dia 28 de febrer, el dia de la seva abdicació:  “GRÀCIES PEL VOSTRE AMOR I PROXIMITAT. QUE EXPERIMENTEU SEMPRE L’ALEGRIA DE TENIR CRIST COM EL CENTRE DE LA VOSTRA VIDA”.

                                   Ja és coincidència que el nou papa s’hagi volgut anomenar Francesc. Que se senti cridat a exercir de ple el servei de la Reconciliació! És el nostre prec més fervent per  ell i tota l’Església.

  

                      “Oh,Senyor,

                        Feu de mi un instrument de la vostra pau.

                      

                       On hi ha odi, que jo hi porti amor,

                        on hi ha ofensa, que jo hi porti perdó,

                        on hi ha discòrdia, que jo hi porti unió,

                        on hi ha dubte, que jo hi porti esperança,

                        on hi ha error, que jo hi porti la veritat

                        on hi ha tenebra, que jo hi porti la llum.

                        Oh, Mestre,

                        Feu que jo no cerqui tant:

                        Ser consolat com consolar,

                        Ser comprès com comprendre,

                        Ser estimat com estimar.

                        Perquè és donant que es rep,

                        Perdonant que s’és perdonat,

                        Morint que es ressuscita a la vida eterna.

                                        Diumenge V de quaresma, 17 de març del 2013   Barcelona

Homilia del diumenge 10/03/2013 del P. Josep Mª Balcells

ABBÀ

                                   Deia Espriu a l’Inici de Càntic al Temple:

                                               “Però hem viscut per salvar-vos els mots,

                                               per retornar-vos el nom de cada cosa,

                                               perquè seguíssiu el recte camí

                                               d’accés al ple domini de la terra”.

                                   Però no se salven mots afilerats de diccionari, sinó mots carregats, a voltes ungits de contextos, destil·lant emoció, dient molt més que la paraula crua i nua. Només se salven els mots quan estan carregats de vida.

                                   Sobre el transfons de la Paràbola del Pare misericordiós, tenint present amb vivesa el quadre de Rembrandt, estudiat complexivament pel cèlebre llibre de Nouwen “El retorn del fill pròdig” -que bé faríem de rellegir-lo arribats a aquest punt de la quaresma- avui secundant l’evangeli homònim volem retrobar tot el goig, l’encís existencial d’anomenar Déu com a Pare, ABBÀ. Només és la fe la que salva els mots evangèlics. Aquesta és la gran revelació de Jesús que ens ha deixat la pròpia imatge i la pregona vivència que té de Déu que el viu com a Pare proper, bolcat sobre ell, amb plena confiança mútua. La imatge de Pare pren principi des de l’Èxode però d’una manera que engloba tot el poble. Després de tallar Moisés novament les tauletes de la Llei, de pedra, com les primeres que va havia trencat i esbocinat davant la infidelitat del poble, Déu se li mostra a la muntanya i Moisés proclama: - El Senyor, El Senyor! Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor! Mantinc el meu amor fins a un miler de generacions,, perdono les culpes, les faltes i els pecats... Déu es manifestarà com a alliberador amb un amor fidel, malgrat tants desamors i tantes infidelitats. “Jo seré el teu Déu i tu seràs el meu poble”. Els profetes aprofundeixen aquesta relació que Déu té amb el poble . Déu serà fidel a si mateix, no per la correspondència que no trobarà en el poble. “Jo sóc Déu i no un home” i mantinc l’aliança per damunt de les respostes improcedents.  Els salms es vesteixen d’aquestes expressions o similars que els israelites se sabien de memòria i que eren freqüents en les seves pregàries: “No ens tinguis en compte les culpes passades, no tardis a obrar amb misericòrdia, que estem del tot desemparats. Defensa’ns, Déu, Salvador nostre, per l’honor del teu nom, allibera’ns i perdona’ns els pecats per amor del teu nom”. Així també al salm 103,8-17; salm 111, 4; 116,5; 145, 8.  En paraules del profeta Osees (11, 1s) l’expressió pren accents marcadament maternals: “Quan Israel era un noi, me’l vaig estimar. D’Egipte vaig cridar el meu fill... Jo mateix vaig ensenyar Efraïm a caminar agafant-lo pels braços... Jo l’atreia cap a mi amb llaços d’afecte i amor...  Efraim, ¿Com t’he de tractar? ¿T’he d’abandonar Israel?... Això em trasbalsava el cor, s’encenia la meva pietat. No cediré a la meva indignació, no tornaré a destruir Efraim, perquè jo sóc Déu i no un home. Sóc el Sant present enmig teu”.

                                   (Aprofito l’avinentesa per insistir-vos en fer una immersió en els salms, bon preludi per entendre ja més tard en paraules i capteniments de Jesús que el Déu d’Ell és el Pare-ABBÀ. Feliços els que entrin en la pregària en ales del salteri!)

                                   Hem de reprendre les paraules definitòries de Benet XVI, a les què vàrem al·ludir el diumenge passat, on prenent peu de l’expressió de Joan DÉU ÉS AMOR el Papa diu d’aquestes paraules que expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana. I posa tres afirmacions  fonamentals, conseqüencials, de les quals avui només vull destacar la primera, evidentment la més important: Jesús vivint-la a fons , experimentant-la en el fer de cada dia ens l’ha “revelat”: és la imatge cristiana de Déu, donant-li l’apel·latiu de PARE-ABBÀ. És certament un fet fora de tota ponderació les múltiples vegades que Jesús a l’evangeli dóna el nom de Pare, gairebé en exclusiva, guardat per tradició per les primeres comunitats cristianes, usant la llengua materna de Jesús, l’arameu. Usat a casa primer quan infant i després aplicat a Déu al llarg de la seva vida i missió. Fent bona la dita de que si no us feu com uns infants no entrareu al Regne del Cel. ABBÀ deixa traspuar sempre un alè d’infantesa espiritual. Meravellem-nos! Als evangelis l’expressió PARE surt més de 170 vegades de llavis de Jesús. Al Déu que, per respecte, el seu poble eludia d’anomenar-lo Yahvé, ara Jesús li dóna el nom sentit i viscut de Pare, contra tota tradició i ús. Devia sens dubte sorprendre, però també a l’entorn d’aquesta expressió tan íntima, tan sentida... Dir Pare per  Jesús sempre comporta un esperit de pregària, de relació amorosa amb el seu Pare... Vegem números d’ús: als evangelis només: Marc 4 vegades; Lluc: 15; Mateu: 42 i sobretot Joan: en 109 ocasions! Ningú posa en dubte que ABBÀ és paraula d’us recurrent en Jesús i que d’ell la van conservar i usar les primeres comunitats, àdhuc les de base lingüística hel·lenista. En Jesús cobra les significacions més entranyables per als evangelis: amor entranyat, perdó, paciència i sobretot misericòrdia, paraula de llarga tradició al poble jueu. Tot això eclosiona en tres de les més significatives paràboles que reporta Lluc, que li valen justament la denominació de “l’evangelista de la misericòrdia”: La del fill pròdig, la del bon samarità i la de l’ovella perduda.  

                                   L’autor del llibre ABBÀ diu que Jesús no acostumava a parlar fins a les seves profunditats del misteri de la seva missió (Ef. 1, 1s). En la predicació pública utilitzava la imatge d’un pare terrenal per a manifestar el ser i l’obrar de Déu. Reservava per al grup restringit dels deixebles més propers parlar-los del “meu Pare” (Vegi’s el testament espiritual de Jesús que cobreix els capítols del 13 fins al 17 inclusius). Jesús recolza el seu poder en el fet de que Déu li ha obert la seva pròpia intimitat talment un Pare al seu Fill. Així, doncs, “el meu pare” és una expressió de revelació. És l’afirmació capital de Jesús en relació a la seva missió. Quan l’evangeli de Joan posa en el centre de la predicació de Jesús la seva comunió amb el Pare i el poder que això li confereix com a enviat de Déu, expressa una realitat històrica rebuda per la tradició. Ha reinventat el nom de Déu, i en revelar-nos-el ens dóna la capacitat de dir-lo a la manera de Jesús.

                                   Quan li demanen els deixebles que els doni una oració pròpia, identificatòria, tal i com feien els rabins, jesús resumeix en el parenostre, en poques paraules –ja va dir que l’excel·lència d’una pregària no està en la llargària dels mots sinó en la profunditat del que diem, en la manera de dir-la-. En centrar-ho tot en el nom de Pare ens invita a reviure la seva pròpia experiència de Déu, ABBÀ. Aquesta oració pertanyia a l’arcà, al misteri viscut només pels iniciats. De bon principi havia entrat en la litúrgia. Pau diu als Gàlates: “La prova de que som fills és que Déu envià al nostre interior l’esperit del seu Fill que crida: ABBÀ-Pare” i també a Romans 8, 15b-17: “Vosaltres heu rebut l’Esperit que ens ha fer fills i ens fa cridar: “ABBÀ, Pare”. Així l’Esperit mateix s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrint amb ell serem també glorificats amb ell”. Dir el parenostre és una revelació del nom de Déu cada vegada que ho fem. Caldria redignificar els nostres parenostres, sobretot en la Missa. Recordem que la introducció que hi fa el sacerdot parla d’atreviment (gosem dir) semblantment a la pregària que fem abans de combregar: “Senyor no sóc digne de que entreu a casa meva. Digueu només una paraula i la meva ànima serà sana”. Abocats davant tant del parenostre com de la Comunió al misteri de entrar en la intimitat amb Déu a través de Jesucrist... Pare nostre... El Cos de Crist. ¡Renovar els noms, els mots fonamentals  de la nostra fe! L’Esperit ens fa d’intermediari. Santa gosadia!

                        Diumenge IV de quaresma, 10 de març del 2013  Barcelona

Homilia del diumenge 03/03/2013 del P. Josep Mª Balcells

CONVERTIU-VOS  I  CREIEU  EN  L’EVANGELI

                                               Aquesta és l’expressió cabdal, al meu entendre, de la litúrgia d’aquest nou diumenge de quaresma. Voldria seguir amb la tònica dels diumenges anteriors. Tot centrat en Jesucrist, ànima i referent de tota la quaresma. La qüestió avui es posa difícil, perquè sempre hem vinculat l’expressió convertiu-vos a una visió moralista, com si fóssim nosaltres –gairebé sols, com Atlantes- qui hem de resoldre els nostres problemes, el més fons dels quals és el del bé i del mal. Anem pas a pas.

                                               És una meravella com es va despertant el sentit moral en els menuts. Són els pares –i ai que no ho siguin ells; s’ensorrarà el pilar!- els que ens inculquen amb pedagogies, mancants, que a vegades, només salva l’amor, perquè blasmen més que no elogien- ens inculquen a ser bones persones, ens comencen a fer, de manera asistemàtica, però que ens donen les primeres respostes morals. Convindria que ens fessin estimar el ser bons, trobar-hi goig, perquè ens seria un bon estímul. “Sigueu positius” un últim llibre d’en Serrano.  Ja de més grandets anem fent el viatge personal de la percepció entre el bé i el mal. Gairebé sempre per moral induïda. –“Cal fer això i no fer allò”. Ja més avançats, anem aprenent els manaments, més de memòria que no pas per exercici promogut. Cal resar, no mentir, no robar, no fer mal als altres, no tornar-s’hi, cal perdonar, és bo saber compartir, cal ser agraït. Hem après també –i és important per saber els nostres límits i limitacions- que no resulta fàcil ser bona persona, tenim les nostres temptacions, el mal es fa present en mi i en els altres. Cal aprendre a saber que som dèbils i que caiem, també que cal aixecar-se i tornar a exercitar-nos en el bé. Cal tenir bones companyies. Encara estem en una fase prèvia que respon a una moral que va de dalt a baix, que és de suau imposició, perdoneu l’expressió: moral heterònoma, però ja es comença a insinuar el gran do de natura que és la consciència. Oh, la consciència, sense ella no hi ha moral, sinó subjecció, ni que sigui subjecció al bé; si el bé no s’estima no és bé. No sé què en penseu vosaltres? Hem de construir la moral autònoma, això de primer. Diu un dels meus llibres de capçalera (dos en tinc, l’Evangeli i el Vaticà II): “La consciència és el nucli secretíssim i el sagrari de l’home, on es troba tot sol amb Déu, la veu del qual ressona en la seva intimitat. En el fons de la seva consciència l’home descobreix una llei que no es dóna a si mateix, però a la qual ha d’obeir (conscientment i lliure). La seva veu, invitant-lo sempre a estimar i a fer el bé i a evitar el mal... Perquè l’home té una llei escrita per Déu en el seu cor, obeir la qual constitueix la seva dignitat... La consciència coneix d’una manera meravellosa aquella llei que es compleix en l’amor de Déu i del proïsme”. La pròpia consciència esdevé el termòmetre de la sensibilitat ètica. He dit pròpia, perquè fins que no sigui pròpia no es pot parlar de consciència. És el propi referent-indicador moral. La consciència ens fa persona i afinant-se, afinant-se, un hi descobreix –la més gran descoberta!- la fibra de l’estimació, i aleshores esdevé el motor i el tot de la persona. Som el que som d’amor. Amb totes les nuances, que diuen els francesos. Les inflexions, les matisacions, les coloracions, les situacions... Tot conflueix i deflueix en relació a l’amor. “L’home no pot donar-se al bé, si no és lliurement... L’autèntica llibertat és un senyal esplèndid de la imatge divina en l’home, ja que Déu va voler deixar l’home “a les mans del seu consell” (Ecli 15, 14), a fi que busqui espontàniament el seu Creador i, adherint-se a Ell, arribi lliurement a la perfecció plena i feliç. La dignitat de l’home, doncs, exigeix que obri segons una elecció conscient i lliure, és a dir, mogut i induït personalment des de dins, i no pas per un impuls intern cec o sota una mera coacció externa. L’home obté una tal dignitat quan, deslliurant-se de tota captivitat de les passions, persegueix el seu fi en la lliure elecció del bé i es procura amb eficàcia i amb iniciativa intel·ligent els ajuts oportuns”.

                                   Convertir-se és una expressió integral, afecta l’éssser de la persona. Però anem per pams, perquè hi ha dues formes de convertir-se. Una és moral: anar procurant el bé possible i defugint el mal també possible, però –atenció- aquesta és al meu entendre la conversió segons models de l’AT, tot centrat en la Llei el més objectiva possible; i l’altra la que intueixo que és la del Nou testament, i aquesta encara revisitat des de la perspectiva de l’HOME NOU, que és Jesucrist. És com fer el salt del pecat (a posta ho he dit en singular) al salt de la gràcia, que pressuposa una referència explícita a la persona glorificada de Jesucrist. Seria el Jesucrist de Pau i de Joan, sobretot. És com un naixement nou (Nicodem); nascuts de Déu mateix, fills en el Fill, condició de filiació que comporta la de la fraternitat: “De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia” I encara per refrendar-ho més. “La Llei fou donada per Moísès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist”.

                                   Convertir-se vol dir en definitiva: enfocar bé i permanentment a Jesucrist, que és la imatge, visible, per tant, a la qual ens hem d’emmirallar-nos constantment, perquè la fotografia sigui cada vegada més nítida, amb més semblança. “Qui em veu a mi, veu el Pare, qui m’imita a mi , imita el meu Pare, qui m’experimenta a mi, experimenta el Pare, qui roman en mi, roman en el meu Pare. Aquest és l’evangeli, aquesta és la Bona Nova. Seguiu-me, feu-vos deixebles meus. Deixebles per osmosi. No es tracta tant d’imitació, com d’identificació (paraula plena: mai surt una còpia, sempre surt obra de creació)

                                   El bé de la humanitat, el bé personal, d’on vindran? ¿Esforços?, ¿revolucions?, ¿ideologies sobre paper? ¿Superhomes? ¿Egos inflats? El document del Vaticà II: L’Església en el món d’avui ho diu clar , molt clar, després de fer un repàs de l’ambivalència de l’home que aspira a més i millor només per les pròpies forces, diu un “Ara bé (de contraposició) l’Església creu que el Crist, mort i ressuscitat per tothom, dóna a l’home, mitjançant el seu Esperit, llum i força perquè pugui respondre a la grandesa de la seva vocació; i que no hi ha sota el cel cap altre nom donat als homes, en el qual hàgim de salvar-nos. Creu igualment que la clau, el centre i el fi de tota la història humana es troben en el seu Senyor i Mestre. L’Església proclama també que per sota de tot el que canvia hi ha moltes realitats immutables: aquelles que tenen el seu últim fonament en el Crist, que és el mateix ahir i avui i pels segles”.

                                   L’Església pensa “divinament” de l’home, perquè ho fa a partir de la persona de Jesucrist. Ho diu d’una manera que mai arribarem a copsar-ne el seu abast: “El misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat (Jesucrist). Crist, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Va restaurar el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit”.

                                   Sant Pau parla de la llei com a mainadera, el pedagog; vingut el Crist ja no necessitem d’algú extern a nosaltres. Ell, Jesús, és la nostra única moral, que obra des de dins, Ell és la nostra llibertat. “Crist ens ha alliberat perquè siguem lliures... Nosaltres, gràcies a l’Esperit, confiem, en virtut de la fe, que es compleixi l’esperança que Déu dóna als qui ha fet justos. Per als qui viuen  en Jesucrist no compta per a res ser circumcidat (subjectes a la Llei) o no ser-ho; només compta la fe que actua per l’amor”. “Ara, doncs, us dic: comporteu-vos d’acord amb l’Esperit i no satisfareu els desigs terrenals... Si us deixeu guiar per l’Esperit, no esteu sota la llei. Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix, Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit. No ens cansem de fer el bé; perquè , si no defallim, quan arribi el temps recollirem. Així, doncs, ara que hi som a temps, fem el bé a tothom, però sobretot als qui formen la família dels creients... Només compta que som una creació nova”. Parlant dels isrealites Pau afirma: “Desconeixen la justícia que ve de Déu i busquen fer-se justos pel seu propi compte, sense sotmetre’s a la justícia salvadora de Déu. Perquè Crist és el terme de la llei, i així tothom que creu en Ell rep la justícia de Déu”.

                                   També ho va expressar bellament Benet XVI –i va com a reconeixement pel seu magisteri tan fecund; que Déu li doni llargs dies i el conforti en el seu retir, acompanyat per tots nosaltres. Gràcies-: Fou en el començament de la seva primera encíclica Déu és Amor. “Déu és amor i qui roman en l’amor roman en Déu i Déu en ell. Aquestes paraules de la primera carta de Joan expressa amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu

                                                      i també la conseqüent imatge de l’home

                                                      i també del seu camí.

A més, en aquest mateix verset Joan ofereix, per dir-ho així una formulació sintètica de l’existència humana. “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut en Ell.

Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença per ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva”.

                                   I, doncs, essent Déu qui ens ha estimat primer, ara l’amor ja no és un “manament” sinó la resposta al do de l’amor, amb el qual ve al nostre encontre”.

                                   “Només l’amor és digne de fe” (és el títol d’un llibre). Cada vegada hi crec més en la fe posada en l’amor. En l’amor en definitiva només s’hi pot creure. Mai tenim la certesa directa, sí la confiança, perquè l’amor ens sobrepassa i té una nova riquesa amagada que cal descobrir experimentant-la.

                                   Acabo de llegir una d’aquestes frases que certes publicacions posen al capçal del diari. La trobo encertadíssima, per no fiar-nos massa de declaracions, de pretensions... Diu Espriu: “Excepte alguns ascetes i místics, potencialment tothom és burgés per molt obrer que sigui.”

                                   Acabo: Convertiu-nos. Com? Creient en l’evangeli, en el Jesús dels evangelis i de tot el Nou Testament. Només fe en l’amor. “Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta”.

                        Diumenge III de quaresma, 3 de març del 2013    Barcelona

Homilia del diumenge 24/02/2013 del P. Josep Mª Balcells

LA  TRANSFIGURACIÓ, NOU PAS EN LA DESCOBERTA QUARESMAL

                        La Transfiguració té a l’Orient una rica iconografia que va lligada amb la contemplació, i que els diu molt més del que en nosaltres és habitual. La pintura-icona està dividida en dos parts desiguals. La part superior ve emmarcada en una mandorla i és on es configuren les tres persones: Jesús, Moisès i Elies. És com el cel obert amb tota la magnificència i tot ple de simbolismes: cada traç, cada color té la seva significació...  A baix, a ras de terra, es veuen Pere i companys vençuts pel son. Jesús ha pujat a la muntanya, segons costum, a pregar; i de sobte Jesús es veu acompanyat de dues de les figures més conspícues de l’AT. Tot Ell és un sol radiant que embolcalla de llum també Moisès i Elies. D’entrada, jo hi veig una significació que no ens ha de passar desapercebuda sobretot a nosaltres: estan parlat del traspàs de Jesús que s’ha de produir dins de poc a Jerusalem. Els tres són els grans “portadors del poble”, en circumstàncies pròpies que donen un cert peu d’igualtat, asimètrica això sí, a poder parlar del fons de la qüestió que és quaresmal i pasqual a la vegada: creu i resurrecció són el mateix. Així ho denota Joan a bastament al seu evangeli sobre la passió.

                        El desert és el lloc comú que els agermana a tots tres. Tots tres es fan solidaris, carreguen amb les infidelitats del poble. Moisès intercedeix pel poble que ben prest no ha sabut mantenir la fidelitat jurada solemnement al seu Déu. Ha de pregar tot sol en favor del poble. Déu es manifesta aïrat. “-Ets un poble que va a la seva-. -Mira, tu em manes que guiï aquest poble. Si tu m’has concedit el teu favor et prego que em mostris els teus camins: llavors et coneixeré”(Ex 33). Més endavant, després del pecat d’idolatria a l’Horeb, Moisès ha d’intercedir davant del Senyor: “Tot seguit em vaig prosternar amb el front a terra davant del Senyor. M’hi vaig estar quaranta dies i quaranta nits... demanat perdó per tots els pecats que havien comès: havien ofès el Sant... i havien provocat la seva indignació. Jo mateix estava esglaiat per l’enuig i el rigor del Senyor que us volia destruir, però també aquesta vegada el Senyor em va escoltar (Dt 9, 18ss)

                        L’altre acompanyant és Isaïes, home abatut per les infidelitats del poble, perseguit i fugitiu desert enllà, amb l’amarg regust de saber-se sol, demanant que el Senyor el deixés morir de tristesa i de la por de la reina que ha jurat matar-lo. Deia: “Estic encès  de zel per tu, Senyor. El Senyor li va dir: “Torna a posar-te en camí i vés pel camí del desert. Finalment diu: -“Pren-me la vida, que no sóc millor que els meus pares”. -“Aixeca’t i menja que el camí que has de fer és massa llarg per a tu”... Elies es va alçar, va menjar i beure, i després amb la força d’aquell aliment caminà quaranta dies i quaranta nits fins a arribar a la muntanya de Déu, l’Horeb.

                        Els tres grans “conductors-portadors” del poble,  ¿de què podien parlar si no del traspàs d’Ell que s’havia d’acomplir a Jerusalem. Tots tres comparteixen experiències límits, sabedors que la mort i la vida formen una mateixa cosa i que el fet d’haver de portar a pes a les espatlles els desvaris i els mancaments del seus és alhora feixuc, molt feixuc, però joiós al mateix temps. Tots parlen un mateix llenguatge i comparteixen missió...

                        La primera reacció d’estupor fa esclatar  Pere en una autèntica “cantada”! Llença la proposta de fer tres cabanes que resulta un despropòsit clamorós. No sap pas de què va... No ha entès res, però com sempre posa cullerada... En aquestes, un núvol els envolta, s’esglaien perquè aquest suposa la presència de Déu. Del núvol estant se sent una veu: “Aquest és el meu fill, el meu elegit; escolteu-lo”. El missatge -ara el podem entendre una mica més que ells-. L’AT es concita en el NT, concretament en la persona del Fill. En els evangelis es diu molt sovint “i això era perquè es complissin les Escriptures”. Aquí, la cita no es de paraules sinó de personatges altament significatius. Tots comparteixen més que la idea, la missió de Jesús d’anar fins a les darreres conseqüències en les que es barrejaran passió, mort, creu, “enlairament”, glorificació d’una manera no successiva sinó conjuntada, simultània, formant unitat. Quaresma fita des de dins l’horitzó de la Pasqua. Només podem viure-ho formant una unitat de propòsit. La lliçó ara la podem llegir amb claredat, ¡i és novetat! La quaresma es viu des d’una perspectiva pasqual o no és la quaresma evangèlica ni litúrgica. El final es deixa veure ja en el camí. Així agafa una motivació superlativa. Acostumats a veure i viure els esdeveniments en successió, això ens impedeix de gaudir pasqualment la quaresma. No hi ha autèntic coneixement vivencial de Crist, si no sabem fer aquesta lectura superposada. En Jesús sempre van anar juntes. En el més profund de l’esperit de Jesús no hi entrava divisió: sofria de veritat, però estava i se sentia a les mans del seu Pare. Cap cosa feia fora l’altra. Goig i dolor s’aiguabarregen, conviuen. Les motivacions il·luminen les vivències.  Intento tenir com diu Pau els mateixos sentiments de Crist. Però en realitat no sé ben bé què dic. ¿Què sabem de Jesús? Ell és segons expressió d’Agustí: “més íntim que la meva pròpia intimitat” Allí el tinc, allí el sotjo. Voldria tenir ulls de saviesa, ulls de fe, voldria saber el per a què de tantes coses i de l’ànima de Jesús. Aquesta quaresma la trobo més “regalada”. M’identifico més fàcilment amb el que reso als salms i a la litúrgia. Fa dies que vaig donant voltes a aquesta expressió que he trobat als salms de cada dia: “Fes-me escoltar el teu amor a punta de dia, perquè jo confio en Tu. Fes-me conèixer el camí que he de seguir, que a tu elevo la meva ànima” (Sl 143, 8)  No sé per què, però aquesta estrofa del salm se m’ha quedat  dins meu i la vaig rumiant. M’ha semblat suggestiu això d’escoltar el teu amor. A la paraula a la que dono voltes és al fet d’escoltar l’amor. Escoltar es pot fer amb paraules, amb silencis, amb contemplacions, amb presència, tancant els ulls, brandant els de la fe. Som massa donats a la i a les paraules. L’amor es pot dir i donar de moltes maneres. Escoltar suposa atenció, consciència, respirar, atencions, trobant-s’hi bé, immobilitzar-se, acollir, descobrir, tenir intuïcions, deixant-se “prendre”, sentir batecs, i sentir-los com si fossin propis. I això ja de bon matí, a punta de dia, fent coincidir despertar i començar a fer experiència amorosa d’Ell.

                        Quelcom de similar queda ja expressat a l’oració col·lecta d’avui que diu: “Vós que maneu d’escoltar el vostre Fill estimat i ens alimenteu amb la vostra paraula; feu que purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra glòria”. Des de dins la quaresma és una altra cosa. Quan la comencem ja portem interioritzada la pasqua o les pasqües anteriorment viscudes. Ai, i quina raó tenia Rahner quan ens invitava a viure en cristià amb una visió experiencial (ell en diu mística, paraula que fa de mal entendre per a molta gent, àdhuc cristiana). A Crist, l’Amor, se l’ha d’escoltar, compassant batecs, sentint-lo molt de prop, molt de dins. Visió interior... Un excel·lent exercici de fe, d’esperança vital, d’amor fet de petites coses. Pels que encara estan lligats a quaresmes més formals: dejuni, abstinència, almoina, pregàries, que no se m’espantin. Que tot això i més són afegitons. No són alternatius, sinó enfocaments diferents. Al final de les jornades quaresmals serem examinats només d’amor. Allí conflueixen tots els camins quaresmals. “Els ulls fits en Crist” i ja és tot. Almenys a mi així m’ho sembla.  Escoltar l’amor. Una quaresma pasqual, ¿és o no és?

Podríem molt bé acabar amb la pregària de sant Ignasi que porta per títol Contemplació per a aconseguir Amor:

                                   “Preneu, Senyor, i rebeu

                        tota la meva llibertat, la memòria,

                        l’enteniment i tota la voluntat,

                            tot el que sóc i posseeixo,

                                   Vós m’ho heu donat,

                        a Vós, Senyor, ho torno, tot és vostre,

                        disposeu-ne segons la vostra voluntat.

                           Deu-me el vostre amor i gràcia,

                                   perquè això em basta”.

            Diumenge II de Quaresma, 24 de febrer del 2013   Barcelona

Homilia del diumenge 17/02/2013 del P. Josep Mª Balcells

UNA  QUARESMA  EN  CLAU  CONCILIAR

                                 Ens han llegat una quaresma ben “morada”, una quaresma marcada per la “tortura” pels pecats a esbandir (millor, vull dir pitjor, per la culpabilització psicològica) que més aclapara que no pas estimula a caminar “lleugers d’equipatge”; una quaresma que ha “centrifugat” les carnestoltades d’un carnaval més carnaval que el de cada dia, que disfressa el que ens queda d’humà en un desenfrenament induït; o una quaresma d’introversió malaltissa d’un ego que és com un globus desinflat. Massa confetti, símbol de la inanitat de no saber gaudir de la vida amb decòrum, sense fer baixades als inferns de “pastorets”. Tot plegat d’una vulgaritat que ens hauria d’avergonyir a tots: actors de pocasoltada i als que els riem les seves desmesures més infantils que cap altra cosa... Si la quaresma no dóna més de si, estem ben guarnits.  Deixem que descansin alguns de les “rucades” dels que s’han begut l’enteniment i que prenguin quaranta dies d’excedència per anar tornant a la sensatesa de l’autoestima i del viure i conviure més humà que puguin. La desvinculació dels carnavals del que hauria de significar una quaresma humanitzadora, fa més ganyota que deliri. Els clàssics ja ho deien en la saviesa de segles. Deixeu-m’ho dir en llatinorum: “Ne quid nimis”. Totes les “masses” piquen. És de savis viure en l’ajustat equilibri de l’entre el poc i el massa. D’això els clàssics en deien temprança, una virtut cardinal. Bé, deixem-ho.

 

                                   Jo no m’hi sento còmode en aquest intent de trencar límits i de trepitjar les línies vermelles que un ha de saber haver après a posar-se per no perdre el camí i el nord del caminar feixuc però esperançat. Camí obert i horitzó, conjunció de terra i cel, lluny, lluny.

                                   Quina quaresma m’agradaria encetar?

                                   Vejam. Primer, buidar l’estómac, fer neteja abans que tot, potser la paraula més adequada seria purgar-nos abans, intentar posar el rellotge a punt de zero. Respirar a fons unes quantes vegades fins que el respirar vagi compassat. Buidar el pensament de “quaresmes” malaguanyades. Posar en blanc tanta “moradura”, també.

                                   Bé, doncs, comencem.  Qui marca el camí: meta de començament, cursa i meta d’arribada?

                                   M’avalo de l’oració col·lecta del dia.  La veritat és que m’hi sobra l’entonament que suposa dir les celebracions (!) de la Santa Quaresma. Segueix: que ens siguin profitoses. Treure’n profit (!) i ara ve la declaració fonamental de la quaresma en minúscula. No siguem exagerats. Quaresma no és més que temps de preparació. Ha de fer referència a un objectiu final. Serà important en la mesura que ens porti a allò a que vol preparar-nos. I és:

-         per a conèixer més i més el misteri de Crist.

-         per viure’l (el misteri de Crist) d’acord amb les seves exigències.

                                   Amb això ja en tenim ben bé prou. Traiem-ne els primers comentaris o deduccions:

-         la quaresma mira com a objectiu primari a la Pasqua.

-         Pasqua en sentit ampli: si voleu, Setmana Santa: La Passió “apassionada” (que fou tota la vida de Jesús). És un despropòsit centrar-ho tot en la Passió en sentit estricte, limitatiu. Jesús ens salva no solament a la creu, sinó al llarg, ample i profund de tota la seva vida. És en realitat l’encarnació la que ens salva, la que ens obre nous horitzons al nostre viure en fer-se Jesús home com nosaltres i per a nosaltres. L’anorreament (kènosi en diu Pau): “Ell que era de condició divina no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res. Prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol...”

-         Mort crucificada (“S’abaixà i es féu obedient fins a la mort i una mort de creu”).

-         Sepultar el cos exsangüe i l’aparent fracàs de Jesús del “pretès” Profeta i Messies, segons la “llopada” de les autoritats del poble.

-         La Resurrecció com a Glorificació del vencedor de la mort (“Pare, ha arribat l’hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui, ja que li has concedit poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li has confiat. La vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist. Jo t’he glorificat a la terra, duent a terme l’obra que m’havies encomanat;ara glorifica’m tu, Pare,al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís. “Segueix Pau a la carta als Filipencs: “Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè al nom de Jesús tothom s’agenolli al cel, a la terra i sota terra i tota llengua reconegui que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu PARE”.

-         Amb la Resurrecció s’ha inaugurat una nova creació, refer l’obra que l’home ha anat espatllant en el primer intent de la Creació (natura i humanitat). Establint a passos mesurats el Regne tot just inaugurat pel mateix Senyor de la vida, de la gràcia, de la història. Primers passos de la consciència de ser i saber-nos fills i filles de Déu.

                                   Tot això sota l’epígraf del Misteri de Crist. En el Vaticà II aquest misteri se’ns presenta així: “Vingué el Fill, tramès pel Pare que ens va elegir en ell abans de la creació del món i ens va predestinar a ser fills adoptius, perquè es complagué a reunir totes les coses en Ell. Així, doncs, el Crist bo i complint la voluntat del Pare, ens va revelar el seu misteri, va inaugurar aquí a la terra el regne del cel i dugué a cap la redempció amb la seva obediència. L’Església, el Regne del Crist present ja en el misteri, creix visiblement en el món per la virtut de Déu. Inici i expansió significats per la sang i per l’aigua brollades del costat obert de Jesús crucificat i anunciats per endavant amb aquestes paraules  del Senyor al·lusives a la seva mort en creu: “I jo, quan seré enlairat de terra, atrauré tothom cap a mi”. Cada cop que se celebra a l’altar el sacrifici de la creu pel qual el Crist, “el nostre anyell pasqual fou immolat” té lloc l’obra de la nostra redempció. Al mateix temps el sagrament del pa eucarístic representa i fa la unitat dels fidels, que constitueixen un sol cos en Crist. Tothom és cridat a aquesta unió amb el Crist, llum del món. D’Ell venim, per Ell vivim i cap a ell anem”.

                                    “Però aquestes coses (circumcisió, Llei,...) que per a mi eren guanys, pel Crist les he considerades pèrdues. Més encara, tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a Ell i de viure unit a Ell; no tinc, doncs, una justícia pròpia, la que prové de la Llei, sinó que tinc la justícia que se’ns dóna per la fe en Crist, la que prové de Déu i es fonamenta en aquesta fe. Així conec el Crist i la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me a la seva mort, esperant d’arribar a la resurrecció d’entre els morts.(Fil 3, 7-11)

                                   “Segurament heu sentit parlar del do que Déu m’ha confiat a favor vostre, perquè el seu pla es realitzi: per una revelació, ell m’ha fet conèixer el seu designi secret. Podeu adonar-vos de com he comprès el misteri del Crist, que Déu no havia fet conèixer als homes de les generacions passades, tal com ara l’ha revelat per l’Esperit als seus apòstols i profetes. El designi de Déu és aquest: En Jesucrist, per l’evangeli, tots els pobles tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa”. (Ef 3, 2-6)

                                   “Jo, doncs, m’agenollo davant el Pare, de qui rep el nom tota família tant al cel com a la terra, i li prego que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior, que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així entreu del tot a la plenitud de Déu. Glòria a Déu, que amb la força que actua en nosaltres pot fer infinitament més de tot el que som capaços de demanar o d’entendre. (Ef 3, 14-20)

                                   I pel que fa a la segona motivació quaresmal de viure el misteri de Crist d’acord amb les seves exigències, per no allargar-me massa subscric el que diu Pau als Colossencs: “Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan apareixerà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria”. Us recomano que seguiu llegint el que ve a continuació (Col 3, 5-17) Suqueu-hi el pa de l’Esperit. Ho veieu, i quina quaresma més pasqual! Aquí volia arribar. Ja estem en el camí quaresmal, el de veres, el del concili. El renovat. Bon profit.

Dos misteris que es complementen i s’expliquen mútuament: “El misteri de l’home no s’aclareix sinó en el misteri del Verb encarnat... Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de l mort, que, fora del seu evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort en la seva mort i ens va donar la vida a fi que, fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare!”

                        Diumenge I de Quaresma, 17 de febrer de 2013  Barcelona

Homilia del diumenge 10/02/2013 del P. Josep Mª Balcells

GALERIA  DE  NOUS  PROFETES

                                   Tots els evangelistes narren la crida o vocació dels primers deixebles, que seran –foren- el grup més fidel i consistent i que, arribada l’hora després de fer l’aprenentatge d’evangelitzadors, seran enviats a portar la Bona Nova del Regne. Cadascú dels evangelistes ho fa des de contextos ben diferents. Avui, litúrgicament, se’ns posa en paral·lel ben acusat entre la crida-enviament del gran profeta Isaïes d’una part i els deixebles més propers a Jesús de l’altra. Una vegada més, el lligam entre la primera lectura i l’evangeli que ja hem comentat abastament. Comparem-les i destaquem alguns trets essencials: un i els altres són testimonis d’una escena extra-ordinària, per no dir única, que provoca un gran estupor i que per contraposició contrasta la grandesa de Déu en una acció fora de tota ponderació amb la sensació accentuada de la pròpia petitesa. Isaïes i Pere, esglaiats, prenen consciència de Déu i d’ells, de sobte, davant de la manifestació sorprenent de Déu. (No perdem de vista que la paraula manifestació té el sentit de teofania, de revelació de Déu per a aquells que l’experimenten; no és la “cosa”, sinó el Déu de la cosa).

 

                                   Quan Déu crida, conseqüentment dóna una vocació; aquesta, mai no és un do o gràcia personals, sinó que té una dimensió de destí, d’elecció per a..., d’enviament de cara als altres. Totes les vocacions s’han de mesurar, ni que sigui salvades les distàncies, en la persona-missió de Jesús, el vertader Profeta. Definit encertadament com a “l’home (millor, l’Home)-per-als-altres”. Totes les vocacions són enviament, són missió, són un encàrrec, són vehicle de la paraula creadora, del voler de Déu de cara als altres. És Déu qui envia: el Pare al Fill, el Fill als apòstols, aquests a l’Església, l’Església a tots els batejats. Tots profetes, amb missatge, no propi, sinó d’encàrrec. Sempre com a presència i acció de fons hi ha l’Esperit que és qui fa profetes a l’Església. L’acte profètic per excel·lència era el traspàs de l’esperit del que ja ho era abans i n’era com el pare i mestre. Així passà entre Moisès i els setanta ancians; també entre Elies i Eliseu, quan li posa sobre les espatlles el seu mantell de profeta. Digué Jesús: “El Protector, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, ell us ensenyarà totes les coses i us farà recordar tot el que us he dit”.

                                   Aquesta dinàmica que ens engloba a tots és la missionarietat de l’Església com nota ben clarament el Vaticà II quan en la renovada visió de l’Església que ens en dóna, ens manifesta la universalitat de l’únic poble de Déu: “Tots els homes són cridats a formar part del Nou Poble de Déu. És per això que aquest Poble, sense deixar de ser un únic poble, s’ha d’estendre a tot el món i a través de tots els temps, a fi que es realitzi el pla de l’amor de Déu... A aquest fi Déu va enviar el seu Fill que va constituir hereu de totes les coses, per tal que sigui el Mestre, el Rei i Sacerdot de l’univers, el Cap del nou i universal Poble dels fills de Déu. A aquest fi, encara, Déu va enviar l’Esperit del seu Fill, que és Senyor i infon la vida, i, que, per a tota l’Església i per a tots i cada un dels creients, és principi d’agrupament i d’unitat en la doctrina dels apòstols i en la comunió de vida, en la fracció del pa i en les pregàries. Aquest caràcter d’universalitat que tant distingeix el Poble de Déu és un do del mateix Senyor. Aquest do fa que l’Església catòlica tendeixi eficaçment i constantment a unificar tota la humanitat amb tots els seus valors sota el Crist com a Cap, en la unitat que fa el seu Esperit”. Afegeix Pau: “Cadascun, segons la gràcia rebuda, distribuïu-la entre vosaltres com a bons administradors d’una múltiple gràcia de Déu”. Caldria entendre la vida cristiana com la “revolució del profetisme” que ens posés en peu de profecia activa, feta de presència qualificada, on Déu parlés, actués i anés canviant la vida de molts, a partir de la fe que testimoniem. Tots amb consciència viva de que som profetes enviats per Déu a expandir el seu Regne. Tota terra és ara terra de missió, més com més secularitzada sigui la pròpia terra. Tots hi som enviats. Recordeu les lleves de treballadors enviats a la vinya, ni que només sigui a l’hora undècima...

                                   “I tu infant (etimològicament = que no parla, que no té veu pròpia) et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats” Un altre gran profeta, frontissa entre l’AT i el NT. Això és dit de Joan i també de qualsevol de nosaltres que hem rebut l’Esperit Sant per donar testimoni del Regne, on quan i com sigui.

                                   Anem més endavant: El tret d’estupor: Com puc jo si sóc pecador, simptomàticament en Isaïes: “Tinc els llavis impurs”; a mi, Pere, que em sento pecador: “Senyor, allunyeu-vos de mi que sóc un pecador”; a mi, Pau, que m’ha fet la gràcia de passar de ser un perseguidor, a ser-ne l’herald. A mi i a tu, pobrets de nosaltres que som també pecadors i poca coseta... Sempre quedem per sota de la comesa que se’ns demana. Però quan Déu envia, Déu proveeix. “Confia en el Senyor; deixa’l fer”

                                   Purificats: “No tinguis por” (és el denominador comú a tots els profetes). “Continua parlant, no callis. Jo sóc amb tu, i ningú no et posarà la mà al damunt” (Pau a Corint).

                                   L’enviament dels profetes. Saben que no parlaran ells, això farà més arriscada la seva missió. Seguim llegint a Isaïes: “-Qui hi enviaré? –Qui ens hi anirà? Li vaig respondre: Aquí em tens. Envia-m’hi. -Ves a dir a aquest poble”. Missió gairebé impossible. D’un tronc pelat, d’una soca només, en naixerà un rebrot sant. Veritat que ens sona això després del temps d’Advent on la imatge del plançó ha pres relleu d’esperança i de promesa?

                                   Jesús mana a Pere que vagi mar endins, que vagi on li serà dit (Ressons d’Abraham. Surt del país..., de Pau: entra a Damasc i se’t dirà què has de fer. Sempre es demana una disponibilitat total que àdhuc pot semblar irracional. “Ens hi hem escarrassat durant tota la nit i no hem pescat res”. Què hi entén Jesús de pesca, deu haver pensat Pere? Però malgrat tot es posa en plena disponibilitat. I succeeix l’impensable! La pesca rebenta les xarxes. És d’un simbolisme atuïdor. I sent aquestes enigmàtiques paraules: “Et faré pescador d’homes”. Enigmàtiques, però suggestives. Tinc a mà el Llibre de Gz. Faus “La humanidad nueva” on es glosa el gran tema de Jesús el Nou Adam que em porta al document del Vaticà II “l’Església en el món d’avui”, on es fa una declaració d’humanisme i a més transcendent i on es posa l’home singular i tota la humanitat en el centre del misteri de Jesús, l’Home Nou. “Comença solemnement com una declaració de principis o bé una mena de Nova Constitució on el Propter homines, en favor dels homes, és el tret fonamental. Diu així: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de vàlidament humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La seva comunitat, en efecte, està formada d’homes agermanats en el Crist, conduïts per l’Esperit Sant en el seu caminar vers el Reialme del Pare, i que han rebut el missatge de la salvació oferta a tothom. És per això  que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària del gènere humà i de la seva història”. Després vindrà aquest epígraf Crist l’Home Nou del qual només anoto quelcom per no allargar-me: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del verb encarnat. Crist nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima... Ell és la imatge del Déu invisible, ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha esta elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes... Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit”.

                                   Recordeu aquell enigmàtic i suggestiu “et faré pescador d’homes” Aquí en teniu un petit tast i no sabem quina riquesa d’humanitat i divinitat s’hi amaga!

                        Diumenge V de durant l’any, 10 de febrer del 2013  Barcelona

Homilia del diumenge 03/02/2013 del P. Josep Mª Balcells

CAP  PROFETA  ÉS  BEN REBUT  AL  SEU  POBLE…

                                   Israel fou lloc de profetes. Hi tenen una llarga història. Cal advertir –no sé si faria falta, potser- que aquest “ofici”, per no dir-ne vocació que millor li escau, no té res a veure amb els endevins o visionaris nigromàntics que vindrien a ser l’equivalent als nostres “tirar les cartes” o cercar futurs en les boles de vidre i tanta gent que entabana a gent supersticiosa que n’hi ha a manta... Res de tot això. Precisament aquestes arts (?) màgiques estaven prohibides i amb legislacions molt dures fins a castigar-los a morir lapidats, igual que els falsos profetes. Aquesta última fou acusació contra Jesús que el portà a mala mort...

                                   Els grans profetes del poble es varen anar succeint al llarg de la història del poble de Déu des de Moisès fins a Joan Baptista. Bona part de la literatura de l’AT ens en dóna ressenya i encapçalen llibres que porten el seu nom: Isaïes, Jeremies –el retrobarem avui-, Ezequiel i altres dits menors que són rastellera. Això abans i després de l’exili babilònic. Entre aquests citem Nehemies de qui vàrem llegir el diumenge passat la gran concentració del poble, després de retrobar el llibre de la Llei entre les  runes d’una Jerusalem en reconstrucció. Emotiva l’escena amb la proclamació de la Llei i amb l’acceptació fervorosa dels retornats a la pàtria...

                                   Jesús serà el punt culminant del profetisme del nou poble d’Israel, és a dir de l’Església, la nostra. Els evangelistes ens el presenten com a profeta amb totes les característiques que li són pròpies, sintetitzades en aquestes: anunciar, denunciar, prometre un futur nou, englobant present amb el “ja, però no encara” i la plenitud final.

                                   Podríem enllaçar comparativament les lectures dels dos diumenges: el passat i el d’avui. Són seqüencials. Dos profetes: Nehemies i Jeremies (vocació, crida i missió ja des del si de la seva mare). Els dos salms responsorials: el 18: “Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida”, i el d’avui: “Els meus llavis diran a tothom com m’ajudeu” (ressò de la primera lectura, ja ho sabem). També podem enllaçar les segones lectures que són continuació de l’epístola de pau als de Corint, molt rica. L’altre diumenge dient-nos que entre els dons que promou l’Esperit hi ha entre altres, el de profecia i avui completant que no hi ha més gran profecia que l’amor. Perquè aquest no passarà mai. L’amor excel·leix per sobre de la fe i l’esperança. Aquestes caduquen aquí, l’altra es projectarà fins l’eternitat. I passem als evangelis: el del diumenge passat on Crist es presenta com el compliment de les profecies de l’AT: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”, que torna a repetir avui per poder-ho enllaçar amb la reacció virulenta dels seus convilatans. Jesús coneixia bé les històries tantes vegades tràgiques dels profetes. Cal estar atents a la narració que es posa tràgica per moments, fins al punt que el volen estimbar a les cingleres del poble.

                                   El de profeta és un ofici de “risc”, per això a Jeremies se li diu que tindrà recolzament ferm i segur. “No tinguis por d’ells”, (amb l’advertiment de que, si no, seria jo qui te’n faria tenir!). Et faré com una pilastra de ferro que resistirà contra tot i tots. “Jo et faré costat per alliberar-te”. La història ens narra que les va passar magres. Empresonat i entre dos fronts. És un cas paradigmàtic. Li retreuen que la seva vida testimonial ja els acusa del seu mal viure només de per si sola. La seva feina queda subratllada en la seva mateixa missió rebuda de Déu: Serà enviat “per destruir, arrencar, arranar, enrunar, arrasar, però també per a aixecar, edificar i plantar (Jer. 1, 10) No tothom està disposat a que “li treguin la cadira”. No sempre són ben rebuts els profetes i no és estrany que segons digué Jesús: “Ai de vosaltres, mestres de la llei i fariseus hipòcrites, que construïu monuments sepulcrals als pares, no hauríem pres part al costat d’ells en la mort dels profetes!” Dient això doneu testimoni contra vosaltres mateixos que sou els fills dels qui van assassinar els profetes”.

                                   Malgrat tot, un poble va a la perdició si no té profetes. És inherent a la condició humana el que en sorgeixin. Avui es diu que manquen líders de tota mena. Què són si no líders els profetes, que veuen i viuen més enllà de la contingència, els que tenen saviesa per enfrontar-se a la grisor del quotidià i saben il·luminar esperances, al temps que fustiguen presents obsolets i mancats de qualitat humana i divina. ¿En sabeu algun nom dels d’ara?

                                   Recordem allò de Moisès i del seu ajudant gelós de que uns ancians que no havien anat amb Moisès quan els infongué una part de l’esperit que Moisès tenia, també havien rebut l’esperit. I Josué deia: “Senyor meu, no ho permetis. I Moisès digué: “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i el Senyor donés a tots el seu esperit (Nombres 11, 24-30).

                                   Aquest desig es converteix ara en profecia justament, i faig un salt de temps i lloc i obro les pàgines clares i clarificadores del Vaticà II en el seu document sobre l’Església i veureu –no us espanteu!- que parla de com a cadascú se li ofereix el do de la profecia. La cita és llarga però potser per a molts els sonarà a novetat: “Aquest poble messiànic té per Cap el Crist, “el qual fou lliurat per les nostres iniquitats i ressuscitat per la nostra justificació” i que ara, després que s’ha guanyat un nom que està per damunt de tot altre nom regna gloriosament al cel. Té per distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, al cor dels quals fa estada com en un temple l’esperit Sant. Té per llei el nou manament d’estimar tal com el mateix Crist ens va estimar. En fi, té per objectiu el Regne de Déu, començat per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més, fins que sigui consumat per Ell a la fi del temps, quan el Crist, que és la nostra vida, es manifesti i “la creació serà alliberada de l’esclavitud de la corrupció per prendre part en la llibertat gloriosa dels fills de Déu... Constituït pel Crist amb vista a una comunió de vida, d’amor i de veritat, és també emprat per Ell com un instrument de redempció universal i enviat a tot el món talment la llum del món i la sal de la terra”.

                                   “El poble sant de Déu participa també (a més del sacerdoci comú) del do profètic del Crist, difonent el seu testimoniatge vivent per mitjà, sobretot, d’una vida de fe i d’amor i oferint a Déu un sacrifici de lloança, fruit dels llavis que proclamen el seu Nom... Predicant l’Evangeli, l’Església atreu els oients a la fe i a la confessió de la fe, els disposa per al baptisme, els arrenca de la servitud de l’error, els incorpora al Crist a fi que per l’amor creixin en Ell fins a la maduresa”.

                                   “Amb el nom de laics s’entenen aquí tots els cristians que pel fet d’estar incorporats al Crist pel baptisme, constituïts en Poble de Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial del Crist, exerceixen, en la mesura que els pertoca, la missió de tot el poble cristià a l’Església i al món. El caràcter secular és propi i peculiar dels laics. Pertoca als laics, per pròpia vocació, de buscar el Regne de Déu, a través de la gerència de les coses temporals que han d’ordenar cap a Déu. Viuen en el segle, és a dir, en totes i cada una de les professions i activitats i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva existència està com entreteixida. Allí Déu els crida a complir la seva pròpia comesa, a fi que, guiats per l’esperit de l’Evangeli, ajudin com un llevat de dins estant a la santificació del món, i d’aquesta manera, resplendint abans de tot pel testimoniatge de la seva vida, fe, esperança i amor, revelin el Crist als altres homes. Pertoca, doncs, a ells molt especialment d’il·luminar i organitzar de tal manera totes les realitats temporals en què es troben com barrejats, que neixin i evolucionin sempre segons l’esperit del Crist i esdevinguin lloança del Creador i del Redemptor.

                                   Queda, doncs, ben palès que tots tenim vocació, crida i missió profètiques. Cal tenir-ne una acusada i compromesa consciència i portar-la al dia a dia. I no us espanteu, Ell és la nostra força i ens podem aplicar el que diu al profeta Jeremies. Tal qual!

                        Diumenge IV de durant l’any, 3 de febrer del 2013  Barcelona