SÍNODE
SOBRE LA NOVA
EVANGELITZACIÓ
Una feliç
coincidència ha donat ple sentit etimològic a la paraula sin-ode que provinent del grec vol dir
“fer camí conjuntament”. Aquesta vegada els camins i naturalment els caminants que
convergeixen seran bons companys per les moltes afinitats que contenen. En ser
camí = iniciar un procés vol dir que es faran bona companyia durant tota
l’anyada i més, perquè no es tracta d’efemèrides o solemnitats, fets aïllats
que simplement es commemoren i prou. Castells de foc de festa major. Res
d’això. Tots tres “esdeveniments” tenen el seu millor valor precisament en el de
la “continuïtat”. En tenim per tot l’any i molt més. Esmentem-les. Comencem per
dir –repetir seria més adequat, perquè a hores d’ara, ¿qui no n’ha sentit els
bombardejos usuals per enunciar-los, per donar-los a conèixer?: A.- El dia 11
d’octubre feia dia per dia cinquanta anys del començament del Concili ecumènic
del Vaticà II. (Fet de primeríssima categoria sobre el qual s’ha dit o millor
s’està dient de tot (“Rèquiem per un Concili” i altres que demanen que s’acabi
de posar en marxa en tantes coses on està encallat, etc, etc). Tornarà a estar
al prosceni de l’Església, ja ho veureu. B.- Durant gairebé tot el mes
d’octubre corrent des del 7 fins al 29 té lloc a
Sobre
aquest tema el Cardenal de Barcelona ens ha adreçat una Carta Pastoral titulada
“Homes i dones de fe” que farem bé de llegir-la i comentar-la (accentuo el fet
de “compartir-la” en petits grups, car així podríem aprofitar les tres avinenteses per a crear,
promoure i sobretot sostenir aquests grups d’intercanvi d’experiències de fe
que en poguessin donar en conseqüència
-tant de bo!- petits grups d’una dotzena
de persones que d’una manera regular i sistemàtica comparteixen la fe
“en viu”. ¡Fe expressada, fe confirmada! Ens fa falta molt d’aprofundiment en la fe. Sé que em repeteixo i
ho faig a posta: Per a tenir un mínim nivell acceptable d’experiència de la fe (recordeu allò
tan dit i repetit: “el cristià segle XXI o serà místic o no serà”) els grups-reunions de base ens són in-dis-pen-sa-bles,
on no escoltarem el “savi”, sinó que entre tots posarem en comú les pròpies
vivències i dubtes de fe per il·luminar-les i explicar-nos-les. I no seria gens estrany que els que ja han
fet molta ruta –no anys, sinó aprofundiments- ens sorprenguin amb unes
vivències que ens sorprendran bo i enrobustint-nos la pròpia fe.
En
plena nova coincidència també i arran de la mort del Cardenal Martini, s’ha
parlat molt del seu així considerat testament espiritual condensat en l’última
entrevista a poc abans del seu traspàs i fora dels subratllats que han sortit
amb profusió i fins a la sacietat, fe buscat en el seus llibres, concretament
en un dels seus darrers notoris al gran públic “Converses nocturnes a
Jerusalem” i m’he atrevit a subratllar algunes expressions seves ben adients
als tres temes de referència: com va viure els seus llargs “anys de la fe”, com
tenia clavada al cor l’espina de l’evangelització dels joves, de com vivia els
clarobscurs eclesials i de com preveia i volia veure l’Església no endarrerida
com la sentia i poruga, i traient rèmores i fallences. Se’ns a tornat com un
profeta per molts que creiem. Ja ho sabem que creure és ensems un patiment i un
goig esperançat i una clarícia de plenitud de vida... Ni res més fàcil ni res
més dolç. Paraula d’honor!
Ja
sabeu la meva dèria de sempre i la vull deixar per escrit reafirmant-la una vegada
més: En tots els documents sobretot els de remarcable importància sigui que
invitin, que interpretin, que vulguin remarcar fets importants per a la nostra
fe, ¡atenció!: cada paraula escrita ha estat ponderada i meditada fins a la precisió. Ho dic
perquè feu la prova amb les que jo he transcrit del document de Benet XVI La
Porta de la fe” que són les que cita i comenta per menut el cardenal en la seva Carta Pastoral.
Això també és vàlid per a les
converses nocturnes a Jerusalem fetes a base de preguntes que Martini
respon: No vull deixar de
transcriure-les perquè ens poden dir molt: ¿Què és el què distingeix un bon
cristià? “Un bon cristià es distingeix pel fet de que creu en Déu, en qui
confia; es distingeix pel fet que coneix Crist, de que el coneix cada vegada
millor i l’escolta. Conèixer significa llegir la Bíblia, parlar amb Crist,
deixar-se atreure per ell, assemblar-se a ell. D’aquesta manera, el cristià se
sent cada vegada més apressat a actuar socialment, a comprometre`s pels altres com feu Jesús , que guarí
els homes, cridà els seus deixebles, criticà els poderosos, llençà advertiments
als rics i rebé els estrangers. Així s’arriba a ser un home que se sent sostingut i impulsat per Déu. Al moment de la mort –i
vulgui Déu que així sia- podràs dir, en tu estic emparat, tu m’acceptes”.
¿Quina
és la postura d’un cristià en la societat actual?: Un cristià no es perd enmig dels corrents
moderns i en allò que momentàniament es considera modern o en allò que tothom
desitja. Un cristià intervé, fa quelcom, manifesta la seva opinió. “Sou jutges
del món”, diu Jesús als seus deixebles i ens ho diu a nosaltres. Ens col·loca,
per tant, en una forta `posició de poder; hem d’ajudar el món a trobar una
direcció. Això és el què vol dir ser jutge. No som només una gota que es fon en
el corrent de la societat, no sempre é fàcil viure com a cristià en la
societat”. “Avui és difícil pertànyer a l’Església i seguir essent senzillament
un membre passiu. Però qui està inserit en ella i assumeix una responsabilitat,
pot canviar moltes coses.... amb Pau podem dir: “Sóc un “altre” Crist. Ell no
té avui en dia altres mans, altra boca que la teva i la meva. Si et poses a
disposició de Crist quan saps que ets portador de l’Església, aprendràs a
estimar-la, per més que sofreixis a causa d’ella”.
Vull
deixar també constància del que respon a la pregunta: ¿Quina és la regla de
comportament més important en la convivència humana segons l’ensenyament de Jesús?:
El més important es: estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. O, com es diu en
el text original hebreu: estimaràs el teu proïsme, perquè és com tu...
La
paraula que més surt en tot el llibre és la paraula coratge. Llàstima no poder-la comentar. Com els grans homes han
finit la seva existència, dient-nos: ¿ I tu què pots fer per a l’Església?, no
a l’inrevés com fem els criticaires, els passius, els pobrets- de-mi, com solem
dir....
Diumenge XXIX de durant l’any, 21
d’octubre de 2012 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada