“MANS
UNIDES”
Aquesta institució eclesial
seglar ha rebut merescudament el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 2010,
després de “bregar” durant més de 50 anys per recordar-nos que la terra no és
ni rodona ni llisa, ni com la solen pintar els planisferis. Hi ha una
cartografia que proposa un mapamundi d’acord no amb els metres quadrats de
superfície, sinó segons les disponibilitats de riquesa i PIB dels diferents
continents i no s’assemblen per res als mapes que feien de fons quan ens
retrataven ara fa tants anys com té aquesta institució No Governamental per al
Desenvolupament (ONDG) de voluntaris. Xoca veure obesitat i raquitisme en
altres llocs. Una visió real, distorsionada però, segons els ulls amb que se la miri. El gran problema
del món no està en l’escassetat de riquesa, àdhuc alimentària, sinó en la
desigual i injusta distribució. Sous astronòmics per als grans dirigents de tot
pelatge i engrunes –sí, engrunes- pels que sempre estan a les últimes i poden
dir en el sentit més literal de l’expressió com la viuda de Sarepta: Ens
menjarem l’últim rosegó de pa i “després morirem de fam” (¿Sabem quina
diferència hi ha entre tenir gana o sofrir, o pitjor morir de fam?).
Estem,
ara i aquí, passant –no tots- per les precarietats d’una economia que s’ha
embogit i que “escup” –perdó per l’expressió- a l’atur a més de cinc milions de
persones i sembla que de moment la cosa no té aturador... per més que diguin
certs polítics. Del suposat Estat de Benestar s’ha caigut en l’agut i lacerant
“estat” de Malestar de molts, excessivament de massa persones i sobretot
famílies.
“Mans
Unides” -suggerent simbolisme- ha fet mans i mànegues per ajudar a que no
siguin mentida flagrant els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ho
prenc dels seus estatuts, art 5è). “La nostra missió és lluitar contra la fam,
la nutrició deficient, la misèria, la malaltia, el subdesenvolupament i la
manca d’instrucció, i treballar per eradicar les causes estructurals que les
produeixen: la injustícia, el repartiment desigual dels béns i les oportunitats
entre les persones i els pobles, la ignorància, els prejudicis, la
insolidaritat, la indiferència i la crisi de valors humans i cristians”. Calamitats, algunes, que per llunyanes no en
tenim més que una borrosa i fugaç notícia.
L’evangeli
d’avui ens ha fet posar atenció als nostres propis carrers, sabedors de que hi
ha cada vegada més persones que degut a les circumstàncies dels mals moments
que vivim, literalment passen fam, no poden pagar els subministraments
domèstics i van caient graó a graó en el pou de la desesperació perquè no
arriben ni als mínims de la dignitat humana i el que és pitjor és que no hi
veuen futur...
Elies
fou un esplèndid profeta més que pel que va dir, pel que va fer. Va resoldre
les dificultats últimes d’aquella mare i del seu fill. Pa i oli, ben poca cosa, però per a qui no disposa
d’altra cosa, això sol els és un regal
del cel. Ara som nosaltres possibles Elies per a tantes famílies que al nostre
entorn malviuen en la
misèria. No oblidem que hi ha una obra de misericòrdia que
diu “donar pa al qui té fam”.
Gràcies
a Déu, darrerament, i en anonimats evangèlicament ben plausibles que saben
compartir –paraula sagrada- que pensen en les penúries dels altres i d’una
manera o altra saben també ells “multiplicar pans i peixos”. ¡Benaurats ells!
No
podem oblidar que el judici que mereixen ara i aquí segons l’evangeli en
subvenir amb magnanimitat les carències dels altres: Tenia fam i set , en fi, “
no tenia”, i vosaltres us vareu trobar amb el miracle de descobrir, ara ja, que
tot el que fas pels altres té el mateix Jesús per destinació i referència.
Són
temps de sensibilització i de prendre
consciència de que la terra és de tots i de que la germanor ha de ser el primer
imperatiu –imperatiu, dic- per a atrevir-nos a seguir dient-nos i sentint-nos
fills de Déu.
Posem-hi
de primer generositat, després creativitat. Que tot, per petita cosa que sigui,
arribi al seu destí. Es llegeixen a la
premsa vertaderes filigranes d’ajut, també als vergonyants, el que suposa un
plus de gentilesa, d’eficàcia en descobrir les carències i de cavallerositat no
humiliant. El diari parlava de Gràcia
–no voldria equivocaar-me- que ho feien. Em sembla. Que ni la mateixa dreta no
sàpiga com s’ho fa per ser tant despresa com l’esquerra...
Abans
potser érem més conscients del delme.
¿Es pot viure la fe aliens a les situacions d’injustícia: de no poder arribar a
fi de més, dels desnonaments, d’haver
d’ajudar els fills abans ja emancipats i que podien portar honradament
el pes del dia a dia, de tants avis que tornen a fer de pares de fills
entrampats per aturs incomprensibles?
“Estem
en un sistema que produeix rics cada vegada més rics “a costa” de pobres cada
vegada més pobres” Paraules de Joan Pau II que recorda Gz. Faus que entén la
justícia com a sinònim d’amor, crucificats tots dos. En un entrevista a la
pregunta que li fan: “¿Quin és el lloc de l’Església que vostè defensa?
–L’Església ha d’estar amb les víctimes, els crucificats, els pobres, els
perseguits, amb la mentalitat de cada època i amb les diverses cultures de cada
lloc”.
Que
no es perdi res per aparentment petit o exigu que pugui semblar. Passem-nos
roba i estris com fèiem abans entre germans. Avui sé que ho fan parelles joves.
Benaurats, no esteu pas lluny del Regne de Déu! D’una societat d’aprofitats a
una més fraterna d’aprofitadors. És un goig saber-ho i fer-ho.
L’evangeli
d’avui és com la corona del que s’ha dit anteriorment en altres diumenges
immediats. Avui se’ns desvela un d’aquells misteris que estan amagats als
“saberuts” d’aquest món. Trenquen tots els esquemes dels valors dineraris. El
poc resulta el molt. No és la quantitat el que val sinó la qualitat del cor que
dóna. Benaurats els pobres en l’Esperit, sí, Esperit, perquè se’ls valorarà per
l’esplendidesa del seu cor més generós.
Han donat del que s’ho treien de la boca. Em ve la imatge de la mare ocell peixant
els becs oberts dels seus nadons.
Aquí
s’intueix una vegada més el gran
potencial de paradoxa que té l’evangeli. La xavalla de la velleta es
torna or, perquè la grandesa és de la persona, no del què dóna. Donar del què
un necessita és la imatge de la mare que abans serà el seu fill que ella
mateixa. Imatges colpidores de Somàlia i d’altres llocs de fam endèmica. Això no té preu, és a dir. No es pot pagar.
Aquestes mares són sublims; d’elles és el Regne del cel.
Sembla
talment que Jesús estès esperant la velleta per fer-ne una de les paràboles mes
“parabòliques” del seu evangeli. El comentari que fa als deixebles a vista de
la velleta val per tot l’evangeli, tant més quan ve després de comentar
l’ostentació dels que la varen precedir...
Ara
va per a nosaltres. ¿Per on passa la frontera entre el que és necessari i el superflu; i la frontera entre el què
dones i el què tens? Sempre, sempre ens quedem curts en el donar. D’altra
banda, no és la “propietat privada" ni molt menys una qüestió només
personal (a tot estirar, familiar). Depèn dels altres de si tenen o no tenen,
del moment que estan vivint. La propietat privada s’ha de passar per la mola o
la llima de l’evangeli encarnat. Els sants pares en sabien molt més que
nosaltres, criats i pujats en un neoliberalisme rampant, diguem-ho pel seu nom
pelut: egocentrisme. Dir això sembla d’esquerres; a més, punxegudes. Bé ho deia
Helder Câmara...
Amb
el pa no s’hi juga, quan correspon a l’altre. Aquest evangeli d’avui és
l’exemple vivent del que es
deia el diumenge passat: els dos manaments en un; el segon
verifica i autentifica el primer.
“Vicaris de Crist, els pobres” de Gz. Faus. Un 4 R, sólo para mayores
con reservas”. Allí s’explica tota una història que hem oblidat...
De
fet no en parlaran els diaris ni les teles. La gratuïtat anònima és tocar amb
mà la dolça llumeta del teu estel. ¿El teu és a prop del Petit Príncep? Si el
veus i t’hi pots comunicar li dones les gràcies per tota la saviesa que conté
el seu viatge pels planetes o asteroides, i tot buscant de fer amics...
Tampoc
gairebé ningú no sap d’aquelles ampolles d’oli o bosses d’arròs o tota mena de
pasta, etc que una mà generosa deixa discretament en un cistell a l’entrada de
l’església o a la caixeta de Càritas. Jesús, no us en càpiga cap dubte: hi
somriu i us té com a “seus”.
“Mans
a les mans. Deixem les tristeses, deixem els afanys, posem tot seguit les mans
a les mans i així reviurem un amor d’infant que compartirem amb tots els
germans. Mans a les mans”. Ja ho dèiem
de bon principi: Mans Unides. ¡Sort n’hi ha!
Diumenge
XXXII de durant l’any, 11 de novembre de 2012
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada