divendres, 4 de gener del 2013

Homilia del diumenge d'Epifania 06/01/2013


SENCAMINAREN  VERS

                        La saviesa sempre ens porta a encaminar-nos, ens posa en recerca permanent. No en tenim mai prou del què som i del què tenim. Parlo a nivell de saviesa, no al nivell ras del “tenir”. Precisament la saviesa ens descobreix que el misteri del viure no estar en tenir sinó en ser (Recordeu aquest llibre d’en Fromm: l’alternativa, la o que s’intercala, ho diu ben clar: “Ser o tenir”) ser més, ser en creixença, ser en progrés . La vida rau en el moviment de desembolicar, això, etimològicament, vol dir desenvolupament, trobar el què hi ha dins. No està en el moviment que és desplaçament geogràfic o històric (fer anys!), sinó en veure-hi més clar, més a fons, més en explicitar tants i tants implícits. Passem per la vida “no veient”, perquè no mirem i no  mirem perquè no admirem. ¡Aquest nou sentit de la mirada i del silenci...! Li haurem de donar crèdit a aquest autor que diu –sembla que com emfàticament- “Tot tendeix a l’essencial –i encara hi sobren paraules. Potser que la importància que té la mirada –el segon més important dels sentits, després del silenci- A través dels ulls es vehiculen de forma instantània missatges complexos, de persona a persona; més important encara: és a través de la mirada que es construeix la realitat compartida... El fet de veure o no les coses , en decideix l’existència” de l’epíleg de l’obra altament recomanable “L’acabadora”.

                        Des del Concili Vaticà II ençà se’ns ha advertit de la importància de saber llegir “els signes dels temps”, cosa que no es fa sense la capacitat exercida d’aconseguir el que en diuen l’”atenció plena” i la capacitat de “discerniment”  (junts mindfullnes i sant Ignasi)

                        Nadal (Déu fet home) ens adverteix de que no hi ha cosa, persona petita que no amagui i/o desveli la seva riquesa interior, el seu secret del qual pot molt ben ser que el portador en sigui inconscient.  Hi ha, efectivament, una realitat nova, profunda en la realitat on rellisquen sovint el nostre veure sense saber mirar; i molt menys , admirar.

                        Potser que més que mags, reis, els hauríem de conceptuar com a savis els tres misteriosos personatges que varen saber interpretar i immiscir-se  en “els signes dels temps”. Tot ve simbolitzat com un estel guiador que els –i ens- encamina vers la coneixença –millor dit la reconeixença- de realitats superiors que no són les que infaustament no vivim i que dissortadament se’ns escapen i amb elles el goig i el sentit del viure.

                        Diem que cadascú té la seva estrella –o com el petit Príncep el seu petit planeta- a la qual un ha de fer referència contínua després del viatge per la vida, després de veure les incongruències on anem muntant el nostre viure anodí. Desencantament, desencís se’n pot dir de la manera –escàpola- que tenim de viure. Aquests savis que anomenem no sé ben bé per què: Melcior, Gaspar i Baltasar, han estat atents al cel i a la terra i s’han encaminat vers... fins a prosternar-se davant de l’infinit en el finit, davant de l’infant (=el que no parla) on s’hi amaga la Paraula.

                        Oh, la fe, vera llum del cor que ens fa veure amb nitidesa els secrets del viure, que ens fa adorar el que vertaderament és adorable, d’aquell que sempre dóna, tot demanant; i que demana, tot donant...

                        La paradoxa és llei de natura i de gràcia. Dos mons que són un de sol, però que un ha de posseir la clau d’entrada en l’altre.

                        Nadal, paradigma de la grandesa de la petitesa, ens ha de posar en  guàrdia per no perdre l’ocasió de la lliçó que ens obre el camí de la saviesa. No és possible la saviesa, estantissos com estem, ronsejant, escarxofats en els sofàs del zapping donant giragonses per la vida no viscuda, sinó lliscada pels ulls i per vida que no porten més que a l’abaltiment.  La tele ens fa mers espectadors només; ens fa addictes a la diversió que sona tant com dispersió. ¿Què fan avui? Apa, anem a Teletodo i de resultes ens trobarem vacus, buits. Potser farts...

                        Cal saber llegir, amb lectura comprensiva, cal saber llegir entre línees, cal saber interpretar. El misteri demana saviesa i la saviesa pausa, contemplació, aturada i voluntat decidida de reprendre el camí per una altra via, com els Mags. Hem de saber despistar els que només tenen un “sol” camí que fan amunt i avall veient sempre el mateix, és a dir no veien res, dit sigui amb tots els respectes...

                        Us recordo i recomano un petit llibret que aprofundeix una pel·lícula que ambdós promouen el que sol·licita el mateix títol. “El cambio” Només encetar-lo pres d’una altre llibre explica el que pretén.  “No hay nada malo en buscar la felicidad... Pero hay un mayor placer del alma... Hay algo más importante que la felicidad o la infelicidad, y es el significado. Porqué el significado la transfigura todo.... Si lo que estás haciendo tiene significado para ti, es irrelevante si eres feliz o desgraciado. Estás satisfecho, tu espíritu no está solo... Pertenece. El cambio es una invitación , tanto en este libro como en la película del mismo título, para explorar este proceso de pasar de una vida sin metas a otra cargada de significado y propósito”.
                       
                        Em ve a la memòria que tinc a l’abast un llibre d’en Panikkar que té per títol “La Plenitud del Hombre” i com a subtítol: Una Cristofanía. No perdo de vista que avui és el dia de l’epifania. Tot Nadal ha estat una repetida i magnífica teofania. La revelació, des-velació de Déu, que s’ha fet tan proper que és possible que el confonguem amb un de més. ¡Atenció que hi ha misteri! Que Jesús no és un home qualsevol; tot el contrari. És el mirall , el primer i l’últim de tota la corrua humana. Descalcem-nos prosternem-nos com els Reis: estem davant per davant del misteri. Pau als efesis parla de “la plenitud dels temps Déu ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. En Crist hem rebut la nostra part en l’herència, ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva glòria” (Ef 1, 10-12) Seria imperdonable que no encertéssim la novetat que sempre entranya l’amor més gran, l’amistat més gran, la sintonia més gran. El camí i l’estrella estan a punt...

                        Acabo al·ludint a la cita que fa en Panikkar del que li va dir Crist a Teresa: “Teresa, búscate en mi; búscame en ti”. Deixem-ho així, que seria molt llarg...

                        Bon any NOU en la novetat del Nadal d’enguany tot amarat de FE que ens fa viure en “un altre món”. El món del SENTIT. A reveure.

            Diumenge de l’Epifania del Senyor, 6 de gener de 2013  Barcelona