EL NOSTRE PROPI
“MAGNIFICAT”
Us
ho he dit moltes vegades com preparo l’homilia del diumenge. Ja en començar la
setmana anterior llegeixo els textos vàries vegades no solament les lectures
diguem-ne majors: si n’hi ha de l’AT. que és la primera i que ja sabeu que
lliga normalment amb l’evangeli; a continuació em delecto amb el salm
responsorial que a part de la seva riquesa pròpia per a mi resulta sempre
com una invitació a pregar el que he llegit com a primera lectura. Després
continuo amb la segona que té habitualment unes “perícopes”, trossos anteriors
i possiblement següents. Això em fa mirar com empalma amb la del diumenge
anterior que hi té un fort lligam i es complementen l’una amb l’anterior. És bo
llegir-les pausadament en continuació i és d’una riquesa que se’ns pot escapar
si només hem intentat d’entrar en la que pertoca. Aquesta vegada ens presenta Jesús com a únic Sacerdot.
Pressuposa que és el sacerdot de la nova Aliança i exerceix com a tal després de la Resurrecció. No en
vida mortal, perquè ell no pertanyia al gremi o casta sacerdotal. Més aviat va
tenir les seves dificultats amb el Temple i els seus ritus i serveis. Recordem
la conversa íntima amb la samaritana i veurem com dóna una nova interpretació
del Temple i dels nous adoradors “en esperit i veritat” que no necessiten el
Temple per pregar i per sentir la presència activa de Déu en la seva vida. Ho
explica molt bé un llibre encantador que es titula “La història més bella de
Déu”. Ja tindrem oportunitat de tornar-hi més extensament. Deixem-ho de moment.
He de seguir amb l’evangeli i amb la seva entrada de l’Aclamació (l’Al·leluia)
que sempre van de bracet. L’evangeli que s’interrelaciona amb la tirada de
l’evangelista que en rotació a tres (els sinòptics), exceptuant l’evangeli de Joan que surt espars a través
de molts moments importants de l’any litúrgic. Tot ho complemento amb la
lectura de les altres lectures diguem-ne menors, sense deixar-ne cap i
sobrevalorant l’oració col·lecta que sol ser d’una riquesa molt gran i
molt condensada. La poso la d’avui com a exemple del que dic: “augmenteu-nos la
fe, l’esperança i la caritat,i, perquè puguem assolir els béns que ens prometeu,
feu que estimem allò que ens maneu”.
Tot un prodigi de dir que invita a ser més actius i profunds, per tal que s’eixamplin
els béns que ens prometeu. Déu és la Promesa integral, un misteri: no sabem pas
on pot i vol arribar Déu amb nosaltres. L’autoestima dels fills de Déu és obra
creixent del mateix Déu. I de la Promesa passem al salm que, en el nostre cas,
es converteix en el propi Magníficat
a exemple del de Maria. Seria bo de comparar-los a fi d’entrar en la pregona
dinàmica que hi ha entre ells dos i fer aleshores nosaltres el propi
Magníficat, com suposem que devia fer el benaurat Bar-timeu després d’aquest episodi
tan bonic, tan dinàmic i que a mi em suscita paral·lels... mireu si un pot anar
lluny. Faré referència a un llibre clàssic –una petita joia- “La pregària del
cor” de Jean Lafrance, que té com a
rerefons un altre encara més clàssic que és “Relats sincers d’un pelegrí rus al
seu pare espiritual” d’un anònim rus. I
encara es dibuixa com a referència que ho abasta tot: la que més: el cèlebre “Filocàlia”. Recull del món dels
primers Pares de l’Església, un món de gran espiritualitat. ¿què m’hi ha portat?:
La pregària, més aviat clam del pobre mendicant Bar-Timeu quan sap que passa el
Mestre entremig d’una gran gentada que sembla ben bé que acomiada Jesús pujant
a Jerusalem: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi”. Que té un passatge
cèlebre en l’entrada solemne a Jerusalem, precisament pujant de Jericó on
passen els fets d’aquest evangeli. El volien fer callar i ell aixecant encara
més la veu torna a repetir la
pregària. Que ve a ser la pregària que com un mantra
repeteixen els donats a la pregària del cor, que va passant per tota una gamma
de sentiments com els dicta no dic el cor sinó el mateix Esperit Sant. Per què
ho dic? Recordeu aquella passatge que vàrem llegir no fa pas gaire, de fet de
l’evangeli de Lluc: “I jo us dic: “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i
trobareu; truqueu i Déu us obrirà” (Noteu que és Déu qui respon i concedeix...)
Perquè el qui demana rep; el qui cerca troba; i a qui truca li obren... I acaba
sorprenentment: ixí, doncs, vosaltres que sou dolents. Sabeu donar coses bones
alls vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui li demanen”. ¿No us sorprèn que sigui
l’esperit Sant el que és donat en la pregària. “De fet comenta la nota a peu de
pàgina que l?Es`perit és el do per excel·lència (Fets 1, 4-5: “sereu batejats
amb l’Esperit Sant”. Comenta un autor que sobre la resurrecció i la vinguda de
l’Esperit Sant es
fonamenta l’Església i així ho varen experimentar en aquells primers moments
d’”eufòria” evangèlica. L’esperit Sant al NT. va sempre lligat a la pregària i
per tant a totes les formes que abasten sentiments, valors, actituds, mocions,
èssent Ell l’autèntic protagonista de tota pregària personal i cpomunitària.
L’Esperit és el lligam de “convivència”, relació de “simpatia”. És un Esperit
de libertat, que posa les persones en relació les unes amb les altres: Déu i
Jesús, Jesús i els deixebles, també nosaltres. En la carta als Gàlates (cap 4,
4-7), Sant Pau proposa un resumet en dues línies de la fe cristiana. Segons
ell, amb Jesús, Déu ens va enviar el seu Fill per alliberar-nos de la Llei i
difondre en nosaltres l’esperit del seu Fill, aquest esperit ens fa fills
adoptius, fills capaços de dir Pare a Déu. L paraula que fa servir Pau, “Abbà”,
és més afectuosa que Pare. És a dir, s’imposa una convicció que està a l’origen
de la fe en la Trinitat: Déu va venir a compartir la seva existència amb
nosaltres, per convertir-nos en fills i germans”. (Moingt)
“L’Esperit prega en i amb nosaltres amb gemecs inefables”. Nosaltres no
sabem com hem e pregar, però el mateix Esperit ve a ajudar la nostra feblesa;
intercedeix per nosaltres. I el qui
coneix els cors sap quin és el voler de l’Esperit: l’Esperit intercedeix a
favor del poble sant tal com Déu vol. Sabem qeue Déu ho disposa tto en bé dels
qui l’estimen, dels qui ell ha decidit cridar, perquè ell que els coneixia des
de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el
primer d’una multitud de germans. I els que havia destinat, també els ha
cridat, i els qui ha cridat, també els fa justos, i els qui ha fet justos,
també els glorifica. Deia més amunt: “sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de
part. I no solament ell, també nosaltres que posseïm l’Espperit com a primícies
del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el
nostre cos serà redimit... Nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem
amb constància” (Rom 8, 22 ss).
He
lligat la forma com prega a grans veus el pobre Bar-Timeu, la pregària del cor,
el desfici del pelegrí rus per aprendre a orar amb els gemecs de l’esperit Sant
i veig que haurien de ser el nostres. Quina pregària tan fluixeta que “gastem” i què lluny estem dels grans orants-pregants,
començant pel mateix Jesús i tot cristià que es prengui seriosament la seva
relació amb Déu i els germans. Ser agraïts com Maria, els salms d’acció de
gràcies com el d’avui, el que pressuposem d’en Bar-Timeu i el nostre. Qui
s’anima a fer-ne el propi.
Quan
llegeixo de tirada els textos neotestamentaris, sobretot les cartes dels
apòstols gaudeixo per les perspectives de fe que se m’obren i per un altre
cantó deploro la pobresa –de poca coseta- que són les meves pregàries. Veig
clar que s‘hi ha de posar tot el cor.
Alguns
dels llibres citats penseu que estan a la vostra disposició i que donen el
suport consistent d’una fe cultivada, plena de saviesa personal i reforcen el
que jo en diria “L’educació general bàsica de la fe”. Hi som a temps.
Animem-nos. Que sempre tingueu començat un llibre de cultura religiosa...
Demaneu consell. M’agrada molt el prefaci IX per als diumenges de durant l’any
i encara més el VI de durant l’any,
aquell que diu: “Perquè en Vós vivim, ens movem i som i la menció esplèndida
sobre les primícies l’Esperit Sant que posseïm”.
Bar-Timeu
es converteix de pura gràcia en deixeble, com Zaqueu. “I seguia camí enllà.
Diumenge
XXX de durant l’any, 28 d’octubre de 2012
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada