FER EL CIM
Així titulava un
llibre en Bucay, amb un subtítol ple de subtilesa però ben real al mateix
temps: I seguir pujant més amunt. Amb
això ja està dit que des d’un punt de vista existencial no hi ha mai un cim definitiu.
Tot vist des de baix sembla un cim. A la que puges alçada, darrere descobreixes
que sempre n’hi ha un de més alterós. Doble o triple invitació: A.- cal pujar
sempre. B.- No és qüestió de desanimar-se, si pujada una primera altura en
descobreixes al darrere una altra de més alta, i que s’ha de seguir endavant
sense defallença. Crec que és un bon lema si vols gaudir mínimament de l’alçada
pel teu viure quotidià. “no tirar endavant és anar endarrere” (sant Bernat) O
bé aquest altre lema: quan caminant et trobes amb una cruïlla de camins no
dubtis pas mai: agafa el que fa pujada; -gairebé sempre- l’encertaràs. Ho deixo
per dit: endavant i amunt
Estem
massa acostumats al poc esforç; per
dir-ho simbòlicament, estem “habituats” (paraula clau) a anar de baixada i
encara pitjor, de tornada.
Amb
la festivitat d’avui hem arribat al pretès cim de l’any litúrgic. Tenim
entremig una setmaneta per reprendre ànims, i, apa, costa amunt, altra vegada,
encetant-ne ”nous” camins. Perquè pel bon caminant no hi ha camins iguals,
sempre hi ha una descoberta nova a fer.
¿Per
què no dir-nos els cristians: “any litúrgic nou, vida nova”? Vida nova:
evangèlica, eucarística, aprofundiment de la crida universal, per tant la pròpia,
a la santedat (capítol VI del document sobre l’església del Vaticà II),
diaconal –és a dir de servei o de voluntariat, com sigui- tot en un context
d’una Església comunional, que en sap de vera fraternitat tot un niu ( A
l’inici del nou mil·lenni, n 43: “Fer de l’Església la casa i l’escola de la
comunió, aquest és el gran repte que tenim davant nostre ara, si volem ser
fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món”)
Tot
l’any litúrgic és una rèplica en cadascú de nosaltres els misteris de Crist o
de Crist en els seus misteris que s’han des-velat o s’han descorregut el vel o
els vels que tant manifesten com
amaguen el designi de Déu envers el seu Jesús i envers
nosaltres. No oblidem que entre Ell i nosaltres hi ha un empelt i del que es
tracta és de que “prengui”, arreli i es desenvolupi com un entroncament que
acaba essent branca nova, copartícips de la saba que ens fa créixer a tots.
L’any
litúrgic és més que un cicle, avui ho llegim sistèmicament. “Tots els misteris
en la unitat del misteri de Crist. Diu el Vaticà II de l’any litúrgic: Que
explica tot el misteri del Crist en el cicle de l’any, des de l’Encarnació i el
Nadal fins a l’Ascensió, Pentecosta i l’espera de la benaurada esperança i de
la vinguda del Senyor. Assaborint així els misteris de la redempció, obre als
fidels les riqueses de la força i dels mèrits del seu Senyor, fent-les en tot
temps presents d’alguna manera, perquè s’hi posin en contacte i s’omplin de la
gràcia de la salvació”
Ara
és l’hora de prendre noves provisions pel viatge que hem de reemprendre tot i
pujant el to vital i evangèlic del nostre transcorre pels camins vers el Senyor, Omega de la nostra esperança.
Profecia
en Daniel; pregustació de la litúrgia de celestial en Joan: “Jo sóc l’Alfa. La
primera lletra de l’alfabet i l’Omega, que és la darrera, diu el Senyor, el qui
és, el qui era i el qui ha de venir, el Déu de l’univers” i la declaració
oberta davant Pilat: “Jo sóc Rei”. Els qui escolten i viuen aquesta veritat
seran presents a l’Aplec Pasqual definitiu en el cel, com descriu el mateix
Joan a l’apocalipsi, ja tastat aquests dies.
El seu Regnat ja el vivim aquí en
nosaltres. Heus aquí les seves característiques, tretes del prefaci del dia de
Crist Rei:
·
La veritat:
enfront de tantes mentides; atenció a no mentir-nos a nosaltres mateixos que ens
hi va la pròpia qualitat ètica, que és dir el tot de la persona.
·
La vida:
que és només que una, però que si la sabem viure ¡es desglossa en moltes i
tantes! Viure és la gran aventura plena de recorreguts i de vivències tan
variades i una més rica que l’altra. ¡Vida llarga i plena per a tothom! ¡Visca!, diem
·
Santedat:
“tota plena de l’Esperit Sant, tot per a glòria de Déu. “Ell que Déu vol de
vosaltres és que mantingueu la vostra santedat (I Tes. 4,3: Ef. 1, 4)
·
Gràcia:
“santedat que s’ha de manifestar contínuament en els fruits de gràcia que l’Esperit que produeix en els fidels” (Vat II)
·
Justícia;
que ens fa cada vegada més sensibles al que significa ser just sobretot
defensant i privilegiant a aquells a qui el sistema els en priva. Molta atenció
als problemes actuals i candents. Abandonaments, desnonaments, dèficits
alimentaris.
·
Amor:
que essent la definició de Déu hauria de
ser entre els creients com el que manifesta que estem plasmats a imatge i
semblança de Déu Pare (creadors de bondat), a semblança i imatge del Fill vivint les obres de
misericòrdia i a semblança i imatge de
l’Esperit Sant que tot el que “toca” ho santifica, essent l’amor el qui
defineix la santedat.
·
Pau:
de la qual n’és Jesús el Príncep. “Tranquil·litat en un ordre”, segons Agustí.
Jesucrist,
Rei, “en qui vivim, ens movem i som” bé es mereix avui que diguem en veu alta,
veu enfora i veu endins, el Càntic de lloança a Déu que és com enceta Pau l’epístola
als Efesis. Intentem d’entendre-la paraula per paraula, gaudir-ne i invitar-vos
a tenir-la com a pregària pròpia, i feta sovint. Tot en ella hi queda dit i hi
estem implicats personalment. Crec que serà la millor manera de festejar la
festa cimal de l’any litúrgic, Crist Rei. Recitem-nos-la ben sentidament:
Beneït sigui el Déu i Pare
de nostre Senyor Jesucrist,
que ens ha beneït en Crist
amb tota mena de benediccions
espirituals dalt del cel.
Ens escollí en ell
abans de crear el món,
perquè fóssim sants,
irreprensibles als seus ulls.
Per amor ens destinà
a ser fills seus per Jesucrist,
segons la seva benèvola decisió,
que dóna glòria i lloança a la gràcia
que ens ha concedit en el seu estimat.
En Ell, per la seva sang,
hem obtingut la redempció,
pels nostres pecats.
La riquesa de la gràcia de Déu
s’ha desbordat en nosaltres.
Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa
i penetració que tenim;
ens ha fet conèixer
el seu designi secret,
la decisió benèvola que havia pres
per executar-la
En la plenitud dels temps:
Ha volgut unir en el Crist
totes les coses,
tant les del cel com les de la terra.
En Crist hem rebut
la nostra part en l’herència;
ens hi havia destinat el designi
d’aquell qui tot ho duu a terme
d’acord amb la decisió
de la seva voluntat.
Volia que fóssim
lloança de la seva glòria,
nosaltres que des del principi
tenim posada en Crist la nostra
esperança.
En Ell vosaltres vau escoltar
la
paraula de la veritat,
l’evangeli que us salva.
En Ell heu cregut
i heu estat marcats amb el segell
de l’Esperit Sant promès.
I l’Esperit és la penyora de l’heretat
que Déu ens té reservada;
que ens redimirà plenament
com a possessió seva
i farà que siguem
Lloança de la seva glòria.
Nostre Senyor
Jesucrist, Rei de tot el món, 25 de novembre de 2012 Barcelona
P.S.:
No sé pas quan en vaig fer un comentari que segurament el deveu tenir en algun
indret de la memòria d’internet. Us pot ajudar a donar sentit a cada expressió
perquè és rica de contingut i l’he represa perquè em sembla que dóna sentit ple
a la celebració de Crist Rei “nostre”. No oblideu que és un càntic, vol dir que hi ha poesia i
musicalitat de fons. Tant de bo que li sapigueu trobar i gaudir-ne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada