LA TRANSFIGURACIÓ, NOU PAS EN LA DESCOBERTA QUARESMAL
La Transfiguració té a
l’Orient una rica iconografia que va lligada amb la contemplació, i que
els diu molt més del que en nosaltres és habitual. La pintura-icona està dividida
en dos parts desiguals. La part superior ve emmarcada en una mandorla i és on
es configuren les tres persones: Jesús, Moisès i Elies. És com el cel obert amb
tota la magnificència i tot ple de simbolismes: cada traç, cada color té la
seva significació... A baix, a ras de
terra, es veuen Pere
i companys vençuts pel son. Jesús ha pujat a la muntanya, segons costum, a
pregar; i de sobte Jesús es
veu acompanyat de dues de les figures més conspícues de l’AT. Tot Ell és un sol
radiant que embolcalla de llum també Moisès i Elies. D’entrada, jo hi veig una
significació que no ens ha de passar desapercebuda sobretot a nosaltres: estan
parlat del traspàs de Jesús que s’ha de produir dins de poc a Jerusalem. Els
tres són els grans “portadors del poble”, en circumstàncies pròpies que donen
un cert peu d’igualtat, asimètrica això sí, a poder parlar del fons de la
qüestió que és quaresmal i pasqual a la vegada: creu i resurrecció són el
mateix. Així ho denota Joan a bastament al seu evangeli sobre la passió.
El
desert és el lloc comú que els agermana a tots tres. Tots tres es fan solidaris,
carreguen amb les infidelitats del poble. Moisès intercedeix pel poble que ben
prest no ha sabut mantenir la fidelitat jurada solemnement al seu Déu. Ha de
pregar tot sol en favor del poble. Déu es manifesta aïrat. “-Ets un poble que va
a la seva-. -Mira, tu em manes que guiï aquest poble. Si tu m’has concedit el
teu favor et prego que em mostris els teus camins: llavors et coneixeré”(Ex
33). Més endavant, després del pecat d’idolatria a l’Horeb, Moisès ha
d’intercedir davant del Senyor: “Tot seguit em vaig prosternar amb el front a
terra davant del Senyor. M’hi vaig estar quaranta dies i quaranta nits...
demanat perdó per tots els pecats que havien comès: havien ofès el Sant... i
havien provocat la seva indignació. Jo mateix estava esglaiat per l’enuig i el
rigor del Senyor que us volia destruir, però també aquesta vegada el Senyor em
va escoltar (Dt 9, 18ss)
L’altre
acompanyant és Isaïes, home abatut per les infidelitats del poble, perseguit i
fugitiu desert enllà, amb l’amarg regust de saber-se sol, demanant que el Senyor
el deixés morir de tristesa i de la por de la reina que ha jurat matar-lo.
Deia: “Estic encès de zel per tu,
Senyor. El Senyor li va dir: “Torna a posar-te en camí i vés pel camí del
desert. Finalment diu: -“Pren-me la vida, que no sóc millor que els meus pares”.
-“Aixeca’t i menja que el camí que has de fer és massa llarg per a tu”... Elies es va alçar, va menjar i
beure, i després amb la força d’aquell aliment caminà quaranta dies i quaranta
nits fins a arribar a la muntanya de Déu, l’Horeb.
Els
tres grans “conductors-portadors” del poble,
¿de què podien parlar si no del traspàs d’Ell que s’havia d’acomplir a
Jerusalem. Tots tres comparteixen experiències límits, sabedors que la mort i
la vida formen una mateixa cosa i que el fet d’haver de portar a pes a les
espatlles els desvaris i els mancaments del seus és alhora feixuc, molt feixuc,
però joiós al mateix temps. Tots parlen un mateix llenguatge i comparteixen
missió...
La
primera reacció d’estupor fa esclatar
Pere en una autèntica “cantada”! Llença la proposta de fer tres cabanes
que resulta un despropòsit clamorós. No sap pas de què va... No ha entès res,
però com sempre posa cullerada... En aquestes, un núvol els envolta, s’esglaien
perquè aquest suposa la presència de Déu. Del núvol estant se sent una veu:
“Aquest és el meu fill, el meu elegit; escolteu-lo”. El missatge -ara el podem
entendre una mica més que ells-. L’AT es concita en el NT, concretament en la
persona del Fill. En els evangelis es diu molt sovint “i això era perquè es
complissin les Escriptures”. Aquí, la cita no es de paraules sinó de
personatges altament significatius. Tots comparteixen més que la idea, la
missió de Jesús d’anar fins a les darreres conseqüències en les que es
barrejaran passió, mort, creu, “enlairament”, glorificació d’una manera no
successiva sinó conjuntada, simultània, formant unitat. Quaresma fita des de
dins l’horitzó de la
Pasqua. Només podem viure-ho formant una unitat de propòsit.
La lliçó ara la podem llegir amb claredat, ¡i és novetat! La quaresma es viu
des d’una perspectiva pasqual o no és la quaresma evangèlica ni litúrgica. El
final es deixa veure ja en el camí. Així agafa una motivació superlativa.
Acostumats a veure i viure els esdeveniments en successió, això ens impedeix de
gaudir pasqualment la
quaresma. No hi ha autèntic coneixement vivencial de Crist,
si no sabem fer aquesta lectura superposada. En Jesús sempre van anar juntes.
En el més profund de l’esperit de Jesús no hi entrava divisió: sofria de
veritat, però estava i se sentia a les mans del seu Pare. Cap cosa feia fora
l’altra. Goig i dolor s’aiguabarregen, conviuen. Les motivacions il·luminen les
vivències. Intento tenir com diu Pau els mateixos
sentiments de Crist. Però en realitat no sé ben bé què dic. ¿Què sabem de
Jesús? Ell és segons expressió d’Agustí: “més íntim que la meva pròpia
intimitat” Allí el tinc, allí el sotjo. Voldria tenir ulls de saviesa, ulls de
fe, voldria saber el per a què de tantes coses i de l’ànima de Jesús. Aquesta
quaresma la trobo més “regalada”. M’identifico més fàcilment amb el que reso
als salms i a la litúrgia.
Fa dies que vaig donant voltes a aquesta expressió que he
trobat als salms de cada dia: “Fes-me escoltar el teu amor a punta de
dia, perquè jo confio en Tu. Fes-me conèixer el camí que he de seguir, que a tu
elevo la meva ànima” (Sl 143, 8) No sé
per què, però aquesta estrofa del salm se m’ha quedat dins meu i la vaig rumiant. M’ha semblat
suggestiu això d’escoltar el teu amor. A la paraula a la que dono voltes és al
fet d’escoltar l’amor. Escoltar es pot fer amb paraules, amb silencis,
amb contemplacions, amb presència, tancant els ulls, brandant els de la fe. Som massa donats a la
i a les paraules. L’amor es pot dir i donar de moltes maneres. Escoltar suposa
atenció, consciència, respirar, atencions, trobant-s’hi bé, immobilitzar-se,
acollir, descobrir, tenir intuïcions, deixant-se “prendre”, sentir batecs, i
sentir-los com si fossin propis. I això ja de bon matí, a punta de dia, fent
coincidir despertar i començar a fer experiència amorosa d’Ell.
Quelcom
de similar queda ja expressat a l’oració col·lecta d’avui que diu: “Vós que
maneu d’escoltar el vostre Fill estimat i ens alimenteu amb la vostra
paraula; feu que purificada la nostra visió interior, fruïm de la
contemplació de la vostra glòria”. Des de dins la quaresma és una altra cosa.
Quan la comencem ja portem interioritzada la pasqua o les pasqües anteriorment
viscudes. Ai, i quina raó tenia Rahner quan ens invitava a viure en cristià amb
una visió experiencial (ell en diu mística, paraula que fa de mal entendre per
a molta gent, àdhuc cristiana). A Crist, l’Amor, se l’ha d’escoltar, compassant
batecs, sentint-lo molt de prop, molt de dins. Visió interior... Un excel·lent
exercici de fe, d’esperança vital, d’amor fet de petites coses. Pels que encara
estan lligats a quaresmes més formals: dejuni, abstinència, almoina, pregàries,
que no se m’espantin. Que tot això i més són afegitons. No són alternatius,
sinó enfocaments diferents. Al final de les jornades quaresmals serem examinats
només d’amor. Allí conflueixen tots els camins quaresmals. “Els ulls fits en
Crist” i ja és tot. Almenys a mi així m’ho sembla. Escoltar l’amor. Una quaresma pasqual,
¿és o no és?
Podríem molt bé acabar amb la
pregària de sant Ignasi que porta per títol Contemplació per a aconseguir
Amor:
“Preneu,
Senyor, i rebeu
tota
la meva llibertat, la memòria,
l’enteniment
i tota la voluntat,
tot el que sóc i posseeixo,
Vós
m’ho heu donat,
a
Vós, Senyor, ho torno, tot és vostre,
disposeu-ne
segons la vostra voluntat.
Deu-me el vostre amor i gràcia,
perquè
això em basta”.
Diumenge II
de Quaresma, 24 de febrer del 2013
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada