DONAR LA
PRIMACIA A LA
Comença
avui la “lectura contínua” de Lluc. Cada evangelista té les seves
característiques peculiars. Cal ponderar “qui, a qui i com” escriu. Potser
també podríem posar-hi el “per què i el per a què” que en Lluc queda ben
explicitat. Ja hi tornarem. Ara com ara, ens cal subratllar que, del Vaticà II
ençà, la Paraula ha pres un relleu i una freqüència que no tenia abans, i més
pels llatins... El 30 de setembre del 2010 el papa Benet ens obsequiava (per la
riquesa)
Bé,
tornem a agafar el document del Papa Benet ja esmentat i ponderem el què seria
com a hàbit d’espiritualitat el que s’amaga amb la denominació de lectura
contínua d’un evangelista, aquest any, Lluc. Diu Benet XVI: “Déu ens ha fet
a cadascú capaços d’escoltar i de respondre a la Paraula divina”. Segueix: “L’home ha estat creat en la Paraula
i viu en ella; no s’entén a si mateix, si no s’obre a aquest diàleg. La Paraula de Déu revela la
naturalesa filial i relacional de la nostra vida. Estem vertaderament cridats
per gràcia a “con-formar-nos” ( a prendre la seva figura) amb Crist el Fill del
Pare, dient: “Per això, i a ser
“trans-formats” en Ell”. Pastoralment ens sol·licita el papa, dient: “Per això,
hem de fer qualsevol esforç per a fer veure la Paraula com una obertura als
propis problemes, com una resposta als nostres interrogants, com un
eixamplament dels propis valors i, a l’ensems, com a una satisfacció de les
pròpies aspiracions”.
Déu
és permanentment una invitació al diàleg. Déu sap escoltar, perquè està en i
per a nosaltres. I en Ell és tan fecunda la Paraula com el silenci. A
nosaltres, en canvi, ens són sobreres paraules i ens manquen dosis llargues de
silencis expectants que fan fecundar la i les paraules, no tan sols la Paraula.
La
primera lectura d’avui és una autèntica posada en escena del què significa
“descobrir” el Llibre i amb ell la Paraula. És també una invitació a posar-nos
en situació i, si hi afegim la segona lectura passem de l’individu a la
qualitat de Poble que sap que quan un escolta de veritat, en el fons i de
retruc, són tots els que escolten, per mor de la Comunió dels sants. Si us
sembla una exageració haurem de recórrer a la fe, perquè ens en doni
consciència viva. La Paraula és viva i és lligam, afaiçona la i les persones.
Tots som fills de les paraules, les pròpies i les dels altres. Cal posar
paraula, cal saber escoltar, cal aprendre a rumiar-la, com feia Maria ; la
Paraula ens fa deixebles i enforteix la comunió. Ja ho diu el llibre del Gènesi: “Al
principi era la Paraula.
Tot comença per la Paraula i tot ho aprofundeix la Paraula.
“Déu invisible mogut per l’amor, parla al cor dels home com a amics, tracta amb
ells per tal d’invitar-los i rebre’ls a la seva companyia”. La paraula fa
madurar, fa família i amistat, dóna el goig del bon tracte, i si se sap
escoltar fa impacte i fa niu al cor. No hi ha cosa pitjor que ser sordmuts, en
el sentit espiritual: bloqueig, enclaustrament... Entrar a l’església, és
entrar en sintonia i en sentir l’eco de la Paraula estimada. On arriba la
Paraula es tornen fèrtils les arideses. Ja ho hem après de fa temps: “No sols
de pa viu l’home, sinó de tota Paraula que surt de la boca de Déu” Per la
Paraula tenim accés a la intimitat amb Déu i a la pròpia intimitat. Ens
redescobreix a nosaltres mateixos i en profunditat. Tota paraula té
potencialitats ignorades que arriben al cor, la ment, l’esperit. Quan la
paraula és sàvia fa savis als qui l’escolten. La paraula no és la xerrameca
habitual. Tenir el do de la paraula no és tenir-ne molta, sinó continguda i que
arribi a fons. Diuen que com més madura és una persona, menys paraules ocioses,
sobreres i superficials usa i més vista (mirada) i oïda (silenci escoltador) es
torna.
La
paraula està emparentada amb el silenci i en la lluïssor dels ulls i amb el
somriure als llavis. La paraula ens fa intel·ligents (etimològicament, ens fa
més penetrants: intus (dintre) i leggere (llegir).
Quan
és Déu qui parla, hi ha creació. Recordeu que el relat del Gènesi fa
repetidament: “I Déu digué” i pel conjur de la Paraula va sortint tot el món,
tant del visible com de l’invisible. Moltes vegades he manifestat el goig que
tinc de saber que la creació passa la frontera del visible i ens obre al “país
de les meravelles”. És com
traspassar el mirall on s’hi amaga tot un món. Em quedo de
preferència el món de l’invisible, allí s’hi amaguen les explicacions, els
significats i el misteri...
Del
Verb diu Benet XVI: “La Paraula no sols es pot oir, no tan sols té una veu,
sinó que té un rostre que podem veure (i estimar): Jesús de Natzaret”. Un
rostre amable que ens diu tantes coses i tantes amoretes. És l’Espòs que captiva
l’esposa, el nuvi que amanyaga la núvia i es fa i promou presència,
comunicació, trobar-s’hi bé, acarona i fa feliç. Faig un salt del Càntic dels càntics a
sant Joan de la Creu: “En una noche oscura con ansias en amores inflamada... O
bé: “¿A dónde te escondiste, Amado, y me dejaste con gemido?
No
em cansaré de dir i repetir que hem de posar Paraula en la nostra vida
quotidiana. Tenim “Paraula i Vida”. Fem-ne un hàbit de la lectura de
l’evangeli i dels petits comentaris. Tanquem els ulls. “Veiem” què ens diu la Paraula. Rumiem-la
uns moments. Gravem a la memòria una petita frase i fem que es torni pregària
al llarg del dia com si fos una jaculatòria. Deixem-nos amarar de Déu i del que
ens digui i anem-la seguint dia a dia. Manca encara una paraula sobre el Mestre
interior: “Amb el creixement de la vida en l’Esperit creix també, en el lector,
la comprensió de les realitats de les que parla el text bíblic. La intensitat
d’una autèntica experiència eclesial acreix sens dubte la intel·ligència de la
fe vertadera respecte a la Paraula de Déu; recíprocament, s’ha de dir que
llegir en la fe les Escriptures augmenta la mateixa vida eclesial. D’aquí es
percep de manera nova la coneguda frase de san Gregori Magne: “Les paraules
divines creixen amb qui les llegeix”.
M’agradaria
que aquesta fos una característica de la nostra parròquia real i virtual: tots
“tocats” per la Paraula. “-És Paraula de Déu! -Us lloem, Senyor!” No me’n
cansaré i ho aniré dient –respectuosament- oportunament i importunament.
Deixeu-me en la meva dèria, però feu-me cas, sisplau!
Diumenge
III de durant l’any, 27 de gener del 2013
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada