CAP
PROFETA ÉS BEN REBUT
AL SEU POBLE…
Israel
fou lloc de profetes. Hi tenen una llarga història. Cal advertir –no sé si
faria falta, potser- que aquest “ofici”, per no dir-ne vocació que millor li
escau, no té res a veure amb els endevins o visionaris nigromàntics que
vindrien a ser l’equivalent als nostres “tirar les cartes” o cercar futurs en
les boles de vidre i tanta gent que entabana a gent supersticiosa que n’hi ha a
manta... Res de tot això. Precisament aquestes arts (?) màgiques estaven prohibides
i amb legislacions molt dures fins a castigar-los a morir lapidats, igual que
els falsos profetes. Aquesta última fou acusació contra Jesús que el portà a
mala mort...
Els
grans profetes del poble es varen anar succeint al llarg de la història del
poble de Déu des de Moisès fins a Joan Baptista. Bona part de la literatura de
l’AT ens en dóna ressenya i encapçalen llibres que porten el seu nom: Isaïes,
Jeremies –el retrobarem avui-, Ezequiel i altres dits menors que són
rastellera. Això abans i després de l’exili babilònic. Entre aquests citem
Nehemies de qui vàrem llegir el diumenge passat la gran concentració del poble,
després de retrobar el llibre de la Llei entre les runes d’una Jerusalem en reconstrucció.
Emotiva l’escena amb la proclamació de la Llei i amb l’acceptació fervorosa
dels retornats a la pàtria...
Jesús
serà el punt culminant del profetisme del nou poble d’Israel, és a dir de
l’Església, la nostra. Els
evangelistes ens el presenten com a profeta amb totes les característiques que
li són pròpies, sintetitzades en aquestes: anunciar, denunciar, prometre un
futur nou, englobant present amb el “ja, però no encara” i la plenitud final.
Podríem
enllaçar comparativament les lectures dels dos diumenges: el passat i el
d’avui. Són seqüencials. Dos profetes: Nehemies i Jeremies (vocació, crida i
missió ja des del si de la seva mare). Els dos salms responsorials: el 18: “Les
vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida”, i el d’avui: “Els meus
llavis diran a tothom com m’ajudeu” (ressò de la primera lectura, ja ho sabem).
També podem enllaçar les segones lectures que són continuació de l’epístola de
pau als de Corint, molt rica. L’altre diumenge dient-nos que entre els dons que
promou l’Esperit hi ha entre altres, el de profecia i avui completant
que no hi ha més gran profecia que l’amor. Perquè aquest no passarà mai.
L’amor excel·leix per sobre de la fe i l’esperança. Aquestes caduquen aquí,
l’altra es projectarà fins l’eternitat. I passem als evangelis: el del diumenge
passat on Crist es presenta com el compliment de les profecies de l’AT: “Això
que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de
l’Escriptura”, que torna a repetir avui per poder-ho enllaçar amb la reacció
virulenta dels seus convilatans. Jesús coneixia bé les històries tantes vegades
tràgiques dels profetes. Cal estar atents a la narració que es posa tràgica per
moments, fins al punt que el volen estimbar a les cingleres del poble.
El
de profeta és un ofici de “risc”, per això a Jeremies se li diu que tindrà
recolzament ferm i segur. “No tinguis por d’ells”, (amb l’advertiment de que,
si no, seria jo qui te’n faria tenir!). Et faré com una pilastra de ferro que
resistirà contra tot i tots. “Jo et faré costat per alliberar-te”. La història
ens narra que les va passar magres. Empresonat i entre dos fronts. És un cas
paradigmàtic. Li retreuen que la seva vida testimonial ja els acusa del seu mal
viure només de per si sola. La seva feina queda subratllada en la seva mateixa
missió rebuda de Déu: Serà enviat “per destruir, arrencar, arranar, enrunar,
arrasar, però també per a aixecar, edificar i plantar (Jer. 1, 10) No tothom
està disposat a que “li treguin la cadira”. No sempre són ben rebuts els
profetes i no és estrany que segons digué Jesús: “Ai de vosaltres, mestres de
la llei i fariseus hipòcrites, que construïu monuments sepulcrals als pares, no
hauríem pres part al costat d’ells en la mort dels profetes!” Dient això doneu
testimoni contra vosaltres mateixos que sou els fills dels qui van assassinar
els profetes”.
Malgrat
tot, un poble va a la perdició si no té profetes. És inherent a la condició
humana el que en sorgeixin. Avui es diu que manquen líders de tota mena. Què
són si no líders els profetes, que veuen i viuen més enllà de la contingència, els
que tenen saviesa per enfrontar-se a la grisor del quotidià i saben il·luminar
esperances, al temps que fustiguen presents obsolets i mancats de qualitat
humana i divina. ¿En sabeu algun nom dels d’ara?
Recordem
allò de Moisès i del seu ajudant gelós de que uns ancians que no havien anat
amb Moisès quan els infongué una part de l’esperit que Moisès tenia, també
havien rebut l’esperit. I Josué deia: “Senyor meu, no ho permetis. I Moisès
digué: “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i el
Senyor donés a tots el seu esperit (Nombres 11, 24-30).
Aquest
desig es converteix ara en profecia justament, i faig un salt de temps i lloc i
obro les pàgines clares i clarificadores del Vaticà II en el seu document sobre
l’Església i veureu –no us espanteu!- que parla de com a cadascú se li ofereix
el do de la profecia. La
cita és llarga però potser per a molts els sonarà a novetat: “Aquest poble
messiànic té per Cap el Crist, “el qual fou lliurat per les nostres iniquitats
i ressuscitat per la nostra justificació” i que ara, després que s’ha guanyat
un nom que està per damunt de tot altre nom regna gloriosament al cel. Té per
distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, al cor dels quals fa
estada com en un temple l’esperit Sant. Té per llei el nou manament d’estimar
tal com el mateix Crist ens va estimar. En fi, té per objectiu el Regne de Déu,
començat per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més,
fins que sigui consumat per Ell a la fi del temps, quan el Crist, que és la
nostra vida, es manifesti i “la creació serà alliberada de l’esclavitud de la
corrupció per prendre part en la llibertat gloriosa dels fills de Déu... Constituït
pel Crist amb vista a una comunió de vida, d’amor i de veritat, és també emprat
per Ell com un instrument de redempció universal i enviat a tot el món talment
la llum del món i la sal de la terra”.
“El
poble sant de Déu participa també (a més del sacerdoci comú) del do profètic
del Crist, difonent el seu testimoniatge vivent per mitjà, sobretot, d’una
vida de fe i d’amor i oferint a Déu un sacrifici de lloança, fruit dels llavis
que proclamen el seu Nom... Predicant l’Evangeli, l’Església atreu els oients a
la fe i a la confessió de la fe, els disposa per al baptisme, els arrenca de la
servitud de l’error, els incorpora al Crist a fi que per l’amor creixin en Ell
fins a la maduresa”.
“Amb
el nom de laics s’entenen aquí tots els cristians que pel fet d’estar
incorporats al Crist pel baptisme, constituïts en Poble de Déu i fets
participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial del
Crist, exerceixen, en la mesura que els pertoca, la missió de tot el poble
cristià a l’Església i al món. El caràcter secular és propi i peculiar dels
laics. Pertoca als laics, per pròpia vocació, de buscar el Regne de Déu, a
través de la gerència de les coses temporals que han d’ordenar cap a Déu. Viuen
en el segle, és a dir, en totes i cada una de les professions i activitats i en
les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva
existència està com entreteixida. Allí Déu els crida a complir la
seva pròpia comesa, a fi que, guiats per l’esperit de l’Evangeli, ajudin
com un llevat de dins estant a la santificació del món, i d’aquesta manera, resplendint
abans de tot pel testimoniatge de la seva vida, fe, esperança i amor,
revelin el Crist als altres homes. Pertoca, doncs, a ells molt especialment
d’il·luminar i organitzar de tal manera totes les realitats temporals en què es
troben com barrejats, que neixin i evolucionin sempre segons l’esperit del
Crist i esdevinguin lloança del Creador i del Redemptor.
Queda,
doncs, ben palès que tots tenim vocació, crida i missió profètiques. Cal
tenir-ne una acusada i compromesa consciència i portar-la al dia a dia. I no us
espanteu, Ell és la nostra força i ens podem aplicar el que diu al profeta
Jeremies. Tal qual!
Diumenge
IV de durant l’any, 3 de febrer del 2013
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada