En el meu Credo
humà un dels primers articles és la família
i donades les experiències que hom pot veure cada dia me’n ratifico més i més.
Perdoneu la referència personal que hi ha com a substrat en les meves afirmacions
o sentiments. Tota una vida “portada i sentida” al servei de les famílies
voldria ser un aval d’aquest llegat que voldria deixar-lo per escrit, perquè
algú en algun lloc i en un temps a venir pugui sintonitzar amb les meves
experiències.
No
us estranyi que us digui que la família és objecte
de fe. I qualsevol vivència que un pugui tenir-ne queda subjecta a la confiança que es necessita, perquè no
decaigui mai, siguin quines siguin les experiències que un vagi acumulant al
llarg de la vida. En
la família s’hi ha de creure, posar-hi totes les esperances humanes, sempre que
no es demani més del que pot donar, que no és pas poc; i que com més treballada
un la tingui, més llargues poden ser les esperances i els goigs que un en cull.
No deixeu mai de creure-hi malgrat desafeccions, pseudotrencaments i inesperats
trencacolls. Estem a la font de la vida i en plena operació de treure vida de
la que tu li has posat.
Aprofito
l’oportunitat litúrgica de la
Sgda. Família per animar-vos a sentir-la com a actitud o
capteniment indeclinable i a treballar-la cada dia, com qui posa, com fèiem quan
érem infants, algun centimet a la guardiola. Qui estalvia –i aquí ve la paradoxa-
no estalviant sentiments, relació, “lligams” en el dia a dia, deixant respirar
per compte propi i respectant respostes, algunes àdhuc feridores... Qui sap que
és una inversió que és de màxima rendibilitat humana, però que sempre és a
llarg termini, però que és l’assegurança mútua millor que un pugui fer i somiar
per un futur que sempre arriba. No ens trobarà desprevinguts, no. La família a
dalt de qualsevol rànquing...
La
família no la fan els pares sols, sinó tots, pares i fills a la vegada, sense
tancar-se ni encapsular-se en cap individualisme a un, a dos, a tres o quatre.
Perquè jo sé que això es pot donar. Si la família no ens fa créixer a tots a la
vegada és que no està madurant i que no la podem posar com a font de
consolacions, ni com a refugi, sinó com
a font de vida, com la deu a la que un torna sovint i allí assaboreix records,
atencions, petons i altres expressions casolanes –potser mai tan ben dit-: és
un lloc natural per gaudir, plorar, ajudar-nos i per fer bescanvis, ajudar-nos
a mirar endavant tot i no oblidant de la cantera, la mateixa, d’on procedim.
No
és gens bo trencar relacions –les que siguin- en l’arbre de les tres i ara
encara quatre generacions. Pares-fills: el nucli dur, que en diuen ara, i dues
apertures: una, amunt de l’arbre genealògic: els avis paterns i materns. Avui
aquesta relació ha pres volada, que no sigui únicament per necessitats
imperioses de treball. Que els menuts coneguin i estimin els avis, que puguin
tenir records amables, “hores dolces” passades junts i tot el que ja elabora
l’amor natural. Que no es perdi cap avi pel camí de la vida. Reteixir les
imatges d’una i altres. Això rendibilitza a llargues distàncies. Un record amable, dolç, parlat i documentat: això no té preu; més ben dit:
com més temps passa més valuós és aquest llegat de comunió. L’altre apertura va
en la línia dels germans-pares i dels cosins. Avui els cosins fan moltes vegades de família ampliada; i fer que
es tractin, es coneguin, s’estimin és un goig que perdurarà temps enllà... De
la família seria bo passar a la família
de famílies. Ser amics-pares dels amics-fills. Tenir algunes festes
conjuntes, crear grups de pares que d’acord amb les limitacions i/o
possibilitats de les edats fa bona la dita d’en Pla: coneguts, saludats i amics=estimats.
Aquests grups “explotats” a temps primicers fan la família de famílies una maduració d’amistats i d’obertures al
social, que després floriran en un saber que no vaig ni estic mai sol a la
vida, sinó que puc donar o posar la mà –dos gests a destacar-, sabent que no hi
haurà ni es pot témer, no dic rebuig sinó regalada agradositat i complaença. ¡Hui,
i què en fa de temps que vàrem llegir Joan Salvador Gavina! No em feu dir
coses, narracions, fets narrats, però m’ha quedat allò que dignifica l’haver
viscut, llegit, assaborit lliçons de vida. No imposats, fruit d’una lectura a quatre
mans, a quatre ulls o més... La pitjor experiència dels menuts és encapsular-se
en la pròpia família, normalment ara de poques persones. Cal airejar el més que
es pugui la família: tot l’humà creix a partir de la relació.
L ’altre em fa a mi i jo el faig a l’altre. i de dos es
passa a quatre i es va multiplicant. Hem après a llegir, escriure i “comptar”.
Quan els altres comencen a comptar en la meva vida, és senyal d’haver pujat
imperceptiblement un graó de maduresa humana.
La
família no vol dir “tenir” fills, sinó pujar-los en el dia a dia amb una sostinguda paciència. Cal observar-los,
conèixer-los a cadascú segons la seva pròpia identitat; tots són diferents,
però s’han de tractar diferenciadament, no establint diferències. No hi ha
experiència més bonica que veure’ls créixer i estimar-los en la seva creixença.
No siguem nostàlgics, no els considerem més petits del “grans” que van essent.
Ara ve a tomb l’expressió de El Profeta de Khalil Gibran quan parlant dels
fills, diu: “Els teus fills no són els teus, sinó de la vida desitjosa de si
mateixa. No venen de tu, sinó a través teu, encara que estan amb tu, no et
pertanyen...”
Els
arbres per pujar drets i arribar a tenir una bona capçada se’ls ha de redreçar,
posar-los un puntal perquè no s’aviciïn. Els fills són una delícia en ells
mateixos i convé fer inversió d’afecte, mesurat d’acord amb el que necessiten i
demanen. L’amor no falla mai, si som madurs nosaltres. Mai finalitat meva, que
no siguin ells mateixos. Posposar les meves necessitats d’afecte és fer-los a
ells madurs com nosaltres. L’educació és més “d’estar per a ells”, sense que es
vegin controlats, com asfixiats. Que puguin volar sense traves, però amb el
discerniment que han de tenir els pares per marcar espais, línies vermelles,
que diuen avui... tot esdevé un acte continuat de presència. ¡Quina paraula més bonica! És com viure un present ple de nosaltres,
proper, subtil, com una aura que ens embolcalla silenciosament, amb silencis
que parlen i diuen sense dir, però que omplen, omplen tant...
.
Els
tenim a càrrec. No us desanimeu, perquè “pujar-los” només es pot fer a base d’ànima. Per això trobo encertada
l’expressió “fill d’ànima”, com es narra a l’esplèndida novel.la l’Acabadora.
No se m’ha perdut en el buit el paràgraf que ja vaig citar, en part, de
l’epíleg (tot ell un brodat, i la cirereta del pastís): “La maternitat no es
limita al fet físic de posar al món una criatura, sinó que presenta un vessant simbòlic, igual de decisiu a l’hora de
generar i regenerar la persona, aquest es resumeix, potser, en el concepte d’acompanyament. És mare –i també pare,
però sobretot mare- qui acompanya una
persona en els moments de pas de la vida. Sardenya , en aquest aspecte, és una terra plenament
mediterrània, on un patriarcat de façana amb prou feines dissimula un
matriarcat profund, molt més consolidat i determinant. Per descomptat, és el
sexe femení qui té cura –quasi en exclusiva- d’alimentar els vincles de parentiu i de veïnat. Una
veritat com un temple. Són les mares les que “fan les famílies”, com les he
somiat més amunt. Són les “lloques” que apleguen la i les famílies. A cada
tronc familiar hi hauria d’haver una mare-àvia troncal que dóna aixopluc i
cohesió al grup. I que és un gust memorable pel fet de propiciar el retrobar-se
tots els que “pertanyen” al grup familiar. Són experiències que s’han de fer,
espaiades, però unes quantes vegades
l’any. Ho deixo perquè no acabaria. Ara, després de l’experiència
corresponent a aquests dies, ja em considero ple de “familiarititis” per temps,
tot esperant la propera...
No
he dit encara res de la litúrgia d’avui. Em dol i no, perquè no sabem a penes
res de com vivia la Família Sagrada.
Els
En
ella, primer hi aprenem a veure, a escoltar, a meditar, a capir profundament la
força , pregona i misteriosa, que hi ha en aquesta revelació del Fill de Déu,
simplicíssima, humilíssima i plena de formosor. Potser hi aprenem fins i tot a,
sense adonar-nos-en, a imitar-lo.
Aquí,
certament percebem la raó i el camí en el qual podem comprendre fàcilment qui
és Crist. Aquí aprenem per damunt de tot, a considerar aquelles coses que es
refereixen a la seva estada entre nosaltres i, en certa manera, ens
l’expliquen, com és ara els llocs, els temps, els costums, la conversa, els
ritus sagrats, tot allò, finalment, de què Jesús se serví per manifestar-se en
el món. Aquí tot té la seva veu, tot té la seva significació.
Precisament
aquí, en aquesta escola, ens adonem per què ha d’observar una disciplina
d’esperit el qui vol ser deixeble de Crist i seguir la doctrina de l’Evangeli.
Ella
ens ensenya, de bell antuvi, el silenci. Tant de bo rebrotés en nosaltres
l’amor al silenci, aquest hàbit mental admirable i sempre necessari, però més
ara, quan en la vida massa agitada de la nostra època ens veiem escomesos per
tants estrèpits, per tants clamors i per tantes vociferacions! Oh, silenci de
Natzaret! Ensenya’ns a clavar-nos en els
bons pensaments, a atendre les mocions interiors espirituals, a estar preparats
per a escoltar sense error els consells secrets de Déu, i els manaments dels
mestres veritables. Ensenya’ns com ens són imprescindibles i el que valen l’adequada formació, l’estudi, la
meditació, l’ordre personal i íntim de vida, i l’oració que, en el seu secret,
és vista només per Déu.
Aquí
hi aprenem, a més a més, la manera de viure en família. Que Natzaret ens
ensenyi què és la família, què és la seva comunió d’amor, què és la seva
bellesa, nítida i greu, quines són les seves propietats, sagrades, inviolables,
que ens demostri com ho és , de dolça, la institució de la família, que no hi
ha res que pugui substituir; que ens il·lustri sobre la seva comesa fonamental
en l’ordre de la societat.
Finalment
aquí coneixem la disciplina del treball. Oh mansió de Natzaret! Oh, casa del
fill de l’obrer! És principalment aquí que desitgem entendre i lloar la
disciplina severa, però redemptora del treball humà...”
Diumenge
de la Sagrada Família ,
30 de desembre del 2012 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada