PRACTICANTS, COMPLIDORS I ALTRA BONA GENT…
¿Quina
expressió més desencertada i desenfocada, la de “practicants”. ¿Practicants,
¿de què? És allò primer que se m’acut... ¿Practicants, perquè van a Missa els
dies que toquen? Es diu practicants en oposició a religiosos o a gent creient,
però... No podem distingir els que són cristians de entre els que van o no a Missa. ¡Ser cristià! No et dic res. ¿I
Jesucrist no hi surt per cap cantó o bé de trascantó? Sí, surt tanmateix a
l’evangeli d’avui en una expressió no massa feliç, per interessada: “Llavors Pere es posà a dir-li: (No és
que li tingui mania, no; però Pere té unes maneres de fer i de dir que em xoquen
com a mínim) “Mireu, nosaltres ho hem deixat tot per venir amb vós” Deixem de
moment la resposta solemne que fa Jesús de tots els ardits i decidits que al
llarg dels temps faran l’experiència de “vendre-ho tot, fins un mateix, de
donar el poc o molt que tinguin, essent aquest el camí ineludible d’anada, els
primers passos abans de la inclusió a la “colla”, allò que és el primer fruit
d’una diguem-ne conversió i que naturalment
frena el pobre jove ric, perquè gairebé tots els rics són “pobres” i les
grans decisions no són una esventada romàntica de jovenarros..., “i després
torna i vine amb mi”. Ai, el camí de tornada no es pot fer sense el d’anada, ja
es veu clar. Posar la mà a l’arada i mirar endarrere... ¡és tan freqüent! Ser cristià o per millor dir, voler ser
cristià. ¡No és pas poca cosa! Des de ser deixeble i seguidor de Jesús com a Mestre de Vida;
passant per ésser-ne aprenent (aquí hi vindria bé això de ser practicant en el
sentit de fer pràctiques, d’aprendre l’ofici) aprenent dic de viure, pensar, actuar, sentir amb la major
sintonia amb el Jesús que ens resulta de l’evangeli i dels escrits del NT.,
sobretot. Seguir Jesús no vol dir anar tots pel mateix camí. Molts, innumerables
són els camins que porten a Jesús que és com posar-se en tenaç procés de “con-figuració amb el Crist.
Configuració en sentit estricte, literal, com qui l’autoesculpeix, com qui el dibuixa. Santa
Teresa de l’infant Jesús va trobar el seu propi “camí” i que per senzill ella
recomanava als altres. Molts han fet un intent de fer aproximacions al que ells
creuen que el ser cristià té unes particularitats que la diferencien de totes
les altres religions. En definitiva, el misteri de l’Encarnació, és a dir, ¿com
és possible pensar que Déu es faci com un de nosaltres, home en tot llevat de
ser pecador, que això últim seria una contradicció amb totes les de la llei. Un entre tants que
han volgut sintetitzar el SER CRISTIÀ ha estat Hans Küng que, a més, va
sintetitzar en un petit llibret l’exposició que havia fet de més de 750 pàgines
i que titula, el resum, com a “20 tesis sobre ser cristià” del qual
n’extrec les que considero més rellevants en aquest moment: Els numera:
1.- No és cristià l’home que només
procura viure humanament, o socialment, o fins i tot religiosament. Cristià és,
per damunt de tot i solament, qui procura viure la seva humanitat, sociabilitat
i religiositat a partir de Crist.
Això el porta a dir 2.- Allò que és distintiu del cristià és la persona de
Crist Jesús. D’aquí que 3.- Ser cristià significa viure, obrar, sofrir i morir
com a veritable home, seguint Crist en aquest món d’avui; sostingut per Déu i
prompte a ajudar els homes sia en la felicitat com fora d’ella, tant en vida
com en mort. Ell mateix es fa la pregunta: ¿Per a què s’ha de ser cristià.
Respon sense embuts: Per a ser home de veritat. Ser cristià no va al marge de
ser home; com, a la inversa, ser home no va en contra de ser cristià. No s’és
cristià ni a part, ni per sobre, ni per sota de ser humà. Ara bé: no és
únicament un humanisme, sinó un humanisme radical, que ho sap assumir
tot, àdhuc allò negatiu. 11.- La fe en la resurrecció de Jesús no és un complement,
sinó la radicalització de la fe en Déu, de la fe en el Déu creador d’un món
nou a compartir amb tothom. De Crist anunciador es passa al Crist anunciat
12.- Sense la fe en el Ressuscitat li manca confirmació i autoritat a la fe en
el Crucificat. Sense la fe en la creu manca especificitat i resolució a la fe
en el Ressuscitat. El distintiu últim del cristianisme és Jesús en tant que
crucificat. 16.- Allò distintiu de l’acció cristiana és el seguiment de
Crist. Crist Jesús és l’encarnació personal, viva i determinant de la seva causa:
encarnació d’un nou plantejament i d’un nou estil de vida. Per ser una persona
històrica concreta, posseeix Jesús una plasticitat, una perceptibilitat i una
realització que no pot tenir cap idea eterna, cap principi abstracte, cap norma
general ni cap sistema de conceptes. 17.- Per a l’home d’avui Jesús constitueix
un model bàsic d’una manera de veure i de viure la vida, i que ha de confirmar-se
de múltiples maneres: Ell, en persona és per a l’individu tant com per a la societat,
sigui en allò positiu com en allò negatiu, una invitació (tu pots), una crida (tu deus), un repte (tu n’ets capaç);
facilita en concret una nova orientació i una actitud fonamental, noves
motivacions, disponibilitats i accions, un nou sentit i una nova meta. 18.- També
per a l’Església ha de seguir essent Jesús el determinant absolut. L’Església
únicament es fa fidedigna quan camina en seguiment de Crist com a Església
transitòria en acte de servei, conscient de la seva culpa, decidida. D’això , en
cada temps se n’han de treure les conseqüències pràctiques en ordre a una
permanent reforma intraeclesial i a la comprensió ecumènica. I 19.- En la
superació del que és negatiu és on la fe cristiana, com també els humanismes no
cristians, tots tenen la prova determinant: Per als cristians, la plena
superació d’allò negatiu només té sentit a partir de la creu. El seguiment de la
creu no significa adoració cultual, ni interiorització mística, ni imitació
ètica, significa correspondència pràctica, pluriforme amb la creu de Jesús: en
aquesta correspondència i amb plena llibertat, l’home descobreix i tracta de
recórrer el seu propi camí de vida i de dolor. 20.- A la vista de Jesús
crucificat, i sense que disminueixin les seves exigències d’acció, el que per a
l’home en definitiva importa no
és el seu rendiment (rehabilitació per
les obres), sinó la seva confiança incondicional en Déu, sia en el bé sia
en el mal, i el sentit últim de la
seva vida (és a dir la rehabilitació per la FE)
Cadascú
té com gravat en la seva consciència allò que el fa sentir-se “cristià en
creixença”). Es tracta de fer efectius aquests tres verbs: demaneu, cerqueu i truqueu. Demanar: les peticions sempre ens queden
curtes pel que Déu espera donar i que no és solament donar-nos coses, gràcia
que en dèiem; és donar-se Ell mateix. Cercar: és entrar en el laberint
del misteri on allí t’hi perds afortunadament, perquè se’t fa trobadís el
mateix Déu. Truqueu: no a qualsevol porta. Truqueu a la porta de l’evangeli.
Distingim entre evangelis (plural) i evangeli (Singular). Aquest darrer és un
esperit, una manera de veure-ho tot: de veure’s un mateix, Déu, els altres
propers, l’altre en general , la natura, la parella, la família, la professió,
l’oci, les “disponibilitats” en general.
Ser
cristià és en definitiva un fer créixer la consciència, el saber el per què i
el per a què, el com
i el quan del propi viure. Dit en una paraula: saber-se “situar” en l’àmbit de
les coses que per a mi són les més importants, tenint-hi una resposta ferma,
però en condició de provisionalitat positiva; vull dir que estic disposat a
canviar quan en vegi una de millor; i m’hi lliuraré en la mesura del ”poc o
molt” de que en sigui capaç, ara i aquí. Ser cristià vol dir, en veritat,
voler-ho ser , apostar-hi la vida, però no en abstracte o en general sinó
porfidiosament...
Cumplidors.
Estar dintre dels carrils marcats, saber per haver-ho ja après i tot de memòria
o perquè és el resultat dels que creuen que no els fallen mai les respostes.
Tot en ordre, sense angúnies, sabent sempre què, com i quan... No et poden
“pescar” fora via!
Torralba
en la seva obra “Jesucrist 2.0”
parla de “l’opció per Crist” que em sembla una bona síntesi de la fe que a més
de tenir llargs i profunds horitzons, demostra que ho posi per damunt de tot i
que per tal d’anar-ho vivint, ho vaig descobrint a mesura que m’hi lliuro,
perquè és opció essencial (Melloni té un llibre que va en aquesta línia: “El
desig essencial”).
Una
cosa era la llei escrita: els deu manaments, les tradicions i els ritus
principals del “bon jueu”. D’aquell “bo i fidel”... Un es pot autojustificar
sabent que vaig complint els manaments, però ja ho sabem pel sermó de la
muntanya que cada manament engloba tota una plural matisació que separa -per
superació- la llei de Moisés del que propugna l’ètica evangèlica. És aquesta
saviesa que es va fent fina, fina..., que va inclosa en la contraposició: “Se
us va dir...; JO us dic...”. Amb els ulls de la fe comences a veure coses i més
coses que abans obtusament no distingies, més que qüestions de matís, és això:
saviesa de tot un món nou.
“Encara
et falta una cosa”. Ves a vendre tot el
que tens (despulla’t de tot, sobretot de tu mateix). Dóna-ho als pobres.
Després de lliurar-te de tot el que puguis. Fes-ho pausadament, començant pel
superflu; treu entreteniments, treu “aperitius”, treu complements. Aprèn a
gaudir de la sobrietat, que és en si una intel·ligència i una saviesa. ¿Has percebut els matisos de les
paraules “sobri, sobrietat. sobrer? Arrel i sinonímia. Diccionari en mà...
“Després
torna”: és un primer estadi com de preparació com de despullar-te de tot el que
no sigui imprescindible. Cal fer la prova; sinó et sonarà a música celestial...
Torna, no et facis un “espiritual a la teva”. Torna perquè et queda el més
important: “Vine amb mi”. No sols físicament, literalment, sinó espiritualment.
“Se
n’anà trist”. Allò era massa. I mireu que era la riquesa la que el tenia
bloquejat, potser esclavitzat...
No
acabaré amb cap diatriba envers els impediments que tenen els rics; no per
rics, sinó perquè el “Tenir” tantes vegades impedeix el “Ser”. Simbòlicament,
amb quatre euros en mà el pensament de Déu s’esbarria... Impura experiència
¿En
tenim prou en ser “practicants”, compleix, practica la Llei i Déu et beneirà?
Això és pura traducció de l’AT. Sobrepassat, noi; falta magnanimitat. El Déu de
Jesús és més, molt més... Demana més; dóna molt més. Tu mateix.
Estem
en plena commemoració del cinquantenari del Vaticà II. No m’hi allargaré. Només
recordar-me i recordar-vos que la Constitució sobre l’Església té tot un
capítol Vè titulat LA VOCACIÓ UNIVERSAL
ALA SANTEDAT DINS L
Llenço un compromís: durant aquest any llegir tota
la documentació del Concili Vaticà II. Vergonyants... potser encara no l’hem
llegit. Propòsit d’esmena. Pau.
Diumenge
XXVIII de durant l’any, 14 d’octubre de 2012
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada