Homilia del diumenge 17/02/2013 del P. Josep Mª Balcells

UNA  QUARESMA  EN  CLAU  CONCILIAR

                                 Ens han llegat una quaresma ben “morada”, una quaresma marcada per la “tortura” pels pecats a esbandir (millor, vull dir pitjor, per la culpabilització psicològica) que més aclapara que no pas estimula a caminar “lleugers d’equipatge”; una quaresma que ha “centrifugat” les carnestoltades d’un carnaval més carnaval que el de cada dia, que disfressa el que ens queda d’humà en un desenfrenament induït; o una quaresma d’introversió malaltissa d’un ego que és com un globus desinflat. Massa confetti, símbol de la inanitat de no saber gaudir de la vida amb decòrum, sense fer baixades als inferns de “pastorets”. Tot plegat d’una vulgaritat que ens hauria d’avergonyir a tots: actors de pocasoltada i als que els riem les seves desmesures més infantils que cap altra cosa... Si la quaresma no dóna més de si, estem ben guarnits.  Deixem que descansin alguns de les “rucades” dels que s’han begut l’enteniment i que prenguin quaranta dies d’excedència per anar tornant a la sensatesa de l’autoestima i del viure i conviure més humà que puguin. La desvinculació dels carnavals del que hauria de significar una quaresma humanitzadora, fa més ganyota que deliri. Els clàssics ja ho deien en la saviesa de segles. Deixeu-m’ho dir en llatinorum: “Ne quid nimis”. Totes les “masses” piquen. És de savis viure en l’ajustat equilibri de l’entre el poc i el massa. D’això els clàssics en deien temprança, una virtut cardinal. Bé, deixem-ho.

 

                                   Jo no m’hi sento còmode en aquest intent de trencar límits i de trepitjar les línies vermelles que un ha de saber haver après a posar-se per no perdre el camí i el nord del caminar feixuc però esperançat. Camí obert i horitzó, conjunció de terra i cel, lluny, lluny.

                                   Quina quaresma m’agradaria encetar?

                                   Vejam. Primer, buidar l’estómac, fer neteja abans que tot, potser la paraula més adequada seria purgar-nos abans, intentar posar el rellotge a punt de zero. Respirar a fons unes quantes vegades fins que el respirar vagi compassat. Buidar el pensament de “quaresmes” malaguanyades. Posar en blanc tanta “moradura”, també.

                                   Bé, doncs, comencem.  Qui marca el camí: meta de començament, cursa i meta d’arribada?

                                   M’avalo de l’oració col·lecta del dia.  La veritat és que m’hi sobra l’entonament que suposa dir les celebracions (!) de la Santa Quaresma. Segueix: que ens siguin profitoses. Treure’n profit (!) i ara ve la declaració fonamental de la quaresma en minúscula. No siguem exagerats. Quaresma no és més que temps de preparació. Ha de fer referència a un objectiu final. Serà important en la mesura que ens porti a allò a que vol preparar-nos. I és:

-         per a conèixer més i més el misteri de Crist.

-         per viure’l (el misteri de Crist) d’acord amb les seves exigències.

                                   Amb això ja en tenim ben bé prou. Traiem-ne els primers comentaris o deduccions:

-         la quaresma mira com a objectiu primari a la Pasqua.

-         Pasqua en sentit ampli: si voleu, Setmana Santa: La Passió “apassionada” (que fou tota la vida de Jesús). És un despropòsit centrar-ho tot en la Passió en sentit estricte, limitatiu. Jesús ens salva no solament a la creu, sinó al llarg, ample i profund de tota la seva vida. És en realitat l’encarnació la que ens salva, la que ens obre nous horitzons al nostre viure en fer-se Jesús home com nosaltres i per a nosaltres. L’anorreament (kènosi en diu Pau): “Ell que era de condició divina no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res. Prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol...”

-         Mort crucificada (“S’abaixà i es féu obedient fins a la mort i una mort de creu”).

-         Sepultar el cos exsangüe i l’aparent fracàs de Jesús del “pretès” Profeta i Messies, segons la “llopada” de les autoritats del poble.

-         La Resurrecció com a Glorificació del vencedor de la mort (“Pare, ha arribat l’hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui, ja que li has concedit poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li has confiat. La vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist. Jo t’he glorificat a la terra, duent a terme l’obra que m’havies encomanat;ara glorifica’m tu, Pare,al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís. “Segueix Pau a la carta als Filipencs: “Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè al nom de Jesús tothom s’agenolli al cel, a la terra i sota terra i tota llengua reconegui que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu PARE”.

-         Amb la Resurrecció s’ha inaugurat una nova creació, refer l’obra que l’home ha anat espatllant en el primer intent de la Creació (natura i humanitat). Establint a passos mesurats el Regne tot just inaugurat pel mateix Senyor de la vida, de la gràcia, de la història. Primers passos de la consciència de ser i saber-nos fills i filles de Déu.

                                   Tot això sota l’epígraf del Misteri de Crist. En el Vaticà II aquest misteri se’ns presenta així: “Vingué el Fill, tramès pel Pare que ens va elegir en ell abans de la creació del món i ens va predestinar a ser fills adoptius, perquè es complagué a reunir totes les coses en Ell. Així, doncs, el Crist bo i complint la voluntat del Pare, ens va revelar el seu misteri, va inaugurar aquí a la terra el regne del cel i dugué a cap la redempció amb la seva obediència. L’Església, el Regne del Crist present ja en el misteri, creix visiblement en el món per la virtut de Déu. Inici i expansió significats per la sang i per l’aigua brollades del costat obert de Jesús crucificat i anunciats per endavant amb aquestes paraules  del Senyor al·lusives a la seva mort en creu: “I jo, quan seré enlairat de terra, atrauré tothom cap a mi”. Cada cop que se celebra a l’altar el sacrifici de la creu pel qual el Crist, “el nostre anyell pasqual fou immolat” té lloc l’obra de la nostra redempció. Al mateix temps el sagrament del pa eucarístic representa i fa la unitat dels fidels, que constitueixen un sol cos en Crist. Tothom és cridat a aquesta unió amb el Crist, llum del món. D’Ell venim, per Ell vivim i cap a ell anem”.

                                    “Però aquestes coses (circumcisió, Llei,...) que per a mi eren guanys, pel Crist les he considerades pèrdues. Més encara, tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a Ell i de viure unit a Ell; no tinc, doncs, una justícia pròpia, la que prové de la Llei, sinó que tinc la justícia que se’ns dóna per la fe en Crist, la que prové de Déu i es fonamenta en aquesta fe. Així conec el Crist i la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me a la seva mort, esperant d’arribar a la resurrecció d’entre els morts.(Fil 3, 7-11)

                                   “Segurament heu sentit parlar del do que Déu m’ha confiat a favor vostre, perquè el seu pla es realitzi: per una revelació, ell m’ha fet conèixer el seu designi secret. Podeu adonar-vos de com he comprès el misteri del Crist, que Déu no havia fet conèixer als homes de les generacions passades, tal com ara l’ha revelat per l’Esperit als seus apòstols i profetes. El designi de Déu és aquest: En Jesucrist, per l’evangeli, tots els pobles tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa”. (Ef 3, 2-6)

                                   “Jo, doncs, m’agenollo davant el Pare, de qui rep el nom tota família tant al cel com a la terra, i li prego que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior, que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així entreu del tot a la plenitud de Déu. Glòria a Déu, que amb la força que actua en nosaltres pot fer infinitament més de tot el que som capaços de demanar o d’entendre. (Ef 3, 14-20)

                                   I pel que fa a la segona motivació quaresmal de viure el misteri de Crist d’acord amb les seves exigències, per no allargar-me massa subscric el que diu Pau als Colossencs: “Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan apareixerà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria”. Us recomano que seguiu llegint el que ve a continuació (Col 3, 5-17) Suqueu-hi el pa de l’Esperit. Ho veieu, i quina quaresma més pasqual! Aquí volia arribar. Ja estem en el camí quaresmal, el de veres, el del concili. El renovat. Bon profit.

Dos misteris que es complementen i s’expliquen mútuament: “El misteri de l’home no s’aclareix sinó en el misteri del Verb encarnat... Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de l mort, que, fora del seu evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort en la seva mort i ens va donar la vida a fi que, fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare!”

                        Diumenge I de Quaresma, 17 de febrer de 2013  Barcelona