DÈIEM
AHIR, DIEM AVUI
Situem-nos de
bell nou. No hi ha dia que no pugui ser “nou”. No hi ha Advent si només és un
“rescalfat” del que visquèrem ara fa un any. En l’entremig la nostra vida ha
fet una “traslació” de 365 dies i ja, de bones a primeres, hem de dir que som
diferents. Mal aniria si no hi haguessin signes més o menys notoris de canvi en
el nostre viure. No es tracta pas la vida d’una “roda” que gira i gira sense
més moviment que el de “rotació” que apreníem a l’escola. La vida la vivim en espiral,
si no en un moviment helicoidal. Pot semblar que passem pel mateix lloc i veiem
les mateixes coses o persones. És només una aparença. La vida, deien els
clàssics, està en el moviment, no físic o geogràfic, que també, però en els
grans moviments són sobretot anímics, culturals o relacionals.
Prou que ens
afanyem en els dies del canvi del calendari civil a dir-nos –més- a
desitjar-nos de cor: “Any Nou, Vida Nova”. I si ho diguéssim del canvi del curs
de l’any litúrgic, també ens hauríem d’afanyar-nos a dir-nos-ho amb el
compromís de que farem el que estigui a les nostres mans de fer canvis, si no altres
de més pes, almenys de perspectiva.
¿Què ens
invita a canviar? D’entrada l’Advent, que obre el cicle nadalenc. Un mes només
que se’ns escaparà sense ni adonar-nos-en, a menys que el sapiguem aprofitar
d’allò més bé. Tenim en marxa (¿fins on?) l’Any de la Fe (és una bona
oportunitat per reflexionar sobre els aspectes més nuclears de la nostra opció
cristiana). Estem (hauríem) d’estar començant a viure a nivell de base el Sínode sobre la
nova evangelització i conseqüentment sobre la transmissió de la fe,
problema que s’aguditza per moments. Estem travats a nivell de traspàs de
Tornem als
aspectes eclesials. Durant la nova
anyada ens acompanyarà l’evangelista Lluc. Mirarem de destacar les seves
peculiaritats que prou bé que s’adiuen als temps que estem vivint. Un proper
dia en tornarem a parlar. Només per avui la predilecció pels pobres i la
benaurança sobre els pobres en l’Esperit; perdoneu la llicència que m’he permès
de posar Esperit amb mayúscula…
Encara
ressonen les últimes commocions i commonicions del discurs escatològic. No
seran ara escenes de por, sinó prefiguracions del retorn del Senyor quan es
clausurarà l’aventura humana i s’obriran
cels nous i terres noves. ¿Per què fer inquisicions sobre el final dels temps,
quan la feina la tenim ben bé a sobre, ara i aquí.
Són els
nostres temps, els que ens pertoca d’enfocar-los per a “donar raó de la nostra
esperança” I no dic fe, sinó esperança, perquè hi ha tanta gent que malviu en
un pesssimisme de malastrugança. No serà fácil redreçar la situació. Ens
tocaran temps de vaques magres. Potser no serem nosaltres a experimentar-ho en
la nostra pell tan directament com alguns altres, àdhuc coneguts o bé de casa
mateix. Tothom hi haurà de posar l’espatllla. Ara és ben bé l’hora de demostrar
en fets les raons de la nostra esperança i d’atemperar amb fets el pessimisme
que ens atenalla. El pesssimisme no és d’arrel cristiana.
La paràbola
del bon samarità és la més escaient per la situació que estem vivint i és la DO
(denominación d’origen) del nostre bon fer evangèlic. Recordo un fulletó de
Cristianisme i Justícia molt ben raonat i que explicita tot el que hi ha de
fons en aquesta paràbola que no és pas poc: És el número 172 i el firma J.
Laguna i porta per títol: “Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la
realitat”. Té com subtítol: “Full de ruta samaritana per a un món possible.
Fer-se càrrec és el gran moment
d’adonar-se de les situacions que es viuen ben al costat nostre. Veure la
realitat tal com és. Hem de ser conscients dels límits de la nostra percepció.
Veiem amb condicionants. Diu l’autor que la mirada no reflectéix, la “conforma”.
Lluc ho confirmarà en el seu evangeli: “Que veient–hi no hi veuen”. Quantes
coses les deixem en mans de les institucions públiques: ¡una bona excusa!
Tendim a invisibilitzar les víctimes. També estem cauteritzats de veure tantes
víctimes; aixó ens fa insensibles. Sentim llàstima, no compassió.
No hi ha més
ob-ligació que el deure. És urgent recuperar els relats visibilitzadors. Fins
que no sentim els altres com a nosaltres mateixos al dors de la compassió. No volem
acabar vivint en un món supermercat on tot té un preu.
“La nostra “raó”
no pot ser la base sinó des de la tendresa, l’esperança i el sentit”. (Adela
Cortina).
Del carregar la realitat Lluc poso
uns verbs molt signficactius: “es compadeix, si acosta, embena les ferides, el
puja a la pròpia cavalcadura, el duu a l’hostal i se’n cuida”. La compasssió
preveu reciprocitat. L’apropar-se suposa “tacar-se” cosa que no vole fer els
dos primers vianants. La proximitat a la misèria sempre taca.
Encarrregar-se de la realitat: en
dimensió estructural i polític. “Molta gent, en llocs petits, fent coses
petites poden canviar el món (Eduardo Galeano).
Adela Cortina fa la
proposta d’opcions viables de vides felicitants,
vol dir que generen felicitat al seu entorn.
Altres formes
de comunicació són posibles, més enllà de les interssades i pagades. Internet i
tota la bateria d’artefactes tecnològics en són prova. Altres formes de vida
són posibles, un altre consum és possible. Viure més sencillament, perquè
altres senzilllament puguin viure. Aquí tenim l’ascètica i jo diria que àdhuc
la mística de tots els Advents i Quaresmes junts…
Un altre
intercanvi del coneixement i la cultura
és possible. Coneixement i cultura són béns comuns i que no s’han e
privatitzar, són drets. Abans que el mercat , la salut i la cultura són béns comuns.
Us recomano
aquest fulletó, perquè aquest Advent hauria de prendre aquesta dimensió de compromís d’ajudar als més necessitats.
Fent operativa la nostra ajuda. No hi pot haver esperança mesiánica si no hi ha
totes les obres de misericòrdia, les del catecisme i les que un cor compassiu
pot intuir. La necessitat crea l’ajut i obre el cor. Fem un Advent pràctic, que
toqui i es basquegi pels altres. M’ha sobtat aquesta expressió de García Lorca:
“Perquè desaparegui la fam cal una revolució espiritual”.
He esquematitzat el
fulletó. No n’hi ha prou. Proveu-ho directament.
Primer
diumenge d’Advent, 2 de desembre de 2012
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada