ANEM A L’ESSENCIAL
L’ètica per
a nosaltres està molt lligada a la
vivència de la fe, el què vol dir que el QUÈ s’enforteix i pren més sentit del
PERQUÈ i del PER A QUÈ. Aquestes dues preguntes són les que ens haurien de
posar sentit a tota mena d’acció envers els altres. No són raonaments, sinó
actituds i sentiments arrelats en l’evangeli. I són la lògica del cor que no
nega la lògica de la raó, sinó que l’omple de significació.
En
Torralba i en Villatoro en el llibre “Amb Déu o sense” debaten amb cinc cartes
(des de la tretzena a la dissetena la possibilitat d’una ètica sense Déu)
i distingeixen molt bé entre moral i ètica.
La primera és normativa, convencional en diu en Villatoro, usual – en diria jo-; l’altra, és signe de
maduresa, de tenir ben afinades les notes de la cançó de la vida amb la
partitura de l’evangeli. No et fa falta tenir bona veu, cal però tenir l’oïda
ben fina, això, sí. L’ètica et fa vibrar, la moral és feixuga. No són els
imperatius categòrics o convencions, sinó més aviat el lliure sentir-se empès a
fer o a no fer, que t’omple de joia, perquè t’esponja la consciència. És
gràcia. graciós, gratuïtat (¡No hi ha de què!, que li acostumem a dir a
l’agraciat...) Mentre que la moral és una cosa més o menys pesant, imposada, on
l’obligació et constreny a fer o a no
fer...
El
jueus -acabo de llegir en el llibre a què vaig fer menció el diumenge passat
“L’HISTÒRIA MÉS BELLA DE DÉU”, amb el subtítol de “Qui és el Déu de la Bíblia”-
són un poble legalista. Massa rigor, massa ordre, massa puntillisme,
massa “el què toca”, la Llei, ¡oh la LLEI!, tot plegat pot assecar l’esperit.
Fixeu-vos en la cara (el rostre, millor)
d’un “moralista”: o bé pot ser un cínic o bé un amargat. Són els “ultres” de
totes les religions. La faç d’una persona ètica no té arrugues, se li insinua
sempre un somriure en els llavis que li puja del cor. És expansiu, irradia,
dóna ganes de ser i de fer. L’altre és
constrictiu, a passar pel tub, no invita a fer, té por de no fer. L’un juga a
plena llum; l’altre està habituat a l’amagatotis com qui conspira o a
l’ostentació, per més contradictori i paradoxal que pugui semblar; l’un és
opac, mentre que l’altre tendeix a la transparència...
El
Nou Testament és l’himne a la joia, a l’alegria (Beethoven), a l’ètica compromesa.
L’altre, el judaisme de després del
cristianisme, és més aviat un rèquiem o bé el Cant espantadís de la Sibil·la.
Ho explica el rabí al llibre.
A
compte de què bé tot això? Compara els
seus transfons: la moral sol ser de constrenyiment, d’obligació a la pràctica.
Si ho sabessis llegir amb l’esperit de l’evangeli, fent-ne
una relectura referenciada a Jesús, l’Home, el Fill de l’Home que estrena ell
mateix, “històricament”, un nou tipus de vida
i de felicitat (benaurats!), on s’ajunten cel i terra i on viure és
atansar-se mica a mica al Regne de Déu, perquè ja el porta, aquest, en llavor i
germinant en el seu cor. Això és l’ètica
evangèlica. L’ètica evangèlica ens fa lliures i/o ho pressuposa. L’amor que
és la veritat que ens fa lliures. “Estima i seràs feliç, estima i tot
canviarà...”
Després
d’això ja són sobreres totes les altres preguntes, com acaba justament l’evangeli
d’avui: “I ningú no s’atrevia a fer-li cap més pregunta”. Hem arribat a
l’essencial.
El
secret és unir els dos manaments en un de sol: Déu i els Germans. I, si ho vols
fer més aterrat, més tocant de peus a terra i millor, comença primer pels
Germans; i Déu, ho “veureu ho notareu”, ja se’n sentirà al·ludit, estimat i complagut. Joan ho
diu palesament a les seves cartes. Per saber si estimes Déu de veritat mira si
estimes el germà, com més necessitat millor. La santedat (mot que encara subratlla el Vaticà II en un capítol
important i central de la Constitució sobre l’Església amb aquest títol que no
admet rebaixes de cap mena: “La vocació (=crida) universal (=per a tothom) a la
santedat dins de l’església”; la santedat –no us espanteu per la paraula-,
deia, és, hauria de ser, assemblar-se , imitar, voler fer com Ell, el Déu dels
Germans, de tothom, de tothom, de tothom (cal dir-ho això de tothom per les reminiscències de racismes que
encara arrossega gairebé tot cor humà, anant sempre amb el raser a la mà,
agrimensors de consciències que som, ai manoi!), perquè tots, tots, TOTS som
fills de Déu, i la “filació” (fent-la venir de “fil”: m’invento aquesta paraula)
aquest “fil d’or” que ens uneix a tots, cel i terra, dóna solidesa al viure, al
saber viure, a l’assaborir el viure. Tots interdependents, solidaris,
portant-nos els goigs i les penes els uns als altres. Pau ho diu. Aquesta és la
nostra ètica, la de l’evangeli, no hi ha més! Això sí, que no ens hi falli mai
la base humana. El cristià és home-dona i ha de ser humà com el que més...després
hi afegirà el sobrepuig que li ve de l’evangeli, però humà sempre tanmateix.
Sí,
sí, ja sé que és “filiació”, com és
“germanor o fraternitat”, però saber
que estem enllaçats amb un fil que ajunta però no lliga, lleu però consistent,
això em fa pensar en aquell joc que proposa Bucay: “Fer el cim i continuar pujant” en el llibre II “Els descobriments”
i en l’exercici “L’home en xarxa”: és només un joc: tots en rodona i agafant una corda i en que tenint
tots els ulls closos fa estrebar la
corda a un i ho senten tots. Moguda, vibració total, amb el que vol demostrar
la comunió que hi ha entre tots i... l’autor s’enfila en el taoisme, ja està
bé... Per a nosaltres hi ha altres noms consagrats.
Ja
ho veig que acabarem parlant de la Comunió
dels sants, en realitat dels nens, -¡els sants tornen a ser nens, però
quins nens!- perquè de fet ja ho sabem pel cada dia que tot plegat és un joc
joiós i seriós a la vegada de nens que som tots, que s’abstreuen concentrats en
el joc, i en ell hi troben més, molt més del què hi posen. Us heu fixat com
juguen els menuts fent construccions,
tractant d’encaixar formes i figures. És un símbol de felicitat en el
fer, reflex del ser. ¿què és la segona ingenuïtat, preguntava aquell l’altre
dia?
Cal
no perdre el sentit lúdic en el que
fem, gran o petit, i això tant en relació amb Déu (de fet és el nostre Pare que
s’embadaleix contemplant els nostres jocs vitals, existencials i hi somriu i
així ens encoratja), tant també en relació amb els altres. “Qualsevol cosa que
fem fem-ho per Crist” i amb el somriure als llavis i al cor. Hi guanyarem tots.
Fem que la vida sigui més graciosa, agradable (=que agradi a tothom), siguem
més gratuïts, agraïts, solament i només perquè en poder fer, en el fer un ja
té la recompensa. La cançó de comiat: “...Passiu
bé i moltes gràcies...” Acostumo a dir que la cultura hauria de ser gratuïta,
te la regalen sempre, per més alt que sigui el preu que hi paguis. Molt més
valor té el goig que en treus. Vull afegir que la bondat, més que la cultura i
tot, ha de ser gratuïta, entre altres motius perquè -a més a més- t’enriqueix a
tu mateix, com l’amor ben viscut. “Gràcies per poder-vos donar gràcies, tot
cantant”
Començar
sempre per baix, pel primer esgraó, per allò que ja et resulta fàcil, perquè ja
hi tens fet l’hàbit. De seguida, no t’aturis –¡apa, un graó més!- i anar
atansant-te a la “proximitat”, amb quants més millor. Per anar cap a Déu s’hi
va a través dels germans. Així no hi ha equívocs possibles. Els amors han de
ser constatables, pels altres i per tu mateix.
Convé
aprofitar aquest mes de novembre en el que Marc ens acabarà d’acompanyar en el
seguiment de Crist. Estem a les acaballes de l’any litúrgic. No estaria de més
que aprofitéssim aquests darrers diumenges de novembre per veure on estem, què hem fet, com ho hem
fet, amb qui hem compartit camí,
companyia, estil de vida i sobretot veure els perquès i els per a quès
del nostre viure i conviure. Una invitació a fer -tot sol un dia, unes hores de
solitud, de desert, de recés, en diuen- per anar passant la pel·lícula de l’any
i fer l’espremuda i veure quins rajolins o quins dolls d’evangeli en surten del
túrmix de la pròpia vida. Molts estem a la tardor del viure i fer una pausa una
mica més llarga del normal, ens aniria la mar de bé. Estem en moments especials
en tots els sentits cal veure pàgines viscudes i preveure les que vindran per
estar “previnguts”, paraula sàvia com n’hi ha.
Mentre
escric això m’assabento de la notícia de que a la Victòria Camps li
havien donat el premi nacional d’assaig. Me’n congaudeixo. El llibre és “El
gobierno de las emociones” “en què reflexiona sobre la dialèctica de les
emocions i la raó i el paper que tenen per a l’ètica individual i col·lectiva”.
“Mitigar les passions en la mesura que el seu desgovern convoca comportaments irracionals. Una
hegemonia que en els últims anys ha entrat en crisi amb l’auge de les emocions
que han estat encimbellades com a expressió del què és genuïnament humà.
Defensa l’emoció com el motor de l’acció humana, alhora que proposa un
aprenentatge emocional per a l’exercici
de l’ètica –d’una ètica social, en la mesura que l’home ho és”. Si ja des de la
raó es defensa una ètica, ¡què no serà si a més a més hi posem l’evangeli per
entremig! Fe i raó es complementen en el camp de l’ètica. Dels dietaris de les nostres vides hi hem de
buscar quina ètica s’hi troba i si reflecteix l’estil de vida i el missatge de
Jesús. Un bon evangeli de finals de curs, el que avui se’ns proposa ¿Qui es
pren un temps llarguet per fer-ne balanç i proposta? Repeteixo: hem arribat a
l’essencial. Shemà Israel. Escolta poble de Déu.
Diumenge
XXXI de durant l’any, 4 de novembre del 2012.
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada